Cinema: Ninja Turtles - Caos Mutant

M'agraden molt, les Tortugues Ninja. Els vaig dedicar una entrada fa cinc anys, com a franquícia, i formen part dels dibuixos animats i joguines que van marcar la meva infantesa. Tanmateix, no els he seguit la pista des que vaig deixar de mirar aquella mítica sèrie, que a més diria que no vaig arribar a veure sencera perquè tampoc ens en van arribar totes les temporades.

Sigui com sigui, conscient que n'han anat fent noves versions i pel·lícules al llarg de les dècades, a més de moltes versions en còmic, no em cridaven l'atenció. Però fa poc vaig descobrir, en part per la campanya de difusió a Twitter (ara X) de la seva versió doblada al català, que s'estrenaria un nou film que no requeria haver estat pendent de què feien aquests quatre adolescents quelonis darrerament, i per un seguit de circumstàncies va resultar que era una bona idea anar-hi amb la meva filla.

Ninja Turtles: Caos mutant, així amb el nom de la franquícia en anglès, curiosament, és el títol d'aquesta proposta dirigida per Jeff Rowe amb guió de Seth Rogen, Evan Goldberg, Dan Hernández, Benji Samit i el mateix Rowe.

Es tracta d'un reboot, un reinici de la saga, amb un particular aspecte visual basat en un estil molt inspirat en el còmic, o més aviat en esbossos que Rowe feia a les seves llibretes d'adolescent, amb trets exagerats en alguns moments i reminiscències de la plastilina, que flueix tan bé com a La família Mitchell contra les màquines, del mateix director encara que allà molt més net. També recorda Spider-man: Un nou univers.

En fi, aquesta versió de les Tortugues Ninja, per desig dels seus responsables, posa èmfasi al seu caràcter adolescent, que en anteriors interpretacions vèiem només com la T de TMNT, quan en realitat els protagonistes eren paios fets i drets i d'aspecte imponent.

Aquestes són tortugues antropomòrfiques de 15 anys d'edat -els anys que fa que la substància verda famosa va caure a les clavegueres, fet que se'ns explica també aquí dins del nou lore-, són adolescents poca-soltes clarament diferenciats tant en físic com en caràcter que senten fascinació per la cultura popular -les múltiples referències escampades pel metratge ens ho van recordant- a la qual accedeixen a través dels mòbils que tenen, com qualsevol persona humana d'aquesta edat.

Però si els adolescents humans estan enganxats als mòbils, en el cas d'en Leo, en Raph, en Donnie i en Mike és gairebé la seva única via de contacte amb el món de la superfície, perquè l'Splinter (aquí ja no es diu Estallicó), a qui anomenen "pare" en aquesta versió, els ha inculcat des que se'ls va trobar, ell també acabat de transformar en rata humanoide, la precaució respecte a l'homo sapiens sapiens, una precaució que els nanos troben exagerada però que té la seva raó de ser, com s'explica en un entranyable flashback.

Aquest Splinter no té una història amb gaire glamur al darrere, és un paio normal amb febleses i tendències que no amaga, però també va trobar una manera d'ensenyar els seus fills-deixebles a defensar-se, i malgrat que són uns adolescents babaus i imprudents a l'hora de al veritat són uns excel·lents artistes marcials.

En conèixer accidentalment una April O'Neil que en aquesta versió també té edat d'anar a l'institut -i hi va- i que està lluny de ser la reportera d'èxit de l'encarnació televisiva original, l'única humana que ha tractat els mutants amb respecte malgrat l'esglai inicial, es plantegen convertir-se en herois per guanyar-se l'opinió pública i poder ser acceptats i dur una vida normal fora de les clavegueres.

Els en donarà l'oportunitat l'amenaça que coincideix temporalment -quines coses, eh?- amb aquesta decisió, i que no és altra que l'arribada d'un superdolent mutant i la seva colla, on hi ha vells coneguts de l'univers TMNT en simpàtiques caracteritzacions i unes gairebé commovedores interaccions amb el quartet protagonista.

Tot plegat dona lloc a una trama lleugera, amb els seus forats, tot sigui dit, però plena d'acció, humor, referències a cinema d'èxit i altres productes de Nickelodeon, picades d'ullet al coneixedor de la franquícia en les seves diferents versions i aquest hipnòtic disseny que comentava al principi.

Es tracta d'una reinterpretació excel·lent d'un material llegendari des dels anys 80 que, tant pel que explica com per la manera de fer-ho, i pel seu caràcter de reboot, és accessible per a un ventall d'edat força ampli del públic, i ja a l'escena extra durant els crèdits se'ns promet almenys una seqüela que espero que arribi a fer-se realitat.

No hi hauria d'haver problema amb què sigui així. Al capdavall, és el setè llargmetratge cinematogràfic de les Tortugues Ninja i, més enllà dels sentiments que cadascú pugui tenir cap als anteriors, el cert és que Caos mutant és el primer que té bona acollida per part de la crítica.
 

Les Fabuloses Tortugues Ninja: Herois de mitja closca

L'any passat vaig fer una entrada sobre els meus dibuixos animats preferits de petit, i la vaig limitar a 5 elements, com acostumo a fer quan creo llistes. 

Això em va obligar a ser molt selectiu, i vaig deixar fora una sèrie que de m'agradava moltíssim, i que veia, com es veien les coses llavors, quan l'enganxava, de manera que dubto que l'hagi vist sencera, però encara ara em vindria de gust tornar-la a veure.

Les fabuloses Tortugues Ninja va ser, sens dubte, una de les sèries de dibuixos estrella de TV3, i malgrat les noves adaptacions -que esmentaré més avall, però que ja avanço que no he vist- és aquesta la que ha quedat al record de tota una generació, perquè va ser una bomba que va provocar l'omnipresència dels simpàtics personatges, això sí que puc dir que sense una equivalència del mateix nivell en les noves versions.

Amb aquella mítica veu que cantava les cançons d'entrada de la majoria dels dibuixos de la nostra època, en Jordi Vila (en podeu sentir una entrevista de Catalunya Ràdio aquí), el tema respectava la melodia original, naturalment traduïda, i ens regalava frases que ens han quedat a la memòria, com ara que a en Michaelangelo li agrada ballar, o que són herois de mitja closca, però també sensibles.

Aquella sèrie, anomenada Teenage Mutant Ninja Turtles als Estats Units i rebatejada com a Teenage Mutant Hero Turtles en arribar al Regne Unit per tal d'evitar connotacions massa violentes de la paraula "ninja", tenia, a més d'uns protagonistes amb un carisma espectacular -també els enemics- i una ambientació molt de finals dels 80 i primera meitat dels 90 (la sèrie es va emetre als Estats Units en 193 episodis entre 1987 i 1996) que encaixava perfectament amb els gustos populars de l'època -acció, lluita, fascinació pels elements orientals que ja venia de temps enrere...-, de manera que no és estrany que ens agradés i encara ara ens dugui molts records d'aquelles dues dècades inoblidables.

Igual que passa amb els Reis d'Orient, la gent era d'una tortuga o d'una altra. Em fa l'efecte que en Raphael, el que anava amb la màscara vermella i els sai, era el més popular, potser en Michaelangelo (també escrit com a Michelangelo), amb els nunchakus, li anava al darrere. Repeteixo, és una percepció personal. Ara bé, jo era d'en Leonardo, el de blau amb les katanes, i potser el que m'agradava més en segon lloc era en Donatello, el de la màscara lila amb el pal bô.

Tots quatre eren grans amants de la pizza, i tenien personalitats i punts forts diferents. En Michaelangelo era el creador del crit "Cowabunga!", i li agradava la pizza més que a cap altre, fins al punt que hi experimentava posant-hi coses estranyes. En Raphael era el que aportava el toc d'humor, en Donatello era l'inventor de l'equip, i en Leonardo era el líder de tots quatre, i el més tranquil i discret -potser per això m'agradava-.

L'origen d'aquests personatges era el següent: unes tortugues havien caigut a les clavegueres i allà les va recollir un ninja del Clan del Peu caigut en desgràcia al Japó que se'n va anar a Nova York tot fugint, i havia de malviure precisament a les clavegueres. En entrar en contacte amb una substància que era un mutagen les tortugues van adquirir un aspecte humanoides i l'humà el d'una rata també humanoide, i les va criar, educar i entrenar en les arts marcials després de posar-los els noms d'artistes del Renaixement, ja que una de les seves passions era l'art.

L'home que havia fet caure en desgràcia el que coneixem com a Estallicó (Splinter en anglès) el persegueix fins a Nova York tot liderant el Clan del Peu i associant-se amb l'alienígena Krang, i ara vol conquerir també el món. Ho fa amb la nova identitat de Trinxant (Shredder en anglès). I l'enfrontament està servit capítol rere capítol, amb personatges secundaris destacats com són la reportera April O'Neal o els enemics Bebop i Rocamassissa (Rocksteady en anglès), entre molts altres.

El cas és que va ser tan popular que va generar un munt de marxandatge, el més destacat el de les figures articulades, amb els protagonistes, alguns secundaris i també vehicles, com la mítica furgoneta de les Tortugues Ninja.

Recordo que un Nadal me les vaig demanar i els meus pares em van dir que eren cares i que potser me'n cauria alguna, però totes quatre no. L'alegria que vaig tenir quan el matí d'aquell Nadal vaig obrir-les totes quatre! També recordo amb especial afecte l'àlbum de cromos de Panini.



No ens hauria de sorprendre, doncs, que el 1990 se n'estrenés la primera pel·lícula d'imatge real. Veient el tràiler fa un efecte una mica ridícul, i veig que va tenir molt mala acollida, però això no va impedir que se n'estrenessin dues seqüeles, una d'elles el 1991 (Teenage Mutant Ninja Turtles II: The Secret of the Ooze, recordo que en castellà era El secreto de los mocos verdes) i l'altra el 1993 (Teenage Mutant Ninja Turtles III). Totes van ser destrossades, però recordo amb afecte les dues primeres, que vaig anar a veure al cinema, cosa que quan jo era petit era molt excepcional.

Amb els anys se'n farien més pel·lícules, concretament una d'animació per ordinador el 2007 anomenada TMNT i dues més d'imatge real, Teenage Mutant Ninja Turtles (2014) i Teenage Mutant Ninja Turtles: Out of the Shadows (2016). Cap d'elles va tenir, tampoc, sort amb la crítica.

Els va anar millor a les noves adaptacions animades, que repetien el nom de Teenage Mutant Ninja Turtles, la primera de les quals de 156 episodis emesos entre 2003 i 2009 -havien passat 7 anys des del final de la longevíssima sèrie original-, i la segona (a la imatge) de 124 entre 2012 i 2017, i aquesta multipremiada. Per a la tardor d'aquest 2018 s'espera l'estrena d'una nova sèrie, Rise of the Teenage Mutant Ninja Turtles.

Reconec que no he vist cap d'aquestes adaptacions, és per això que no hi aprofundeixo gaire, i també reconec que les rebutjava perquè m'aferrava a la sèrie clàssica, però sembla que són força recomanables, malgrat que els nous dissenys no resultin tan atractius per als nostàlgics.

Per descomptat, un univers tan ric i estimat havia de tenir adaptacions en forma de videojocs, i és que la franquícia era ideal per al gènere de les plataformes d'acció i els beat'em ups. La primera d'aquestes adaptacions va arribar el 1989 per a sistemes com la NES, però en parlo amb més extensió aquí i aquí. I els tenim com a convidats en un contingut descarregable de pagament al videojoc de lluita Injustice 2 (2017).

Només vull afegir, sobre aquest tema, que alguns dels videojocs dels anys 90 van tenir una gran acollida, especialment la versió de recreativa (que a la NES es va dir Teenage Mutant Ninja Turtles II: The Arcade Game en haver sortit ja el de la portada que hem vist) i el Teenage Mutant Ninja Turtles: Turtles in Time.

Si ens fixem en la portada de la versió de la consola de 8 bits de sobretaula de Nintendo veurem un detall: totes les tortugues duen la màscara vermella.

Això és perquè, tot i que es basava en la sèrie de televisió clàssica, es va fer servir el cànon dels còmics que el guionista Peter Laird (esquerra) i el dibuixant Kevin Eastman (dreta) havien cocreat i llançat per primera vegada el 1984 amb l'editorial independent Mirage Studios, assolint un èxit inesperat que els faria rics i propietaris d'aquesta enorme franquícia.

Als còmics originals, de to més fosc -sembla que als autors no els agradava el to lleuger dels dibuixos animats, però reconeixen que sense ells les Tortugues Ninja no haurien tingut tant d'èxit-, els quatre protagonistes duien màscares vermelles.

Hi ha hagut moltes encarnacions posteriors del còmic, també en d'altres editorials, amb la participació d'altres persones i amb diverses versions contradictòries des del punt de vista argumental, però el cas és que el món de les Tortugues Ninja és un univers molt més gran del que m'imaginava abans d'informar-me al respecte motivat pels grans records que tinc d'aquell únic producte del qual havia gaudit de petit, a banda d'alguns dels videojocs.