Adeu a Akira Toriyama

Fa uns dies ens llevàvem amb una de les pitjors notícies per als frikis en general, i aquesta és una categoria molt àmplia en la qual entren molts perfils diferents, en soc conscient. Però ho mantinc, perquè desapareixia una persona que n'ha influït d'una manera o una altra milions més arreu del món durant dècades, tant artistes de diversos àmbits com, és clar, consumidors.

No era una cosa inimaginable, al capdavall sabem que tothom se'n va, però segur que no ens esperàvem que tan aviat i tan de sobte se'ns anunciés la defunció del mestre Akira Toriyama, a la prematura edat de 68 anys. 

Aquesta circumstància ha impactat, per la importància de la seva obra, tantes persones arreu del món que no ha estat del tot sorprenent, però sí commovedor, veure tantes reaccions de comiat i agraïment per part de personalitats de diversos sectors, fins i tot de presidents de república o de clubs esportius, a més d'una cobertura excepcional per part dels mitjans de comunicació generalistes, amb els seus tòpics i ocasionals errors, és clar, però que no solen parlar de la mort de qualsevol mangaka.

El que vull fer aquí és, des de la modèstia infinita d'aquest blog, dedicar-li una entrada, com acostumo a fer en aquests casos, i en el seu no podia ser menys. No repassaré fil per randa la seva vida ni la seva trajectòria, és prou coneguda, però sí que en faré pinzellades, començant per dir que Toriyama va néixer el 1955 al llavors poble (i ara ciutat) de Kiyosu, a la prefectura japonesa de Aichi, i s'hi va mantenir fins al seu últim dia.

Gran amant de les maquetes de vehicles, i el nivell de detall que els conferia a les seves obres encara que fos amb un filtre de "bufoneria" ho demostra, aquests i els animals van ser els primers protagonistes dels dibuixos que feia de petit, però l'interès per esdevenir autor de manga li va venir en veure, segons la Wikipedia, la impressionant col·lecció del germà d'un amic, i citava Astroboy, del mestre Osamu Tezuka, com la influència definitiva per escollir aquesta professió.

Tot això passava quan anava a primària, però a la secundària, si bé es va allunyar una mica del manga, va gaudir amb les sèries televisives de superherois tokusatsu, com Ultraman, i amb les pel·lícules de monstres gegants kaijû, com Godzilla, elements que podem veure reflectits en les seves obres en forma de cameos divertits, especialment a Dr. Slump. El batxillerat el va fer en un institut especialitzat en disseny, i va decidir que es dedicaria a això i no aniria a la universitat, malgrat l'opinió dels seus pares. 

Quan es va graduar, va entrar a treballar en una agència de publicitat, dibuixant-hi pòsters, però aviat es va veure el vessant mandrós del mestre, que l'acompanyaria durant tota la seva carrera, i tenia el vici d'arribar tard i el costum de vestir-se, sembla ser, de manera massa informal. Al final, als 23 anys va deixar la feina. 

Va ser llavors quan va decidir ser dibuixant de manga, tot i que no n'era un consumidor habitual des que l'havia abandonat una mica en entrar a secundària, i va provar sort enviant, l'any 1978, Nazo no Rain Jack, una obra al concurs mensual per a nous talents de la revista Shônen Jump. Que fos una paròdia d'Star Wars va fer que no passés el tall, però un editor de la revista, un tal Torishima, el va animar a continuar-ho intentant.

La seva primera obra publicada a la revista va ser Wonder Island, del mateix 1978, però no va agradar als lectors, que la van votar última a les habituals enquestes de la revista. Tanmateix, hi va continuar insistint amb històries curtes que no van donar més de si, fins que l'editor li va recomanar que ho provés amb protagonistes femenins i això va desembocar en la creació de la comèdia absurda i escatològica Dr. Slump, el seu primer gran èxit, que es publicaria entre 1980 i 1984, quan la va acabar per començar Bola de Drac (1984-1995), una història de lluita amb humor i també drama inspirada pel seu amor per les pel·lícules de kungfu d'actors com en Jackie -cof, cof- Chan i per una història curta dibuixada per ell mateix sobre un nen artista marcial anomenada Dragon Boy, que en va ser el germen. La resta, com se sol dir, és història.

Amb adaptacions a anime i, sobretot en el cas de Bola de Drac, amb una explosió sense precedents pel que fa a popularitat i obres derivades (marxandatge de tota mena, videojocs...), Akira Toriyama es va convertir en una llegenda del còmic, i va compaginar l'exigent serialització de les seves dues obres llargues amb la creació d'altres de més curtes, però també amb encàrrecs de dissenys de personatges per a videojocs (en parlo en aquesta entrada de 3 Botons i START que vaig publicar ahir, perquè es mereix un tractament propi) i productes d'animació, començant respectivament per la saga Dragon Quest (des de 1986 i fins ara) i l'OVA de dos episodis de 1988 Kôsuke-sama, Rikimaru-sama: Konpeitô no Ryû, on també va coescriure el guió sobre una història també de la seva creació.

Va continuar acceptant encàrrecs de dissenys de tota mena, fins i tot d'un cotxe elèctric anomenat QVOLT, a més de participar en les pel·lícules de Bola de Drac amb la creació de les premisses i el disseny dels personatges originals sobre els quals treballarien els equips d'animació, però ja no tornaria a dibuixar cap sèrie llarga, i després de la seva obra més popular es va limitar, en l'àmbit del manga, a relats més breus i recopilats en un sol volum a tot estirar.

En marxa tenim Bola de Drac Super, no dibuixada ni guionitzada per ell, però en la qual feia de supervisor, i enguany s'ha d'estrenar la sèrie animada Bola de Drac Daima, per a la qual va escriure conceptes argumentals i va dissenyar els personatges. 

Tan popular i influent com tímid, Akira Toriyama s'estimava més no ser vist en públic i és per això que s'acostumava a dibuixar a si mateix a les seves obres amb mascareta i posteriorment com un robot molt emblemàtic, i l'última foto que se'n coneix és aquesta, de 2017.

Sempre disposat a admetre que no li agradava gaire treballar, com reconeixia sovint en entrevistes i textos en lloar les tècniques de dibuix que li estalviaven feina -cosa que es nota en la pèrdua de qualitat del traç a mesura que repassem les seves obres cronològicament-, fins i tot això resultava entranyable i serà enyorat, perquè el que és innegable és que potser hi ha autors i autores de manga que han dibuixat moltes més pàgines que ell, i potser l'impacte econòmic i cultural de Bola de Drac ha estat rellevat pel de One Piece o Naruto, però sense Bola de Drac molts artistes no s'haurien dedicat al que es dediquen, ni molts de nosaltres llegiríem còmics ni miraríem anime a hores d'ara. De fet, la febre per la seva obra va ser cabdal per a la recuperació de l'ús del català gràcies a les versions animades que es van emetre a TV3 i també a la publicació del manga de Bola de Drac. 

Així que se n'ha anat un personatge molt més important del que podria semblar a primera vista, i qualsevol homenatge que se li faci es quedarà curt. Ens queda la seva obra, publicada gairebé en la seva totalitat al nostre mercat, tant de manga (amb Bola de Drac, Dr. Slump i Jaco en català), incloent-hi els volums autoconclusius i els reculls d'històries curtes, com llibres d'il·lustracions i uns quants dels videojocs en què d'una manera o una altra va participar. Adeu, mestre!
 

Adeu a Francisco Ibáñez

Avui havia de publicar una entrada que vaig escriure fa uns dies i que vaig programar, però hi ha coses que passen al davant de tot i en aquest blog ja he dit adeu a altres personalitats dels diversos àmbits relacionats amb les meves aficions, de manera que l'autor d'una de les col·leccions de còmics que més van marcar la meva infantesa no podia ser menys. 

Ens ha deixat, a 87 anys, Francisco Ibáñez, el pare de Mortadel·lo i Filemó -ara que fa uns anys que també es publica en català en podem dir així sense cap problema-, i de diverses altres obres de gran qualitat i popularitat, encara que a molta distància dels seus dos fills predilectes.

Nascut a Barcelona el 1936, ningú discuteix que era -i és- l'autor de còmics més important de l'estat espanyol i el més publicat a l'estranger (en català, per desgràcia, llevat d'un còmic especial, no s'ha publicat fins fa poc), i això es deu a una prolífica carrera que va començar als 16 anys col·laborant en diverses revistes de còmic mentre es guanyava les garrofes amb la seva feina "seriosa" principal.

El 1957 ja va poder fer el salt a la creació de còmics com a únic mitjà de vida i va entrar a formar part de la plantilla de l'editorial Bruguera, on dibuixava per a la revista Pulgarcito, que al gener de l'any següent, al número 1394 de la capçalera, va presentar la primera entrega de Mortadelo y Filemón.

Certament no és la imatge que tenim de l'obra que llavors es deia Mortadelo y Filemón: Agencia de información, si més no la meva generació i les posteriors, però de seguida hi arribarem.

Als anys 60 Ibáñez va estrenar altres obres emblemàtiques que jo vaig conèixer per casualitat a partir de revistes i recopilatoris que em comprava perquè contenien històries del duet més famós de la seva carrera, però que també em van agradar molt: La familia Trapisonda, 13 Rue del Percebe, El botones Sacarino, Rompetechos i Pepe Gotera y Otilio. Als anys 80 intentaria afegir una altra obra als seus èxits, tot i que amb menys fortuna: Chicha, Tato y Clodoveo, de profesión sim empleo.

L'any 1969 es va produir un punt d'inflexió en la seva carrera: es va serialitzar, i després recopilar en àlbum, El sulfato atómico, la primera aventura llarga de Mortadelo y Filemón, en què podem apreciar un enorme salt de qualitat en el traç de l'autor, que hi buscava un estil de còmic francobelga, més realista i detallat, i el va aconseguir.

A partir de llavors les històries d'aquests desastrosos agents secrets eren àlbums d'estil europeu, i així és com, per edat, els vaig descobrir jo. El meu primer va ser aquest que vaig tenir la sort que em signés en un Saló del Còmic fa 12 anys:

La caza del caco, curiosament un dels pocs en tapa dura que tinc, si més no individuals, ja que a la meva col·lecció sobretot hi ha volums gruixuts en tapa dura que contenen 5 àlbums originals. 

Els àlbums es publicaven també en tapa tova i es trobaven als quioscos, de manera que normalment els podíem trobar en els dos formats, i la cadència de publicació era elevada, al contrari del que veiem en el còmic europeu. De fet, cada any sortien diversos còmics, de vegades 4 o 5, i és per això que l'elaborat dibuix de El sulfato atómico va anar-se simplificant, sense arribar a resultar irreconeixible ni recuperar l'estil de 1958, amb el temps, ja que li exigien 20 pàgines a la setmana i l'autor no podia seguir aquell ritme amb la qualitat inicial ni tan sols quan era jove i tenia energia.

He de reconèixer que fa molts anys que no em compro còmics de Mortadelo y Filemón, i hi ha certs elements que avui dia són políticament incorrectes, però formen part del meu amor pel còmic com a mitjà i ho van aconseguir amb el seu característic conjunt de situacions violentes -paradoxalment, a casa se'm va convidar a deixar el manga perquè era còmic violent, i es va fomentar econòmicament que comprés això a canvi-, malentesos, gags recurrents i premisses esbojarrades. I països inventats. I paròdies de personalitats reals. I tota mena d'objectes recolzats als sòcols de les parets.

Un estil únic i present en tota l'obra d'un autor emblemàtic que ens ha deixat, a diferència d'altres, a una edat avançada, i amb una vida prolífica i d'allò més influent, publicat en molts idiomes, però el buit que deixa és igualment gran.

Descansi en pau, mestre.

 

 

Adeu a Kevin Conroy, la veu del Batman animat

És normal que actors i actrius que eren referents nostres, o fins i tot dels nostres pares, vagin desapareixent d'aquest mon per causes naturals, n'hi ha fins i tot que ens sorprenen en arribar a una edat de tres xifres. Però en general no ens hauria de xocar -sí saber greu- que ens deixés, per exemple, fa uns anys, el mític Adam West, el Batman de la sèrie televisiva dels anys 60.

El que no podíem esperar, llevat que tinguéssim coneixement que patia un càncer intestinal, era que es morís a la prematura edat de 66 anys en Kevin Conroy, la veu del Batman animat.

Nascut a Westbury (Nova York), als Estats Units, un 30 de novembre de 1955, als 18 anys se'n va anar a la ciutat de Nova York a estudiar art dramàtic, on sembla que va compartir habitació amb uns tals Robin Williams i Kelsey Grammer.

Un cop graduat, va fer teatre i el 1980 va debutar a la televisió, al culebrot Another World, amb uns quants capítols. Durant els anys 80 va anar compaginant el teatre amb aparicions televisives, per exemple a la cèlebre Dinastia. 

I el 1992 va trobar la feina que li canviaria la carrera per sempre: es va presentar a l'audició de la sèrie animada d'en Batman, considerada la millor sèrie de dibuixos animats sobre superherois que s'ha fet mai, i va convèncer amb la seva proposta, com s'explica al principi del vídeo.

Aquella sèrie es va emetre originalment entre 1992 i 1995, però després va tenir una continuació a The New Batman Adventures entre 1997 i 1999, període en què també va interpretar el Cavaller Fosc quan apareixia a Superman: The Animated Series. Posteriorment, entre 1999 i 2001, va repetir el paper a Batman: Beyond, a Justice League (2001-2004), a Justice League Unlimited (2004-2006), a Justice League Action (2006-2008) i en diversos productes on apareixia el personatge de manera ocasional, a més que també va arribar a fer la veu d'en John Grayson, el pare del primer Robin, en un capítol de The Batman, i va reprendre el paper de Cavaller Fosc en un episodi de Teen Titans Go! de 2018. 

S'espera que el 2023 s'estreni la sèrie Batman: Cape Crusader, on va arribar a gravar la veu d'en Thomas Wayne, precisament el pare del personatge que li va canviar la vida.

A banda de tot això, també va fer el personatge en llargmetratges animats, no sempre, suposo que per problemes d'agenda, però sí força vegades. Com a curiositat, el 2019 va sortir en un episodi de Batwoman fent d'un envellit Bruce Wayne de Terra-99 al crossover de Crisis on Infinite Earths. 

Era la primera vegada que se li permetia interpretar el personatge, encara que fos en una versió diferent de l'estàndard, no només posant-li la veu, sinó també la cara i els moviments. Tot un homenatge tant a ell com als fans.

En aquest clip de vídeo el veiem parlant, amb altres companys com el mitiquíssim Mark Hamill -que si al cinema és conegut per fer de Luke Skywalker de la saga Star Wars a la televisió ho és per la seva inconfusible veu d'en Joker-, de la participació en els videojocs de la saga Batman: Arkham, una de les meves preferides, amb productes espectaculars i molt ben cuidats en aspectes com aquest, recuperar les veus emblemàtiques de les sèries animades per als videojocs, principalment les d'en Batman i en Joker. 

S'atribueix al senyor Hamill l'afirmació que quan li oferien fer de Joker, sempre preguntava si "en Kevin" hi seria, i en cas afirmatiu no necessitava llegir el guió i acceptava el paper de seguida.

No era el primer videojoc d'en Batman on posava la veu el mestre Conroy, però: ho havia fet per primer cop al The Adventures of Batman & Robin de Mega-CD (1994), al Batman: Vengeance (2001), al Batman: Rise of Sun Tzu (2003) i, ja amb Arkham iniciada, va participar també a DC Universe Online (2011), els jocs de lluita Injustice: Gods Among Us (2013) i Injustice 2 (2017), Lego DC Super-Villains (2018) i MultiVersus (2022).

Se n'ha anat la veu del Batman animat, la d'un home que gaudia anant a les convencions de còmics per tal de poder interactuar amb els fans, per als quals la seva veu era indiscutiblement la del superheroi de Gotham, però que poques vegades podien veure mostrant el rostre per la naturalesa de la seva feina. Descansi en pau.

 

 

Adeu a Kentarô Miura

El dia que escric i publico aquesta entrada s'ha conegut la sobtada desaparició, el passat 6 de maig, de l'autor de Berserk, popular obra per la qual era conegut, encara que no era l'única que havia signat i que s'ha publicat al nostre mercat.

Una dissecció aòrtica, segons que informen, ha estat la causant de la defunció inesperada de Kentarô Miura a l'edat de 54 anys, i amb aquesta entrada pretenc fer-ne esment -tot i que en un món on existeix Twitter ja no és notícia- i repassar una mica la seva trajectòria.

Nascut l'11 de juliol de 1966 a la ciutat japonesa de Chiba, dins la prefectura del mateix nom, ja des de petit dibuixava manga i l'ensenyava als companys de l'escola, i a secundària va començar a fer servir materials professionals per als seus còmics, cosa que deixava clara la seva vocació i cap a on tiraria el seu futur.

Als 18 anys va entrar a treballar com a ajudant de George Morikawa, conegut com a autor del popular (al Japó, inèdit aquí) manga de boxa Hajime no ippo, que va començar el 1989 i que encara es publica, amb 130 volums recopilatoris i en marxa. 

El mestre Miura no va arribar a participar en aquell manga, però, perquè el 1988 ja s'havia independitzat com a professional i dibuixaria, amb guió del mític Buronson (El puny de l'estel del Nord) una obra, Oh-Roh, en què el protagonista va a parar a la Mongòlia del segle XIII, recopilada en un únic volum i que aquest mateix any ha estat reeditada al nostre mercat, així com ens ha arribat per primera vegada la seva segona part, de 1989, anomenada Oh-Roh-Den. 

El 1992 es publicaria un altre manga de viatgers en el temps, en aquest cas cap al futur, del qual ja vaig parlar en una entrada i que recentment també ha estat reeditat, Japan. 

Molts anys després, entre 2013 i 2014, se serialitzaria una altra obra que acabaria recopilada en un volum únic, Gigantomachia, publicada aquí per Panini el 2019, però he deixat per al final el que va estar fent en tot aquest temps, i de fet, ja havia començat més o menys a l'època d'Oh-Roh.

 

Parlo, naturalment, de Berserk, sens dubte el seu èxit més gran, l'obra a què va dedicar la vida, amb una lentitud i una quantitat de descansos que formaven la part fosca de la seva llegenda de cara als fans, així com també els múltiples problemes que ha tingut en les seves edicions espanyoles: primer va intentar publicar-lo Planeta, en aquell format antiquadíssim de còmics de 48 pàgines, que va aguantar 10 entregues el 1996, com a Gatsu: El guerrero negro. 

Posteriorment, la barroera MangaLine el va recuperar ja amb el seu títol original el 2001 i en volums, però després d'una primera arrencada va decidir fer-ne una nova edició que, aquest cop sí, va durar 30 volums, fins que l'editorial va plegar. El va heretar Glénat/EDT, que ho va reeditar tot i alhora va anar avançant fins al volum 36 fins que també va haver de tancar les portes. Panini va heretar aquesta sèrie que havia passat per tantes mans i des de fa un temps també n'està traient una edició a la seva línia Maximum, en volums grans i de gruix doble. 

Aquesta dèria per rescatar una obra que es publicava d'una manera tan irregular i tan lenta s'entenia perfectament, perquè Berserk és un manga espectacular tant argumentalment com pel que fa al seu apartat gràfic, que és evident que evoluciona en els 32 anys que havien passat des dels seus inicis. 

La popularitat d'aquest manga de fantasia fosca protagonitzat per un violentíssim mercenari és indubtable, i va provocar -i això al seu torn la va augmentar- la seva adaptació a novel·la (Berserk: El Caballero del Dragón de Fuego), dues sèries d'anime (25 episodis entre 1997 i 1998 i 24 entre 2016 i 2017) i una trilogia de llargmetratges animats entre 2012 i 2013. 

Ara, però, la "maledicció de Berserk", com diu el seu traductor, en Marc Bernabé, ha tingut el pitjor dels girs possibles. L'obra es queda amb 40 volums i una història inacabada, i el seu autor ja no la tornarà a reprendre, així com no ens proporcionarà cap obra més. Descansi en pau.