Adeu a Shannen Doherty

Toca interrompre altre cop els plans que tenia per al blog perquè, de tant en tant, ens deixa algú del món de l'oci cultural que nodreix Cementiri de Pneumàtics i que em toca de més a prop, i avui he de parlar d'una actriu que sabia que tard o d'hora ens deixaria, perquè estava greument malalta des de feia anys i la cosa no millorava, però sempre és dolorós quan el final es confirma.

S'ha mort la Shannen Doherty (1971-2024), a l'edat de 53 anys, a causa d'un càncer que el 2015 va anunciar que tenia, el 2017 havia remès i el 2020 va tornar en estadi 4, cosa que feia esperar el pitjor i, després de 4 anys, així ha estat. 

Ja feia un temps que en parlava obertament i es preparava per a aquest moment, encarregant-se de tot de coses que no volia passar-li a la seva mare un cop no hi fos, i fins i tot he llegit que va aconseguir divorciar-se, després de molts mesos intentant-ho, just un dia abans de morir-se. Tanmateix, fa unes setmanes s'havia mostrat esperançada respecte a possibles noves vies de tractament de la malaltia, però no hi ha estat a temps.

Nascuda a Memphis, a l'estat de Tennessee (Estats Units), com a Shannen Maria Doherty, va començar a actuar a la televisió de ben petita, i en aquesta etapa el seu paper més conegut va ser el de Jenny a Little House on the Prairie, a l'última temporada, amb 11 anys.

Després va començar a despuntar amb coses com la pel·lícula Girls Just Want to Have Fun (1985), al costat de la Sarah Jessica Parker i la Helen Hunt, o la sèrie Our House (1986-1988), a més de la pel·lícula Heathers (1988), però el paper amb el que va fer un salt enorme al món de la fama va ser el següent.

Ella va ser la cara i la veu de la Brenda Walsh de Beverly Hills 90210 de 1990 a 1994, un personatge emblemàtic de la televisió dels anys 90 que és com la majoria de nosaltres la va conèixer. En aquella època, la meva germana mirava la sèrie a Telecinco i se'n parlava a les revistes que es comprava, però jo no hi estava interessat perquè eren "coses de nenes". Tot i així, m'havia fixat en el personatge des de lluny i he de dir que va ser un dels meus crushes televisius. 

Anys després, quan la sèrie s'apropava al seu final i ella ja no hi sortia, en vaig veure uns quants episodis, però va ser el 2006, amb l'arribada de la versió catalana sencera al K3 -hi havia hagut doblatge en català en desconnexió territorial a Telecinco, però no de tota la sèrie-, i amb una predisposició diferent gràcies a la relativa maduresa adquirida per part meva amb els anys, la vaig veure sencera i es va convertir en una de les meves sèries preferides. 

Pel que fa a la Shannen, en va marxar després de la quarta temporada perquè la van acomiadar a causa dels conflictes amb els companys (en algun cas arribant a les mans i tot) i els continus retards a l'hora de presentar-se al set de rodatge que feien anar malament tothom, com explicava en aquesta entrevista (en anglès), on admet que es va guanyar la reputació d'actriu difícil de tractar, però també explica que tot plegat venia dels problemes personals que tenia i dels perills de la fama sobtada.

Aquest brevíssim vídeo pertany a un gag de la pel·lícula Mallrats (1995), una de les mítiques del director Kevin Smith, per al qual va fer un cameo després a Jay and Silent Bob Strike Back (2001) i amb qui va mantenir una amistat des que es van conèixer. 

Al clip veiem com el personatge interpretat per l'Ethan Suplee, en veure-la, li pregunta si és la Brenda (de Beverly Hills 90210), una referència que ja es produeix a la presentació del personatge a l'inici de la pel·lícula. Resulta curiós que, havent estat acomiadada de la sèrie, i volent continuar la seva carrera, acceptés aquestes bromes, però sempre està bé prendre's les coses amb humor.

Si bé la vaig seguir com una de les protagonistes d'una sèrie que ja començava a ser antiga, i la pel·lícula de Mallrats la vaig veure molts anys més tard, sí que vaig poder ser testimoni del seu èxit següent en el moment que tocava: el 1998 arribaria Charmed, el seu altre gran paper, on feia de Prue Halliwell, una de les tres germanes bruixes (bones) de San Francisco. 

El seu personatge, però, va marxar de la sèrie abans d'hora un altre cop, el 2001, després de la tercera temporada. Curiosament, estava produïda per l'Aaron Spelling, que ja l'havia contractat i acomiadat a l'altra sèrie. Però també fa poc, en els últims mesos de la seva vida, va explicar (o més aviat hi va insistir) que el seu segon acomiadament es va produir per tensions amb una de les coprotagonistes, l'Alyssa Milano. 

Després de Charmed va tenir una etapa de perfil més baix i poc èxit amb un programa de càmera oculta (Scare Tactics), una sèrie cancel·lada després d'una temporada, North Shore (2004-2005), o un reality show sobre ruptures i confessions incòmodes, Breaking Up With Shannen Doherty (2006) que tampoc va durar gaire. Però el 2008 va tenir una mica més d'encert en reprendre el paper de Brenda a 90210, la seqüela de Beverly Hills 90210 on també tornaven alguns altres intèrprets de la sèrie original, ara convertits en adults fets i drets. Ella hi va participar en 7 episodis entre 2008 i 2009. Al capdavall, ja no eren elles les protagonistes, sinó que havien passat a tenir-hi un paper secundari.

El tema dels retrobaments li agradava, perquè el 2014 va fer un altre reality amb la Holly Marie Combs, la Piper de Charmed, i el 2016 la tindríem a la sèrie que suposava el reboot de la pel·lícula Heathers, que havia coprotagonitzat, ara fent de mare d'un dels personatges.

El més sonat d'aquests retrobaments, però, segurament va ser BH90210, una sèrie de 6 episodis emesa el 2019 en què tant ella com la resta del repartiment principal de Beverly Hills 90210 -excepte en Luke Perry, que feia poc que s'havia mort de manera sobtada- interpretaven unes versions dramatitzades de si mateixos, amb elements de les seves respectives vides reals.

Precisament amb ell va formar una de les parelles fictícies més emblemàtiques de la televisió dels anys 90, i ara ja no és amb nosaltres cap dels dos.

No he repassat tota la seva carrera, però vull acabar dient que l'últim paper televisiu que consta al seu currículum és el telefilm List of a Lifetime, de 2021, però en pel·lícules aquest any s'ha estrenat sota demanda Darkness of Man, i com a papers pòstums la tindrem a How to Make a Deal with the Devil i Bukowski. 

Descansi en pau.

Els meus dolents preferits

Veient el títol és probable que us penseu que parlaré de la trilogia Gru, i si és així em sap greu decebre-us, perquè la cosa va per una altra banda. 

Vull fer una entrada d'aquelles de caire més personal, una llista de preferències meves, i en aquest cas la protagonitzaran alguns dolents de la ficció, o no necessàriament dolents, però sí enemics/rivals dels protagonistes, que m'han agradat al llarg de la meva vida. I ja aviso ara que no hi ha cap ordre.

Hi ha dolents que viuen una transformació que els fa passar al bàndol dels bons, i d'això Bola de Drac en té uns quants exemples. Però el més emblemàtic d'ells és el d'en Vegeta, el més gran rival d'en Goku, que a la saga de Namek, sense que ens n'adonéssim, i gràcies a l'habilitat no sempre reconeguda al mestre Toriyama pel que fa a la construcció de personatges, va començar a importar-nos, fins al punt que la seva mort a mans d'en Freezer ens va commoure. 

Després va passar a formar part de la colla protagonista, però sempre amb la seva actitud esquerpa, resistint-se a compartir rialles amb els altres. No és estrany, doncs, que sigui el personatge preferit, o almenys un dels preferits, de tantíssims fans de la sèrie.

No sé si l'anomenaria "entranyable", però el T-800 que era el temible enemic a The Terminator (1984) es va convertir, a Terminator 2: Judgement Day (1991), en l'heroi que pretenia salvar el fill de la dona que intentava matar a la primera pel·lícula, i això a mi em sembla una genialitat.

Tractant-se d'un androide feia un posat seriós, i tampoc no es podria dir que fos afectuós, però es feia estimar, i la continuació de la saga va contribuir a augmentar aquesta percepció, encara que els films en si no hagin estat gaire ben rebuts.   

I què me'n dieu, de quan ens pensem que un personatge és dolent, perquè també ens expliquen la història de manera que ho creguem així, però resulta que al final no és així? 

És el que passa amb el professor Snape de la saga Harry Potter, un personatge que ara, sabent-ho tot, sembla que m'ho inventi, però que m'agradava des del principi, i no té res a veure amb aquest postureig pro-Slytherin tan estès.

És un personatge tremendament ben escrit, amb un passat desafortunat, decisions equivocades i un paper d'espia per al bàndol dels bons que li va costar la reputació i el respecte de bona part dels alumnes de l'escola on ensenyava. Al final s'acaba sabent la tràgica veritat, però els sacrificis que va assumir són pràcticament incalculables.

Al manga Mugen no jûnin, en castellà La espada del inmortal, l'enemic dels protagonistes és en Kagehisa Anotsu, líder de l'Itto-ryû, un moviment que pretén acabar amb les rígides i obsoletes tradicions dels samurais, però ho fa amb mètodes letals que converteixen els seus membres en temibles assassins.

Causant de la mort dels pares d'una dels protagonistes, i per tant el seu enemic jurat, al manga ens el mostren com una persona intel·ligent, raonable i calmada, i no el podem odiar com se suposa que l'hauríem d'odiar, igual que la noia, la Rin, que se'l troba més d'un cop i hi conversa.

No hi ha dubte que l'enemic d'en Batman per excel·lència és en Joker, això no ho penso discutir. Però el que més m'agrada a mi és en Dues Cares, nom de dolent d'en Harvey Dent, el Fiscal del Districte de Gotham que, per culpa de l'àcid amb què un acusat li va esquitxar la cara en un judici, almenys segons la primera versió dels seus orígens, ha de viure amb mitja cara desfigurada.

Això ha fet, amb aquelles lògiques simplistes i ingènues dels còmics de fa dècades i dècades, que pateixi un transtorn de personalitat que fa que prengui les decisions segons el resultat d'un llançament de moneda. Abans, però, era un fiscal del districte honrat i incorruptible que treballava colze a colze amb el comissari Gordon i en Batman per acabar amb els crims a la perillosa i fictícia ciutat estatunidenca. 

Els dilemes, que resol a la seva particular manera, i el seu tràgic origen me'l fan més simpàtic i interessant que no pas el Príncep Pallasso del Crim, amb un passat desconegut i una maldat pura, amb la qual no ens podem identificar. 

Tinc pendent acabar de veure, i amb els anys que han passat hauria de tornar-la a començar, Charmed, la sèrie de les tres germanes bruixes de San Francisco que recentment ha vist néixer un remake. 

Era una sèrie clarament femenina pel que fa a les seves protagonistes i el públic objectiu al qual s'adreçaven, però un dels seus personatges masculins m'agradava molt, i no pels mateixos motius que al públic objectiu. 

En Cole Turner, l'advocat que era fill d'un humà i una dimònia, i que es va considerar el dimoni més poderós de la història, en Belthazor. Es va convertir en advocat per tal d'infiltrar-se al món humà, i va esdevenir ajudant del Fiscal del Districte de San Francisco. Com que se li va encarregar que acabés amb les germanes Halliwell, s'apropa a elles i comença a sortir amb la Phoebe, un amor fingit que després esdevé real, de manera que sempre es troba entre l'espasa i la paret, entre l'encàrrec d'uns éssers malvats que no li permeten desertar i els sentiments humans que acaben superant la seva part de dimoni. Una història ben tràgica.

Ara entrem en l'apartat d'enemics dels protagonistes, però més aviat rivals, o contraris. Quan el protagonista és el malvat, o el dolent, o almenys ens el pinten així, i tanmateix ens posicionem amb ell i volem que les coses li surtin, en realitat desitgem que qui se li oposa, normalment algú que defensa la Llei, falli a l'hora de fer la seva feina. 

Aquest conflicte mental que se'ns provoca és obra de la mestria dels guionistes, però tot i així hi ha policies, detectius o qualsevol altre paper que s'oposa al dolent protagonista que ens desperten tendresa, i és el que em passa a mi amb la Debra Morgan, la germana de l'assassí Dexter de la sèrie del mateix nom. Malparlada, impulsiva i disposada a continuar millorant com a policia, en realitat és una dona sensible i honrada que no es mereix que el seu germà la tingui enganyada d'aquesta manera. I nosaltres som tan dolents que en realitat no volem que el descobreixi. 

Passa una mica com amb l'Stan Beeman de The Americans, un agent de l'FBI que és veí i ràpidament amic d'un parell d'agents del KGB que són russos que es fan passar per americans de tota la vida, i que per més esforços que faci -i els fa, perquè no és un personatge caricaturesc que cometi errors flagrants- no hi ha manera que s'adoni que comparteix cerveses i sopars amb els mateixos enemics que està buscant.

En aquesta sèrie, que humanitza la figura de l'espia soviètic per a un públic que des de fa dècades criminalitza tot el que vingui de Rússia (en el sentit més ampli) i especialment el comunisme, ens posem fàcilment de part dels espies, de manera que l'Stan és el principal perill que cal evitar, però és tan bon jan que també ens l'estimem.

I fins aquí aquest petit repàs a alguns dels dolents/enemics/rivals de ficció que més m'han agradat. Qui sap? Potser algun dia hi haurà una segona part...

El temps no perdona: Charmed

A finals dels anys 90, concretament el 1998, va començar una sèrie de la qual jo segurament no era el públic objectiu: protagonistes femenines, bruixeria i fortes dosis de romanticisme. Tanmateix, interessat per una de les seves intèrprets, que ja coneixia de Berverly Hills 90210, m'hi vaig ficar, i el cert és que m'hi vaig enganxar força.

Per alguna raó, i m'hi jugaria alguna cosa que va ser perquè em vaig cansar de mirar les sèries a la televisió, amb les pauses publicitàries, la desinformació sobre quan hi hauria nous capítols i problemes del passat com aquests, el cas és que no vaig arribar a veure les seves dues últimes temporades. Algun dia ho faré, però bé, Charmed va acabar el 2006, han passat 12 anys i m'agradaria saber com els ha anat, a les actrius i els actors que feien els seus papers principals i secundaris.

Comencem amb l'Alyssa Milano, la que feia de Phoebe Halliwell, la germana petita del trio. Ara té 45 anys i igual que abans de Charmed tenia experiència en televisió, per exemple en 40 episodis de Melrose Place entre 1997 i 1998, després també va fer força papers a la petita pantalla, mentre que al cine ha fet papers petits.

Doncs bé, se l'ha pogut veure, per exemple, en 10 episodis de My Name is Earl (2007-2008), el paper principal que va fer a Mistresses (2013-2014), i aquest any ha començat a protagonitzar Insatiable (a la foto).

A la dreta tenim la Holly Marie Combs, la germana mitjana, la Piper, que té 44 anys i no ha fet cine des que el 2001 va aparèixer fent d'ella mateixa a Ocean's Eleven.

A la televisió abans havia sortit a Picket Fences (1992-1996) i el més destacat que va fer després de la sèrie de les germanes embruixades va ser Pretty Little Liars, entre 2010 i 2017 (a la foto). No ha fet gran cosa més, però.

El seu gran amor era en Leo Wyatt, l'àngel interpretat per en Brian Krause, ara amb 49 anys i naturalment l'home de la dreta de la foto.

És una imatge que pertany a la pel·lícula Be Afraid, de 2017, i és que s'ha dedicat sobretot a fer cinema, en projectes no gaire coneguts, això sí. En televisió, després de Charmed, el paper pel qual sens dubte és més recordat, només ha fet alguns petits papers, i a sobre molt esporàdics.

L'altre personatge masculí destacable de la sèrie, i molt interessant, per cert, era en Cole Turner, que tenia la cara i la veu d'en Julian McMahon (ara amb 50 anys) i era el gran amor en aquest cas de la Phoebe.

En aquella època era conegut també pel seu paper de Dr. Doom a les pel·lícules dels 4 Fantàstics, però sens dubte és un actor que associarem sempre a Nip/Tuck, que va coprotagonitzar durant els seus 100 episodis, entre 2003 i 2010. A banda d'això, una mica de cinema (a la foto, a Swinging Safari, de 2018) i a la televisió un paper en 6 episodis de Runaways.

A Nip/Tuck també va sortir, però durant 5 capítols, la Rose McGowan, de 45 anys, que va substituir la Shannen Doherty com a tercera germana, tot i que argumentalment es va presentar com el descobriment d'una quarta germana, de fet mitja germana.

Allò va ser el 2009, i va ser el més llarg que va tornar a fer a la petita pantalla juntament amb els 6 episodis de Chosen del 2014. Al cinema va destacar el 2007, en què estava de moda precisament gràcies a Charmed, pels seus respectius papers al projecte Tarantino-Rodríguez anomenat Grindhouse, amb les pel·lícules Death Proof i Planet Terror. La imatge pertany a la pel·lícula The Sound, de 2017.

He deixat per al final l'actriu per la qual vaig començar a veure la sèrie, i que acabo d'esmentar perquè la Rose McGowan la va substituir. Es tracta de la Shannen Doherty, la inoblidable Prue, que van forçar a abandonar la sèrie perquè era problemàtica -li havia passat el mateix a Beverly Hills 90210- i que actualment té 47 anys.

A la imatge se la pot veure recuperant-se d'un càncer de mama que es va complicar, i la lluita contra el qual ha estat documentant a través de les xarxes socials amb tota mena de detalls, esdevenint d'aquesta manera un altaveu en la lluita contra aquesta terrible malaltia.

Pel que fa a la seva carrera, com que s'està guarint torna a tenir projectes en marxa tant a la televisió com a la gran pantalla, però fins ara ha fet molt poca cosa al cinema, tot i la recordada Mallrats (1995), i a la televisió, després de Charmed, va sortir per exemple en 11 episodis de North Shore i en 8 de la primera temporada de 90210 (2008-2009), que pertany a l'univers de Beverly Hills 90210 i que va representar l'enèsima oportunitat per a l'eterna rebel de treballar amb aquesta gent a qui ja havia donat tants maldecaps.

El 2015, juntament amb la seva amiga de l'ànima Holly Marie Combs, amistat que havia estat la causa de l'enfrontament amb l'Alyssa Milano que va acabar amb l'acomiadament de la Shannen de Charmed, va fer un reality show de 6 episodis anomenat Off the Map with Shannen & Holly.

Doncs bé, hem vist què se n'ha fet, dels personatges principals d'aquella sèrie que algun dia vull tornar a veure des del principi i, per fi, sencera. I, en general, queda clar que va ser el paper més important de les vides d'aquestes actrius.