Cinema: Ninja Turtles - Caos Mutant

M'agraden molt, les Tortugues Ninja. Els vaig dedicar una entrada fa cinc anys, com a franquícia, i formen part dels dibuixos animats i joguines que van marcar la meva infantesa. Tanmateix, no els he seguit la pista des que vaig deixar de mirar aquella mítica sèrie, que a més diria que no vaig arribar a veure sencera perquè tampoc ens en van arribar totes les temporades.

Sigui com sigui, conscient que n'han anat fent noves versions i pel·lícules al llarg de les dècades, a més de moltes versions en còmic, no em cridaven l'atenció. Però fa poc vaig descobrir, en part per la campanya de difusió a Twitter (ara X) de la seva versió doblada al català, que s'estrenaria un nou film que no requeria haver estat pendent de què feien aquests quatre adolescents quelonis darrerament, i per un seguit de circumstàncies va resultar que era una bona idea anar-hi amb la meva filla.

Ninja Turtles: Caos mutant, així amb el nom de la franquícia en anglès, curiosament, és el títol d'aquesta proposta dirigida per Jeff Rowe amb guió de Seth Rogen, Evan Goldberg, Dan Hernández, Benji Samit i el mateix Rowe.

Es tracta d'un reboot, un reinici de la saga, amb un particular aspecte visual basat en un estil molt inspirat en el còmic, o més aviat en esbossos que Rowe feia a les seves llibretes d'adolescent, amb trets exagerats en alguns moments i reminiscències de la plastilina, que flueix tan bé com a La família Mitchell contra les màquines, del mateix director encara que allà molt més net. També recorda Spider-man: Un nou univers.

En fi, aquesta versió de les Tortugues Ninja, per desig dels seus responsables, posa èmfasi al seu caràcter adolescent, que en anteriors interpretacions vèiem només com la T de TMNT, quan en realitat els protagonistes eren paios fets i drets i d'aspecte imponent.

Aquestes són tortugues antropomòrfiques de 15 anys d'edat -els anys que fa que la substància verda famosa va caure a les clavegueres, fet que se'ns explica també aquí dins del nou lore-, són adolescents poca-soltes clarament diferenciats tant en físic com en caràcter que senten fascinació per la cultura popular -les múltiples referències escampades pel metratge ens ho van recordant- a la qual accedeixen a través dels mòbils que tenen, com qualsevol persona humana d'aquesta edat.

Però si els adolescents humans estan enganxats als mòbils, en el cas d'en Leo, en Raph, en Donnie i en Mike és gairebé la seva única via de contacte amb el món de la superfície, perquè l'Splinter (aquí ja no es diu Estallicó), a qui anomenen "pare" en aquesta versió, els ha inculcat des que se'ls va trobar, ell també acabat de transformar en rata humanoide, la precaució respecte a l'homo sapiens sapiens, una precaució que els nanos troben exagerada però que té la seva raó de ser, com s'explica en un entranyable flashback.

Aquest Splinter no té una història amb gaire glamur al darrere, és un paio normal amb febleses i tendències que no amaga, però també va trobar una manera d'ensenyar els seus fills-deixebles a defensar-se, i malgrat que són uns adolescents babaus i imprudents a l'hora de al veritat són uns excel·lents artistes marcials.

En conèixer accidentalment una April O'Neil que en aquesta versió també té edat d'anar a l'institut -i hi va- i que està lluny de ser la reportera d'èxit de l'encarnació televisiva original, l'única humana que ha tractat els mutants amb respecte malgrat l'esglai inicial, es plantegen convertir-se en herois per guanyar-se l'opinió pública i poder ser acceptats i dur una vida normal fora de les clavegueres.

Els en donarà l'oportunitat l'amenaça que coincideix temporalment -quines coses, eh?- amb aquesta decisió, i que no és altra que l'arribada d'un superdolent mutant i la seva colla, on hi ha vells coneguts de l'univers TMNT en simpàtiques caracteritzacions i unes gairebé commovedores interaccions amb el quartet protagonista.

Tot plegat dona lloc a una trama lleugera, amb els seus forats, tot sigui dit, però plena d'acció, humor, referències a cinema d'èxit i altres productes de Nickelodeon, picades d'ullet al coneixedor de la franquícia en les seves diferents versions i aquest hipnòtic disseny que comentava al principi.

Es tracta d'una reinterpretació excel·lent d'un material llegendari des dels anys 80 que, tant pel que explica com per la manera de fer-ho, i pel seu caràcter de reboot, és accessible per a un ventall d'edat força ampli del públic, i ja a l'escena extra durant els crèdits se'ns promet almenys una seqüela que espero que arribi a fer-se realitat.

No hi hauria d'haver problema amb què sigui així. Al capdavall, és el setè llargmetratge cinematogràfic de les Tortugues Ninja i, més enllà dels sentiments que cadascú pugui tenir cap als anteriors, el cert és que Caos mutant és el primer que té bona acollida per part de la crítica.