Menú

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tyrant. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tyrant. Mostrar tots els missatges

dissabte, 24 d’octubre del 2015

Com es gestionen els idiomes no principals en una sèrie (o pel·lícula)?

Sempre m'ha fet molta gràcia -"gràcia" en el sentit de "rabieta"- que els personatges estrangers de les pel·lícules parlin entre ells l'idioma principal d'aquella pel·lícula, però amb accent i sempre dient en el seu idioma paraules tan bàsiques com "sí", "merda" o "gràcies". Cosa que trobo absurda, perquè si estàs parlant en un idioma estranger les primeres paraules que aprens són aquestes i no té cap sentit que se t'escapin en la teva llengua.

He trobat sempre ridículs, per exemple, aquells accents impostats dels russos, que teòricament diuen sempre les esses sonores -i que, quan vaig estudiar rus, vaig veure de seguida que no tenia sentit, perquè tenen encara més esses que nosaltres- i també les erres fortes -també tenen les fortes i les fluixes, per tant un altre mite desmuntat-.


Des que miro les sèries i les pel·lícules en versió original, totes aquestes tècniques que intenten reflectir el que en el producte original es notava amb els accents -reals- em van començar a semblar directament lamentables. Fruit de tot això, i essent-ne un tema derivat, neix aquesta entrada, en què reflexiono sobre com es gestiona, a les sèries i les pel·lícules, l'aparició d'idiomes que no són el principal. Perquè el que és més interessant -si no no hi hauria pas entrada- és que no sempre es fa de la mateixa manera.



Permeteu-me, abans de res, tornar al tema dels accents. En aquest cas, el personatge de la Gloria de Modern Family és colombià, com l'actriu que l'interpreta, i bona part de la gràcia que té és que parla un anglès amb fort accent del castellà que es parla a Colòmbia.

Això no tindria més interès si no fos perquè la versió que arriba a l'estat espanyol d'aquesta sèrie és doblada al castellà, i la qüestió de l'accent queda totalment difuminada si no s'hi fa alguna cosa. Què s'ha fet amb aquest personatge, doncs, a la versió doblada?



Doncs se li ha donat un falsíssim accent mexicà, recurs habitual quan a les versions doblades al castellà apareix un personatge llatinoamericà. Em fa una ràbia particular, sobretot perquè es fan servir actors i actrius de doblatge que no són d'aquells països i es nota de seguida. Sempre queda fals. La solució? Personalment, no doblar i acostumar-nos a la versió original, subtitulada si cal. Si no, contractar persones del país en qüestió per tal de fer aquell personatge.

Sense canviar totalment de tema, què passa quan en una sèrie (o pel·lícula) dels Estats Units hi ha algú que parla en castellà i se'n fa una versió doblada... al castellà? Vegem una escena del pilot de Nip/Tuck que compararem amb el doblatge.



Aquí, el personatge d'en Sean McNamara intenta aprendre castellà perquè està ficat en un merder amb mafiosos colombians precisament, i ho fa amb una casset d'aquelles que et fan repetir el que diuen. Fixeu-vos que a la versió original ja hi ha un error: "hablando español puede ser divertido", diu. És la traducció gramaticalment literal de la mateixa idea en anglès.



Aquesta és la mateixa escena en la versió doblada... en català. Se'ns pot fer una mica estrany que un personatge que parla en català necessiti aprendre castellà, per circumstàncies històriques això només li podria passar a algú de la Catalunya Nord, per exemple, però hem de pensar que l'acció transcorre a Miami i que allà encara hi queden estatunidencs que no saben castellà.

La pregunta és, però, com es va solucionar aquesta mateixa escena a la versió doblada en castellà? La versió espanyola, s'entén.



Doncs sí senyors i senyores: ho van fer en italià. La idea podríem dir que és original i relativament encertada, tot i que en el context de l'argument no té cap sentit. Per què hauria d'aprendre italià, de sobte, el personatge? Ara bé, tampoc no cal que els aplaudim gaire: no tenien cap altra manera de solucionar el problema. I hi ha qui no l'intenta solucionar: en més d'una pel·lícula rodada en anglès apareixen personatges que parlen castellà i els angloparlants no els entenen. Llavors, a la versió doblada al castellà, veiem tot de personatges que parlen castellà i, sense que se'ns expliqui per què, no s'entenen entre ells.

En fi, la qüestió dels idiomes i accents diferents del principal és, com podem veure, especialment problemàtica en les versions doblades, però a les originals també hi ha situacions complicades que cadascú resol a la seva manera. Vegem-ne un exemple.



Fins que no vaig sentir aquesta frase del quart capítol de Sense8, que em va fer una gràcia especial per la cantarella índia amb què la noia pronuncia el "you were singing in English and dancing", no em vaig adonar del mètode que s'emprava en aquesta sèrie.

Els personatges viuen a diversos llocs del món i bona part d'ells és de fora de l'àmbit anglosaxó, però la sèrie està rodada en anglès. Tots ells parlen anglès, i fins que no va sortir un personatge dient, en anglès, que un altre estava cantant en anglès -se suposa que era un fet sorprenent- no vaig ser conscient que representa que cadascú parla en l'idioma corresponent al seu país o al lloc on s'està, però els sentim en anglès perquè no s'ha volgut complicar la vida de l'espectador obligant-lo a llegir subtítols.

Els nord-americans consideren estranys aquells que van a veure pel·lícules -europees, asiàtiques...- en versió original subtitulada, no els demanis que tolerin gaire estona un idioma no anglès, encara que sigui amb subtítols. Us sona, aquesta actitud? Doncs no és exclusiva de casa nostra, no. Més exemples:



A Tyrant tenim un protagonista d'ascendència àrab però que duu tant de temps als Estats Units que ja no té accent -i, a més, l'interpreta un actor sense ni una gota de sang oriental-, acompanyat per la seva dona i els seus dos fills. Després, la resta de personatges se suposa que parla la viariant dialectal de l'àrab que correspongui al fictici país d'Abuddin. Però sempre -llevat de les poques ocasions en què algú prega i ho fa en àrab- sentirem l'anglès. Pel mateix motiu: no fos cas que l'espectador es cansi de llegir subtítols tota l'estona.

Però en el moment que bona part del repartiment és de fora dels països anglosaxons i això es nota en els accents, que en alguns casos estan fins i tot exagerats, queda francament ridícul que fins i tot entre ells hagin de parlar en un anglès gramaticalment perfecte però amb un accent tan fort. Que aquesta n'és una altra: sempre que surten estrangers parlant anglès pateixen amb l'accent, però de la gramàtica no en podríem canviar ni una coma. Això és poc realista: precisament el que ens fa dubtar i perdre fluïdesa quan parlem un altre idioma és que no estem segurs de si estem cometent errors de tipus gramatical.

Una situació diferent es produeix quan se suposa, per motius geogràfics i històrics, que els personatges parlen un altre idioma o un altre dialecte, però com que no es mouran del seu àmbit no és tan greu que parlin en anglès. Fixeu-vos en aquesta escena, perquè és molt interessant:



A Vikings els personatges protagonistes són uns vikings noruecs (sí, tu...) de finals del segle VIII que quan estan sols parlen en l'anglès modern de l'espectador objectiu, però amb un accent impostat que diuen que cola perquè no se sap com era la manera de parlar dels vikings. El cas és que gairebé tots els intèrprets són de països de parla anglesa, llevat d'un, en Floki, que és suec i fill de l'Stellan Skarsgård.

En aquesta escena, però, els veiem en una de les seves conquestes i, com que es troben amb els angles, no quedava bé que parlessin en anglès. Llavors, en escenes com aquesta, la sèrie es posa estricta i veiem com cadascun dels bàndols parla l'idioma que correspondria: els vikings, en la llengua nòrdica de l'època, típica d'Escandinàvia, i els angles, en la llengua germànica també del moment i el lloc, que s'assembla una mica a l'anglès que coneixem. Gràcies a que el protagonista, en Ragnar Lothbrok, ha après aquesta llengua, es poden comunicar amb l'enemic.

És una solució una mica estranya, no gaire habitual, però trobo que força més encertada que el que es fa la majoria de vegades. Ara bé, la meva preferida és la que veurem ara:




A The Americans, sèrie de la qual parlaré algun dia perquè trobo que és interessantíssima, ho fan exactament com crec que s'hauria de fer sempre: els personatges russos, quan estan sols, parlen en rus. I els americans i qualsevol que vulgui seguir la sèrie han de llegir una quantitat de subtítols considerable -almenys comparada amb el que estem acostumats a veure- a cada episodi. I no passa res.

Com diria en Lluís Llach, és així com m'agrada a mi. És realista: no ens hem d'empassar uns americans que fan de russos i s'inventen l'accent mentre parlen en anglès entre ells. Els russos de The Americans són russos de debò i parlen en rus. Res de més lògic i natural.

Hem vist alguns exemples de solucions davant del "problema" de la presència de més d'un idioma en un producte audiovisual, algunes de més encertades que d'altres, en què m'he anat fixant al llarg del temps. Com deia més amunt, trobo que el millor és optar pel realisme i fer com a l'últim exemple. No s'ha mort ningú, llegint subtítols. El màxim que ens pot passar és que ens enamorem d'una llengua o que perfeccionem els nostres coneixements sobre aquesta.



dimecres, 23 de setembre del 2015

Sèries: Tyrant

Reconec que vaig començar a mirar aquesta sèrie perquè em cridava la morbosa premissa -el protagonista era el fill d'un dictador-, que és l'altra motivació quan el que ens atrau no són els intèrprets, però que durant els primers capítols vaig pensar que era una mica poca-solta.

Amb el temps he canviat d'opinió, perquè és una sèrie que enganya en més d'un sentit: de vegades té coses decebedores i fins i tot ridícules i d'altres, de sorprenentment positives. A hores d'ara no sé si continuarà, sembla que els índexs d'audiència han estat encara pitjors a la segona temporada que la primera, però crec que val la pena parlar-ne.


Tyrant és una obra de l'israelià Gideon Raff, creador de Hatufim, adaptada a la televisió dels Estats Units com a Homeland, Howard Gordon (que va dur a terme l'esmentada Homeland i és un dels responsables de 24) i Craig Wright (guionista d'alguns episodis de Lost i de Six Feet Under).

Només per això ja valia la pena, com a mínim, donar-li una oportunitat, i ara que ja se n'han emès dues temporades voldria parlar-ne una mica. Començarem pels personatges principals:


El protagonista és en Bassam "Barry" Al-Fayeed (Adam Rayner, elecció de repartiment criticada perquè no té cap mena d'ascendent àrab), pediatre que treballa a Pasadena (Califòrnia) però que torna al seu Abuddin natal pel casament del seu nebot.

Se'n va anar d'aquest país fictici quan era jove i els anys a Occident l'han convertit en un demòcrata d'estil lògicament nord-americà, de manera que quan l'estada al seu país d'origen s'allarga vol fer-hi els canvis que considera oportuns gràcies a la influència que té sobre el seu germà gran.


Aquest és en Jamal (Ashraf Bahrom), que acaba esdevenint el president-dictador d'Abuddin i es caracteritza per un temperament explosiu i una intel·ligència una mica limitada, però alhora s'estima el seu germà petit i l'escolta.

És carismàtic i es podria considerar l'ànima de la sèrie, però això no treu que el seu costat malvat sigui repugnant i n'hagi fet de tots colors.


El seu fill, el que es casa al primer episodi, és l'Ahmed (Cameron Gharaee), l'hereu, que d'altra banda és evident que no posseeix les aptituds de lideratge del seu pare i el seu avi, conscient que no respon a les expectatives. Tanmateix, és un dels personatges amb més bon cor de la sèrie.


Més ambigua és la seva mare, la Leila (la model israeliana Moran Atias), que està casada amb un home que odia i per això, potser, es mostra freda i manipuladora en molts moments, segurament perquè són les úniques armes que té a l'abast. Al llarg de la sèrie es va guanyant la nostra simpatia, també cal dir-ho.


Per altra banda, i com que és una sèrie que al capdavall va de política, tenim el líder de l'oposició, l'Ihab Rashid (Alexander Karim), amb el que representa enfrontar-se a una dictadura. Curiosament, al contrari del que passa amb la Leila, a mesura que passen els episodis, i especialment a la segona temporada, no és estrany que deixem de ser simpatitzants d'aquest personatge.

Després podríem esmentar també altres personatges amb papers menys importants o destacables, com són la Molly (Jennifer Finnigan), la dona d'en Barry-Bassam, els seus fills Sammy (Noah Silver) i Emma (Anne Winters), la combativa Samira (Mor Polanuer) o la Nusrat (Sibylla Deen), dona de l'Ahmed.


Però Tyrant és un intent, per a alguns fracassat i per a d'altres moderadament reeixit, d'explicar al món occidental, d'una manera resumida i potser simplista, els conflictes que estan tenint lloc en molts països àrabs, aquí representats per un país inexistent, amb els enfrontaments entre el poder establert -dictatorial o no- i les revolucions pacífiques o violentes (segons el cas) de caire progressista que van donar esperança al món, que les va batejar com a "Primavera Àrab", però que en molts casos han derivat, com a reacció, en més conflictes de gravetat diversa com per exemple la guerra civil siriana que ha provocat la crisi dels refugiats de què és impossible no haver sentit a parlar. És el que es coneix com a "Hivern Àrab".

En fi, la sèrie es fa amb actors de l'òrbita àrab, encara que sigui només per origen, i en gairebé tots els casos exagerant l'accent, perquè Tyrant està rodada en anglès -no fos cas que els ianquis es morissin llegint subtítols durant més de 40 minuts-, elecció idiomàtica que dóna lloc a moments gairebé ridículs i inversemblants.

Pot semblar també ridícul, per a alguns, que amb un tema tan seriós com a fil argumental de vegades sembli que estem davant d'un culebrot familiar, perquè les disputes i les maquinacions domèstiques tenen un pes força important a la sèrie. Jo trobo que és una manera d'amenitzar la narració del conflicte, que va creixent en interès a mesura que avança la història i que arriba a un nivell superior a la segona temporada, però també hi ha gent que considera que la sèrie tracta aquests problemes reals i internacionals d'una manera massa superficial. Admetem-ho: Tyrant no es pren a si mateixa tan seriosament com Homeland, ni ho hauríem de fer nosaltres. És una altra cosa i n'hem de gaudir com a tal.



Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails