Els meus dolents preferits

Veient el títol és probable que us penseu que parlaré de la trilogia Gru, i si és així em sap greu decebre-us, perquè la cosa va per una altra banda. 

Vull fer una entrada d'aquelles de caire més personal, una llista de preferències meves, i en aquest cas la protagonitzaran alguns dolents de la ficció, o no necessàriament dolents, però sí enemics/rivals dels protagonistes, que m'han agradat al llarg de la meva vida. I ja aviso ara que no hi ha cap ordre.

Hi ha dolents que viuen una transformació que els fa passar al bàndol dels bons, i d'això Bola de Drac en té uns quants exemples. Però el més emblemàtic d'ells és el d'en Vegeta, el més gran rival d'en Goku, que a la saga de Namek, sense que ens n'adonéssim, i gràcies a l'habilitat no sempre reconeguda al mestre Toriyama pel que fa a la construcció de personatges, va començar a importar-nos, fins al punt que la seva mort a mans d'en Freezer ens va commoure. 

Després va passar a formar part de la colla protagonista, però sempre amb la seva actitud esquerpa, resistint-se a compartir rialles amb els altres. No és estrany, doncs, que sigui el personatge preferit, o almenys un dels preferits, de tantíssims fans de la sèrie.

No sé si l'anomenaria "entranyable", però el T-800 que era el temible enemic a The Terminator (1984) es va convertir, a Terminator 2: Judgement Day (1991), en l'heroi que pretenia salvar el fill de la dona que intentava matar a la primera pel·lícula, i això a mi em sembla una genialitat.

Tractant-se d'un androide feia un posat seriós, i tampoc no es podria dir que fos afectuós, però es feia estimar, i la continuació de la saga va contribuir a augmentar aquesta percepció, encara que els films en si no hagin estat gaire ben rebuts.   

I què me'n dieu, de quan ens pensem que un personatge és dolent, perquè també ens expliquen la història de manera que ho creguem així, però resulta que al final no és així? 

És el que passa amb el professor Snape de la saga Harry Potter, un personatge que ara, sabent-ho tot, sembla que m'ho inventi, però que m'agradava des del principi, i no té res a veure amb aquest postureig pro-Slytherin tan estès.

És un personatge tremendament ben escrit, amb un passat desafortunat, decisions equivocades i un paper d'espia per al bàndol dels bons que li va costar la reputació i el respecte de bona part dels alumnes de l'escola on ensenyava. Al final s'acaba sabent la tràgica veritat, però els sacrificis que va assumir són pràcticament incalculables.

Al manga Mugen no jûnin, en castellà La espada del inmortal, l'enemic dels protagonistes és en Kagehisa Anotsu, líder de l'Itto-ryû, un moviment que pretén acabar amb les rígides i obsoletes tradicions dels samurais, però ho fa amb mètodes letals que converteixen els seus membres en temibles assassins.

Causant de la mort dels pares d'una dels protagonistes, i per tant el seu enemic jurat, al manga ens el mostren com una persona intel·ligent, raonable i calmada, i no el podem odiar com se suposa que l'hauríem d'odiar, igual que la noia, la Rin, que se'l troba més d'un cop i hi conversa.

No hi ha dubte que l'enemic d'en Batman per excel·lència és en Joker, això no ho penso discutir. Però el que més m'agrada a mi és en Dues Cares, nom de dolent d'en Harvey Dent, el Fiscal del Districte de Gotham que, per culpa de l'àcid amb què un acusat li va esquitxar la cara en un judici, almenys segons la primera versió dels seus orígens, ha de viure amb mitja cara desfigurada.

Això ha fet, amb aquelles lògiques simplistes i ingènues dels còmics de fa dècades i dècades, que pateixi un transtorn de personalitat que fa que prengui les decisions segons el resultat d'un llançament de moneda. Abans, però, era un fiscal del districte honrat i incorruptible que treballava colze a colze amb el comissari Gordon i en Batman per acabar amb els crims a la perillosa i fictícia ciutat estatunidenca. 

Els dilemes, que resol a la seva particular manera, i el seu tràgic origen me'l fan més simpàtic i interessant que no pas el Príncep Pallasso del Crim, amb un passat desconegut i una maldat pura, amb la qual no ens podem identificar. 

Tinc pendent acabar de veure, i amb els anys que han passat hauria de tornar-la a començar, Charmed, la sèrie de les tres germanes bruixes de San Francisco que recentment ha vist néixer un remake. 

Era una sèrie clarament femenina pel que fa a les seves protagonistes i el públic objectiu al qual s'adreçaven, però un dels seus personatges masculins m'agradava molt, i no pels mateixos motius que al públic objectiu. 

En Cole Turner, l'advocat que era fill d'un humà i una dimònia, i que es va considerar el dimoni més poderós de la història, en Belthazor. Es va convertir en advocat per tal d'infiltrar-se al món humà, i va esdevenir ajudant del Fiscal del Districte de San Francisco. Com que se li va encarregar que acabés amb les germanes Halliwell, s'apropa a elles i comença a sortir amb la Phoebe, un amor fingit que després esdevé real, de manera que sempre es troba entre l'espasa i la paret, entre l'encàrrec d'uns éssers malvats que no li permeten desertar i els sentiments humans que acaben superant la seva part de dimoni. Una història ben tràgica.

Ara entrem en l'apartat d'enemics dels protagonistes, però més aviat rivals, o contraris. Quan el protagonista és el malvat, o el dolent, o almenys ens el pinten així, i tanmateix ens posicionem amb ell i volem que les coses li surtin, en realitat desitgem que qui se li oposa, normalment algú que defensa la Llei, falli a l'hora de fer la seva feina. 

Aquest conflicte mental que se'ns provoca és obra de la mestria dels guionistes, però tot i així hi ha policies, detectius o qualsevol altre paper que s'oposa al dolent protagonista que ens desperten tendresa, i és el que em passa a mi amb la Debra Morgan, la germana de l'assassí Dexter de la sèrie del mateix nom. Malparlada, impulsiva i disposada a continuar millorant com a policia, en realitat és una dona sensible i honrada que no es mereix que el seu germà la tingui enganyada d'aquesta manera. I nosaltres som tan dolents que en realitat no volem que el descobreixi. 

Passa una mica com amb l'Stan Beeman de The Americans, un agent de l'FBI que és veí i ràpidament amic d'un parell d'agents del KGB que són russos que es fan passar per americans de tota la vida, i que per més esforços que faci -i els fa, perquè no és un personatge caricaturesc que cometi errors flagrants- no hi ha manera que s'adoni que comparteix cerveses i sopars amb els mateixos enemics que està buscant.

En aquesta sèrie, que humanitza la figura de l'espia soviètic per a un públic que des de fa dècades criminalitza tot el que vingui de Rússia (en el sentit més ampli) i especialment el comunisme, ens posem fàcilment de part dels espies, de manera que l'Stan és el principal perill que cal evitar, però és tan bon jan que també ens l'estimem.

I fins aquí aquest petit repàs a alguns dels dolents/enemics/rivals de ficció que més m'han agradat. Qui sap? Potser algun dia hi haurà una segona part...

Sèries: The Americans

Hi ha sèries que conec de nom, me n'informo i me les apunto amb la ferma decisió de posar-me a mirar-les algun dia, però en veig tantes alhora que no puc afegir-ne gaires més, de manera que aquestes pendents les vaig ajornant fins que s'obre un foradet, petit però suficient. 

Em va passar amb la sèrie de què parlaré avui, que ara ja puc dir que porto al dia i que estic esperant la propera temporada per tal de continuar gaudint d'una interessant i original història d'espies que miren de compaginar la falsa però còmoda vida respectable i aparentment normal amb una profunda infiltració en una societat enemiga del seu país, que consisteix en perilloses missions, cada cop més feixugues.

Aquest pòster, juntament amb la premissa que es tracta d'un matrimoni d'espies soviètics que viu tenint com a veí del davant un agent de l'FBI, podria donar lloc a una història marcadament humorística, una sitcom de fet, però per sort no és pas així i es tracta d'una de les sèries dramàtiques i d'època més interessants de la televisió actual.

Creada per Joe Weisberg, antic agent de la CIA, i amb quatre temporades emeses quan escric aquesta entrada, The Americans se situa, a l'inici, l'any 1981, i a la ciutat de Washington, DC.

Allà viuen l'Elizabeth (Keri Russell, la Felicity de la sèrie del mateix nom) i en Phil Jennings (Matthew Rhys), un matrimoni amb la quarantena estrenada de no fa gaire i que es dedica, oficialment, a dur una agència de viatges. En realitat, generalment a la nit però sempre que el deure els cridi són força flexibles, la seva principal feina és exercir d'espies per a la KGB, l'agència d'intel·ligència de la Unió Soviètica.

Convenientment integrats a la societat estatunidenca, aquests dos actors que en realitat no saben parlar rus pràcticament mai no diran una paraula en aquest bell idioma, un gir ben pensat i que també fa més creïble la seva tapadora davant els autèntics nord-americans i els seus fills, nascuts en territori occidental i sense sospitar ni per un moment qui són, en realitat, els seus pares.

Són en Henry (Keidrich Sellati), personatge molt secundari, i la gran, la Paige (Holly Taylor), un dels més interessants de la història perquè, com que va creixent i és una noia intel·ligent i amb iniciativa, sabem que tard o d'hora acabarà sabent la veritat i haurà de prendre decisions importantíssimes.

Els Jenning fan una vida d'allò més normal per a una família tradicional de classe mitjana, veient com interactuen els seus membres no pensaríem mai que hi passa alguna cosa estranya. Tot forma part d'una façana, una interpretació, que els surt de meravella.

Tant, que el seu veí del davant, l'Stan Beeman (Noah Emmerich), un agent de l'FBI dedicat precisament al contraespionatge, no sospita absolutament res, i no és perquè sigui un despistat ni perquè hi parli poc. Al contrari, és d'aquells veïns que agafen confiança i cada dos per tres es presenten a casa de l'altre i se serveixen una cervesa sense que els ho hagin de dir.

No es pot dir que sigui un babau, però tal com la sèrie retrata el dia a dia del seu departament queda clar que els soviètics els passen la mà per la cara, almenys durant les primeres temporades.

El punt de connexió més clar entre la KGB i l'FBI és la Nina Sergeevna Krilova (Annet Mahendru), que l'FBI enxampa fent contraban i l'obliga a treballar com a doble agent. No és un spoiler terrible dir que l'Stan, l'agent per a qui informa, se n'enamora i això posa en un compromís la seva tasca.

És un dels personatges per a mi més interessants i gràcies a ella i les seves interaccions amb els altres membres de l'ambaixada de la URSS a Washington, que conté extraoficialment la KGB, sentim parlar rus un munt de vegades a cada episodi, tal com vaig explicar en una entrada.

És quelcom poc habitual, però The Americans posa tanta atenció al detall i al realisme que no es limita a esmentar fets històrics reals o cuidar el vestuari i la fotografia -per cert, excel·lent, de manera que sembla que estiguem veient una sèrie realment feta als 80-, sinó que ens podem oblidar de sentir russos parlant en anglès -amb accent- entre ells. Per una vegada, malauradament una excepció, l'ús dels idiomes no principals és lògic i natural.

Les interpretacions també són un dels punts forts de la sèrie, especialment la d'en Phil, per part d'un Matthew Rhys que jo no coneixia d'abans i que em convenç amb el seu paper de pare de família, membre d'un tàndem d'espies i individu amoïnat per la seva família i amb molts dubtes sobre si la façana d'americà normal i corrent és realment una façana o ja se la creu tant que li agradaria ser un ciutadà sense lligams amb l'espionatge.

No ho té tan clar la seva dona, molt més dura en aquest sentit, i el seu matrimoni se'n ressenteix, de manera que en bona part The Americans és una sèrie sobre els problemes d'aquesta parella, sense deixar de banda les missions que els encarreguen i les trames i subtrames a què els aboquen aquestes missions.

Una sèrie interessantíssima i trepidant, pausada però amb la tensió creixent sempre present, que no seria el que és si demonitzés els soviètics i es pintés els americans com a herois immaculats. Aquí, més aviat tot el contrari: l'FBI fa el que pot, i els russos, tant els infiltrats com els que treballen públicament a l'ambaixada, són excel·lents en la seva feina però també humans i sensibles, la història no qüestiona gaire els seus ideals, de manera que el resultat és força imparcial, i ens hi podem identificar.

Com es gestionen els idiomes no principals en una sèrie (o pel·lícula)?

Sempre m'ha fet molta gràcia -"gràcia" en el sentit de "rabieta"- que els personatges estrangers de les pel·lícules parlin entre ells l'idioma principal d'aquella pel·lícula, però amb accent i sempre dient en el seu idioma paraules tan bàsiques com "sí", "merda" o "gràcies". Cosa que trobo absurda, perquè si estàs parlant en un idioma estranger les primeres paraules que aprens són aquestes i no té cap sentit que se t'escapin en la teva llengua.

He trobat sempre ridículs, per exemple, aquells accents impostats dels russos, que teòricament diuen sempre les esses sonores -i que, quan vaig estudiar rus, vaig veure de seguida que no tenia sentit, perquè tenen encara més esses que nosaltres- i també les erres fortes -també tenen les fortes i les fluixes, per tant un altre mite desmuntat-.

Des que miro les sèries i les pel·lícules en versió original, totes aquestes tècniques que intenten reflectir el que en el producte original es notava amb els accents -reals- em van començar a semblar directament lamentables. Fruit de tot això, i essent-ne un tema derivat, neix aquesta entrada, en què reflexiono sobre com es gestiona, a les sèries i les pel·lícules, l'aparició d'idiomes que no són el principal. Perquè el que és més interessant -si no no hi hauria pas entrada- és que no sempre es fa de la mateixa manera.

Permeteu-me, abans de res, tornar al tema dels accents. En aquest cas, el personatge de la Gloria de Modern Family és colombià, com l'actriu que l'interpreta, i bona part de la gràcia que té és que parla un anglès amb fort accent del castellà que es parla a Colòmbia.

Això no tindria més interès si no fos perquè la versió que arriba a l'estat espanyol d'aquesta sèrie és doblada al castellà, i la qüestió de l'accent queda totalment difuminada si no s'hi fa alguna cosa. Què s'ha fet amb aquest personatge, doncs, a la versió doblada?



Doncs se li ha donat un falsíssim accent mexicà, recurs habitual quan a les versions doblades al castellà apareix un personatge llatinoamericà. Em fa una ràbia particular, sobretot perquè es fan servir actors i actrius de doblatge que no són d'aquells països i es nota de seguida. Sempre queda fals. La solució? Personalment, no doblar i acostumar-nos a la versió original, subtitulada si cal. Si no, contractar persones del país en qüestió per tal de fer aquell personatge.

Sense canviar totalment de tema, què passa quan en una sèrie (o pel·lícula) dels Estats Units hi ha algú que parla en castellà i se'n fa una versió doblada... al castellà? Vegem una escena del pilot de Nip/Tuck que compararem amb el doblatge.

Aquí, el personatge d'en Sean McNamara intenta aprendre castellà perquè està ficat en un merder amb mafiosos colombians precisament, i ho fa amb una casset d'aquelles que et fan repetir el que diuen. Fixeu-vos que a la versió original ja hi ha un error: "hablando español puede ser divertido", diu. És la traducció gramaticalment literal de la mateixa idea en anglès.

Aquesta és la mateixa escena en la versió doblada... en català. Se'ns pot fer una mica estrany que un personatge que parla en català necessiti aprendre castellà, per circumstàncies històriques això només li podria passar a algú de la Catalunya Nord, per exemple, però hem de pensar que l'acció transcorre a Miami i que allà encara hi queden estatunidencs que no saben castellà.

La pregunta és, però, com es va solucionar aquesta mateixa escena a la versió doblada en castellà? La versió espanyola, s'entén.

Doncs sí senyors i senyores: ho van fer en italià. La idea podríem dir que és original i relativament encertada, tot i que en el context de l'argument no té cap sentit. Per què hauria d'aprendre italià, de sobte, el personatge? Ara bé, tampoc no cal que els aplaudim gaire: no tenien cap altra manera de solucionar el problema. I hi ha qui no l'intenta solucionar: en més d'una pel·lícula rodada en anglès apareixen personatges que parlen castellà i els angloparlants no els entenen. Llavors, a la versió doblada al castellà, veiem tot de personatges que parlen castellà i, sense que se'ns expliqui per què, no s'entenen entre ells.

En fi, la qüestió dels idiomes i accents diferents del principal és, com podem veure, especialment problemàtica en les versions doblades, però a les originals també hi ha situacions complicades que cadascú resol a la seva manera. Vegem-ne un exemple.

Fins que no vaig sentir aquesta frase del quart capítol de Sense8, que em va fer una gràcia especial per la cantarella índia amb què la noia pronuncia el "you were singing in English and dancing", no em vaig adonar del mètode que s'emprava en aquesta sèrie.

Els personatges viuen a diversos llocs del món i bona part d'ells és de fora de l'àmbit anglosaxó, però la sèrie està rodada en anglès. Tots ells parlen anglès, i fins que no va sortir un personatge dient, en anglès, que un altre estava cantant en anglès -se suposa que era un fet sorprenent- no vaig ser conscient que representa que cadascú parla en l'idioma corresponent al seu país o al lloc on s'està, però els sentim en anglès perquè no s'ha volgut complicar la vida de l'espectador obligant-lo a llegir subtítols.

Els nord-americans consideren estranys aquells que van a veure pel·lícules -europees, asiàtiques...- en versió original subtitulada, no els demanis que tolerin gaire estona un idioma no anglès, encara que sigui amb subtítols. Us sona, aquesta actitud? Doncs no és exclusiva de casa nostra, no. Més exemples:



A Tyrant tenim un protagonista d'ascendència àrab però que duu tant de temps als Estats Units que ja no té accent -i, a més, l'interpreta un actor sense ni una gota de sang oriental-, acompanyat per la seva dona i els seus dos fills. Després, la resta de personatges se suposa que parla la viariant dialectal de l'àrab que correspongui al fictici país d'Abuddin. Però sempre -llevat de les poques ocasions en què algú prega i ho fa en àrab- sentirem l'anglès. Pel mateix motiu: no fos cas que l'espectador es cansi de llegir subtítols tota l'estona.

Però en el moment que bona part del repartiment és de fora dels països anglosaxons i això es nota en els accents, que en alguns casos estan fins i tot exagerats, queda francament ridícul que fins i tot entre ells hagin de parlar en un anglès gramaticalment perfecte però amb un accent tan fort. Que aquesta n'és una altra: sempre que surten estrangers parlant anglès pateixen amb l'accent, però de la gramàtica no en podríem canviar ni una coma. Això és poc realista: precisament el que ens fa dubtar i perdre fluïdesa quan parlem un altre idioma és que no estem segurs de si estem cometent errors de tipus gramatical.

Una situació diferent es produeix quan se suposa, per motius geogràfics i històrics, que els personatges parlen un altre idioma o un altre dialecte, però com que no es mouran del seu àmbit no és tan greu que parlin en anglès. Fixeu-vos en aquesta escena, perquè és molt interessant:



A Vikings els personatges protagonistes són uns vikings noruecs (sí, tu...) de finals del segle VIII que quan estan sols parlen en l'anglès modern de l'espectador objectiu, però amb un accent impostat que diuen que cola perquè no se sap com era la manera de parlar dels vikings. El cas és que gairebé tots els intèrprets són de països de parla anglesa, llevat d'un, en Floki, que és suec i fill de l'Stellan Skarsgård.

En aquesta escena, però, els veiem en una de les seves conquestes i, com que es troben amb els angles, no quedava bé que parlessin en anglès. Llavors, en escenes com aquesta, la sèrie es posa estricta i veiem com cadascun dels bàndols parla l'idioma que correspondria: els vikings, en la llengua nòrdica de l'època, típica d'Escandinàvia, i els angles, en la llengua germànica també del moment i el lloc, que s'assembla una mica a l'anglès que coneixem. Gràcies a que el protagonista, en Ragnar Lothbrok, ha après aquesta llengua, es poden comunicar amb l'enemic.

És una solució una mica estranya, no gaire habitual, però trobo que força més encertada que el que es fa la majoria de vegades. Ara bé, la meva preferida és la que veurem ara:

A The Americans, sèrie de la qual parlaré algun dia perquè trobo que és interessantíssima, ho fan exactament com crec que s'hauria de fer sempre: els personatges russos, quan estan sols, parlen en rus. I els americans i qualsevol que vulgui seguir la sèrie han de llegir una quantitat de subtítols considerable -almenys comparada amb el que estem acostumats a veure- a cada episodi. I no passa res.

Com diria en Lluís Llach, és així com m'agrada a mi. És realista: no ens hem d'empassar uns americans que fan de russos i s'inventen l'accent mentre parlen en anglès entre ells. Els russos de The Americans són russos de debò i parlen en rus. Res de més lògic i natural.

Hem vist alguns exemples de solucions davant del "problema" de la presència de més d'un idioma en un producte audiovisual, algunes de més encertades que d'altres, en què m'he anat fixant al llarg del temps. Com deia més amunt, trobo que el millor és optar pel realisme i fer com a l'últim exemple. No s'ha mort ningú, llegint subtítols. El màxim que ens pot passar és que ens enamorem d'una llengua o que perfeccionem els nostres coneixements sobre aquesta.