Adeu a Kentarô Miura

El dia que escric i publico aquesta entrada s'ha conegut la sobtada desaparició, el passat 6 de maig, de l'autor de Berserk, popular obra per la qual era conegut, encara que no era l'única que havia signat i que s'ha publicat al nostre mercat.

Una dissecció aòrtica, segons que informen, ha estat la causant de la defunció inesperada de Kentarô Miura a l'edat de 54 anys, i amb aquesta entrada pretenc fer-ne esment -tot i que en un món on existeix Twitter ja no és notícia- i repassar una mica la seva trajectòria.

Nascut l'11 de juliol de 1966 a la ciutat japonesa de Chiba, dins la prefectura del mateix nom, ja des de petit dibuixava manga i l'ensenyava als companys de l'escola, i a secundària va començar a fer servir materials professionals per als seus còmics, cosa que deixava clara la seva vocació i cap a on tiraria el seu futur.

Als 18 anys va entrar a treballar com a ajudant de George Morikawa, conegut com a autor del popular (al Japó, inèdit aquí) manga de boxa Hajime no ippo, que va començar el 1989 i que encara es publica, amb 130 volums recopilatoris i en marxa. 

El mestre Miura no va arribar a participar en aquell manga, però, perquè el 1988 ja s'havia independitzat com a professional i dibuixaria, amb guió del mític Buronson (El puny de l'estel del Nord) una obra, Oh-Roh, en què el protagonista va a parar a la Mongòlia del segle XIII, recopilada en un únic volum i que aquest mateix any ha estat reeditada al nostre mercat, així com ens ha arribat per primera vegada la seva segona part, de 1989, anomenada Oh-Roh-Den. 

El 1992 es publicaria un altre manga de viatgers en el temps, en aquest cas cap al futur, del qual ja vaig parlar en una entrada i que recentment també ha estat reeditat, Japan. 

Molts anys després, entre 2013 i 2014, se serialitzaria una altra obra que acabaria recopilada en un volum únic, Gigantomachia, publicada aquí per Panini el 2019, però he deixat per al final el que va estar fent en tot aquest temps, i de fet, ja havia començat més o menys a l'època d'Oh-Roh.

 

Parlo, naturalment, de Berserk, sens dubte el seu èxit més gran, l'obra a què va dedicar la vida, amb una lentitud i una quantitat de descansos que formaven la part fosca de la seva llegenda de cara als fans, així com també els múltiples problemes que ha tingut en les seves edicions espanyoles: primer va intentar publicar-lo Planeta, en aquell format antiquadíssim de còmics de 48 pàgines, que va aguantar 10 entregues el 1996, com a Gatsu: El guerrero negro. 

Posteriorment, la barroera MangaLine el va recuperar ja amb el seu títol original el 2001 i en volums, però després d'una primera arrencada va decidir fer-ne una nova edició que, aquest cop sí, va durar 30 volums, fins que l'editorial va plegar. El va heretar Glénat/EDT, que ho va reeditar tot i alhora va anar avançant fins al volum 36 fins que també va haver de tancar les portes. Panini va heretar aquesta sèrie que havia passat per tantes mans i des de fa un temps també n'està traient una edició a la seva línia Maximum, en volums grans i de gruix doble. 

Aquesta dèria per rescatar una obra que es publicava d'una manera tan irregular i tan lenta s'entenia perfectament, perquè Berserk és un manga espectacular tant argumentalment com pel que fa al seu apartat gràfic, que és evident que evoluciona en els 32 anys que havien passat des dels seus inicis. 

La popularitat d'aquest manga de fantasia fosca protagonitzat per un violentíssim mercenari és indubtable, i va provocar -i això al seu torn la va augmentar- la seva adaptació a novel·la (Berserk: El Caballero del Dragón de Fuego), dues sèries d'anime (25 episodis entre 1997 i 1998 i 24 entre 2016 i 2017) i una trilogia de llargmetratges animats entre 2012 i 2013. 

Ara, però, la "maledicció de Berserk", com diu el seu traductor, en Marc Bernabé, ha tingut el pitjor dels girs possibles. L'obra es queda amb 40 volums i una història inacabada, i el seu autor ja no la tornarà a reprendre, així com no ens proporcionarà cap obra més. Descansi en pau.

Lectures: Japón

Amb un títol tan curt i que coincideix amb el nom d'un país no és pas fàcil trobar informació d'aquest còmic sense, és clar, afegir a la llista de termes el nom dels seus autors. Però és el que és, i per això no hi he afegit més dades, al títol de l'entrada.

En tot cas, aquesta és la ressenya d'un manga en un sol volum, dibuixat per en Kentarô Miura, autor de l'èxit Berserk, i escrit pel llegendari Buronson (El puño de la Estrella del Norte, Strain, Heat o Sanctuary), que quan el vaig llegir fa anys no em va deixar una impressió gaire destacable, però que ara, amb una nova lectura. m'ha produït un efecte diferent.

Japón, originalment Japan, es va publicar al Japó 1992 i es va recopilar en un volum únic que el 2002 va editar en castellà la desapareguda MangaLine Ediciones, i sense que sigui cap meravella, perquè no ho és, sí que l'he trobat relativament interessant, com deia, en aquesta segona lectura.

La premissa ens situa a la Barcelona de 1992 -per tant, ja ens podem preparar per llegir un munt de vegades la paraula "Espanya", atès que els Jocs Olímpics i la seva projecció internacional es van aprofitar perquè al món li quedés ben clar que la capital catalana era una ciutat espanyola (noti's aquí el meu sarcasme o ironia, ja no sé quin és quin)-, i el relat està protagonitzat per un membre de la yakuza que hi va tot seguint una reportera de televisió de la qual està enamorat.

Hi veurem, naturalment, la Sagrada Família, amb el detallat dibuix a què ens té acostumats el mestre Miura, però també un gran WTF en forma de nens pidolaires amb la parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla de Sitges (com si formés part de Barcelona) de fons. Els típics nens pobres del poble del Garraf, vaja.

Tòpics que, per sort, no van més enllà ni inclouen flamenc ni corridas, però que ens donen una idea del concepte de Barcelona que tenien (i tenen) molts japonesos. En tot cas l'escenari és el que és simplement perquè es va dibuixar el 1992 i es va aprofitar l'avinentesa esportiva. No té cap més rellevància. El que sí que en té és el fet que la noia està rodant un reportatge sobre com els estrangers veuen els japonesos, que tenen una actitud de superioritat pel poder de la seva economia en aquell moment.

Llavors té lloc un terratrèmol i una anciana misteriosa envia el grup al futur, un món post-apocalíptic que ha desembocat en la caiguda absoluta del Japó, incapaç de subsistir ara que no pot importar productes, i els japonesos s'han escampat pel planeta tot buscant la manera de sobreviure, tractats com a éssers inferiors per part de la resta de la humanitat, que els odia.

Un panorama desolador en què el yakuza empra la seva força física i el seu esperit guerrer per ajudar el grup a sobreviure en aquest escenari tan Mad Max o, sens dubte, El puño de la estrella del norte, que com ja hem dit és una de les obres més conegudes del guionista d'aquest manga.

Malgrat la premissa absurda, és interessant la reflexió que aquest còmic fa sobre la necessitat de controlar l'expansió econòmica desmesurada i sense escrúpols, perquè pot tenir conseqüències terribles per als seus protagonistes i la resta del planeta. Malauradament, i tot i que es tracta d'un còmic amè i de lectura lleugera, amb violents combats marca de la casa, en ser un únic volum fa la sensació que amb més pàgines podria haver donat més de si, i fins i tot sembla que sigui el capítol pilot d'una obra més gran. Però no, la cosa s'acaba aquí. Queda, doncs, com una curiositat creada per dos autors molt populars, una obra menor del seu currículum, però que tampoc representa una pèrdua de temps.