Com es gestionen els idiomes no principals en una sèrie (o pel·lícula)?

Sempre m'ha fet molta gràcia -"gràcia" en el sentit de "rabieta"- que els personatges estrangers de les pel·lícules parlin entre ells l'idioma principal d'aquella pel·lícula, però amb accent i sempre dient en el seu idioma paraules tan bàsiques com "sí", "merda" o "gràcies". Cosa que trobo absurda, perquè si estàs parlant en un idioma estranger les primeres paraules que aprens són aquestes i no té cap sentit que se t'escapin en la teva llengua.

He trobat sempre ridículs, per exemple, aquells accents impostats dels russos, que teòricament diuen sempre les esses sonores -i que, quan vaig estudiar rus, vaig veure de seguida que no tenia sentit, perquè tenen encara més esses que nosaltres- i també les erres fortes -també tenen les fortes i les fluixes, per tant un altre mite desmuntat-.

Des que miro les sèries i les pel·lícules en versió original, totes aquestes tècniques que intenten reflectir el que en el producte original es notava amb els accents -reals- em van començar a semblar directament lamentables. Fruit de tot això, i essent-ne un tema derivat, neix aquesta entrada, en què reflexiono sobre com es gestiona, a les sèries i les pel·lícules, l'aparició d'idiomes que no són el principal. Perquè el que és més interessant -si no no hi hauria pas entrada- és que no sempre es fa de la mateixa manera.

Permeteu-me, abans de res, tornar al tema dels accents. En aquest cas, el personatge de la Gloria de Modern Family és colombià, com l'actriu que l'interpreta, i bona part de la gràcia que té és que parla un anglès amb fort accent del castellà que es parla a Colòmbia.

Això no tindria més interès si no fos perquè la versió que arriba a l'estat espanyol d'aquesta sèrie és doblada al castellà, i la qüestió de l'accent queda totalment difuminada si no s'hi fa alguna cosa. Què s'ha fet amb aquest personatge, doncs, a la versió doblada?



Doncs se li ha donat un falsíssim accent mexicà, recurs habitual quan a les versions doblades al castellà apareix un personatge llatinoamericà. Em fa una ràbia particular, sobretot perquè es fan servir actors i actrius de doblatge que no són d'aquells països i es nota de seguida. Sempre queda fals. La solució? Personalment, no doblar i acostumar-nos a la versió original, subtitulada si cal. Si no, contractar persones del país en qüestió per tal de fer aquell personatge.

Sense canviar totalment de tema, què passa quan en una sèrie (o pel·lícula) dels Estats Units hi ha algú que parla en castellà i se'n fa una versió doblada... al castellà? Vegem una escena del pilot de Nip/Tuck que compararem amb el doblatge.

Aquí, el personatge d'en Sean McNamara intenta aprendre castellà perquè està ficat en un merder amb mafiosos colombians precisament, i ho fa amb una casset d'aquelles que et fan repetir el que diuen. Fixeu-vos que a la versió original ja hi ha un error: "hablando español puede ser divertido", diu. És la traducció gramaticalment literal de la mateixa idea en anglès.

Aquesta és la mateixa escena en la versió doblada... en català. Se'ns pot fer una mica estrany que un personatge que parla en català necessiti aprendre castellà, per circumstàncies històriques això només li podria passar a algú de la Catalunya Nord, per exemple, però hem de pensar que l'acció transcorre a Miami i que allà encara hi queden estatunidencs que no saben castellà.

La pregunta és, però, com es va solucionar aquesta mateixa escena a la versió doblada en castellà? La versió espanyola, s'entén.

Doncs sí senyors i senyores: ho van fer en italià. La idea podríem dir que és original i relativament encertada, tot i que en el context de l'argument no té cap sentit. Per què hauria d'aprendre italià, de sobte, el personatge? Ara bé, tampoc no cal que els aplaudim gaire: no tenien cap altra manera de solucionar el problema. I hi ha qui no l'intenta solucionar: en més d'una pel·lícula rodada en anglès apareixen personatges que parlen castellà i els angloparlants no els entenen. Llavors, a la versió doblada al castellà, veiem tot de personatges que parlen castellà i, sense que se'ns expliqui per què, no s'entenen entre ells.

En fi, la qüestió dels idiomes i accents diferents del principal és, com podem veure, especialment problemàtica en les versions doblades, però a les originals també hi ha situacions complicades que cadascú resol a la seva manera. Vegem-ne un exemple.

Fins que no vaig sentir aquesta frase del quart capítol de Sense8, que em va fer una gràcia especial per la cantarella índia amb què la noia pronuncia el "you were singing in English and dancing", no em vaig adonar del mètode que s'emprava en aquesta sèrie.

Els personatges viuen a diversos llocs del món i bona part d'ells és de fora de l'àmbit anglosaxó, però la sèrie està rodada en anglès. Tots ells parlen anglès, i fins que no va sortir un personatge dient, en anglès, que un altre estava cantant en anglès -se suposa que era un fet sorprenent- no vaig ser conscient que representa que cadascú parla en l'idioma corresponent al seu país o al lloc on s'està, però els sentim en anglès perquè no s'ha volgut complicar la vida de l'espectador obligant-lo a llegir subtítols.

Els nord-americans consideren estranys aquells que van a veure pel·lícules -europees, asiàtiques...- en versió original subtitulada, no els demanis que tolerin gaire estona un idioma no anglès, encara que sigui amb subtítols. Us sona, aquesta actitud? Doncs no és exclusiva de casa nostra, no. Més exemples:



A Tyrant tenim un protagonista d'ascendència àrab però que duu tant de temps als Estats Units que ja no té accent -i, a més, l'interpreta un actor sense ni una gota de sang oriental-, acompanyat per la seva dona i els seus dos fills. Després, la resta de personatges se suposa que parla la viariant dialectal de l'àrab que correspongui al fictici país d'Abuddin. Però sempre -llevat de les poques ocasions en què algú prega i ho fa en àrab- sentirem l'anglès. Pel mateix motiu: no fos cas que l'espectador es cansi de llegir subtítols tota l'estona.

Però en el moment que bona part del repartiment és de fora dels països anglosaxons i això es nota en els accents, que en alguns casos estan fins i tot exagerats, queda francament ridícul que fins i tot entre ells hagin de parlar en un anglès gramaticalment perfecte però amb un accent tan fort. Que aquesta n'és una altra: sempre que surten estrangers parlant anglès pateixen amb l'accent, però de la gramàtica no en podríem canviar ni una coma. Això és poc realista: precisament el que ens fa dubtar i perdre fluïdesa quan parlem un altre idioma és que no estem segurs de si estem cometent errors de tipus gramatical.

Una situació diferent es produeix quan se suposa, per motius geogràfics i històrics, que els personatges parlen un altre idioma o un altre dialecte, però com que no es mouran del seu àmbit no és tan greu que parlin en anglès. Fixeu-vos en aquesta escena, perquè és molt interessant:



A Vikings els personatges protagonistes són uns vikings noruecs (sí, tu...) de finals del segle VIII que quan estan sols parlen en l'anglès modern de l'espectador objectiu, però amb un accent impostat que diuen que cola perquè no se sap com era la manera de parlar dels vikings. El cas és que gairebé tots els intèrprets són de països de parla anglesa, llevat d'un, en Floki, que és suec i fill de l'Stellan Skarsgård.

En aquesta escena, però, els veiem en una de les seves conquestes i, com que es troben amb els angles, no quedava bé que parlessin en anglès. Llavors, en escenes com aquesta, la sèrie es posa estricta i veiem com cadascun dels bàndols parla l'idioma que correspondria: els vikings, en la llengua nòrdica de l'època, típica d'Escandinàvia, i els angles, en la llengua germànica també del moment i el lloc, que s'assembla una mica a l'anglès que coneixem. Gràcies a que el protagonista, en Ragnar Lothbrok, ha après aquesta llengua, es poden comunicar amb l'enemic.

És una solució una mica estranya, no gaire habitual, però trobo que força més encertada que el que es fa la majoria de vegades. Ara bé, la meva preferida és la que veurem ara:

A The Americans, sèrie de la qual parlaré algun dia perquè trobo que és interessantíssima, ho fan exactament com crec que s'hauria de fer sempre: els personatges russos, quan estan sols, parlen en rus. I els americans i qualsevol que vulgui seguir la sèrie han de llegir una quantitat de subtítols considerable -almenys comparada amb el que estem acostumats a veure- a cada episodi. I no passa res.

Com diria en Lluís Llach, és així com m'agrada a mi. És realista: no ens hem d'empassar uns americans que fan de russos i s'inventen l'accent mentre parlen en anglès entre ells. Els russos de The Americans són russos de debò i parlen en rus. Res de més lògic i natural.

Hem vist alguns exemples de solucions davant del "problema" de la presència de més d'un idioma en un producte audiovisual, algunes de més encertades que d'altres, en què m'he anat fixant al llarg del temps. Com deia més amunt, trobo que el millor és optar pel realisme i fer com a l'últim exemple. No s'ha mort ningú, llegint subtítols. El màxim que ens pot passar és que ens enamorem d'una llengua o que perfeccionem els nostres coneixements sobre aquesta.

Sèries: Sense8

Com suposo que li passa a molta gent en els darrers anys, davant de l'enorme oferta televisiva de qualitat acaba sent un criteri d'elecció, ben sovint, l'aparició d'actors de renom o la implicació en tasques de producció de directors famosos. 

En aquest cas, el que més em va cridar l'atenció de la sèrie de què parlo avui, que pel que fa al repartiment està formada bàsicament per cares poc conegudes, va ser que l'havien creat els germans Wachowski -els de Matrix- i el senyor J. Michael Straczynski, reputat guionista que és també molt conegut i apreciat en el món dels còmics. També que era una producció original de Netflix, que acostuma a ser garantia de qualitat, i que el tema semblava força atractiu.

Abans de res he de dir que recomano molt aquesta primera incursió dels Wachowski a la televisió, tot i que al cinema han presentat treballs molt desiguals, només cal veure la rebuda de la tercera part de la trilogia Matrix, Jupiter Ascending o Cloud Atlas, aquesta última d'aquelles que o t'agraden molt o les odies, o potser totes dues coses alhora. 

Però una de les característiques de les històries dels Wachowski és la presentació d'històries paral·leles, o relacionades, protagonitzades per personatges diferents, i aquí tornen a fer-ho, però veurem com perquè és la gràcia de Sense8. I començarem presentant els personatges i les seves circumstàncies. Abans de res he de dir, però, que sí que hi ha un parell de cares força conegudes, però en papers molt petits: una és la de la Daryl Hannah, i l'altra la d'en Naveen Andrews (el mític Sayid de Lost).

En Capheus (Aml Ameen) viu a Nairobi (Kenya) i condueix un matatu, un minibus privat, i té cura de la seva mare, malalta de sida, mentre no perd el somriure i l'optimisme que el caracteritzen. És fan d'en Jean-Claude van Damme i el seu bus es diu Van Damn per aquest motiu.

La Kala (Tina Desai), de Mumbai, és farmacèutica i una noia hindú practicant. Està promesa amb un noi atractiu i ric, i bona persona, però no n'està enamorada i veu com els preparatius del casament van endavant sense que se li acudeixi com aturar-ho.

La Riley (Tuppence Middleton) és islandesa i ara s'està a Londres, on fa de DJ, però el seu passat és ple de misteris i tragèdies que de moment han quedat no del tot explicades, qui sap si a la segona temporada de la sèrie quedarà tot resolt.

En Lito (Miguel Ángel Silvestre, molt conegut per al públic espanyol per les seves pel·lícules però també per les sèries Sin tetas no hay paraíso o Velvet) és un actor espanyol -diu el personatge que va néixer a Bilbao i va aprendre a ballar flamenc a Barcelona... ugh...- que en el moment de la sèrie està rodant a Ciutat de Mèxic. És un ídol de masses que, per tal de protegir la seva carrera, amaga el petit detall que en realitat és homosexual.

La Nomi (Jamie Clayton), de San Francisco, és transsexual, també ho és la intèrpret que li dóna vida, i la seva tradicional família hi està en contra, fins al punt de voler que li facin una lobotomia per tal de "guarir-la". La seva parella és l'Amanita, o "Neets", una noia, de manera que ens podem imaginar com s'ho pren, a sobre, la família.

Tant el cas d'en Lito com, sobretot, el de la Nomi, són clarament un reflex del procés de reassignació de gènere d'un dels germans Wachowski, que abans es deia Larry i ara, Lana. 

Continuem amb en Will (Brian J. Smith), un policia de Chicago honest i bon paio que està traumatitzat per un assassinat que es va produir quan era petit. 

La Sun (Bae Doona, vista precisament també a Cloud Atlas) és una noia coreana, de Seül, filla d'un important home de negocis i una gran lluitadora de kickboxing, però aviat es veu involucrada en els escàndols de corrupció del seu pare.

Finalment tenim en Wolfgang (Max Riemelt), de Berlín, és especialista en obrir caixes fortes i comet, per tant, delictes. Està involucrat en el crim organitzat, però fins i tot la seva família li va en contra. 

Aquests són els 8 protagonistes de Sense8, els sensates (aquí hi ha el joc de paraules), 8 persones que viuen en diferents parts del món, localitzacions reals de la sèrie, però que descobreixen alhora que es poden comunicar a través de les sensacions. Per exemple, si un d'ells està trist els altres poden trobar-se de sobte que els envaeix la tristesa i no entendre per què. 

Però aviat comencen a veure's, amb l'aparició "astral" d'un d'ells al lloc on hi ha un altre, al principi de manera aleatòria i incontrolada, mentre que a mesura que avança la sèrie tots ells adquireixen un cert control sobre quan i com fer-ho, o convocar aquell altre del grup que necessitin -o a la inversa, apareixen allà on algun dels altres els necessita-.

Per posar un exemple, quan en Capheus es troba en problemes i s'ha d'enfrontar a una perillosa banda, la Sun el "posseix" i li permet tenir, temporalment, les seves habilitats per a la lluita. En d'altres ocasions es tracta de donar consells, o de col·laborar en una investigació.

Quan dos d'ells estan en contacte, les terceres persones els veuen actuar com si estiguessin bojos, parlant a algú invisible o abraçant l'aire. Però aquests contactes sempre tenen un objectiu, primer per solucionar els problemes en què es troba cadascun d'ells i després per tal de protegir-se davant l'amenaça que plana sobre el grup, que una organització que es dedica a destruir sensates té en el punt de mira.

I, és clar, també sorgirà l'amor, perquè es formen almenys dues parelles gràcies a aquestes connexions, cosa que afegeix romanticisme i dramatisme a la història. Alguna escena estranya en uns banys també apareix, amb força quòrum, però això ja pertany al terreny de les excentricitats de la sèrie.

El cas és que Sense8, del gènere de la ciència-ficció, és una sèrie diferent, que aposta per actors i actrius poc coneguts, però que sens dubte ho seran molt més a partir d'ara, amb aquests 12 episodis de la primera temporada i els que hi hagi a la segona. El nivell de producció és altíssim, els recursos visuals per a explicar les connexions estan molt ben aconseguits i les 8 històries s'entrelliguen suaument, sense que calgui forçar res ni esdevingui quelcom previsible. Si els Wachowski us fan tenir reticències, aquesta sèrie és de les seves millors obres, sens dubte.