Lectures: Japón

Amb un títol tan curt i que coincideix amb el nom d'un país no és pas fàcil trobar informació d'aquest còmic sense, és clar, afegir a la llista de termes el nom dels seus autors. Però és el que és, i per això no hi he afegit més dades, al títol de l'entrada.

En tot cas, aquesta és la ressenya d'un manga en un sol volum, dibuixat per en Kentarô Miura, autor de l'èxit Berserk, i escrit pel llegendari Buronson (El puño de la Estrella del Norte, Strain, Heat o Sanctuary), que quan el vaig llegir fa anys no em va deixar una impressió gaire destacable, però que ara, amb una nova lectura. m'ha produït un efecte diferent.

Japón, originalment Japan, es va publicar al Japó 1992 i es va recopilar en un volum únic que el 2002 va editar en castellà la desapareguda MangaLine Ediciones, i sense que sigui cap meravella, perquè no ho és, sí que l'he trobat relativament interessant, com deia, en aquesta segona lectura.

La premissa ens situa a la Barcelona de 1992 -per tant, ja ens podem preparar per llegir un munt de vegades la paraula "Espanya", atès que els Jocs Olímpics i la seva projecció internacional es van aprofitar perquè al món li quedés ben clar que la capital catalana era una ciutat espanyola (noti's aquí el meu sarcasme o ironia, ja no sé quin és quin)-, i el relat està protagonitzat per un membre de la yakuza que hi va tot seguint una reportera de televisió de la qual està enamorat.

Hi veurem, naturalment, la Sagrada Família, amb el detallat dibuix a què ens té acostumats el mestre Miura, però també un gran WTF en forma de nens pidolaires amb la parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla de Sitges (com si formés part de Barcelona) de fons. Els típics nens pobres del poble del Garraf, vaja.

Tòpics que, per sort, no van més enllà ni inclouen flamenc ni corridas, però que ens donen una idea del concepte de Barcelona que tenien (i tenen) molts japonesos. En tot cas l'escenari és el que és simplement perquè es va dibuixar el 1992 i es va aprofitar l'avinentesa esportiva. No té cap més rellevància. El que sí que en té és el fet que la noia està rodant un reportatge sobre com els estrangers veuen els japonesos, que tenen una actitud de superioritat pel poder de la seva economia en aquell moment.

Llavors té lloc un terratrèmol i una anciana misteriosa envia el grup al futur, un món post-apocalíptic que ha desembocat en la caiguda absoluta del Japó, incapaç de subsistir ara que no pot importar productes, i els japonesos s'han escampat pel planeta tot buscant la manera de sobreviure, tractats com a éssers inferiors per part de la resta de la humanitat, que els odia.

Un panorama desolador en què el yakuza empra la seva força física i el seu esperit guerrer per ajudar el grup a sobreviure en aquest escenari tan Mad Max o, sens dubte, El puño de la estrella del norte, que com ja hem dit és una de les obres més conegudes del guionista d'aquest manga.

Malgrat la premissa absurda, és interessant la reflexió que aquest còmic fa sobre la necessitat de controlar l'expansió econòmica desmesurada i sense escrúpols, perquè pot tenir conseqüències terribles per als seus protagonistes i la resta del planeta. Malauradament, i tot i que es tracta d'un còmic amè i de lectura lleugera, amb violents combats marca de la casa, en ser un únic volum fa la sensació que amb més pàgines podria haver donat més de si, i fins i tot sembla que sigui el capítol pilot d'una obra més gran. Però no, la cosa s'acaba aquí. Queda, doncs, com una curiositat creada per dos autors molt populars, una obra menor del seu currículum, però que tampoc representa una pèrdua de temps.

Visionats: Mad Max (saga)

Ara que ja han passat els Oscars volia dedicar una entrada a una saga clàssica cinematogràfica que precisament ara ha tornat a estar d'actualitat.

Mad Max era una trilogia (perquè ja no és trilogia) d'aquelles que se suposa que hom ha vist com a mínim una vegada, i suposo que jo també l'havia vist, però no en recordava res i podria ser, fins i tot, que només n'hagués vist algunes escenes. Allò que passava abans, quan les pel·lícules es miraven essencialment a la tele, amb els talls publicitaris i la impossibilitat de posar pausa. I jo de petit no hi anava pràcticament mai, al cine, a més que vam tenir un Beta en comptes d'un VHS, estàndard que no va arribar a casa fins al 1994, o sigui que ja us podeu imaginar si vam arribar a llogar gaires pel·lícules. 

Tot i així, les paraules "Mad Max" tenien una ressonància concreta dins meu, i evocaven imatges postapocalíptiques d'una civilització sobtadament endarrerida, amb parracs, pols, desferres reciclades, roba feta amb tota mena de materials, vehicles fets amb peces d'altres vehicles, pobresa i violència com a característiques destacades d'un subgènere de la ciència-ficció que amb els anys aprendria que es diu "distopia" i, fins i tot, un subgènere dins d'aquesta, perquè també hi ha històries en què la Humanitat se n'ha anat a la merda però la tecnologia ha continuat avançant.

I de resultes de les múltiples nominacions de Mad Max: Fury Road (2015), pel·lícula que confesso que havia ignorat deliberadament en prejutjar-la com a innecessari reboot sense cap més criteri que la visió del pòster i l'escepticisme que em provoca la moda de fer continuacions en general fallides de sagues enterrades fa dècades, vaig decidir que ja era hora de repassar (o veure per primera vegada, segons com es miri) la trilogia original i, és clar, veure també la quarta part que va arribar 30 anys després de la que fins llavors havia tancat la trilogia. Un procés, vaja, similar al que vaig seguir amb Star Wars en anunciar-se Star Wars: The Force Awakens.

Vaig començar, és clar, amb Mad Max, de 1979, dirigida per en George Miller i protagonitzada per un llavors desconegut Mel Gibson, jove actor australià que després triomfaria a Hollywood. No va ser gràcies a aquesta pel·lícula, però, ja que als Estats Units va passar força desapercebuda en el seu moment.

Convençut que des del principi xalaria amb l'ambientació a què associava la saga, em va decebre una mica adonar-me que, almenys la primera part de la trilogia -que llavors no pretenia pas tenir ni tan sols una segona part-, la història no era ben bé postapocalíptica. Perquè ho sabem gràcies a la saga que va originar, però a Mad Max el relat podria passar perfectament a l'època en què es va estrenar el film, ambigüitat facilitada per l'ambientació desèrtica, els pocs referents culturals que podem emprar per a situar-nos i un baix pressupost que tot i així es fa servir de manera eficient, i els resultats van ser tan bons, amb 100 milions de dòlars d'ingressos de l'època, que entre 1980 i 1999 va figurar als Rècords Guinness com la pel·lícula més profitosa de la història.



Però aquest xoc inicial -culpa meva per les idees que m'havia format- no significa que no m'agradés: sabia que la cosa havia de començar tranquil·la i anar pujant de to, però el primer episodi és la senzilla història d'un policia especialista en conducció que es dedica a perseguir bandes de delinqüents motoritzats mentre espera el moment de retirar-se d'aquesta feina que avorreix. Com no podia ser d'una altra manera, la tensió va creixent i cap al final coneixem els esdeveniments que el porten a esdevenir el supervivent solitari, el guerrer de la carretera, l'antiheroi de les parts 2 i 3.

Diuen que Mad Max 2: The Road Warrior -coneguda amb aquest subtítol perquè aquest cop sí que es va estrenar com calia als Estats Units, però van voler dissimular el fet que era una segona part posant-li simplement "The Road Warrior"-, de 1981, és una de les millors pel·lícules d'acció que s'han fet mai. I m'ho crec.

Convertit en un supervivent solitari, uns anys després dels esdeveniments de la primera part i amb una guerra nuclear pel mig -per fi entenia per què la primera pel·lícula no m'havia semblat distòpica-, en Max troba un assentament en què un grup de persones refinen petroli, un bé escassíssim i cobejat, envoltades per una gran banda de delinqüents motoritzats, aquest cop abillats amb extravagants vestits de cuir de reminiscències sadomasoquistes, que ataquen l'assentament i van reduïnt les seves defenses.

El protagonista, que només vol una mica de petroli i continuar el seu camí solitari, com correspon a qualsevol antiheroi s'hi acaba veient involucrat de mala gana i aquest senzill plantejament dóna lloc a una narració trepidant, magníficament ambientada i amb unes espectaculars escenes de persecució a la carretera, amb vehicles que ja corresponen a la imatge postapocalíptica que jo tenia de la saga. Aquest cop sí, l'ambientació era el que qualsevol s'imagina quan li diuen "Mad Max", i a sobre la pel·lícula és un dels exemples que de vegades les segones parts sí que són millors que les primeres.



És innegable la influència que va tenir i encara té aquell film, no és casual que molts directors de cinema de renom la citin com a inspiració, ni que un dels guionistes de Waterworld (1995) -un altre referent pel que fa a aquesta visió del futur postapocalíptic- reconegui que és una de les més grans influències de la pel·lícula protagonitzada per en Kevin Costner.

Potser el llistó havia quedat molt amunt, però el 1985 va arribar la tercera part, Mad Max: Beyond Thunderdome (o Mad Max 3 per als amics), i tot i que és molt entretinguda i manté l'estètica de la saga perd interès en apropar-se més, sobretot a la segona meitat aproximadament, a les típiques pel·lícules de Hollywood, amb un to més optimista, alegre i un repartiment ple de nens que ens fan pensar en aquells films dels 80 signats per l'Steven Spielberg i companyia.

És interessant veure-hi la Tina Turner fent de dolenta -i colant dues cançons, una de les quals la popularíssima We don't need another hero (Thunderdome)-, líder d'un assentament anomenat Bartertown, on un Max Rockatansky 15 anys més vell arriba tot buscant, com sempre, combustible per tal de continuar el seu viatge solitari de supervivència.

Però és aquesta segona part estranya, o si més no diferent del que podríem esperar d'una pel·lícula d'en Mad Max, el que fa, almenys per a mi, que sense ser un film dolent sigui clarament el pitjor de la llavors trilogia i, vista ara la quarta part, el pitjor de tota la saga. Ara bé, repeteixo perquè quedi clar: continua sent molt recomanable, però les altres li fan ombra.



Doncs bé, després de 3 dècades -o 30 anys, perquè quedi més impactant- i diversos intents fallits de posar-ho en marxa provocats per crisis econòmiques, l'11-S, la guerra de l'Iraq o fins i tot les inesperades pluges als deserts australians, al final es va produir una quarta entrega, Mad Max: Fury Road, que no acaba de quedar clar si és un reboot o una seqüela, perquè les referències no permeten determinar-ho amb absoluta certesa: hi apareix el famós cotxe V8 Interceptor, però havia quedat destruït a la segona pel·lícula. I l'actor que interpreta en Max també és un altre, en aquest cas en Tom Hardy.

Està clar que si és una seqüela segur que té lloc després de la primera pel·lícula, perquè ja ens trobem a l'Austràlia postapocalíptica, però no estem convençuts de gaire cosa més. El mateix director i coguionista, en George Miller, afirma que la connexió amb les altres pel·lícules és difusa i que no hem de mirar gaire la cronologia, per tant ja juga amb la incertesa expressament.

Sigui com sigui, què passa amb aquesta quarta pel·lícula? Doncs que presenta -amb un aspecte visual diferent, perquè han passat 30 anys- el que podria ser perfectament, i de fet és, una altra aventura d'en Mad Max, però amb un ritme especialment frenètic, fins i tot amb algunes escenes expressament i lleugerament accelerades -influència del cinema mut, que tant agrada al director-, un altre actor i, per a mi, un canvi que crida especialment l'atenció: el protagonista té un paper menys central i esdevé gairebé secundari, mentre que un personatge aparentment secundari com és la Furiosa (Charlize Theron) és qui realment duu el pes de la història, de manera que en realitat és la protagonista.

De tota manera, en general és un film que homenatja els altres tres en diversos moments, des de petits detalls -la capseta de música de Mad Max 2, per exemple, o l'escopeta que falla- fins a l'actor Hugh Keays-Byrne com a Immortan Joe quan havia fet de Toecutter a la primera pel·lícula, o la persecució inspirada en la de la segona part però també en les altres dues -perquè Mad Max és sinònim de llarga i intensa persecució a la carretera-, o l'aparició d'una secta multitudinària que recorda, tot i que exagerada, la que hi havia al voltant del personatge de l'Aunty Entity, és a dir la Tina Turner, també a la tercera part. Evidentment, també tota l'estètica del film homenatja l'imaginari que atribuïm al concepte "Mad Max".



Personalment és una pel·lícula que vaig trobar tremendament entretinguda, em va passar en un moment, però reconec que em va descol·locar una mica el canvi d'actor -sabia que no hi sortia en Mel Gibson, però me l'imaginava com un reboot en què en Tom Hardy faria un personatge totalment original- i també la meva incapacitat, ara ja sé que perfectament normal, de situar la història en el context de les altres.

Però entenc que rebés tants premis i nominacions (als Oscars 10, incloent-hi Millor Pel·lícula i Millor Director, a més de les categories tècniques i artístiques), i m'empasso amb humilitat els meus prejudicis respecte al que abans considerava una resurrecció innecessària i, ara, un gran encert. Perquè ara sé que no és una idea que va sorgir fa 4 o 5 anys, sinó tota una odissea, i l'he vist i sé que és bona. I fidel a l'esperit de la franquícia.

Haurem de veure què passa a partir d'ara, perquè sembla que arribaran més entregues gràcies a la calidesa amb què la crítica i el públic han rebut Mad Max: Fury Road, i els 6 Oscars en les categories de Disseny de Producció, Vestuari, Maquillatge i Perruqueria, Edició de Vídeo, Edició de So i Mescla de So no li han fet cap mal. Entre totes, però sobretot amb la segona i la quarta, el nivell ha quedat altíssim i la responsabilitat de mantenir-lo així ha de pesar tones.

Pronòstics personals per als Premis de l'Acadèmia (Oscars) 2016

Un any més em preparo per a la nit en blanc que cada any passo veient en directe la retransmissió de la cerimònia d'entrega dels Premis de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques dels Estats Units, on s'otorguen els Oscars, les estatuetes que donen el nom popular a la gran festa del cine, i ho faig per tercer cop amb els meus pronòstics.

Com he dit altres vegades, no sóc cap expert en cinema i les previsions que faig es basen en el que calculo que passarà, per diversos motius -entre els quals, i no poc importants, les mecàniques de Hollywood, no necessàriament relacionades amb els mèrits intrínsecs de nominats i nominades-, i per tant són pura especulació. De fet, qualsevol predicció és especulació, però no sóc pas crític professional i si heu llegit entrades que he dedicat a diverses pel·lícules ho deveu haver vist de seguida, perquè es nota. 

En fi, he procurat veure totes les pel·lícules implicades en les diverses categories que m'interessen personalment, però per desgràcia no he aconseguit fer un ple (sí en la de Millor Pel·lícula, però). De tota manera, m'hi he acostat i aquestes són les conclusions a què arribo.

Dels 8 films nominats a la categoria de Millor Pel·lícula, crec que la cosa dependrà de si els que tenen dret a vot opten per una pel·lícula de denúncia, cosa que ens duria a una lluita entre The Big Short i Spotlight -que crec que guanyaria Spotlight encara que sigui perquè parla de delinqüents més tangibles i en un to molt més seriós-, però si no és així suposo que es valorarà el vessant artístic i guanyarà The Revenant. 

L'entreteniment pur de Mad Max: Fury Road podria guanyar, però si no ho fa segurament quedarà a prop -però que jo sàpiga no es fan públics els percentatges de vot i no ho sabrem mai-, mentre que tenen menys possibilitats les "petites" Brooklyn i Room, i la "gran" The Martian, perquè té un to lleugerament de comèdia refrescant però també una competència massa poderosa. La interessant Bridge of Spies té el mateix problema, i tot i que no tot és matemàtic, el fet que l'Steven Spielberg no estigui nominat a la categoria de Millor Director pot donar un missatge en aquest sentit. Pel que fa a aquesta categoria, crec que és bastant prudent apostar per en George Miller, si busquem el reconeixement a la saga Mad Max sencera i a l'entretingudíssima quarta part, però encara més per l'Alejandro González Iñárritu, que presenta una senyora pel·lícula amb The Revenant -i sovint la que guanya el premi a la Millor Pel·lícula s'endú també el de Millor Director-, amb només un punt en contra, tot i que bastant important: el mexicà ja va guanyar l'Oscar l'any passat amb Birdman, i les victòries successives no són inèdites als Oscars, però s'intenta evitar llevat que sigui clamorós.

Com que la Cate Blanchett el va guanyar fa 2 anys per Blue Jasmine suposo que el "descans" es considera massa breu, però fa l'efecte que té força números per guanyar-ne un altre per Carol (i ja seria el tercer, un d'ells com a secundària). En contra té aquest "perillós" empat amb la Meryl Streep (2 Oscars com a Millor Actriu Protagonista i 1 com a Millor Actriu Secundària), i per al meu gust la competència de la Brie Larson (Room) i potser també la Saoirse Ronan (Brooklyn).

Reconec que no he vist 45 years, però no crec que guanyi la Charlotte Rampling, i que per molt fan que sigui de la Jennifer Lawrence tampoc no és que el seu paper a Joy sigui destacadament millor del que estem acostumats a veure. Però com a mínim s'endú la quarta nominació -amb un premi-, que als 25 anys no està gens malament. Que la Saoirse Ronan hagi estat nominada dos cops, el primer als 13 i ara als 21, tampoc no està malament. 

Si la consecutivitat és un problema -que no ho és necessàriament, perquè ha passat altres vegades i la més recent amb en Tom Hanks per Philadelphia (1993) i Forrest Gump (1994)-, llavors la decisió sobre quin és el Millor Actor Protagonista és fàcil: en Leonardo DiCaprio. En aquest cas, després de 4 nominacions (5 si comptem la de productor de The Wolf of Wall Street) i cap premi, el podrien compensar com van fer amb el director que l'ha fet servir més vegades, en Martin Scorsese (8 nominacions i 1 Oscar), però és difícil veure si seria perquè es mereix realment el premi: ja fa molts anys que impressiona amb les seves interpretacions.

La cosa estarà entre aquests dos i es faci el que es faci es produirà un moment històric: el primer Oscar per a en Leo o el segon consecutiu per a l'Eddie Redmayne, de dues nominacions (és a dir, un ple), que a The Danish Girl fa un paper que té tots els ingredients que agraden a Hollywood: personatge transsexual, drama de la mida d'un campanar... Doncs bé, que no pugui considerar el punyeter Bryan Cranston (Breaking Bad) com un dels candidats més ferms pel seu interessant paper a Trumbo té nassos, però és així. No em passa pel cap que puguin guanyar en Michael Fassbender (Steve Jobs) ni en Matt Damon (The Martian). 

Pel que fa a la categoria de Millor Actriu Secundària estic força segur que guanyarà la Jennifer Jason Leigh per la sonada que interpreta a The Hateful Eight, però el cor em farà un bot si guanya l'entranyable Alicia Vikander (The Danish Girl), una dona que fa unes setmanes no coneixia però que ja he vist en 3 pel·lícules i m'ha agradat molt.

Queden enrere, per a mi de manera clara, la Kate Winslet, la Rachel McAdams (m'alegro molt de veure-la nominada, però a Spotlight no fa res que no hagués vist ja a la segona temporada de True Detective) i la Rooney Mara (Carol). 

Les categories interpretatives acaben amb la de Millor Actor Secundari. Bé, en aquest cas tinc clar què m'agradaria que passés: que guanyés en Sylvester Stallone pel paper que irònicament va crear per a un film de 1976 que va guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula, però que interpretativament no ha tingut gaire reconeixement. Ara l'ha fet per setena vegada a Creed, aquest cop com a secundari, i malgrat que dubto que guanyi, si ho fa me n'alegraré moltíssim i ho entendré com un reconeixement a la saga, sovint infravalorada.

Suposo que no serà així i que el guanyador serà en Tom Hardy, un actor intens que coprotagonitza Mad Max: Fury Road, però que està nominat pel seu paper de repartiment a The Revenant. Per a mi, el segueix de prop en Mark Ruffalo (Spotlight), que rep amb aquesta la seva tercera nominació en la mateixa categoria, el d'intencionadament inexpressiu que fa en Mark Rylance a Bridge of Spies i, en últim lloc, el paper de babau d'en Christian Bale a The Big Short.

En altres categories, de les que opten a l'Oscar a la Millor Pel·lícula d'Animació només n'he vist una, Inside Out, però llevat que vulguin premiar l'Studio Ghibli amb la seva darrera pel·lícula -en els dos sentits de la paraula- i guanyi Omoide no Marnie, no crec que hi hagi sorpreses i guanyaria la de Pixar. 

Penso que enguany es donarà un Oscar que és més un reconeixement a una carrera que no pas a la feina oficialment nominada: parlo del gran mestre Ennio Morricone, que després de molts intents sense èxit ha posat la banda sonora completament original a una pel·lícula d'en Quentin Tarantino, The Hateful Eight. 

M'encanta aquest home, però als seus 87 anys i amb desenes i desenes de bandes sonores reconeixibles i meravelloses no ha guanyat mai cap Oscar, de 5 nominacions -aquesta és la sisena-, llevat de l'honorífic que se li va donar el 2007. Però com que encara viu interpretaré el més que probable premi com un segon Oscar de reconeixement a una carrera, més que no pas a la feina que ha fet a The Hateful Eight, que personalment no m'ha agradat tant com d'altres. Si no és així, pot ser que guanyi en Carter Burwell per Carol, que em va agradar força.

Sobre els guions: el premi al Millor Guió Original el veig força renyit. He vist quatre de les pel·lícules i penso que la cosa pot estar entre Bridge of Spies i Spotlight, però no em sorprendria gaire que fos per a Inside Out, tot i que no és habitual que es nomini en aquesta categoria un film de dibuixos animats -si bé s'ha convertit en tendència en els darrers anys-. El de Millor Guió Adaptat tampoc no el tinc especialment clar. Potser The Big Short si té pes el fet que és un film de denúncia, però les històries de Room i Brooklyn també estan molt bé.

Coses més tècniques: considero que el premi al Millor Disseny de Producció estarà molt renyit, també, però em decanto per Mad Max: Fury Road i ho consideraria un reconeixement també a tota la saga, que en aquest sentit és excel·lent. L'Oscar a la Millor Fotografia pot estar entre Carol i The Hateful Eight, però em decanto per la segona per la filmació en pel·lícula de 70 mm. que tant s'ha publicitat i que no es feia servir des de 1992. El Millor Maquillatge pot ser perfectament per a The Revenant, i el Millor Vestuari per a Mad Max: Fury Road. 

Així doncs, basant-me en els meus gustos personals, però també en la predicció de la manera de premiar que té Hollywood, amb tots els factors que he exposat més amunt, diria que la cosa quedarà així:

Categoria	Aposta	Desig
Millor pel·lícula	Spotlight / The Revenant	The Revenant / Mad Max: Fury Road
Millor director	Alejandro G. Iñárritu	George Miller / Alejandro G. Iñárritu
Millor actor protagonista	Leonardo DiCaprio / Eddie Redmayne	Leonardo DiCaprio
Millor actriu protagonista	Cate Blanchett	Brie Larson
Millor actor secundari	Tom Hardy / Mark Ruffalo	Sylvester Stallone
Millor actriu secundària	Jennifer Jason Leigh	Jennifer Jason Leigh / Alicia Vikander
Millor pel·lícula d'animació	Inside Out	Inside Out
Millor guió original	Bridge of Spies / Spotlight	Bridge of Spies / Spotlight
Millor guió adaptat	The Big Short	Room / Brooklyn
Millor banda sonora	The Hateful Eight	The Hateful Eight / Carol