Sèries: The Beast in Me

De les diverses maneres que té una sèrie de cridar-me l'atenció, n'hi ha una que no acostumo a esmentar, si és que ho he fet mai, i és posar-me com a protagonistes actors i actrius que venen de sèries que m'havien agradat molt. 

És el que fa aquesta nova minisèrie que us porto aquí al blog, de la qual també en vaig mirar el tràiler per saber si m'interessava argumentalment o no, però que en saber quins eren els protagonistes ja em tenien convençut pràcticament del tot.

The Beast in Me és el nom d'aquesta sèrie que Netflix publicava al novembre de 2025, i que en 8 episodis ens presenta un thriller psicològic i criminal en què una escriptora en hores baixes veu com se li trasllada al costat un nou veí que resulta ser el fill d'un magnat immobiliari que, a més, és famós perquè se'l va acusar de matar la seva dona.

De fet, amb això ja he parlat força de la premissa de la sèrie, així que ara, com sempre, toca descriure una mica els personatges principals i algun de secundari mentre abordo algun aspecte més de la trama. 

Ella és l'Aggie Wiggs (Claire Danes, de Homeland), com deia una escriptora en crisi, perquè el seu últim èxit de vendes es va publicar fa uns anys i s'està endarrerint en l'entrega d'una nova novel·la, en bona part perquè una tragèdia personal va interrompre el seu procés.

Amb l'arribada d'aquest misteriós veí se li presenta l'oportunitat de solucionar el seu bloqueig mental i recuperar l'estatus econòmic que la va dur a traslladar-se a la zona residencial on viu, ara amb una casa atrotinada i poques possibilitats d'arreglar-la.

Ell és en Nile Jarvis (Matthew Rhys, el protagonista masculí de The Americans), un home ric -forma part del grup del seu pare- i misteriós que coneix l'Aggie quan intenta que li signi la seva part de l'aprovació veïnal que necessita per construir un camí per fer footing al barri. 

No comencen amb bon peu, però després ell li ofereix la possibilitat d'escriure un llibre sobre ell mateix, per tal de netejar el seu nom de les sospites d'assassinat de la seva dona, de la qual mai es va trobar el cos. En Nile té un caràcter agressiu en el bon i en el mal sentit de la paraula, està acostumat a obtenir allò que vol i, si l'importunen, pot arribar a fer por, especialment amb els rumors que circulen sobre ell.

Precisament per això, l'Aggie intenta una doble via en què per una banda té converses amb en Nile, que val a dir que acostumen a ser molt disteses i els acosten a una mena d'amistat, i per l'altra l'investiga per saber la veritat sobre la mort de la seva dona, per autoprotecció però també per no estar-li fent un llibre de neteja d'imatge que digui mentides, i ho fa des del moment que se li presenta a casa un agent de l'FBI borratxo, en Brian Abbott (David Lyons), que reprèn pel seu compte i d'amagat la croada contra en Nile que li va enfonsar la carrera fa uns anys.

D'aquesta manera, com a espectadors som testimonis d'aquesta complicada i delicada investigació, i alhora de com ens retraten el protagonista, amb tot d'ambigüitats que no ens posaran les coses fàcils a l'hora de decidir si hi simpatitzem o no. 

A l'entorn immediat d'en Nile hi ha, per una banda, la seva nova dona, la Nina (Brittany Snow), la qual menysprea, el seu oncle Rick (Tim Guinee), que li fa de cap de seguretat i la feina bruta que calgui, tot mostrant una sang freda considerable en més d'una ocasió, i el germà d'aquest, en Martin Jarvis (Jonathan Banks, de Breaking Bad i Better Call Saul), que és el magnat immobiliari de què parlàvem, i que amb els seus mètodes mafiosos s'ha enriquit fins al punt en què es troba, alhora que imposa en el seu fill, amb la seva extrema seriositat i un menyspreu que duu escrit a la cara, una por i un respecte que aquest intenta reproduir amb la dona i la veïna.

No puc parlar de més coses sense carregar-me la sorpresa de la trama i dels girs que té, però acabaré dient que és una sèrie que enganxa i que ens transmet una atmosfera angoixant amb els seus moments de tensió, una fotografia pròpia dels thrillers dels 70, amb gra i ombres realçades, i unes interpretacions del nivell que podíem esperar dels seus protagonistes. 

 
 

Sèries: The Americans

Hi ha sèries que conec de nom, me n'informo i me les apunto amb la ferma decisió de posar-me a mirar-les algun dia, però en veig tantes alhora que no puc afegir-ne gaires més, de manera que aquestes pendents les vaig ajornant fins que s'obre un foradet, petit però suficient. 

Em va passar amb la sèrie de què parlaré avui, que ara ja puc dir que porto al dia i que estic esperant la propera temporada per tal de continuar gaudint d'una interessant i original història d'espies que miren de compaginar la falsa però còmoda vida respectable i aparentment normal amb una profunda infiltració en una societat enemiga del seu país, que consisteix en perilloses missions, cada cop més feixugues.

Aquest pòster, juntament amb la premissa que es tracta d'un matrimoni d'espies soviètics que viu tenint com a veí del davant un agent de l'FBI, podria donar lloc a una història marcadament humorística, una sitcom de fet, però per sort no és pas així i es tracta d'una de les sèries dramàtiques i d'època més interessants de la televisió actual.

Creada per Joe Weisberg, antic agent de la CIA, i amb quatre temporades emeses quan escric aquesta entrada, The Americans se situa, a l'inici, l'any 1981, i a la ciutat de Washington, DC.

Allà viuen l'Elizabeth (Keri Russell, la Felicity de la sèrie del mateix nom) i en Phil Jennings (Matthew Rhys), un matrimoni amb la quarantena estrenada de no fa gaire i que es dedica, oficialment, a dur una agència de viatges. En realitat, generalment a la nit però sempre que el deure els cridi són força flexibles, la seva principal feina és exercir d'espies per a la KGB, l'agència d'intel·ligència de la Unió Soviètica.

Convenientment integrats a la societat estatunidenca, aquests dos actors que en realitat no saben parlar rus pràcticament mai no diran una paraula en aquest bell idioma, un gir ben pensat i que també fa més creïble la seva tapadora davant els autèntics nord-americans i els seus fills, nascuts en territori occidental i sense sospitar ni per un moment qui són, en realitat, els seus pares.

Són en Henry (Keidrich Sellati), personatge molt secundari, i la gran, la Paige (Holly Taylor), un dels més interessants de la història perquè, com que va creixent i és una noia intel·ligent i amb iniciativa, sabem que tard o d'hora acabarà sabent la veritat i haurà de prendre decisions importantíssimes.

Els Jenning fan una vida d'allò més normal per a una família tradicional de classe mitjana, veient com interactuen els seus membres no pensaríem mai que hi passa alguna cosa estranya. Tot forma part d'una façana, una interpretació, que els surt de meravella.

Tant, que el seu veí del davant, l'Stan Beeman (Noah Emmerich), un agent de l'FBI dedicat precisament al contraespionatge, no sospita absolutament res, i no és perquè sigui un despistat ni perquè hi parli poc. Al contrari, és d'aquells veïns que agafen confiança i cada dos per tres es presenten a casa de l'altre i se serveixen una cervesa sense que els ho hagin de dir.

No es pot dir que sigui un babau, però tal com la sèrie retrata el dia a dia del seu departament queda clar que els soviètics els passen la mà per la cara, almenys durant les primeres temporades.

El punt de connexió més clar entre la KGB i l'FBI és la Nina Sergeevna Krilova (Annet Mahendru), que l'FBI enxampa fent contraban i l'obliga a treballar com a doble agent. No és un spoiler terrible dir que l'Stan, l'agent per a qui informa, se n'enamora i això posa en un compromís la seva tasca.

És un dels personatges per a mi més interessants i gràcies a ella i les seves interaccions amb els altres membres de l'ambaixada de la URSS a Washington, que conté extraoficialment la KGB, sentim parlar rus un munt de vegades a cada episodi, tal com vaig explicar en una entrada.

És quelcom poc habitual, però The Americans posa tanta atenció al detall i al realisme que no es limita a esmentar fets històrics reals o cuidar el vestuari i la fotografia -per cert, excel·lent, de manera que sembla que estiguem veient una sèrie realment feta als 80-, sinó que ens podem oblidar de sentir russos parlant en anglès -amb accent- entre ells. Per una vegada, malauradament una excepció, l'ús dels idiomes no principals és lògic i natural.

Les interpretacions també són un dels punts forts de la sèrie, especialment la d'en Phil, per part d'un Matthew Rhys que jo no coneixia d'abans i que em convenç amb el seu paper de pare de família, membre d'un tàndem d'espies i individu amoïnat per la seva família i amb molts dubtes sobre si la façana d'americà normal i corrent és realment una façana o ja se la creu tant que li agradaria ser un ciutadà sense lligams amb l'espionatge.

No ho té tan clar la seva dona, molt més dura en aquest sentit, i el seu matrimoni se'n ressenteix, de manera que en bona part The Americans és una sèrie sobre els problemes d'aquesta parella, sense deixar de banda les missions que els encarreguen i les trames i subtrames a què els aboquen aquestes missions.

Una sèrie interessantíssima i trepidant, pausada però amb la tensió creixent sempre present, que no seria el que és si demonitzés els soviètics i es pintés els americans com a herois immaculats. Aquí, més aviat tot el contrari: l'FBI fa el que pot, i els russos, tant els infiltrats com els que treballen públicament a l'ambaixada, són excel·lents en la seva feina però també humans i sensibles, la història no qüestiona gaire els seus ideals, de manera que el resultat és força imparcial, i ens hi podem identificar.