Les Fabuloses Tortugues Ninja: Herois de mitja closca

L'any passat vaig fer una entrada sobre els meus dibuixos animats preferits de petit, i la vaig limitar a 5 elements, com acostumo a fer quan creo llistes. 

Això em va obligar a ser molt selectiu, i vaig deixar fora una sèrie que de m'agradava moltíssim, i que veia, com es veien les coses llavors, quan l'enganxava, de manera que dubto que l'hagi vist sencera, però encara ara em vindria de gust tornar-la a veure.

Les fabuloses Tortugues Ninja va ser, sens dubte, una de les sèries de dibuixos estrella de TV3, i malgrat les noves adaptacions -que esmentaré més avall, però que ja avanço que no he vist- és aquesta la que ha quedat al record de tota una generació, perquè va ser una bomba que va provocar l'omnipresència dels simpàtics personatges, això sí que puc dir que sense una equivalència del mateix nivell en les noves versions.

Amb aquella mítica veu que cantava les cançons d'entrada de la majoria dels dibuixos de la nostra època, en Jordi Vila (en podeu sentir una entrevista de Catalunya Ràdio aquí), el tema respectava la melodia original, naturalment traduïda, i ens regalava frases que ens han quedat a la memòria, com ara que a en Michaelangelo li agrada ballar, o que són herois de mitja closca, però també sensibles.

Aquella sèrie, anomenada Teenage Mutant Ninja Turtles als Estats Units i rebatejada com a Teenage Mutant Hero Turtles en arribar al Regne Unit per tal d'evitar connotacions massa violentes de la paraula "ninja", tenia, a més d'uns protagonistes amb un carisma espectacular -també els enemics- i una ambientació molt de finals dels 80 i primera meitat dels 90 (la sèrie es va emetre als Estats Units en 193 episodis entre 1987 i 1996) que encaixava perfectament amb els gustos populars de l'època -acció, lluita, fascinació pels elements orientals que ja venia de temps enrere...-, de manera que no és estrany que ens agradés i encara ara ens dugui molts records d'aquelles dues dècades inoblidables.

Igual que passa amb els Reis d'Orient, la gent era d'una tortuga o d'una altra. Em fa l'efecte que en Raphael, el que anava amb la màscara vermella i els sai, era el més popular, potser en Michaelangelo (també escrit com a Michelangelo), amb els nunchakus, li anava al darrere. Repeteixo, és una percepció personal. Ara bé, jo era d'en Leonardo, el de blau amb les katanes, i potser el que m'agradava més en segon lloc era en Donatello, el de la màscara lila amb el pal bô.

Tots quatre eren grans amants de la pizza, i tenien personalitats i punts forts diferents. En Michaelangelo era el creador del crit "Cowabunga!", i li agradava la pizza més que a cap altre, fins al punt que hi experimentava posant-hi coses estranyes. En Raphael era el que aportava el toc d'humor, en Donatello era l'inventor de l'equip, i en Leonardo era el líder de tots quatre, i el més tranquil i discret -potser per això m'agradava-.

L'origen d'aquests personatges era el següent: unes tortugues havien caigut a les clavegueres i allà les va recollir un ninja del Clan del Peu caigut en desgràcia al Japó que se'n va anar a Nova York tot fugint, i havia de malviure precisament a les clavegueres. En entrar en contacte amb una substància que era un mutagen les tortugues van adquirir un aspecte humanoides i l'humà el d'una rata també humanoide, i les va criar, educar i entrenar en les arts marcials després de posar-los els noms d'artistes del Renaixement, ja que una de les seves passions era l'art.

L'home que havia fet caure en desgràcia el que coneixem com a Estallicó (Splinter en anglès) el persegueix fins a Nova York tot liderant el Clan del Peu i associant-se amb l'alienígena Krang, i ara vol conquerir també el món. Ho fa amb la nova identitat de Trinxant (Shredder en anglès). I l'enfrontament està servit capítol rere capítol, amb personatges secundaris destacats com són la reportera April O'Neal o els enemics Bebop i Rocamassissa (Rocksteady en anglès), entre molts altres.

El cas és que va ser tan popular que va generar un munt de marxandatge, el més destacat el de les figures articulades, amb els protagonistes, alguns secundaris i també vehicles, com la mítica furgoneta de les Tortugues Ninja.

Recordo que un Nadal me les vaig demanar i els meus pares em van dir que eren cares i que potser me'n cauria alguna, però totes quatre no. L'alegria que vaig tenir quan el matí d'aquell Nadal vaig obrir-les totes quatre! També recordo amb especial afecte l'àlbum de cromos de Panini.



No ens hauria de sorprendre, doncs, que el 1990 se n'estrenés la primera pel·lícula d'imatge real. Veient el tràiler fa un efecte una mica ridícul, i veig que va tenir molt mala acollida, però això no va impedir que se n'estrenessin dues seqüeles, una d'elles el 1991 (Teenage Mutant Ninja Turtles II: The Secret of the Ooze, recordo que en castellà era El secreto de los mocos verdes) i l'altra el 1993 (Teenage Mutant Ninja Turtles III). Totes van ser destrossades, però recordo amb afecte les dues primeres, que vaig anar a veure al cinema, cosa que quan jo era petit era molt excepcional.

Amb els anys se'n farien més pel·lícules, concretament una d'animació per ordinador el 2007 anomenada TMNT i dues més d'imatge real, Teenage Mutant Ninja Turtles (2014) i Teenage Mutant Ninja Turtles: Out of the Shadows (2016). Cap d'elles va tenir, tampoc, sort amb la crítica.

Els va anar millor a les noves adaptacions animades, que repetien el nom de Teenage Mutant Ninja Turtles, la primera de les quals de 156 episodis emesos entre 2003 i 2009 -havien passat 7 anys des del final de la longevíssima sèrie original-, i la segona (a la imatge) de 124 entre 2012 i 2017, i aquesta multipremiada. Per a la tardor d'aquest 2018 s'espera l'estrena d'una nova sèrie, Rise of the Teenage Mutant Ninja Turtles.

Reconec que no he vist cap d'aquestes adaptacions, és per això que no hi aprofundeixo gaire, i també reconec que les rebutjava perquè m'aferrava a la sèrie clàssica, però sembla que són força recomanables, malgrat que els nous dissenys no resultin tan atractius per als nostàlgics.

Per descomptat, un univers tan ric i estimat havia de tenir adaptacions en forma de videojocs, i és que la franquícia era ideal per al gènere de les plataformes d'acció i els beat'em ups. La primera d'aquestes adaptacions va arribar el 1989 per a sistemes com la NES, però en parlo amb més extensió aquí i aquí. I els tenim com a convidats en un contingut descarregable de pagament al videojoc de lluita Injustice 2 (2017).

Només vull afegir, sobre aquest tema, que alguns dels videojocs dels anys 90 van tenir una gran acollida, especialment la versió de recreativa (que a la NES es va dir Teenage Mutant Ninja Turtles II: The Arcade Game en haver sortit ja el de la portada que hem vist) i el Teenage Mutant Ninja Turtles: Turtles in Time.

Si ens fixem en la portada de la versió de la consola de 8 bits de sobretaula de Nintendo veurem un detall: totes les tortugues duen la màscara vermella.

Això és perquè, tot i que es basava en la sèrie de televisió clàssica, es va fer servir el cànon dels còmics que el guionista Peter Laird (esquerra) i el dibuixant Kevin Eastman (dreta) havien cocreat i llançat per primera vegada el 1984 amb l'editorial independent Mirage Studios, assolint un èxit inesperat que els faria rics i propietaris d'aquesta enorme franquícia.

Als còmics originals, de to més fosc -sembla que als autors no els agradava el to lleuger dels dibuixos animats, però reconeixen que sense ells les Tortugues Ninja no haurien tingut tant d'èxit-, els quatre protagonistes duien màscares vermelles.

Hi ha hagut moltes encarnacions posteriors del còmic, també en d'altres editorials, amb la participació d'altres persones i amb diverses versions contradictòries des del punt de vista argumental, però el cas és que el món de les Tortugues Ninja és un univers molt més gran del que m'imaginava abans d'informar-me al respecte motivat pels grans records que tinc d'aquell únic producte del qual havia gaudit de petit, a banda d'alguns dels videojocs.