Amb un títol tan curt i que coincideix amb el nom d'un país no és pas fàcil trobar informació d'aquest còmic sense, és clar, afegir a la llista de termes el nom dels seus autors. Però és el que és, i per això no hi he afegit més dades, al títol de l'entrada.
En tot cas, aquesta és la ressenya d'un manga en un sol volum, dibuixat per en Kentarô Miura, autor de l'èxit Berserk, i escrit pel llegendari Buronson (El puño de la Estrella del Norte, Strain, Heat o Sanctuary), que quan el vaig llegir fa anys no em va deixar una impressió gaire destacable, però que ara, amb una nova lectura. m'ha produït un efecte diferent.
Japón, originalment Japan, es va publicar al Japó 1992 i es va recopilar en un volum únic que el 2002 va editar en castellà la desapareguda MangaLine Ediciones, i sense que sigui cap meravella, perquè no ho és, sí que l'he trobat relativament interessant, com deia, en aquesta segona lectura.
La premissa ens situa a la Barcelona de 1992 -per tant, ja ens podem preparar per llegir un munt de vegades la paraula "Espanya", atès que els Jocs Olímpics i la seva projecció internacional es van aprofitar perquè al món li quedés ben clar que la capital catalana era una ciutat espanyola (noti's aquí el meu sarcasme o ironia, ja no sé quin és quin)-, i el relat està protagonitzat per un membre de la yakuza que hi va tot seguint una reportera de televisió de la qual està enamorat.
Hi veurem, naturalment, la Sagrada Família, amb el detallat dibuix a què ens té acostumats el mestre Miura, però també un gran WTF en forma de nens pidolaires amb la parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla de Sitges (com si formés part de Barcelona) de fons. Els típics nens pobres del poble del Garraf, vaja.
Tòpics que, per sort, no van més enllà ni inclouen flamenc ni corridas, però que ens donen una idea del concepte de Barcelona que tenien (i tenen) molts japonesos. En tot cas l'escenari és el que és simplement perquè es va dibuixar el 1992 i es va aprofitar l'avinentesa esportiva. No té cap més rellevància. El que sí que en té és el fet que la noia està rodant un reportatge sobre com els estrangers veuen els japonesos, que tenen una actitud de superioritat pel poder de la seva economia en aquell moment.
Llavors té lloc un terratrèmol i una anciana misteriosa envia el grup al futur, un món post-apocalíptic que ha desembocat en la caiguda absoluta del Japó, incapaç de subsistir ara que no pot importar productes, i els japonesos s'han escampat pel planeta tot buscant la manera de sobreviure, tractats com a éssers inferiors per part de la resta de la humanitat, que els odia.
Un panorama desolador en què el yakuza empra la seva força física i el seu esperit guerrer per ajudar el grup a sobreviure en aquest escenari tan Mad Max o, sens dubte, El puño de la estrella del norte, que com ja hem dit és una de les obres més conegudes del guionista d'aquest manga.
Malgrat la premissa absurda, és interessant la reflexió que aquest còmic fa sobre la necessitat de controlar l'expansió econòmica desmesurada i sense escrúpols, perquè pot tenir conseqüències terribles per als seus protagonistes i la resta del planeta. Malauradament, i tot i que es tracta d'un còmic amè i de lectura lleugera, amb violents combats marca de la casa, en ser un únic volum fa la sensació que amb més pàgines podria haver donat més de si, i fins i tot sembla que sigui el capítol pilot d'una obra més gran. Però no, la cosa s'acaba aquí. Queda, doncs, com una curiositat creada per dos autors molt populars, una obra menor del seu currículum, però que tampoc representa una pèrdua de temps.
Japón, originalment Japan, es va publicar al Japó 1992 i es va recopilar en un volum únic que el 2002 va editar en castellà la desapareguda MangaLine Ediciones, i sense que sigui cap meravella, perquè no ho és, sí que l'he trobat relativament interessant, com deia, en aquesta segona lectura.
La premissa ens situa a la Barcelona de 1992 -per tant, ja ens podem preparar per llegir un munt de vegades la paraula "Espanya", atès que els Jocs Olímpics i la seva projecció internacional es van aprofitar perquè al món li quedés ben clar que la capital catalana era una ciutat espanyola (noti's aquí el meu sarcasme o ironia, ja no sé quin és quin)-, i el relat està protagonitzat per un membre de la yakuza que hi va tot seguint una reportera de televisió de la qual està enamorat.
Hi veurem, naturalment, la Sagrada Família, amb el detallat dibuix a què ens té acostumats el mestre Miura, però també un gran WTF en forma de nens pidolaires amb la parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla de Sitges (com si formés part de Barcelona) de fons. Els típics nens pobres del poble del Garraf, vaja.
Tòpics que, per sort, no van més enllà ni inclouen flamenc ni corridas, però que ens donen una idea del concepte de Barcelona que tenien (i tenen) molts japonesos. En tot cas l'escenari és el que és simplement perquè es va dibuixar el 1992 i es va aprofitar l'avinentesa esportiva. No té cap més rellevància. El que sí que en té és el fet que la noia està rodant un reportatge sobre com els estrangers veuen els japonesos, que tenen una actitud de superioritat pel poder de la seva economia en aquell moment.
Llavors té lloc un terratrèmol i una anciana misteriosa envia el grup al futur, un món post-apocalíptic que ha desembocat en la caiguda absoluta del Japó, incapaç de subsistir ara que no pot importar productes, i els japonesos s'han escampat pel planeta tot buscant la manera de sobreviure, tractats com a éssers inferiors per part de la resta de la humanitat, que els odia.
Un panorama desolador en què el yakuza empra la seva força física i el seu esperit guerrer per ajudar el grup a sobreviure en aquest escenari tan Mad Max o, sens dubte, El puño de la estrella del norte, que com ja hem dit és una de les obres més conegudes del guionista d'aquest manga.
Malgrat la premissa absurda, és interessant la reflexió que aquest còmic fa sobre la necessitat de controlar l'expansió econòmica desmesurada i sense escrúpols, perquè pot tenir conseqüències terribles per als seus protagonistes i la resta del planeta. Malauradament, i tot i que es tracta d'un còmic amè i de lectura lleugera, amb violents combats marca de la casa, en ser un únic volum fa la sensació que amb més pàgines podria haver donat més de si, i fins i tot sembla que sigui el capítol pilot d'una obra més gran. Però no, la cosa s'acaba aquí. Queda, doncs, com una curiositat creada per dos autors molt populars, una obra menor del seu currículum, però que tampoc representa una pèrdua de temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada