Els meus dolents preferits

Veient el títol és probable que us penseu que parlaré de la trilogia Gru, i si és així em sap greu decebre-us, perquè la cosa va per una altra banda. 

Vull fer una entrada d'aquelles de caire més personal, una llista de preferències meves, i en aquest cas la protagonitzaran alguns dolents de la ficció, o no necessàriament dolents, però sí enemics/rivals dels protagonistes, que m'han agradat al llarg de la meva vida. I ja aviso ara que no hi ha cap ordre.

Hi ha dolents que viuen una transformació que els fa passar al bàndol dels bons, i d'això Bola de Drac en té uns quants exemples. Però el més emblemàtic d'ells és el d'en Vegeta, el més gran rival d'en Goku, que a la saga de Namek, sense que ens n'adonéssim, i gràcies a l'habilitat no sempre reconeguda al mestre Toriyama pel que fa a la construcció de personatges, va començar a importar-nos, fins al punt que la seva mort a mans d'en Freezer ens va commoure. 

Després va passar a formar part de la colla protagonista, però sempre amb la seva actitud esquerpa, resistint-se a compartir rialles amb els altres. No és estrany, doncs, que sigui el personatge preferit, o almenys un dels preferits, de tantíssims fans de la sèrie.

No sé si l'anomenaria "entranyable", però el T-800 que era el temible enemic a The Terminator (1984) es va convertir, a Terminator 2: Judgement Day (1991), en l'heroi que pretenia salvar el fill de la dona que intentava matar a la primera pel·lícula, i això a mi em sembla una genialitat.

Tractant-se d'un androide feia un posat seriós, i tampoc no es podria dir que fos afectuós, però es feia estimar, i la continuació de la saga va contribuir a augmentar aquesta percepció, encara que els films en si no hagin estat gaire ben rebuts.   

I què me'n dieu, de quan ens pensem que un personatge és dolent, perquè també ens expliquen la història de manera que ho creguem així, però resulta que al final no és així? 

És el que passa amb el professor Snape de la saga Harry Potter, un personatge que ara, sabent-ho tot, sembla que m'ho inventi, però que m'agradava des del principi, i no té res a veure amb aquest postureig pro-Slytherin tan estès.

És un personatge tremendament ben escrit, amb un passat desafortunat, decisions equivocades i un paper d'espia per al bàndol dels bons que li va costar la reputació i el respecte de bona part dels alumnes de l'escola on ensenyava. Al final s'acaba sabent la tràgica veritat, però els sacrificis que va assumir són pràcticament incalculables.

Al manga Mugen no jûnin, en castellà La espada del inmortal, l'enemic dels protagonistes és en Kagehisa Anotsu, líder de l'Itto-ryû, un moviment que pretén acabar amb les rígides i obsoletes tradicions dels samurais, però ho fa amb mètodes letals que converteixen els seus membres en temibles assassins.

Causant de la mort dels pares d'una dels protagonistes, i per tant el seu enemic jurat, al manga ens el mostren com una persona intel·ligent, raonable i calmada, i no el podem odiar com se suposa que l'hauríem d'odiar, igual que la noia, la Rin, que se'l troba més d'un cop i hi conversa.

No hi ha dubte que l'enemic d'en Batman per excel·lència és en Joker, això no ho penso discutir. Però el que més m'agrada a mi és en Dues Cares, nom de dolent d'en Harvey Dent, el Fiscal del Districte de Gotham que, per culpa de l'àcid amb què un acusat li va esquitxar la cara en un judici, almenys segons la primera versió dels seus orígens, ha de viure amb mitja cara desfigurada.

Això ha fet, amb aquelles lògiques simplistes i ingènues dels còmics de fa dècades i dècades, que pateixi un transtorn de personalitat que fa que prengui les decisions segons el resultat d'un llançament de moneda. Abans, però, era un fiscal del districte honrat i incorruptible que treballava colze a colze amb el comissari Gordon i en Batman per acabar amb els crims a la perillosa i fictícia ciutat estatunidenca. 

Els dilemes, que resol a la seva particular manera, i el seu tràgic origen me'l fan més simpàtic i interessant que no pas el Príncep Pallasso del Crim, amb un passat desconegut i una maldat pura, amb la qual no ens podem identificar. 

Tinc pendent acabar de veure, i amb els anys que han passat hauria de tornar-la a començar, Charmed, la sèrie de les tres germanes bruixes de San Francisco que recentment ha vist néixer un remake. 

Era una sèrie clarament femenina pel que fa a les seves protagonistes i el públic objectiu al qual s'adreçaven, però un dels seus personatges masculins m'agradava molt, i no pels mateixos motius que al públic objectiu. 

En Cole Turner, l'advocat que era fill d'un humà i una dimònia, i que es va considerar el dimoni més poderós de la història, en Belthazor. Es va convertir en advocat per tal d'infiltrar-se al món humà, i va esdevenir ajudant del Fiscal del Districte de San Francisco. Com que se li va encarregar que acabés amb les germanes Halliwell, s'apropa a elles i comença a sortir amb la Phoebe, un amor fingit que després esdevé real, de manera que sempre es troba entre l'espasa i la paret, entre l'encàrrec d'uns éssers malvats que no li permeten desertar i els sentiments humans que acaben superant la seva part de dimoni. Una història ben tràgica.

Ara entrem en l'apartat d'enemics dels protagonistes, però més aviat rivals, o contraris. Quan el protagonista és el malvat, o el dolent, o almenys ens el pinten així, i tanmateix ens posicionem amb ell i volem que les coses li surtin, en realitat desitgem que qui se li oposa, normalment algú que defensa la Llei, falli a l'hora de fer la seva feina. 

Aquest conflicte mental que se'ns provoca és obra de la mestria dels guionistes, però tot i així hi ha policies, detectius o qualsevol altre paper que s'oposa al dolent protagonista que ens desperten tendresa, i és el que em passa a mi amb la Debra Morgan, la germana de l'assassí Dexter de la sèrie del mateix nom. Malparlada, impulsiva i disposada a continuar millorant com a policia, en realitat és una dona sensible i honrada que no es mereix que el seu germà la tingui enganyada d'aquesta manera. I nosaltres som tan dolents que en realitat no volem que el descobreixi. 

Passa una mica com amb l'Stan Beeman de The Americans, un agent de l'FBI que és veí i ràpidament amic d'un parell d'agents del KGB que són russos que es fan passar per americans de tota la vida, i que per més esforços que faci -i els fa, perquè no és un personatge caricaturesc que cometi errors flagrants- no hi ha manera que s'adoni que comparteix cerveses i sopars amb els mateixos enemics que està buscant.

En aquesta sèrie, que humanitza la figura de l'espia soviètic per a un públic que des de fa dècades criminalitza tot el que vingui de Rússia (en el sentit més ampli) i especialment el comunisme, ens posem fàcilment de part dels espies, de manera que l'Stan és el principal perill que cal evitar, però és tan bon jan que també ens l'estimem.

I fins aquí aquest petit repàs a alguns dels dolents/enemics/rivals de ficció que més m'han agradat. Qui sap? Potser algun dia hi haurà una segona part...

Lectures: Streets of Gotham

Després dels esdeveniments de Batman R.I.P. van sorgir a l'univers del Cavaller Fosc unes quantes col·leccions dins l'event conegut com a Batman: Reborn, cadascuna d'elles centrada en un aspecte d'aquest univers i acompanyant les veteraníssimes Detective Comics i Batman. La que ressenyaré avui, ara que he acabat de llegir-la, n'és una. 

Streets of Gotham, en castellà Calles de Gotham, és l'única que he llegit en aquest idioma des que,, aprofitant el moment cabdal de la història del personatge, vaig fer el salt a la versió original, més barata i sense les males, deslleials i mancades de vida traduccions que he hagut de suportar fins ara i que en aquesta col·lecció he tornat a patir. 

Per què me l'he comprat en castellà, doncs? Per una raó molt senzilla: l'edició de Planeta, que fins fa poc tenia els drets de DC Comics, prometia incorporar al final de cada volum recopilatori unes quantes pàgines de l'especial Batman 80-page Giant fins que s'arribés a recopilar del tot, però en un nou nyap de l'editorial la iniciativa no va continuar als volums 2 i 3, de manera que no ha servit de res fer-m'ho en castellà.

Però bé, entrem ja en matèria: Streets of Gotham va tenir 21 números entre agost de 2009 i maig de 2011 i està escrita majoritàriament per en Paul Dini, amb dibuixos d'en Dustin Nguyen (autor que no m'ha convençut mai i que no és gaire bo amb les edats dels personatges), llevat dels números 5 i 6 que guionitza en Christopher Yost, el 12 i el 13 on també aporten idees el mateix Nguyen i l'entintador Derek Fridolfs i el 15, amb una història protagonitzada per en Dues Cares que escriu l'Ivan Brandon i dibuixa el català Ramon Bachs, que Planeta va decidir incorporar al final del tercer volum per tal de separar-la de la trama principal.

I què és Streets of Gotham? Què aporta sumant-se a diverses col·leccions que se centren en en Batman i els seus aliats i fins i tot enemics? Doncs el punt de vista de personatges que habitualment són secundaris però que aquí roben el protagonisme al Duo Dinàmic, que evidentment participa en la trama però sempre des de la distància.

És un conjunt d'històries, d'arcs argumentals curts, que se centren en personatges concrets, bons i dolents, com ara en Firefly, en Bedbug (que debuta), en Man-Bat, la Caçadora, el Broker, la Fustera (The Carpenter), el Comissari Gordon o en Victor Zsasz, però les seves històries només acompanyen la trama principal, que és la d'en Thomas Elliot, l'enemic d'en Bruce Wayne conegut com a Silenci (Hush en anglès) que va néixer a la saga del mateix nom —i que jo no he llegit encara, per cert—, va continuar a l'abruptament cancel·lada Gotham Knights i la darrera vegada l'havíem vist a la saga de Detective Comics anterior a la "mort" d'en Bruce Wayne anomenada Heart of Hush.

Allà l'havíem vist fer-se a si mateix una operació de cirurgia estètica per tal d'adquirir les faccions d'en Bruce Wayne, però després de ser derrotat els aliats del Cavaller Fosc el tenen tancat en una presó privada (al cap i a la fi als ulls de la gent és l'en realitat desaparegut Bruce Wayne) i durant tota la col·lecció intentaran contenir els seus intents d'escapar-se o de tocar el que no sona.

El gir interessant de tot plegat és que en tenir el rostre del seu odiat Bruce Wayne l'utilitzen per tal que no es noti l'absència de l'home més ric de Gotham, però tot i que el tenen collat intenta fer a la família Batman totes les males jugades que pot, i naturalment tot plegat tindrà una conclusió amb clímax inclòs.

Amb el temps DC va recuperar en Bruce Wayne com a Batman (durant una bona temporada l'havia encarnat en Dick Grayson, el primer Robin), i això va anar molt bé a en Paul Dini per tal de tancar la història un cop se li va comunicar que les vendes de Streets of Gotham no eren prou bones i que la col·lecció es cancel·laria al número 21, i no uns quants números més tard com a part del rellançament de DC.

Però el retorn d'en Bruce Wayne aquí és testimonial: continua essent un Batman que vigila el que fan tots aquests personatges i que hi intervé quan és necessari i en la mesura que l'hi permeten. L'autèntic protagonista és en Thomas Elliot i la seva ànsia de venjança contra en Batman i el seu entorn.

Tot plegat, però, és un conjunt d'històries amb diversos nivells de qualitat i aportació a l'univers Batman, en general poc satisfactori però amb alguns moments força bons, com els números en què se'ns explica com es van conèixer els pares d'en Bruce Wayne i on es va originar el conflicte que duria al clímax de la trama d'en Hush al present.

La història d'en Dues Cares, que com he dit abans va separada, ocupa dos números (en realitat tres parts dividides en dues històries extra —als números 14 i 16— i un número sencer —el 15—) i duu com a títol Long way down. Aquí l'equip creatiu de la resta de la sèrie era substituït per en Brandon i en Bachs, que presentaven una història que no tenia res a veure amb la resta, però que possiblement és de les més interessants del conjunt.

En Harvey Dent, àlies Dues Cares, és assetjat per totes bandes i perd tot el que té, fins i tot la moneda que li permet prendre les decisions, i d'aquesta situació en pot néixer una nova oportunitat per a l'exfiscal del districte o bé un enduriment del que per a mi és el millor personatge dolent dels còmics d'en Batman.

En resum, Streets of Gotham és una col·lecció curta però prescindible, amb potencial desaprofitat i alguns moments bons que en justifiquen la lectura per part dels completistes d'en Batman, però no influeix en les altres col·leccions de l'univers del personatge que s'estaven publicant durant aquells mesos ni hi veiem influències d'aquelles.

És a dir que si teniu poc espai o temps i només voleu llegir el més important del Cavaller Fosc actual (o mig actual, ja que llegir els còmics en recopilatoris fa que sempre tinguem un retard d'uns mesos respecte a l'edició original en grapa) podeu prescindir perfectament d'aquesta obra.