Sèries: The Beast in Me

De les diverses maneres que té una sèrie de cridar-me l'atenció, n'hi ha una que no acostumo a esmentar, si és que ho he fet mai, i és posar-me com a protagonistes actors i actrius que venen de sèries que m'havien agradat molt. 

És el que fa aquesta nova minisèrie que us porto aquí al blog, de la qual també en vaig mirar el tràiler per saber si m'interessava argumentalment o no, però que en saber quins eren els protagonistes ja em tenien convençut pràcticament del tot.

The Beast in Me és el nom d'aquesta sèrie que Netflix publicava al novembre de 2025, i que en 8 episodis ens presenta un thriller psicològic i criminal en què una escriptora en hores baixes veu com se li trasllada al costat un nou veí que resulta ser el fill d'un magnat immobiliari que, a més, és famós perquè se'l va acusar de matar la seva dona.

De fet, amb això ja he parlat força de la premissa de la sèrie, així que ara, com sempre, toca descriure una mica els personatges principals i algun de secundari mentre abordo algun aspecte més de la trama. 

Ella és l'Aggie Wiggs (Claire Danes, de Homeland), com deia una escriptora en crisi, perquè el seu últim èxit de vendes es va publicar fa uns anys i s'està endarrerint en l'entrega d'una nova novel·la, en bona part perquè una tragèdia personal va interrompre el seu procés.

Amb l'arribada d'aquest misteriós veí se li presenta l'oportunitat de solucionar el seu bloqueig mental i recuperar l'estatus econòmic que la va dur a traslladar-se a la zona residencial on viu, ara amb una casa atrotinada i poques possibilitats d'arreglar-la.

Ell és en Nile Jarvis (Matthew Rhys, el protagonista masculí de The Americans), un home ric -forma part del grup del seu pare- i misteriós que coneix l'Aggie quan intenta que li signi la seva part de l'aprovació veïnal que necessita per construir un camí per fer footing al barri. 

No comencen amb bon peu, però després ell li ofereix la possibilitat d'escriure un llibre sobre ell mateix, per tal de netejar el seu nom de les sospites d'assassinat de la seva dona, de la qual mai es va trobar el cos. En Nile té un caràcter agressiu en el bon i en el mal sentit de la paraula, està acostumat a obtenir allò que vol i, si l'importunen, pot arribar a fer por, especialment amb els rumors que circulen sobre ell.

Precisament per això, l'Aggie intenta una doble via en què per una banda té converses amb en Nile, que val a dir que acostumen a ser molt disteses i els acosten a una mena d'amistat, i per l'altra l'investiga per saber la veritat sobre la mort de la seva dona, per autoprotecció però també per no estar-li fent un llibre de neteja d'imatge que digui mentides, i ho fa des del moment que se li presenta a casa un agent de l'FBI borratxo, en Brian Abbott (David Lyons), que reprèn pel seu compte i d'amagat la croada contra en Nile que li va enfonsar la carrera fa uns anys.

D'aquesta manera, com a espectadors som testimonis d'aquesta complicada i delicada investigació, i alhora de com ens retraten el protagonista, amb tot d'ambigüitats que no ens posaran les coses fàcils a l'hora de decidir si hi simpatitzem o no. 

A l'entorn immediat d'en Nile hi ha, per una banda, la seva nova dona, la Nina (Brittany Snow), la qual menysprea, el seu oncle Rick (Tim Guinee), que li fa de cap de seguretat i la feina bruta que calgui, tot mostrant una sang freda considerable en més d'una ocasió, i el germà d'aquest, en Martin Jarvis (Jonathan Banks, de Breaking Bad i Better Call Saul), que és el magnat immobiliari de què parlàvem, i que amb els seus mètodes mafiosos s'ha enriquit fins al punt en què es troba, alhora que imposa en el seu fill, amb la seva extrema seriositat i un menyspreu que duu escrit a la cara, una por i un respecte que aquest intenta reproduir amb la dona i la veïna.

No puc parlar de més coses sense carregar-me la sorpresa de la trama i dels girs que té, però acabaré dient que és una sèrie que enganxa i que ens transmet una atmosfera angoixant amb els seus moments de tensió, una fotografia pròpia dels thrillers dels 70, amb gra i ombres realçades, i unes interpretacions del nivell que podíem esperar dels seus protagonistes. 

 
 

Sèries: Fleishman is in Trouble

Ja sabeu, perquè soc molt pesat en aquestes introduccions, com m'agraden les minisèries. Les sèries llargues també, i n'he vist i en veuré moltes més, però per la quantitat i la distribució de temps lliure que tinc em va molt bé el format de pocs episodis i història autoconclusiva, i més encara si el producte és de qualitat, que normalment ho és.

La sèrie de què parlo avui compleix tots aquests requisits, i a més té al seu repartiment cares conegudes, algunes de les quals fa temps que segueixo, i amb això n'hi va haver prou perquè m'hi interessés, però el més important, al capdavall, és la història. Veurem, doncs, si trobo que val la pena.

Fleishman is in Trouble és una creació de Taffy Brodesser-Akner basada en una novel·la del mateix títol i escrita per ella mateixa el 2019. La sèrie, de 8 episodis, es va estrenar a Hulu l'any 2022 i a nosaltres ens ha arribat a través de la plataforma Disney+.

Veient-ne el tràiler no es capta ben bé la seva essència, tot i que hi veiem les cares conegudes que deia, concretament les dels protagonistes Claire Danes (Homeland), Jesse Eisenberg (The Social Network, Now You See Me, Batman v Superman...) i la secundària Lizzy Caplan (Masters of Sex). I es podria dir que durant els primers capítols tampoc del tot, perquè sembla que ens estiguin presentant un relat que, en realitat, té més capes que veurem quan s'acosti el seu final.

En Toby i la Rachel Fleishman són un matrimoni format per un hepatòleg i una agent de talents teatrals d'èxit que viu a Manhattan, Nova York, i que, de fet, s'ha divorciat. La història comença quan un bon dia ella no es presenta a recollir els nens, que han estat amb son pare durant els dies establerts per l'acord de custòdia, i tampoc li contesta els missatges ni les trucades.

Ell, que s'estava adaptant a la seva nova vida i començava a fer servir una app per a encontres casuals amb altres dones, està encantat de tenir els fills, la Hannah (Meara Mahoney Gross) i en Solly (Maxim Swinton), però com és natural no li va tan bé que la Rachel no els reculli quan toca i que no doni senyals de vida, perquè li provoca complicacions, també a l'àmbit laboral, com a metge a l'hospital, que tindran repercussions. 

Se'ns ofereix, doncs, el punt de vista del pare putejat, amb una mare irresponsable que, pel que anem veient als flashbacks de diversos moments de dues dècades de relació, tot plegat va tenir, com sol passar, una primera fase molt bonica i dolça, però a mesura que les coses es van anar posant serioses i la parella es va casar van començar les friccions i els senyals que en Toby i la Rachel tenien caràcters molt diferents, amb els diferents graus d'ambició professional i econòmica com a punt de màxim desencontre.

El cas és que, com també és habitual, quan hi ha una separació s'han de conèixer ambdós punts de vista per tal de poder emetre'n un judici, i és més endavant quan sabem què ha passat perquè la Rachel actuï, ara, d'aquesta manera.

És curiós com, al metratge dedicat a la seva situació actual i al seu punt de vista, ens canvia la impressió del personatge, que ens havien pintat com a extremament egoista i addicte a la feina, i també veiem algunes escenes que ja havíem vist en forma de flashback amb uns altres ulls gràcies al nou context, en el que és un exercici de domini de la narrativa per part de la direcció i el guió de la sèrie. 

Ja veieu que no vull entrar en gaires detalls de tot plegat, però espero que tot i el que he dit, si us interessa la sèrie i l'acabeu mirant, també visqueu en certa mesura aquest impacte. 

Fleishman is in Trouble no és, però, per més ben narrada que estigui, només una sèrie sobre una separació i els seus punts de vista. Amb l'aparició dels dos amics de joventut d'en Toby, amb qui reprèn el contacte que havia perdut quan es va casar amb la Rachel, es conforma també un relat general sobre la insatisfacció als primers anys de la quarantena, un missatge amb què em puc identificar perquè és aquesta l'edat que tinc jo.

Aquests dos amics són l'esmentada Lizzy Caplan, que fa de Libby Epstein a més de narradora en off de la sèrie, periodista que ara fa de mestressa de casa i no és feliç malgrat que té una família exemplar, especialment un marit atent com és en l'Adam (Josh Radnor, protagonista de How I Met Your Mother); i en Seth Morris (Adam Brody), solter guaperes que duu una envejable vida nocturna i té més vida social que ningú, cosa que els altres dos envegen pels respectius lligams familiars, però que a ell tampoc el satisfà. És ben bé que no tenim mai tot el que volem, i que quan aconseguim una cosa hem de renunciar a una altra, una lliçó que la vida no es cansa de donar-nos, i que nosaltres ens resistim a aprendre.

Estem davant d'una sèrie ben escrita, amb unes interpretacions d'alt nivell per part de tots els seus integrants, fins i tot la canalla, i que tracta temes que potser no hem viscut exactament de la mateixa manera, però que per una relativa proximitat cultural és probable que ens permetin identificar-nos-hi o, potser, comprendre millor persones del nostre entorn i veure d'una altra manera, amb un altre filtre, com creiem que és la vida d'aquestes persones.

Així, doncs, la recomano sense cap mena de dubte: curteta, ben feta i amb cares conegudes que fan honor a contrastades carreres. 

 

Sèries: Homeland

Fa poc parlava de 24, una de les sèries d'acció i suspens que més m'han agradat i marcat, i sens dubte una de les més populars del gènere. Han passat uns anys des del seu final, per això en parlava fa uns dies, però ara toca dedicar una entrada a una altra sèrie, similar, que s'ha acabat fa poc.

Tot i que té un estil diferent, els seus creadors són en Howard Gordon i l'Alex Gansa, que van participar activament a la sèrie protagonitzada per en Kiefer Sutherland, i també compta amb una banda sonora a càrrec del compositor Sean Callery, que feia el mateix a 24. 

  

A banda d'això, Homeland no té més connexions amb aquella sèrie que l'inevitable to patriòtic -però no exempt de crítica a la política estatunidenca- i la mestria a l'hora de dosificar la tensió, amb un ritme excel·lent.

Basada parcialment en la israeliana, però argumentalment diferent, Hatufim ("Presoners de guerra"), de Gideon Raff, aquesta sèrie està protagonitzada per la Carrie Mathison, una agent de la CIA que sospita davant del retorn d'un heroi nacional.

Interpretada per la Claire Danes (l'eterna Julieta de Romeo+Juliet), treballa a la unitat antiterrorista de l'agència d'intel·ligència dels Estats Units i es caracteritza per un trastorn bipolar, que combinat amb una personalitat desobedient i sovint temerària fan que, en general, les seves teories no siguin acceptades i esdevingui el malson dels seus responsables.

Tanmateix, el cas és que té una ment brillant i és capaç de veure coses que no veu ningú més, i és per això que fins i tot quan es fica en embolics protocolaris se n'acaba sortint. 

  

Per la seva banda, en Nicholas Brody (Damien Lewis) és un franctirador que va ser capturat per Al-Qaeda el 2003 i que rescaten vuit anys després i torna als Estats Units com un heroi.

De comportament misteriós, i certament amb més secrets dels que hauria de tenir un personatge que esdevé tan popular al seu país, la Carrie sospita que l'enemic el podria haver convertit, cosa que ja s'anirà veient al llarg dels episodis, però això no impedeix que acabi canviant d'opinió sobre ell com a persona i s'hi acosti.

El veterà Saul Berenson (Mandy Patinkin, el mític Íñigo Montoya de Princess Bride, el seu pas per Chicago Hope (1994-2000) o el seu paper protagonista a Criminal Minds (2005-2007)) és un alt càrrec de la CIA i mentor de la Carrie, la seva protegida.

Confia en ella, però el fa anar de corcoll quan se salta els protocols i va a la seva, encara que sigui amb raó i per una bona causa. És un home molt intel·ligent, calmat i honrat, però si ha de prendre alguna decisió que el faci quedar malament pel bé del seu país ho fa. És el meu personatge preferit, un secundari de luxe d'aquells que tant m'agraden.

Entre els personatges secundaris, però de menys importància que en Saul, destaquen també en Peter Quinn (Rupert Friend, a la dreta de la foto), un agent de la CIA dedicat a assassinar dins els termes de la seva feina, o en Max Piotrowski (Maury Sterling), un expert en vigilància de caràcter tímid en qui la Carrie sempre pot confiar, encara que faci que perillin la seva feina o fins i tot la seva vida.

Després de tres temporades al voltant de la qüestió d'en Brody, en un moviment encertat i reeixit, Homeland es reinventa i presenta temporades centrades en alguna operació de la CIA o dels Estats Units contra enemics normalment situats als països àrabs -però també contra terrorisme nacional-, amb la Carrie i en Saul ocupant diferents càrrecs dins i fora del govern estatunidenc, també com a ciutadans en alguns moments, i amb petits salts temporals entre temporades, que són un total de vuit, amb 12 episodis cadascuna (per tant, 96) emesos entre que va començar el 2 d'octubre de 2011 i va acabar el 26 d'abril d'aquest 2020.

Segons l'interès i el coneixement que tinguem sobre geopolítica trobarem més o menys interessants les trames que la sèrie ens presenta en cada temporada, però com correspon a qualsevol bona història sobre espies -perquè "agents d'intel·ligència" és només un eufemisme per referir-se a aquesta professió- hi ha xerrameca i també acció, corredisses i trets, de manera que en pot gaudir un públic prou ampli.

I al contrari del que passa amb altres sèries, no fa la sensació que Homeland s'allargui innecessàriament, si bé té alts i baixos, amb una vuitena i última temporada que personalment considero magistral. 

  

És una sèrie que mai havia considerat entre les més interessants de les diverses que segueixo en paral·lel, però ara que s'ha acabat m'adono que la trobaré a faltar, així que la recomano sense cap mena de dubte. 

El buit de 24 que havia omplert torna a estar disponible, i ja veurem quina altra proposta ens el podria omplir.