El temps no perdona: Nip/Tuck

Ara feia temps que no escrivia una entrada d'aquesta secció pensada per veure com han tractat els anys, física i professionalment, els principals intèrprets de sèries que em van agradar. Són entrades que m'ajuden a cobrir forats quan no tinc material relacionat amb lectures, cinema o sèries sobre el qual escriure, però que encara que no ho sembli donen força feina. 

Sigui com sigui, després 12 anys del seu final, m'agradaria saber què va passar amb les persones que van posar el rostre i la veu als personatges de Nip/Tuck, una sèrie de quan TV3 encara comprava bones produccions televisives estrangeres.  

Comencem amb en Julian McMahon, l'actor australià que encarnava el cràpula d'en Christian Troy. Ara té 58 anys i quan va fer Nip/Tuck no era precisament un novell a la televisió, l'havíem vist per exemple a Charmed. A més, feia de Dr. Doom a les pel·lícules d'Els 4 Fantàstics dels anys 2000.

De cinema no n'ha fet gaire, al llarg de la seva carrera, de manera que el paper de superdolent podríem dir que és el més destacat que ha fet en aquest sentit, però a la televisió se l'ha pogut veure més: va sortir, per exemple, en 6 dels 13 episodis de Hunters i a la sèrie de superherois Runaways entre 2017 i 2018, però sobretot i de manera més recent ha estat el protagonista d'FBI: Most Wanted, una sèrie spin-off d'FBI, on també va sortir com a convidat, igual que a FBI: International. 

El seu soci a la clínica de cirurgia estètica, i coprotagonista de la sèrie, era en Sean McNamara, amb la cara i la veu d'en Dylan Walsh. Ara té també 58 anys i de cinema en va fer més que el seu excompany, però res de gaire destacat. 

A la televisió també hi ha treballat més, i a més de petits papers com podem veure al currículum de qualsevol actriu o actor, en el seu cas hi ha feines de llarga durada. El més destacat en aquest sentit són el d'Unforgettable (2011-2016), amb 61 episodis, un dels papers principals a la cancel·lada Life Sentence (2018), un de recurrent a Blue Bloods des de 2019 i el de general Sam Lane i sogre del protagonista a Superman and Lois des de 2021, quan va començar la sèrie.  

Completa el triangle protagonista, mai més ben dit, la Julia McNamara, interpretada per la Joely Richardson, que ara té 57 anys i que després de fer Nip/Tuck va sortir en algunes pel·lícules directament per a televisió, a més de fer força cinema. 

Tornaria a sortir en una sèrie amb més de dos capítols a The Tudors (2010), i el 2017 tindria un dels papers principals a Emerald City, cancel·lada al cap d'una sola temporada. Va tenir un paper principal a la minisèrie de 2018 The Rook i va sortir dos cops a The Blacklist, un el 2020 i un altre aquest 2022. Properament, però, la veurem a la sèrie The Sandman -sí, l'adaptació del còmic de Neil Gaiman-.

El fill que complicava el triangle era en Matt McNamara, interpretat per un John Hensley que ara té 44 anys però que no ha treballat gaire, no. De fet, tot i trobar una producció concreta recent on ha aparegut, l'única imatge que hi havia era aquesta, i no és gaire nítida. 

Pertany a la sèrie NCIS, on va sortir en 3 episodis el 2021. Abans d'això, el més destacat va ser el seu pas de 13 episodis per How to Get Away with Murder, entre 2017 i 2019, i la resta tot d'aparicions d'un o dos episodis com a màxim en diverses sèries. No li dedicaré un apartat, a la seva germana Annie, perquè després de Nip/Tuck sembla que no va tornar a actuar. Per tant, ho va deixar quan encara era menor d'edat.

Una altra que ho va deixar, però per motius que sí que va explicar el 2020, de quan és la foto, és la Kelly Carlson, que feia de Kimber Henry, l'actriu amb qui en Christian mantenia una relació turbulenta i intermitent. 

Ara té 46 anys i l'últim cop que se la va poder veure actuar va ser el 2020, a la pel·lícula The Reason. Tanmateix, entre el final de la sèrie que la va fer famosa i aquest film, Carlson només va aparèixer en 8 episodis de Ghostfacers el 2010, que hauríem de veure si va ser després o abans del final de la sèrie, ja que 2010 va ser quan va acabar Nip/Tuck, un capítol de The Finder el 2012 i el telefilm Jimmy, el 2013. Després es va retirar per acompanyar el seu marit, un militar. 

I acabarem, perquè de personatges n'hi havia molts, però per la naturalesa de la sèrie la majoria feien aparicions d'un sol episodi i, els que no, tampoc no han quedat tant en el record, amb una actriu que probablement té el millor nom (artístic) que he vist mai, la Roma Maffia, que feia de la infermera Liz Cruz.

A punt de fer els 64 anys quan es publica aquesta entrada, ja abans de Nip/Tuck tenia un extens currículum, però després tampoc no ha parat de fer coses. Les més destacades, 4 episodis de Grey's Anatomy entre 2012 i 2013, 19 aparicions a Pretty Little Liars de 2013 a 2017 i 5 a Billions, d'on surt la foto que he posat, entre 2020 i 2021.

Us en recordeu, de la sèrie? A mi m'agradava molt, i mantinc l'esperança de tenir temps de tornar-la a mirar algun dia, després de la qual cosa li dedicaria una entrada, com no vaig fer en el seu moment. Com hem pogut veure, però, d'un repartiment curt pel que fa a intèrprets principals no tots han tingut la mateixa sort, i en alguns casos fins i tot han desaparegut del mapa. Una llàstima.

 

 

Com es gestionen els idiomes no principals en una sèrie (o pel·lícula)?

Sempre m'ha fet molta gràcia -"gràcia" en el sentit de "rabieta"- que els personatges estrangers de les pel·lícules parlin entre ells l'idioma principal d'aquella pel·lícula, però amb accent i sempre dient en el seu idioma paraules tan bàsiques com "sí", "merda" o "gràcies". Cosa que trobo absurda, perquè si estàs parlant en un idioma estranger les primeres paraules que aprens són aquestes i no té cap sentit que se t'escapin en la teva llengua.

He trobat sempre ridículs, per exemple, aquells accents impostats dels russos, que teòricament diuen sempre les esses sonores -i que, quan vaig estudiar rus, vaig veure de seguida que no tenia sentit, perquè tenen encara més esses que nosaltres- i també les erres fortes -també tenen les fortes i les fluixes, per tant un altre mite desmuntat-.

Des que miro les sèries i les pel·lícules en versió original, totes aquestes tècniques que intenten reflectir el que en el producte original es notava amb els accents -reals- em van començar a semblar directament lamentables. Fruit de tot això, i essent-ne un tema derivat, neix aquesta entrada, en què reflexiono sobre com es gestiona, a les sèries i les pel·lícules, l'aparició d'idiomes que no són el principal. Perquè el que és més interessant -si no no hi hauria pas entrada- és que no sempre es fa de la mateixa manera.

Permeteu-me, abans de res, tornar al tema dels accents. En aquest cas, el personatge de la Gloria de Modern Family és colombià, com l'actriu que l'interpreta, i bona part de la gràcia que té és que parla un anglès amb fort accent del castellà que es parla a Colòmbia.

Això no tindria més interès si no fos perquè la versió que arriba a l'estat espanyol d'aquesta sèrie és doblada al castellà, i la qüestió de l'accent queda totalment difuminada si no s'hi fa alguna cosa. Què s'ha fet amb aquest personatge, doncs, a la versió doblada?



Doncs se li ha donat un falsíssim accent mexicà, recurs habitual quan a les versions doblades al castellà apareix un personatge llatinoamericà. Em fa una ràbia particular, sobretot perquè es fan servir actors i actrius de doblatge que no són d'aquells països i es nota de seguida. Sempre queda fals. La solució? Personalment, no doblar i acostumar-nos a la versió original, subtitulada si cal. Si no, contractar persones del país en qüestió per tal de fer aquell personatge.

Sense canviar totalment de tema, què passa quan en una sèrie (o pel·lícula) dels Estats Units hi ha algú que parla en castellà i se'n fa una versió doblada... al castellà? Vegem una escena del pilot de Nip/Tuck que compararem amb el doblatge.

Aquí, el personatge d'en Sean McNamara intenta aprendre castellà perquè està ficat en un merder amb mafiosos colombians precisament, i ho fa amb una casset d'aquelles que et fan repetir el que diuen. Fixeu-vos que a la versió original ja hi ha un error: "hablando español puede ser divertido", diu. És la traducció gramaticalment literal de la mateixa idea en anglès.

Aquesta és la mateixa escena en la versió doblada... en català. Se'ns pot fer una mica estrany que un personatge que parla en català necessiti aprendre castellà, per circumstàncies històriques això només li podria passar a algú de la Catalunya Nord, per exemple, però hem de pensar que l'acció transcorre a Miami i que allà encara hi queden estatunidencs que no saben castellà.

La pregunta és, però, com es va solucionar aquesta mateixa escena a la versió doblada en castellà? La versió espanyola, s'entén.

Doncs sí senyors i senyores: ho van fer en italià. La idea podríem dir que és original i relativament encertada, tot i que en el context de l'argument no té cap sentit. Per què hauria d'aprendre italià, de sobte, el personatge? Ara bé, tampoc no cal que els aplaudim gaire: no tenien cap altra manera de solucionar el problema. I hi ha qui no l'intenta solucionar: en més d'una pel·lícula rodada en anglès apareixen personatges que parlen castellà i els angloparlants no els entenen. Llavors, a la versió doblada al castellà, veiem tot de personatges que parlen castellà i, sense que se'ns expliqui per què, no s'entenen entre ells.

En fi, la qüestió dels idiomes i accents diferents del principal és, com podem veure, especialment problemàtica en les versions doblades, però a les originals també hi ha situacions complicades que cadascú resol a la seva manera. Vegem-ne un exemple.

Fins que no vaig sentir aquesta frase del quart capítol de Sense8, que em va fer una gràcia especial per la cantarella índia amb què la noia pronuncia el "you were singing in English and dancing", no em vaig adonar del mètode que s'emprava en aquesta sèrie.

Els personatges viuen a diversos llocs del món i bona part d'ells és de fora de l'àmbit anglosaxó, però la sèrie està rodada en anglès. Tots ells parlen anglès, i fins que no va sortir un personatge dient, en anglès, que un altre estava cantant en anglès -se suposa que era un fet sorprenent- no vaig ser conscient que representa que cadascú parla en l'idioma corresponent al seu país o al lloc on s'està, però els sentim en anglès perquè no s'ha volgut complicar la vida de l'espectador obligant-lo a llegir subtítols.

Els nord-americans consideren estranys aquells que van a veure pel·lícules -europees, asiàtiques...- en versió original subtitulada, no els demanis que tolerin gaire estona un idioma no anglès, encara que sigui amb subtítols. Us sona, aquesta actitud? Doncs no és exclusiva de casa nostra, no. Més exemples:



A Tyrant tenim un protagonista d'ascendència àrab però que duu tant de temps als Estats Units que ja no té accent -i, a més, l'interpreta un actor sense ni una gota de sang oriental-, acompanyat per la seva dona i els seus dos fills. Després, la resta de personatges se suposa que parla la viariant dialectal de l'àrab que correspongui al fictici país d'Abuddin. Però sempre -llevat de les poques ocasions en què algú prega i ho fa en àrab- sentirem l'anglès. Pel mateix motiu: no fos cas que l'espectador es cansi de llegir subtítols tota l'estona.

Però en el moment que bona part del repartiment és de fora dels països anglosaxons i això es nota en els accents, que en alguns casos estan fins i tot exagerats, queda francament ridícul que fins i tot entre ells hagin de parlar en un anglès gramaticalment perfecte però amb un accent tan fort. Que aquesta n'és una altra: sempre que surten estrangers parlant anglès pateixen amb l'accent, però de la gramàtica no en podríem canviar ni una coma. Això és poc realista: precisament el que ens fa dubtar i perdre fluïdesa quan parlem un altre idioma és que no estem segurs de si estem cometent errors de tipus gramatical.

Una situació diferent es produeix quan se suposa, per motius geogràfics i històrics, que els personatges parlen un altre idioma o un altre dialecte, però com que no es mouran del seu àmbit no és tan greu que parlin en anglès. Fixeu-vos en aquesta escena, perquè és molt interessant:



A Vikings els personatges protagonistes són uns vikings noruecs (sí, tu...) de finals del segle VIII que quan estan sols parlen en l'anglès modern de l'espectador objectiu, però amb un accent impostat que diuen que cola perquè no se sap com era la manera de parlar dels vikings. El cas és que gairebé tots els intèrprets són de països de parla anglesa, llevat d'un, en Floki, que és suec i fill de l'Stellan Skarsgård.

En aquesta escena, però, els veiem en una de les seves conquestes i, com que es troben amb els angles, no quedava bé que parlessin en anglès. Llavors, en escenes com aquesta, la sèrie es posa estricta i veiem com cadascun dels bàndols parla l'idioma que correspondria: els vikings, en la llengua nòrdica de l'època, típica d'Escandinàvia, i els angles, en la llengua germànica també del moment i el lloc, que s'assembla una mica a l'anglès que coneixem. Gràcies a que el protagonista, en Ragnar Lothbrok, ha après aquesta llengua, es poden comunicar amb l'enemic.

És una solució una mica estranya, no gaire habitual, però trobo que força més encertada que el que es fa la majoria de vegades. Ara bé, la meva preferida és la que veurem ara:

A The Americans, sèrie de la qual parlaré algun dia perquè trobo que és interessantíssima, ho fan exactament com crec que s'hauria de fer sempre: els personatges russos, quan estan sols, parlen en rus. I els americans i qualsevol que vulgui seguir la sèrie han de llegir una quantitat de subtítols considerable -almenys comparada amb el que estem acostumats a veure- a cada episodi. I no passa res.

Com diria en Lluís Llach, és així com m'agrada a mi. És realista: no ens hem d'empassar uns americans que fan de russos i s'inventen l'accent mentre parlen en anglès entre ells. Els russos de The Americans són russos de debò i parlen en rus. Res de més lògic i natural.

Hem vist alguns exemples de solucions davant del "problema" de la presència de més d'un idioma en un producte audiovisual, algunes de més encertades que d'altres, en què m'he anat fixant al llarg del temps. Com deia més amunt, trobo que el millor és optar pel realisme i fer com a l'últim exemple. No s'ha mort ningú, llegint subtítols. El màxim que ens pot passar és que ens enamorem d'una llengua o que perfeccionem els nostres coneixements sobre aquesta.