Sèries: Homeland

Fa poc parlava de 24, una de les sèries d'acció i suspens que més m'han agradat i marcat, i sens dubte una de les més populars del gènere. Han passat uns anys des del seu final, per això en parlava fa uns dies, però ara toca dedicar una entrada a una altra sèrie, similar, que s'ha acabat fa poc.

Tot i que té un estil diferent, els seus creadors són en Howard Gordon i l'Alex Gansa, que van participar activament a la sèrie protagonitzada per en Kiefer Sutherland, i també compta amb una banda sonora a càrrec del compositor Sean Callery, que feia el mateix a 24. 

  

A banda d'això, Homeland no té més connexions amb aquella sèrie que l'inevitable to patriòtic -però no exempt de crítica a la política estatunidenca- i la mestria a l'hora de dosificar la tensió, amb un ritme excel·lent.

Basada parcialment en la israeliana, però argumentalment diferent, Hatufim ("Presoners de guerra"), de Gideon Raff, aquesta sèrie està protagonitzada per la Carrie Mathison, una agent de la CIA que sospita davant del retorn d'un heroi nacional.

Interpretada per la Claire Danes (l'eterna Julieta de Romeo+Juliet), treballa a la unitat antiterrorista de l'agència d'intel·ligència dels Estats Units i es caracteritza per un trastorn bipolar, que combinat amb una personalitat desobedient i sovint temerària fan que, en general, les seves teories no siguin acceptades i esdevingui el malson dels seus responsables.

Tanmateix, el cas és que té una ment brillant i és capaç de veure coses que no veu ningú més, i és per això que fins i tot quan es fica en embolics protocolaris se n'acaba sortint. 

  

Per la seva banda, en Nicholas Brody (Damien Lewis) és un franctirador que va ser capturat per Al-Qaeda el 2003 i que rescaten vuit anys després i torna als Estats Units com un heroi.

De comportament misteriós, i certament amb més secrets dels que hauria de tenir un personatge que esdevé tan popular al seu país, la Carrie sospita que l'enemic el podria haver convertit, cosa que ja s'anirà veient al llarg dels episodis, però això no impedeix que acabi canviant d'opinió sobre ell com a persona i s'hi acosti.

El veterà Saul Berenson (Mandy Patinkin, el mític Íñigo Montoya de Princess Bride, el seu pas per Chicago Hope (1994-2000) o el seu paper protagonista a Criminal Minds (2005-2007)) és un alt càrrec de la CIA i mentor de la Carrie, la seva protegida.

Confia en ella, però el fa anar de corcoll quan se salta els protocols i va a la seva, encara que sigui amb raó i per una bona causa. És un home molt intel·ligent, calmat i honrat, però si ha de prendre alguna decisió que el faci quedar malament pel bé del seu país ho fa. És el meu personatge preferit, un secundari de luxe d'aquells que tant m'agraden.

Entre els personatges secundaris, però de menys importància que en Saul, destaquen també en Peter Quinn (Rupert Friend, a la dreta de la foto), un agent de la CIA dedicat a assassinar dins els termes de la seva feina, o en Max Piotrowski (Maury Sterling), un expert en vigilància de caràcter tímid en qui la Carrie sempre pot confiar, encara que faci que perillin la seva feina o fins i tot la seva vida.

Després de tres temporades al voltant de la qüestió d'en Brody, en un moviment encertat i reeixit, Homeland es reinventa i presenta temporades centrades en alguna operació de la CIA o dels Estats Units contra enemics normalment situats als països àrabs -però també contra terrorisme nacional-, amb la Carrie i en Saul ocupant diferents càrrecs dins i fora del govern estatunidenc, també com a ciutadans en alguns moments, i amb petits salts temporals entre temporades, que són un total de vuit, amb 12 episodis cadascuna (per tant, 96) emesos entre que va començar el 2 d'octubre de 2011 i va acabar el 26 d'abril d'aquest 2020.

Segons l'interès i el coneixement que tinguem sobre geopolítica trobarem més o menys interessants les trames que la sèrie ens presenta en cada temporada, però com correspon a qualsevol bona història sobre espies -perquè "agents d'intel·ligència" és només un eufemisme per referir-se a aquesta professió- hi ha xerrameca i també acció, corredisses i trets, de manera que en pot gaudir un públic prou ampli.

I al contrari del que passa amb altres sèries, no fa la sensació que Homeland s'allargui innecessàriament, si bé té alts i baixos, amb una vuitena i última temporada que personalment considero magistral. 

  

És una sèrie que mai havia considerat entre les més interessants de les diverses que segueixo en paral·lel, però ara que s'ha acabat m'adono que la trobaré a faltar, així que la recomano sense cap mena de dubte. 

El buit de 24 que havia omplert torna a estar disponible, i ja veurem quina altra proposta ens el podria omplir. 

 

Sèries: Tyrant

Reconec que vaig començar a mirar aquesta sèrie perquè em cridava la morbosa premissa -el protagonista era el fill d'un dictador-, que és l'altra motivació quan el que ens atrau no són els intèrprets, però que durant els primers capítols vaig pensar que era una mica poca-solta.

Amb el temps he canviat d'opinió, perquè és una sèrie que enganya en més d'un sentit: de vegades té coses decebedores i fins i tot ridícules i d'altres, de sorprenentment positives. A hores d'ara no sé si continuarà, sembla que els índexs d'audiència han estat encara pitjors a la segona temporada que la primera, però crec que val la pena parlar-ne.

Tyrant és una obra de l'israelià Gideon Raff, creador de Hatufim, adaptada a la televisió dels Estats Units com a Homeland, Howard Gordon (que va dur a terme l'esmentada Homeland i és un dels responsables de 24) i Craig Wright (guionista d'alguns episodis de Lost i de Six Feet Under).

Només per això ja valia la pena, com a mínim, donar-li una oportunitat, i ara que ja se n'han emès dues temporades voldria parlar-ne una mica. Començarem pels personatges principals:

El protagonista és en Bassam "Barry" Al-Fayeed (Adam Rayner, elecció de repartiment criticada perquè no té cap mena d'ascendent àrab), pediatre que treballa a Pasadena (Califòrnia) però que torna al seu Abuddin natal pel casament del seu nebot.

Se'n va anar d'aquest país fictici quan era jove i els anys a Occident l'han convertit en un demòcrata d'estil lògicament nord-americà, de manera que quan l'estada al seu país d'origen s'allarga vol fer-hi els canvis que considera oportuns gràcies a la influència que té sobre el seu germà gran.

Aquest és en Jamal (Ashraf Bahrom), que acaba esdevenint el president-dictador d'Abuddin i es caracteritza per un temperament explosiu i una intel·ligència una mica limitada, però alhora s'estima el seu germà petit i l'escolta.

És carismàtic i es podria considerar l'ànima de la sèrie, però això no treu que el seu costat malvat sigui repugnant i n'hagi fet de tots colors.

El seu fill, el que es casa al primer episodi, és l'Ahmed (Cameron Gharaee), l'hereu, que d'altra banda és evident que no posseeix les aptituds de lideratge del seu pare i el seu avi, conscient que no respon a les expectatives. Tanmateix, és un dels personatges amb més bon cor de la sèrie.

Més ambigua és la seva mare, la Leila (la model israeliana Moran Atias), que està casada amb un home que odia i per això, potser, es mostra freda i manipuladora en molts moments, segurament perquè són les úniques armes que té a l'abast. Al llarg de la sèrie es va guanyant la nostra simpatia, també cal dir-ho.

Per altra banda, i com que és una sèrie que al capdavall va de política, tenim el líder de l'oposició, l'Ihab Rashid (Alexander Karim), amb el que representa enfrontar-se a una dictadura. Curiosament, al contrari del que passa amb la Leila, a mesura que passen els episodis, i especialment a la segona temporada, no és estrany que deixem de ser simpatitzants d'aquest personatge.

Després podríem esmentar també altres personatges amb papers menys importants o destacables, com són la Molly (Jennifer Finnigan), la dona d'en Barry-Bassam, els seus fills Sammy (Noah Silver) i Emma (Anne Winters), la combativa Samira (Mor Polanuer) o la Nusrat (Sibylla Deen), dona de l'Ahmed.

Però Tyrant és un intent, per a alguns fracassat i per a d'altres moderadament reeixit, d'explicar al món occidental, d'una manera resumida i potser simplista, els conflictes que estan tenint lloc en molts països àrabs, aquí representats per un país inexistent, amb els enfrontaments entre el poder establert -dictatorial o no- i les revolucions pacífiques o violentes (segons el cas) de caire progressista que van donar esperança al món, que les va batejar com a "Primavera Àrab", però que en molts casos han derivat, com a reacció, en més conflictes de gravetat diversa com per exemple la guerra civil siriana que ha provocat la crisi dels refugiats de què és impossible no haver sentit a parlar. És el que es coneix com a "Hivern Àrab".

En fi, la sèrie es fa amb actors de l'òrbita àrab, encara que sigui només per origen, i en gairebé tots els casos exagerant l'accent, perquè Tyrant està rodada en anglès -no fos cas que els ianquis es morissin llegint subtítols durant més de 40 minuts-, elecció idiomàtica que dóna lloc a moments gairebé ridículs i inversemblants.

Pot semblar també ridícul, per a alguns, que amb un tema tan seriós com a fil argumental de vegades sembli que estem davant d'un culebrot familiar, perquè les disputes i les maquinacions domèstiques tenen un pes força important a la sèrie. Jo trobo que és una manera d'amenitzar la narració del conflicte, que va creixent en interès a mesura que avança la història i que arriba a un nivell superior a la segona temporada, però també hi ha gent que considera que la sèrie tracta aquests problemes reals i internacionals d'una manera massa superficial. Admetem-ho: Tyrant no es pren a si mateixa tan seriosament com Homeland, ni ho hauríem de fer nosaltres. És una altra cosa i n'hem de gaudir com a tal.