Reconec que vaig començar a mirar aquesta sèrie perquè em cridava la morbosa premissa -el protagonista era el fill d'un dictador-, que és l'altra motivació quan el que ens atrau no són els intèrprets, però que durant els primers capítols vaig pensar que era una mica poca-solta.
Amb el temps he canviat d'opinió, perquè és una sèrie que enganya en més d'un sentit: de vegades té coses decebedores i fins i tot ridícules i d'altres, de sorprenentment positives. A hores d'ara no sé si continuarà, sembla que els índexs d'audiència han estat encara pitjors a la segona temporada que la primera, però crec que val la pena parlar-ne.
Tyrant és una obra de l'israelià Gideon Raff, creador de Hatufim, adaptada a la televisió dels Estats Units com a Homeland, Howard Gordon (que va dur a terme l'esmentada Homeland i és un dels responsables de 24) i Craig Wright (guionista d'alguns episodis de Lost i de Six Feet Under).
Només per això ja valia la pena, com a mínim, donar-li una oportunitat, i ara que ja se n'han emès dues temporades voldria parlar-ne una mica. Començarem pels personatges principals:
El protagonista és en Bassam "Barry" Al-Fayeed (Adam Rayner, elecció de repartiment criticada perquè no té cap mena d'ascendent àrab), pediatre que treballa a Pasadena (Califòrnia) però que torna al seu Abuddin natal pel casament del seu nebot.
Se'n va anar d'aquest país fictici quan era jove i els anys a Occident l'han convertit en un demòcrata d'estil lògicament nord-americà, de manera que quan l'estada al seu país d'origen s'allarga vol fer-hi els canvis que considera oportuns gràcies a la influència que té sobre el seu germà gran.
Aquest és en Jamal (Ashraf Bahrom), que acaba esdevenint el president-dictador d'Abuddin i es caracteritza per un temperament explosiu i una intel·ligència una mica limitada, però alhora s'estima el seu germà petit i l'escolta.
És carismàtic i es podria considerar l'ànima de la sèrie, però això no treu que el seu costat malvat sigui repugnant i n'hagi fet de tots colors.
El seu fill, el que es casa al primer episodi, és l'Ahmed (Cameron Gharaee), l'hereu, que d'altra banda és evident que no posseeix les aptituds de lideratge del seu pare i el seu avi, conscient que no respon a les expectatives. Tanmateix, és un dels personatges amb més bon cor de la sèrie.
Més ambigua és la seva mare, la Leila (la model israeliana Moran Atias), que està casada amb un home que odia i per això, potser, es mostra freda i manipuladora en molts moments, segurament perquè són les úniques armes que té a l'abast. Al llarg de la sèrie es va guanyant la nostra simpatia, també cal dir-ho.
Per altra banda, i com que és una sèrie que al capdavall va de política, tenim el líder de l'oposició, l'Ihab Rashid (Alexander Karim), amb el que representa enfrontar-se a una dictadura. Curiosament, al contrari del que passa amb la Leila, a mesura que passen els episodis, i especialment a la segona temporada, no és estrany que deixem de ser simpatitzants d'aquest personatge.
Després podríem esmentar també altres personatges amb papers menys importants o destacables, com són la Molly (Jennifer Finnigan), la dona d'en Barry-Bassam, els seus fills Sammy (Noah Silver) i Emma (Anne Winters), la combativa Samira (Mor Polanuer) o la Nusrat (Sibylla Deen), dona de l'Ahmed.
Però Tyrant és un intent, per a alguns fracassat i per a d'altres moderadament reeixit, d'explicar al món occidental, d'una manera resumida i potser simplista, els conflictes que estan tenint lloc en molts països àrabs, aquí representats per un país inexistent, amb els enfrontaments entre el poder establert -dictatorial o no- i les revolucions pacífiques o violentes (segons el cas) de caire progressista que van donar esperança al món, que les va batejar com a "Primavera Àrab", però que en molts casos han derivat, com a reacció, en més conflictes de gravetat diversa com per exemple la guerra civil siriana que ha provocat la crisi dels refugiats de què és impossible no haver sentit a parlar. És el que es coneix com a "Hivern Àrab".
En fi, la sèrie es fa amb actors de l'òrbita àrab, encara que sigui només per origen, i en gairebé tots els casos exagerant l'accent, perquè Tyrant està rodada en anglès -no fos cas que els ianquis es morissin llegint subtítols durant més de 40 minuts-, elecció idiomàtica que dóna lloc a moments gairebé ridículs i inversemblants.
Pot semblar també ridícul, per a alguns, que amb un tema tan seriós com a fil argumental de vegades sembli que estem davant d'un culebrot familiar, perquè les disputes i les maquinacions domèstiques tenen un pes força important a la sèrie. Jo trobo que és una manera d'amenitzar la narració del conflicte, que va creixent en interès a mesura que avança la història i que arriba a un nivell superior a la segona temporada, però també hi ha gent que considera que la sèrie tracta aquests problemes reals i internacionals d'una manera massa superficial. Admetem-ho: Tyrant no es pren a si mateixa tan seriosament com Homeland, ni ho hauríem de fer nosaltres. És una altra cosa i n'hem de gaudir com a tal.
Tyrant és una obra de l'israelià Gideon Raff, creador de Hatufim, adaptada a la televisió dels Estats Units com a Homeland, Howard Gordon (que va dur a terme l'esmentada Homeland i és un dels responsables de 24) i Craig Wright (guionista d'alguns episodis de Lost i de Six Feet Under).
Només per això ja valia la pena, com a mínim, donar-li una oportunitat, i ara que ja se n'han emès dues temporades voldria parlar-ne una mica. Començarem pels personatges principals:
El protagonista és en Bassam "Barry" Al-Fayeed (Adam Rayner, elecció de repartiment criticada perquè no té cap mena d'ascendent àrab), pediatre que treballa a Pasadena (Califòrnia) però que torna al seu Abuddin natal pel casament del seu nebot.
Se'n va anar d'aquest país fictici quan era jove i els anys a Occident l'han convertit en un demòcrata d'estil lògicament nord-americà, de manera que quan l'estada al seu país d'origen s'allarga vol fer-hi els canvis que considera oportuns gràcies a la influència que té sobre el seu germà gran.
Aquest és en Jamal (Ashraf Bahrom), que acaba esdevenint el president-dictador d'Abuddin i es caracteritza per un temperament explosiu i una intel·ligència una mica limitada, però alhora s'estima el seu germà petit i l'escolta.
És carismàtic i es podria considerar l'ànima de la sèrie, però això no treu que el seu costat malvat sigui repugnant i n'hagi fet de tots colors.
El seu fill, el que es casa al primer episodi, és l'Ahmed (Cameron Gharaee), l'hereu, que d'altra banda és evident que no posseeix les aptituds de lideratge del seu pare i el seu avi, conscient que no respon a les expectatives. Tanmateix, és un dels personatges amb més bon cor de la sèrie.
Més ambigua és la seva mare, la Leila (la model israeliana Moran Atias), que està casada amb un home que odia i per això, potser, es mostra freda i manipuladora en molts moments, segurament perquè són les úniques armes que té a l'abast. Al llarg de la sèrie es va guanyant la nostra simpatia, també cal dir-ho.
Per altra banda, i com que és una sèrie que al capdavall va de política, tenim el líder de l'oposició, l'Ihab Rashid (Alexander Karim), amb el que representa enfrontar-se a una dictadura. Curiosament, al contrari del que passa amb la Leila, a mesura que passen els episodis, i especialment a la segona temporada, no és estrany que deixem de ser simpatitzants d'aquest personatge.
Després podríem esmentar també altres personatges amb papers menys importants o destacables, com són la Molly (Jennifer Finnigan), la dona d'en Barry-Bassam, els seus fills Sammy (Noah Silver) i Emma (Anne Winters), la combativa Samira (Mor Polanuer) o la Nusrat (Sibylla Deen), dona de l'Ahmed.
Però Tyrant és un intent, per a alguns fracassat i per a d'altres moderadament reeixit, d'explicar al món occidental, d'una manera resumida i potser simplista, els conflictes que estan tenint lloc en molts països àrabs, aquí representats per un país inexistent, amb els enfrontaments entre el poder establert -dictatorial o no- i les revolucions pacífiques o violentes (segons el cas) de caire progressista que van donar esperança al món, que les va batejar com a "Primavera Àrab", però que en molts casos han derivat, com a reacció, en més conflictes de gravetat diversa com per exemple la guerra civil siriana que ha provocat la crisi dels refugiats de què és impossible no haver sentit a parlar. És el que es coneix com a "Hivern Àrab".
En fi, la sèrie es fa amb actors de l'òrbita àrab, encara que sigui només per origen, i en gairebé tots els casos exagerant l'accent, perquè Tyrant està rodada en anglès -no fos cas que els ianquis es morissin llegint subtítols durant més de 40 minuts-, elecció idiomàtica que dóna lloc a moments gairebé ridículs i inversemblants.
Pot semblar també ridícul, per a alguns, que amb un tema tan seriós com a fil argumental de vegades sembli que estem davant d'un culebrot familiar, perquè les disputes i les maquinacions domèstiques tenen un pes força important a la sèrie. Jo trobo que és una manera d'amenitzar la narració del conflicte, que va creixent en interès a mesura que avança la història i que arriba a un nivell superior a la segona temporada, però també hi ha gent que considera que la sèrie tracta aquests problemes reals i internacionals d'una manera massa superficial. Admetem-ho: Tyrant no es pren a si mateixa tan seriosament com Homeland, ni ho hauríem de fer nosaltres. És una altra cosa i n'hem de gaudir com a tal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada