Ja he dit més d'una vegada que l'ordre amb què consumeixo l'oci no coincideix necessàriament -de fet, no hi coincideix gairebé mai- amb l'ordre en què m'arriba a casa, i els còmics no en són cap excepció. Ni tan sols els volums únics i de lectura amena i ràpida.
Així, el volum de què parlo avui feia anys que el tenia, i tot i que havia llegit altres coses del seu autor, i m'havien agradat, encara no li havia tret el precinte amb què el vaig trobar en una botiga i que ha permès que es conservés com si fos nou de trinca, malgrat que és una edició de 2004.
En aquest cas el llibre es diu Infierno, publicat per La Cúpula i amb almenys una part de les històries rescatades dels anys 80, quan van sortir a la revista El Víbora, i com és habitual amb sentit de lectura occidental, però tampoc no hi trobem casos en què s'esmentin les dretes i les esquerres ni braços nazis equivocats, com passaria amb les edicions que, com a mínim fins ara, s'han fet de la per altra banda excel·lent Adolf, d'Osamu Tezuka.
En fi, que divago: si a Venga, saca las joyas i La gran revelación els relats que ens presentava el mestre Yoshihiro Tatsumi (1937-2015) tenien com a protagonistes personatges desgraciats, tràgics, acabats i s'ambientaven en situacions d'allò més desesperades, a Infierno... també.
Al capdavall, Tatsumi va ser l'impulsor del terme gekiga, diuen, amb què pretenia etiquetar el manga no humorístic, el dramàtic, l'adult, per a una generació d'autors i lectors que s'havien fet grans. Ja ho havia explicat a les anteriors ressenyes sobre obres d'aquest dibuixant.
I és això el que trobem a les seves creacions: històries curtes sobre persones infelices, com el protagonista de la primera història d'aquest recull, un home a punt de jubilar-se, conscient de la seva irrellevància adquirida amb els anys i encarat a un destí infernal tancat en una casa en què només se'l valora pel que aportava econòmicament fins ara, però on no se sent estimat per la seva dona, atès que es tracta d'un matrimoni sense amor. Ell, doncs, decideix buscar la manera de ser feliç una primera i última vegada, sigui fent-li el salt, gastant-se els diners a les apostes o com sigui que pugui fer més mal a la seva dona.
Curiosament, el relat que dona nom al volum és Infierno, una història més llarga en què el protagonista és un fotògraf que va immortalitzar les dantesques escenes de Hiroshima just després de l'explosió de la bomba atòmica, i que es fa famós per una fotografia que després es revela que al darrere té una història macabra, res a veure amb la que la gent va voler creure en un primer moment.
I és curiós, perquè es desmarca de les altres tant pel que fa al tipus d'història com pel fet que no hi surten escenes de sexe, sempre presents en més o menys grau a les altres narracions que s'inclouen al recopilatori, i un dels motius i alhora la via d'escapament de la infelicitat dels personatges.
A banda de les dues històries esmentades, també en trobem sobre la frustració d'un home a qui li falta mitja cama, l'obsessió d'un jove donant d'esperma, la misteriosa història d'un fabricant de màscares de teatre noh -la que m'ha agradat menys, tot sigui dit-, la tendra i alhora trista vida d'un transvestit, la història d'un escriptor i una prostituta que el manté i la tristesa que tots dos senten per la mort del seu gos, el dia a dia del taciturn i estranyot administrador d'una pensió, la malaltissa nostàlgia d'un home respecte al seu poble natal i, finalment, el fenomen de què es testimoni un jove verge que viu sol.
Són relats protagonitzats per homes solitaris, insatisfets per algun motiu (com deia, normalment sexual) i amb unes circumstàncies vitals no gaire encoratjadores, amb secrets i un concepte molt baix de si mateixos, no sé fins a quin punt alter ego de l'autor o quina part autobiogràfica hi pot haver en els temes que toca (potser ho sabré el dia que llegeixi el seu manga autobiogràfic, Una vida errante, que encara no tinc), però en tot cas ens deixen tocats amb la malenconia i la tristesa que destil·len en retratar una part de la societat japonesa que no té res a veure amb la tremendament civilitzada i tecnològicament avançada en què acostumem a pensar.
Pel que fa a l'edició, com per desgràcia és habitual amb aquestes editorials petites, es troba a faltar una traducció de més alt nivell, així com una revisió del text i una retolació més esmerçada, perquè encara que siguin materials reaprofitats sap greu adonar-se, en una de les històries, que s'ha treballat a partir de l'edició francesa per culpa d'algun rètol o l'estranya transcripció d'algun nom.
Tot i així, es tracta d'obres d'un autor importantíssim a la història del manga, ambientades i escrites fa dècades, però igualment interessants per al públic actual. Llàstima, però, que per la seva naturalesa breu i recopilada de diverses maneres segons el país i l'edició sigui difícil seguir el rastre de l'origen de tots aquests relats, tot i que he pogut trobar que alguns són de 1970 i 1971.
En recomano, doncs, la lectura a qualsevol persona interessada en el còmic en general i el manga en particular, perquè tant aquest recull com d'altres del mestre Tatsumi són bons exemples de l'estil que defensava i creava, on un traç senzill i relativament brut i un ritme perfecte permeten a l'autor explicar històries punyents, sovint combinant els diàlegs amb silencis igual d'entenedors.
En aquest cas el llibre es diu Infierno, publicat per La Cúpula i amb almenys una part de les històries rescatades dels anys 80, quan van sortir a la revista El Víbora, i com és habitual amb sentit de lectura occidental, però tampoc no hi trobem casos en què s'esmentin les dretes i les esquerres ni braços nazis equivocats, com passaria amb les edicions que, com a mínim fins ara, s'han fet de la per altra banda excel·lent Adolf, d'Osamu Tezuka.
En fi, que divago: si a Venga, saca las joyas i La gran revelación els relats que ens presentava el mestre Yoshihiro Tatsumi (1937-2015) tenien com a protagonistes personatges desgraciats, tràgics, acabats i s'ambientaven en situacions d'allò més desesperades, a Infierno... també.
Al capdavall, Tatsumi va ser l'impulsor del terme gekiga, diuen, amb què pretenia etiquetar el manga no humorístic, el dramàtic, l'adult, per a una generació d'autors i lectors que s'havien fet grans. Ja ho havia explicat a les anteriors ressenyes sobre obres d'aquest dibuixant.
I és això el que trobem a les seves creacions: històries curtes sobre persones infelices, com el protagonista de la primera història d'aquest recull, un home a punt de jubilar-se, conscient de la seva irrellevància adquirida amb els anys i encarat a un destí infernal tancat en una casa en què només se'l valora pel que aportava econòmicament fins ara, però on no se sent estimat per la seva dona, atès que es tracta d'un matrimoni sense amor. Ell, doncs, decideix buscar la manera de ser feliç una primera i última vegada, sigui fent-li el salt, gastant-se els diners a les apostes o com sigui que pugui fer més mal a la seva dona.
Curiosament, el relat que dona nom al volum és Infierno, una història més llarga en què el protagonista és un fotògraf que va immortalitzar les dantesques escenes de Hiroshima just després de l'explosió de la bomba atòmica, i que es fa famós per una fotografia que després es revela que al darrere té una història macabra, res a veure amb la que la gent va voler creure en un primer moment.
I és curiós, perquè es desmarca de les altres tant pel que fa al tipus d'història com pel fet que no hi surten escenes de sexe, sempre presents en més o menys grau a les altres narracions que s'inclouen al recopilatori, i un dels motius i alhora la via d'escapament de la infelicitat dels personatges.
A banda de les dues històries esmentades, també en trobem sobre la frustració d'un home a qui li falta mitja cama, l'obsessió d'un jove donant d'esperma, la misteriosa història d'un fabricant de màscares de teatre noh -la que m'ha agradat menys, tot sigui dit-, la tendra i alhora trista vida d'un transvestit, la història d'un escriptor i una prostituta que el manté i la tristesa que tots dos senten per la mort del seu gos, el dia a dia del taciturn i estranyot administrador d'una pensió, la malaltissa nostàlgia d'un home respecte al seu poble natal i, finalment, el fenomen de què es testimoni un jove verge que viu sol.
Són relats protagonitzats per homes solitaris, insatisfets per algun motiu (com deia, normalment sexual) i amb unes circumstàncies vitals no gaire encoratjadores, amb secrets i un concepte molt baix de si mateixos, no sé fins a quin punt alter ego de l'autor o quina part autobiogràfica hi pot haver en els temes que toca (potser ho sabré el dia que llegeixi el seu manga autobiogràfic, Una vida errante, que encara no tinc), però en tot cas ens deixen tocats amb la malenconia i la tristesa que destil·len en retratar una part de la societat japonesa que no té res a veure amb la tremendament civilitzada i tecnològicament avançada en què acostumem a pensar.
Pel que fa a l'edició, com per desgràcia és habitual amb aquestes editorials petites, es troba a faltar una traducció de més alt nivell, així com una revisió del text i una retolació més esmerçada, perquè encara que siguin materials reaprofitats sap greu adonar-se, en una de les històries, que s'ha treballat a partir de l'edició francesa per culpa d'algun rètol o l'estranya transcripció d'algun nom.
Tot i així, es tracta d'obres d'un autor importantíssim a la història del manga, ambientades i escrites fa dècades, però igualment interessants per al públic actual. Llàstima, però, que per la seva naturalesa breu i recopilada de diverses maneres segons el país i l'edició sigui difícil seguir el rastre de l'origen de tots aquests relats, tot i que he pogut trobar que alguns són de 1970 i 1971.
En recomano, doncs, la lectura a qualsevol persona interessada en el còmic en general i el manga en particular, perquè tant aquest recull com d'altres del mestre Tatsumi són bons exemples de l'estil que defensava i creava, on un traç senzill i relativament brut i un ritme perfecte permeten a l'autor explicar històries punyents, sovint combinant els diàlegs amb silencis igual d'entenedors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada