Adeu a Shannen Doherty

Toca interrompre altre cop els plans que tenia per al blog perquè, de tant en tant, ens deixa algú del món de l'oci cultural que nodreix Cementiri de Pneumàtics i que em toca de més a prop, i avui he de parlar d'una actriu que sabia que tard o d'hora ens deixaria, perquè estava greument malalta des de feia anys i la cosa no millorava, però sempre és dolorós quan el final es confirma.

S'ha mort la Shannen Doherty (1971-2024), a l'edat de 53 anys, a causa d'un càncer que el 2015 va anunciar que tenia, el 2017 havia remès i el 2020 va tornar en estadi 4, cosa que feia esperar el pitjor i, després de 4 anys, així ha estat. 

Ja feia un temps que en parlava obertament i es preparava per a aquest moment, encarregant-se de tot de coses que no volia passar-li a la seva mare un cop no hi fos, i fins i tot he llegit que va aconseguir divorciar-se, després de molts mesos intentant-ho, just un dia abans de morir-se. Tanmateix, fa unes setmanes s'havia mostrat esperançada respecte a possibles noves vies de tractament de la malaltia, però no hi ha estat a temps.

Nascuda a Memphis, a l'estat de Tennessee (Estats Units), com a Shannen Maria Doherty, va començar a actuar a la televisió de ben petita, i en aquesta etapa el seu paper més conegut va ser el de Jenny a Little House on the Prairie, a l'última temporada, amb 11 anys.

Després va començar a despuntar amb coses com la pel·lícula Girls Just Want to Have Fun (1985), al costat de la Sarah Jessica Parker i la Helen Hunt, o la sèrie Our House (1986-1988), a més de la pel·lícula Heathers (1988), però el paper amb el que va fer un salt enorme al món de la fama va ser el següent.

Ella va ser la cara i la veu de la Brenda Walsh de Beverly Hills 90210 de 1990 a 1994, un personatge emblemàtic de la televisió dels anys 90 que és com la majoria de nosaltres la va conèixer. En aquella època, la meva germana mirava la sèrie a Telecinco i se'n parlava a les revistes que es comprava, però jo no hi estava interessat perquè eren "coses de nenes". Tot i així, m'havia fixat en el personatge des de lluny i he de dir que va ser un dels meus crushes televisius. 

Anys després, quan la sèrie s'apropava al seu final i ella ja no hi sortia, en vaig veure uns quants episodis, però va ser el 2006, amb l'arribada de la versió catalana sencera al K3 -hi havia hagut doblatge en català en desconnexió territorial a Telecinco, però no de tota la sèrie-, i amb una predisposició diferent gràcies a la relativa maduresa adquirida per part meva amb els anys, la vaig veure sencera i es va convertir en una de les meves sèries preferides. 

Pel que fa a la Shannen, en va marxar després de la quarta temporada perquè la van acomiadar a causa dels conflictes amb els companys (en algun cas arribant a les mans i tot) i els continus retards a l'hora de presentar-se al set de rodatge que feien anar malament tothom, com explicava en aquesta entrevista (en anglès), on admet que es va guanyar la reputació d'actriu difícil de tractar, però també explica que tot plegat venia dels problemes personals que tenia i dels perills de la fama sobtada.

Aquest brevíssim vídeo pertany a un gag de la pel·lícula Mallrats (1995), una de les mítiques del director Kevin Smith, per al qual va fer un cameo després a Jay and Silent Bob Strike Back (2001) i amb qui va mantenir una amistat des que es van conèixer. 

Al clip veiem com el personatge interpretat per l'Ethan Suplee, en veure-la, li pregunta si és la Brenda (de Beverly Hills 90210), una referència que ja es produeix a la presentació del personatge a l'inici de la pel·lícula. Resulta curiós que, havent estat acomiadada de la sèrie, i volent continuar la seva carrera, acceptés aquestes bromes, però sempre està bé prendre's les coses amb humor.

Si bé la vaig seguir com una de les protagonistes d'una sèrie que ja començava a ser antiga, i la pel·lícula de Mallrats la vaig veure molts anys més tard, sí que vaig poder ser testimoni del seu èxit següent en el moment que tocava: el 1998 arribaria Charmed, el seu altre gran paper, on feia de Prue Halliwell, una de les tres germanes bruixes (bones) de San Francisco. 

El seu personatge, però, va marxar de la sèrie abans d'hora un altre cop, el 2001, després de la tercera temporada. Curiosament, estava produïda per l'Aaron Spelling, que ja l'havia contractat i acomiadat a l'altra sèrie. Però també fa poc, en els últims mesos de la seva vida, va explicar (o més aviat hi va insistir) que el seu segon acomiadament es va produir per tensions amb una de les coprotagonistes, l'Alyssa Milano. 

Després de Charmed va tenir una etapa de perfil més baix i poc èxit amb un programa de càmera oculta (Scare Tactics), una sèrie cancel·lada després d'una temporada, North Shore (2004-2005), o un reality show sobre ruptures i confessions incòmodes, Breaking Up With Shannen Doherty (2006) que tampoc va durar gaire. Però el 2008 va tenir una mica més d'encert en reprendre el paper de Brenda a 90210, la seqüela de Beverly Hills 90210 on també tornaven alguns altres intèrprets de la sèrie original, ara convertits en adults fets i drets. Ella hi va participar en 7 episodis entre 2008 i 2009. Al capdavall, ja no eren elles les protagonistes, sinó que havien passat a tenir-hi un paper secundari.

El tema dels retrobaments li agradava, perquè el 2014 va fer un altre reality amb la Holly Marie Combs, la Piper de Charmed, i el 2016 la tindríem a la sèrie que suposava el reboot de la pel·lícula Heathers, que havia coprotagonitzat, ara fent de mare d'un dels personatges.

El més sonat d'aquests retrobaments, però, segurament va ser BH90210, una sèrie de 6 episodis emesa el 2019 en què tant ella com la resta del repartiment principal de Beverly Hills 90210 -excepte en Luke Perry, que feia poc que s'havia mort de manera sobtada- interpretaven unes versions dramatitzades de si mateixos, amb elements de les seves respectives vides reals.

Precisament amb ell va formar una de les parelles fictícies més emblemàtiques de la televisió dels anys 90, i ara ja no és amb nosaltres cap dels dos.

No he repassat tota la seva carrera, però vull acabar dient que l'últim paper televisiu que consta al seu currículum és el telefilm List of a Lifetime, de 2021, però en pel·lícules aquest any s'ha estrenat sota demanda Darkness of Man, i com a papers pòstums la tindrem a How to Make a Deal with the Devil i Bukowski. 

Descansi en pau.

Adeu a Jordi Vila i Matthew Perry

Avui he de fer una altra entrada de comiat a persones que pels meus interessos culturals han estat importants i ens han deixat en els darrers dies, i justament el passat diumenge 29 d'octubre ens despertàvem amb dues defuncions que em saben particularment greu.

Una d'elles era la d'en Jordi Vila, actor de doblatge que també havia cantat algunes cançons de dibuixos animats molt emblemàtiques, com l'opening de Bola de Drac, el de Musculman, el de Ranma 1/2 o les dues cançons de Conan, el nen del futur, i fora de l'anime el recordo també per la cançó d'entrada de Garfield i els seus amics, sèrie que m'agradava molt, i Les fabuloses Tortugues Ninja, una de les meves sèries preferides fora de les japoneses. 

La seva característica i inconfusible veu la tenim gravada al cervell els que vam créixer amb Bola de Drac gràcies a la seva cançó d'obertura, des de les paraules "anem-la a buscar...", però també venen al cap fragments d'altres cançons com ara "no és només un, sempre en són dos...", "els tens quan els necessites, i fins i tot quan no els vols..." o "per què el cor tremola així i els braços van cap al cel?". 

I no només es dedicava a cantar cançons de sèries que ens van marcar, sinó que també doblava personatges, des del mateix protagonista de Musculman -i en Garfield- fins al monstre Bû de Bola de Drac, el vell Myôga d'Inu-yasha o diversos papers més petits en múltiples produccions, com ara pel·lícules de Bola de Drac, Doraemon o Shin-chan. 

Ens ha deixat als 76 anys, però el seu llegat és innegable, i va tenir un gran moment quan es va celebrar a l'Auditori Fòrum un concert de música de Bola de Drac per part de l'Orquestra Simfònica del Vallès, amb la presència tant del cantant original japonès, Hiroki Takahashi, l'any 2019:

Com he dit al principi, però, no és l'única mort d'un famós dins de l'ampli àmbit del frikisme que hem hagut de lamentar, i és que també ens deixava, a l'encara més prematura edat de 54 anys, en Matthew Perry. 

L'actor, conegudíssim sobretot, i amb molta diferència, pel seu paper de Chandler Bing a la coral i aclamada (i llegendària, i inoblidable, i tots els apel·latius positius que se li puguin dedicar) sitcom Friends, va començar bàsicament als anys 80, però va ser amb l'arribada dels 90 que va obtenir els seus primers papers importants, com ara a la comèdia Sydney (1990) o protagonitzant Home Free (1993). 

Als 24 anys, però, i després que no tirés endavant el pilot d'una sèrie que s'havia de dir LAX 2194, va poder participar en el d'una altra sèrie anomenada Six for One, que després es va rebatejar com a Friends, on era el membre més jove del repartiment. Sobre aquesta llegenda de la televisió estatunidenca ja en vaig parlar en una entrada fa temps, concretament una dècada. Vegem-ne alguns grans moments del sarcàstic personatge interpretat per en Matthew Perry:

Després d'allò, que va durar fins al 2004 i va ser el seu èxit més gran, va continuar fent algunes pel·lícules i sèries, sense ni tan sols acostar-se a la fortuna que havia fet Friends, però en podem destacar igualment Studio 60 on the Sunset Strip (2006-2007), Mr. Sunshine (2011), Go On (2012-2013), The Odd Couple (2015-2017) o l'episodi especial Friends: The Reunion (2021), que no era ben bé una sèrie, sinó més aviat una celebració nostàlgica.

Les addiccions a l'alcohol i els calmants van marcar la seva carrera -va arribar a dir que no suportava veure's a Friends perquè els seus canvis notables de pes reflectien en quin tipus d'addicció es trobava en cada moment- i les seves relacions personals, a més de la seva salut. Quan escric aquesta entrada encara no s'han esclarit les causes de la seva mort, que va ser a casa seva, però tenint en compte el seu malaurat historial la cosa no pinta gaire bé. Sigui com sigui, que descansi en pau i gràcies per haver-nos fet riure tantíssimes vegades. 

 

Adeu a Leiji Matsumoto...

Avui dilluns 20 de febrer de 2023 ens hem llevat amb la notícia de la defunció, fa tot just una setmana -per als estàndards amb què se solen conèixer les defuncions dels artistes japonesos encara és poc i tot-, del gran mestre Leiji Matsumoto, el creador del Capità Harlock i altres obres, a l'edat de 85 anys.

Nascut amb el nom d'Akira Matsumoto el 25 de gener de 1938 a la localitat de Kurume, a la prefectura japonesa de Fukuoka, aquest apassionat de la ciència-ficció des que era petit se'n va anar, i el seu debut com a mangaka es va produir quan tenia només 16 anys!

Encara que es va fer famós per les seves obres del gènere conegut com a space opera, la seva primera obra, la dels 16 anys, va ser Mitsubachi no bôken, un any després de guanyar el premi Manga Shônen als 15, sobre les aventures d'una abella, que és bàsicament el que diu el títol en japonès.

Curiosament, la inspiració d'aquesta obra va ser el llibre original de l'Abella Maia, però ell no va participar en la versió animada que també ens va arribar aquí, ja que en tenia una altra visió i, com que el projecte havia començat sense ell, no volia ser-hi sense tenir-ne el control total. 

Tot i així, va arribar a ser ajudant d'un tal Osamu Tezuka, de qui es va fer amic i, pel que explica el Capità Urías, autèntic expert en el mestre Matsumoto, en aquest interessantíssim fil amb què em documento per a part d'aquesta entrada i on també s'explica l'origen del seu nom artístic, en conservava molts originals que no s'han fet públics i als quals el mateix Déu del Manga havia recorregut per fer diverses de les seves habituals revisions de la pròpia obra.

Als 18 anys se'n va anar a Tòquio per continuar la carrera com a autor de manga amb més facilitats logístiques i contacte amb les revistes i els editors, i va treballar per a diverses publicacions de demografia shôjo, amb obres com Ganjisu no me, Wakare no Waltz (totes dues de 1957) o Gin no tani no Maria (1958). El 1960, però, amb la publicació del shônen anomenat Laramee Tokujô, comença a tocar temes com la guerra, la ciència-ficció o els ninges. Cal destacar que el 1961, amb 23 anys, es va casar amb la també mangaka Miyako Maki, de qui tenim publicat al nostre mercat el manga Mujeres del Zodíaco.

A mitjan anys 60 va començar a fer servir el nom de Leiji Matsumoto, cosa que va esdevenir definitiva a partir de 1968, any en què va publicar un manga, Sexaroid, que va ser el que el va dur a dibuixar obres per a públic masculí o shônen, demografia amb la qual ja havia flirtejat.

El boom de l'autor, però, no es va produir fins al 1971, en què va començar a serialitzar, a la revista Shônen Magazine, el manga Otoko oidon, de tall quotidià, amb el qual va guanyar un Premi Kôdansha en el format antic dels guardons.

El western era un gènere que li agradava, i el 1972 va començar la publicació de Gun Frontier, obra on apareixen en Tochirô i en Harlock en una versió diferent de la que coneixeríem després. El futur pirata espacial, però, ja havia aparegut en una versió prototípica al manga de 1969 Pilot 262. De Gun Frontier hi hauria anime l'any 2002, en el 30è aniversari de l'obra.

El 1975 ja es va poder veure el seu personatge més famós (almenys per a nosaltres) en la seva forma més coneguda al manga Diver 0, i abans d'això el mestre Matsumoto l'havia volgut col·locar a l'últim episodi de l'anime de Space Battleship Yamato, el 1974, però com que no va funcionar es va escurçar. L'autor va participar activament en aquella sèrie, però la versió en paper, que es va començar a publicar just després, sí que va ser completament cosa seva.

Encara que sembli mentida, estic resumint els orígens de la seva carrera, però calia parlar del context en el qual es va convertir en l'autor que coneixem. Yamato no va funcionar inicialment com a sèrie animada, però el manga va tenir més sort i tot plegat va fer que la popularitat li arribés més tard. I hi va quedar clara la seva afició per les naus -en el sentit ampli de la paraula-, que marcarien la resta de la seva carrera.

En aquest sentit, molts anys després va dissenyar la Himiko, una llança taxi de la companyia Tokyo Cruise Ship dins la qual vaig tenir l'oportunitat de ser el 2016 a la capital japonesa, de camí a visitar Odaiba, com es pot veure a la foto.

Un cop convertit en mangaka famós, Matsumoto-sensei tenia al cap algunes de les seves obres més famoses, que van començar el 1977 i es van anomenar Galaxy Express 999 -hi pertanyen els personatges de la foto on surto jo-, Capità Harlock i Queen Emeraldas, totes tres situades el mateix univers d'epopeies espacials, més que res pels encreuaments que a l'autor li agradava fer entre els seus personatges, tot i que partissin de premisses diferents i hi hagués notables inconsistències.

Queen Millennia s'hi afegiria el 1980, i cal dir també que hi ha diverses adaptacions animades per a totes elles, fossin sèries de televisió, OVA o pel·lícules, o més d'una d'aquestes, en diverses dècades. A Catalunya, sobretot els amants del manga i l'anime de més edat, això és història de la nostra infantesa:

Ara que s'està publicant manga en català a un ritme inesperat fa un any, trobo que seria el moment d'editar en la nostra llengua aquest títol tan emblemàtic per al públic del nostre país que pot estar interessat en l'obra del mestre Matsumoto.

De fet, podrien aprofitar i publicar-ho tot en català, però el cert és que, malauradament, Capità Harlock (bé, en castellà) i Queen Emeraldas són les úniques obres de l'autor que han arribat al nostre mercat, una autèntica vergonya. De Galaxy Express 999 se'n va arribar a emetre l'anime, fa molts anys, al Canal+.

Ara tocaria parlar de col·laboracions del mestre amb altres disciplines, fetes en dècades posteriors, i segurament tots en vam veure una de molt famosa, la del videoclip de One More Time de Daft Punk, que en realitat formava part del migmetratge Interstella 5555: The 5tory of the 5ecret 5tar 5ystem, però he volgut compartir la que el 2010 va fer en homenatge a Bohemian Rhapsody, de Queen.

Se n'ha anat un referent del manga dels anys 70, amb influència i ressò a les dècades posteriors, però ens deixa una extensa obra caracteritzada per personatges estilitzats, nobles, tràgics i una obsessió per l'univers, les naus i els trens. Al cel sigui, però el fosc amb estrelles.

Adeu a Kevin Conroy, la veu del Batman animat

És normal que actors i actrius que eren referents nostres, o fins i tot dels nostres pares, vagin desapareixent d'aquest mon per causes naturals, n'hi ha fins i tot que ens sorprenen en arribar a una edat de tres xifres. Però en general no ens hauria de xocar -sí saber greu- que ens deixés, per exemple, fa uns anys, el mític Adam West, el Batman de la sèrie televisiva dels anys 60.

El que no podíem esperar, llevat que tinguéssim coneixement que patia un càncer intestinal, era que es morís a la prematura edat de 66 anys en Kevin Conroy, la veu del Batman animat.

Nascut a Westbury (Nova York), als Estats Units, un 30 de novembre de 1955, als 18 anys se'n va anar a la ciutat de Nova York a estudiar art dramàtic, on sembla que va compartir habitació amb uns tals Robin Williams i Kelsey Grammer.

Un cop graduat, va fer teatre i el 1980 va debutar a la televisió, al culebrot Another World, amb uns quants capítols. Durant els anys 80 va anar compaginant el teatre amb aparicions televisives, per exemple a la cèlebre Dinastia. 

I el 1992 va trobar la feina que li canviaria la carrera per sempre: es va presentar a l'audició de la sèrie animada d'en Batman, considerada la millor sèrie de dibuixos animats sobre superherois que s'ha fet mai, i va convèncer amb la seva proposta, com s'explica al principi del vídeo.

Aquella sèrie es va emetre originalment entre 1992 i 1995, però després va tenir una continuació a The New Batman Adventures entre 1997 i 1999, període en què també va interpretar el Cavaller Fosc quan apareixia a Superman: The Animated Series. Posteriorment, entre 1999 i 2001, va repetir el paper a Batman: Beyond, a Justice League (2001-2004), a Justice League Unlimited (2004-2006), a Justice League Action (2006-2008) i en diversos productes on apareixia el personatge de manera ocasional, a més que també va arribar a fer la veu d'en John Grayson, el pare del primer Robin, en un capítol de The Batman, i va reprendre el paper de Cavaller Fosc en un episodi de Teen Titans Go! de 2018. 

S'espera que el 2023 s'estreni la sèrie Batman: Cape Crusader, on va arribar a gravar la veu d'en Thomas Wayne, precisament el pare del personatge que li va canviar la vida.

A banda de tot això, també va fer el personatge en llargmetratges animats, no sempre, suposo que per problemes d'agenda, però sí força vegades. Com a curiositat, el 2019 va sortir en un episodi de Batwoman fent d'un envellit Bruce Wayne de Terra-99 al crossover de Crisis on Infinite Earths. 

Era la primera vegada que se li permetia interpretar el personatge, encara que fos en una versió diferent de l'estàndard, no només posant-li la veu, sinó també la cara i els moviments. Tot un homenatge tant a ell com als fans.

En aquest clip de vídeo el veiem parlant, amb altres companys com el mitiquíssim Mark Hamill -que si al cinema és conegut per fer de Luke Skywalker de la saga Star Wars a la televisió ho és per la seva inconfusible veu d'en Joker-, de la participació en els videojocs de la saga Batman: Arkham, una de les meves preferides, amb productes espectaculars i molt ben cuidats en aspectes com aquest, recuperar les veus emblemàtiques de les sèries animades per als videojocs, principalment les d'en Batman i en Joker. 

S'atribueix al senyor Hamill l'afirmació que quan li oferien fer de Joker, sempre preguntava si "en Kevin" hi seria, i en cas afirmatiu no necessitava llegir el guió i acceptava el paper de seguida.

No era el primer videojoc d'en Batman on posava la veu el mestre Conroy, però: ho havia fet per primer cop al The Adventures of Batman & Robin de Mega-CD (1994), al Batman: Vengeance (2001), al Batman: Rise of Sun Tzu (2003) i, ja amb Arkham iniciada, va participar també a DC Universe Online (2011), els jocs de lluita Injustice: Gods Among Us (2013) i Injustice 2 (2017), Lego DC Super-Villains (2018) i MultiVersus (2022).

Se n'ha anat la veu del Batman animat, la d'un home que gaudia anant a les convencions de còmics per tal de poder interactuar amb els fans, per als quals la seva veu era indiscutiblement la del superheroi de Gotham, però que poques vegades podien veure mostrant el rostre per la naturalesa de la seva feina. Descansi en pau.