Cinema: Thor - Ragnarok

No és gaire difícil, anant a la pestanya de Cinema de la part de dalt del blog, veure que moltes de les pel·lícules que critico -a la meva planera i inexperta manera- estan basades en còmics, però de les d'en Thor no n'havia parlat mai.

En part és perquè no en tenia gran cosa a dir, però sobretot perquè, de tot l'Univers Marvel, probablement de les històries que menys m'interessen una és la del Déu del Tro, perquè en general la mitologia nòrdica no és el meu fort i, almenys en els còmics de superherois, confesso que m'estimo més els escenaris urbans.

Tot i així, ara que he vist Thor: Ragnarok, la tercera pel·lícula protagonitzada pel personatge, que també apareix a les dels Avengers, sí que em ve de gust parlar-ne perquè és un film especial, diferent dels altres, veurem si per bé o per mal.

Partint de la premissa que en Thor s'ha passat dos anys buscant Gemmes de l'Infinit per l'espai, el més seriós que passa en aquesta tercera pel·lícula en solitari és que el Ragnarök, l'Apocalipsi d'Asgard, s'acosta i ho fa en la forma d'una temible enemiga interpretada per la Cate Blanchett, no oblidem que guanyadora de dos Òscars, entre altres premis, i que sembla que no fa escarafalls a un film de superherois farcit d'efectes especials i acció desenfrenada.

Amb el nom de Hela, pretén conquerir Asgard i per tal de fer-ho envia a un exili forçat, o més ben dit, expulsa, en Thor, que passa bona part de la pel·lícula a Sakaar, un planeta abocador en què li tocarà fer de gladiador, a més de trobar-se amb un vell amic, com el tràiler es va encarregar de mostrar-nos un cop rere l'altre i, tot i així, com sol passar per a la meva estupefacció, va provocar les rialles dels espectadors el dia de l'estrena tot i la desaparició de l'efecte sorpresa.

Perquè amb Thor: Ragnarok, dirigida per en Taika Waititi, hom riu, i m'hi incloc, però alhora crec que no és així com hauria de ser. No trobo pas malament que hi hagi humor als films de Marvel, però precisament als d'en Thor n'hi havia poc, mesurat i just, i de sobte, de la segona pel·lícula (Thor: The Dark World) a la tercera, el que passem a veure és un producte més similar a Guardians of the Galaxy que al Thor que coneixíem.

No ho dic per l'ambientació espacial -que també s'allunya de la idea que tinc de Thor, tot i que admeto que n'he llegit ben pocs còmics i no sé si acostuma a sortir d'Asgard-, sinó per un augment considerable de les escenes humorístiques i la mena de dinàmiques entre els personatges, amb l'afegit d'alguns secundaris extraterrestres que acaben de reforçar aquesta reminiscència.

A més, no és una pel·lícula dels Avengers, però gairebé: en Thor no treballa en solitari, sinó que compta amb l'ajuda d'en Hulk, la Valkyrie (Tessa Thompson) i un Loki que hi col·labora a contracor i, com sempre, amb plans propis.

Cal reconèixer que tot plegat és divertit, i que la pel·lícula és molt entretinguda i té moments èpics, amb l'espectacle de llum i so que esperaríem d'un film de superherois, i ens prepara per al que trobarem a la propera pel·lícula dels Avengers, anomenada Avengers: Infinity War, per a 2018, però simplement trobo que amb l'humor se n'ha fet un gra massa.

Una altra cosa que ha canviat és una banda sonora de sintetitzadors que recorda els anys 80 -també ho fa la font triada per al títol-, i això naturalment no em molesta, però també dona a tot el conjunt un aire més d'aventura espacial que no pas de les més serioses aventures de personatges de la mitologia nòrdica que almenys jo associo al personatge.

Vull fer un esment especial al divertit Grandmaster, interpretat per en Jeff Goldblum, així com a un parell de picades d'ullet, com l'escena del teatre que es troba en Thor quan torna a Asgard després d'una llarga absència -més que res, qui són els actors- o la metareferència brutal en presentar el cameo del Doctor Strange. 

En qualsevol cas, tot i que em vaig passar bona part de la pel·lícula arrufant el front davant de l'evident canvi de to, el cert és que mirat de manera independent Thor: Ragnarok és un bon producte que encaixa perfectament a l'Univers Marvel, encara que paradoxalment no ho faci del tot en la seva saga.

Pronòstics personals per als Premis de l'Acadèmia (Oscars) 2016

Un any més em preparo per a la nit en blanc que cada any passo veient en directe la retransmissió de la cerimònia d'entrega dels Premis de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques dels Estats Units, on s'otorguen els Oscars, les estatuetes que donen el nom popular a la gran festa del cine, i ho faig per tercer cop amb els meus pronòstics.

Com he dit altres vegades, no sóc cap expert en cinema i les previsions que faig es basen en el que calculo que passarà, per diversos motius -entre els quals, i no poc importants, les mecàniques de Hollywood, no necessàriament relacionades amb els mèrits intrínsecs de nominats i nominades-, i per tant són pura especulació. De fet, qualsevol predicció és especulació, però no sóc pas crític professional i si heu llegit entrades que he dedicat a diverses pel·lícules ho deveu haver vist de seguida, perquè es nota. 

En fi, he procurat veure totes les pel·lícules implicades en les diverses categories que m'interessen personalment, però per desgràcia no he aconseguit fer un ple (sí en la de Millor Pel·lícula, però). De tota manera, m'hi he acostat i aquestes són les conclusions a què arribo.

Dels 8 films nominats a la categoria de Millor Pel·lícula, crec que la cosa dependrà de si els que tenen dret a vot opten per una pel·lícula de denúncia, cosa que ens duria a una lluita entre The Big Short i Spotlight -que crec que guanyaria Spotlight encara que sigui perquè parla de delinqüents més tangibles i en un to molt més seriós-, però si no és així suposo que es valorarà el vessant artístic i guanyarà The Revenant. 

L'entreteniment pur de Mad Max: Fury Road podria guanyar, però si no ho fa segurament quedarà a prop -però que jo sàpiga no es fan públics els percentatges de vot i no ho sabrem mai-, mentre que tenen menys possibilitats les "petites" Brooklyn i Room, i la "gran" The Martian, perquè té un to lleugerament de comèdia refrescant però també una competència massa poderosa. La interessant Bridge of Spies té el mateix problema, i tot i que no tot és matemàtic, el fet que l'Steven Spielberg no estigui nominat a la categoria de Millor Director pot donar un missatge en aquest sentit. Pel que fa a aquesta categoria, crec que és bastant prudent apostar per en George Miller, si busquem el reconeixement a la saga Mad Max sencera i a l'entretingudíssima quarta part, però encara més per l'Alejandro González Iñárritu, que presenta una senyora pel·lícula amb The Revenant -i sovint la que guanya el premi a la Millor Pel·lícula s'endú també el de Millor Director-, amb només un punt en contra, tot i que bastant important: el mexicà ja va guanyar l'Oscar l'any passat amb Birdman, i les victòries successives no són inèdites als Oscars, però s'intenta evitar llevat que sigui clamorós.

Com que la Cate Blanchett el va guanyar fa 2 anys per Blue Jasmine suposo que el "descans" es considera massa breu, però fa l'efecte que té força números per guanyar-ne un altre per Carol (i ja seria el tercer, un d'ells com a secundària). En contra té aquest "perillós" empat amb la Meryl Streep (2 Oscars com a Millor Actriu Protagonista i 1 com a Millor Actriu Secundària), i per al meu gust la competència de la Brie Larson (Room) i potser també la Saoirse Ronan (Brooklyn).

Reconec que no he vist 45 years, però no crec que guanyi la Charlotte Rampling, i que per molt fan que sigui de la Jennifer Lawrence tampoc no és que el seu paper a Joy sigui destacadament millor del que estem acostumats a veure. Però com a mínim s'endú la quarta nominació -amb un premi-, que als 25 anys no està gens malament. Que la Saoirse Ronan hagi estat nominada dos cops, el primer als 13 i ara als 21, tampoc no està malament. 

Si la consecutivitat és un problema -que no ho és necessàriament, perquè ha passat altres vegades i la més recent amb en Tom Hanks per Philadelphia (1993) i Forrest Gump (1994)-, llavors la decisió sobre quin és el Millor Actor Protagonista és fàcil: en Leonardo DiCaprio. En aquest cas, després de 4 nominacions (5 si comptem la de productor de The Wolf of Wall Street) i cap premi, el podrien compensar com van fer amb el director que l'ha fet servir més vegades, en Martin Scorsese (8 nominacions i 1 Oscar), però és difícil veure si seria perquè es mereix realment el premi: ja fa molts anys que impressiona amb les seves interpretacions.

La cosa estarà entre aquests dos i es faci el que es faci es produirà un moment històric: el primer Oscar per a en Leo o el segon consecutiu per a l'Eddie Redmayne, de dues nominacions (és a dir, un ple), que a The Danish Girl fa un paper que té tots els ingredients que agraden a Hollywood: personatge transsexual, drama de la mida d'un campanar... Doncs bé, que no pugui considerar el punyeter Bryan Cranston (Breaking Bad) com un dels candidats més ferms pel seu interessant paper a Trumbo té nassos, però és així. No em passa pel cap que puguin guanyar en Michael Fassbender (Steve Jobs) ni en Matt Damon (The Martian). 

Pel que fa a la categoria de Millor Actriu Secundària estic força segur que guanyarà la Jennifer Jason Leigh per la sonada que interpreta a The Hateful Eight, però el cor em farà un bot si guanya l'entranyable Alicia Vikander (The Danish Girl), una dona que fa unes setmanes no coneixia però que ja he vist en 3 pel·lícules i m'ha agradat molt.

Queden enrere, per a mi de manera clara, la Kate Winslet, la Rachel McAdams (m'alegro molt de veure-la nominada, però a Spotlight no fa res que no hagués vist ja a la segona temporada de True Detective) i la Rooney Mara (Carol). 

Les categories interpretatives acaben amb la de Millor Actor Secundari. Bé, en aquest cas tinc clar què m'agradaria que passés: que guanyés en Sylvester Stallone pel paper que irònicament va crear per a un film de 1976 que va guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula, però que interpretativament no ha tingut gaire reconeixement. Ara l'ha fet per setena vegada a Creed, aquest cop com a secundari, i malgrat que dubto que guanyi, si ho fa me n'alegraré moltíssim i ho entendré com un reconeixement a la saga, sovint infravalorada.

Suposo que no serà així i que el guanyador serà en Tom Hardy, un actor intens que coprotagonitza Mad Max: Fury Road, però que està nominat pel seu paper de repartiment a The Revenant. Per a mi, el segueix de prop en Mark Ruffalo (Spotlight), que rep amb aquesta la seva tercera nominació en la mateixa categoria, el d'intencionadament inexpressiu que fa en Mark Rylance a Bridge of Spies i, en últim lloc, el paper de babau d'en Christian Bale a The Big Short.

En altres categories, de les que opten a l'Oscar a la Millor Pel·lícula d'Animació només n'he vist una, Inside Out, però llevat que vulguin premiar l'Studio Ghibli amb la seva darrera pel·lícula -en els dos sentits de la paraula- i guanyi Omoide no Marnie, no crec que hi hagi sorpreses i guanyaria la de Pixar. 

Penso que enguany es donarà un Oscar que és més un reconeixement a una carrera que no pas a la feina oficialment nominada: parlo del gran mestre Ennio Morricone, que després de molts intents sense èxit ha posat la banda sonora completament original a una pel·lícula d'en Quentin Tarantino, The Hateful Eight. 

M'encanta aquest home, però als seus 87 anys i amb desenes i desenes de bandes sonores reconeixibles i meravelloses no ha guanyat mai cap Oscar, de 5 nominacions -aquesta és la sisena-, llevat de l'honorífic que se li va donar el 2007. Però com que encara viu interpretaré el més que probable premi com un segon Oscar de reconeixement a una carrera, més que no pas a la feina que ha fet a The Hateful Eight, que personalment no m'ha agradat tant com d'altres. Si no és així, pot ser que guanyi en Carter Burwell per Carol, que em va agradar força.

Sobre els guions: el premi al Millor Guió Original el veig força renyit. He vist quatre de les pel·lícules i penso que la cosa pot estar entre Bridge of Spies i Spotlight, però no em sorprendria gaire que fos per a Inside Out, tot i que no és habitual que es nomini en aquesta categoria un film de dibuixos animats -si bé s'ha convertit en tendència en els darrers anys-. El de Millor Guió Adaptat tampoc no el tinc especialment clar. Potser The Big Short si té pes el fet que és un film de denúncia, però les històries de Room i Brooklyn també estan molt bé.

Coses més tècniques: considero que el premi al Millor Disseny de Producció estarà molt renyit, també, però em decanto per Mad Max: Fury Road i ho consideraria un reconeixement també a tota la saga, que en aquest sentit és excel·lent. L'Oscar a la Millor Fotografia pot estar entre Carol i The Hateful Eight, però em decanto per la segona per la filmació en pel·lícula de 70 mm. que tant s'ha publicitat i que no es feia servir des de 1992. El Millor Maquillatge pot ser perfectament per a The Revenant, i el Millor Vestuari per a Mad Max: Fury Road. 

Així doncs, basant-me en els meus gustos personals, però també en la predicció de la manera de premiar que té Hollywood, amb tots els factors que he exposat més amunt, diria que la cosa quedarà així:

Categoria	Aposta	Desig
Millor pel·lícula	Spotlight / The Revenant	The Revenant / Mad Max: Fury Road
Millor director	Alejandro G. Iñárritu	George Miller / Alejandro G. Iñárritu
Millor actor protagonista	Leonardo DiCaprio / Eddie Redmayne	Leonardo DiCaprio
Millor actriu protagonista	Cate Blanchett	Brie Larson
Millor actor secundari	Tom Hardy / Mark Ruffalo	Sylvester Stallone
Millor actriu secundària	Jennifer Jason Leigh	Jennifer Jason Leigh / Alicia Vikander
Millor pel·lícula d'animació	Inside Out	Inside Out
Millor guió original	Bridge of Spies / Spotlight	Bridge of Spies / Spotlight
Millor guió adaptat	The Big Short	Room / Brooklyn
Millor banda sonora	The Hateful Eight	The Hateful Eight / Carol

Cinema: The Hobbit - The Battle of the Five Armies

Fa dos anys vaig publicar la meva crítica d'El Hòbbit: Un viatge inesperat, que vaig poder veure en català perquè es va estrenar en aquesta llengua, també, als cinemes. Ja vaig dir llavors que no sóc un d'aquells fans radicals de la franquícia El Senyor dels Anells, i de fet aquesta preqüela en forma de trilogia l'he vist al cinema, però la que cronològicament va després ni l'he vist en pantalla gran ni, de fet, l'he vist sencera.

Del segon film, que no es va poder veure en català, The Hobbit: The Desolation of Smaug, no en vaig parlar perquè el vaig anar a veure el dia que s'estrenava, però tenia tanta son que em vaig adormir força i no podia considerar que l'hagués vist de debò. Sort que gràcies a una promoció l'entrada només m'havia costat 1 euro. I no el vaig veure sencer fins fa poc, en preparació per a la tercera pel·lícula, de manera que vaig deixar córrer l'entrada sobre aquell film. 

Però de la tercera part, The Hobbit: The Battle of the Five Armies, que tanca una trilogia inventada perquè el llibre original només és un —i aprofito per tornar a fer denúncia de l'allargament innecessari de les adaptacions cinematogràfiques d'èxits literaris, que gairebé sempre afegeixen un film al nombre de llibres, i en aquest cas han estat dos llargmetratges més que llibres—, sí que em ve de gust parlar-ne i crec que ho puc fer amb propietat.

No perquè sigui cap expert en la saga, ja ho he dit abans, sinó perquè l'analitzo com a pel·lícula d'entreteniment. En realitat fa tants anys que vaig llegir El Hòbbit, del senyor J.R.R. Tolkien, que no sóc capaç de detectar les diferències que hi ha entre la novel·la i la pel·lícula, i per això m'he de refiar dels articles que redacten persones més observadores o amb més bona memòria que jo.

  

Les més destacades són les presències de personatges que no apareixen al llibre, però que el director, en Peter Jackson, ha volgut fer aparèixer en aquesta trilogia per tal d'enllaçar amb la que el va fer famós, com ara en Legolas o la Galadriel, entre altres.

També hi ha fet aparèixer algun personatge inèdit, com és el cas de la Tauriel (Evangeline Lilly), i ha modificat substancialment aspectes de la història original, encapçalats per l'Azog, l'enemic durant tota la trilogia, que a El Hòbbit només s'esmenta i que a més havia mort. Cal esmentar, com a diferència, l'atractiu físic de personatges que als llibres ens descriuen com a lletjos o, com a mínim, no tan atractius, però és clar, cal atraure públic i aquest és un "mal" que ja trobàvem a l'altra trilogia.

No seré jo qui culpi el director i els guionistes per fer una adaptació pensada per a tots els públics, encara que critiqui el que deia de la conversió en trilogia d'un sol llibre (i, a més, la trilogia original sí que corresponia a un film per novel·la), perquè sempre he dit que m'agrada que les adaptacions cinematogràfiques (o televisives) permetin que en puguin gaudir tant els que no coneixien la història com els que se la saben de memòria, amb una barreja de fidelitat i llicències que sorprenen. 

Entrant en el que ha estat aquesta The Battle of the Five Armies, aquest cop no em dedicaré a repassar-ne l'argument, entenc que si algú està llegint això coneix la història, ja ha vist la pel·lícula o s'estimaria més no menjar-se spoilers, de manera que no ho faré.

No és cap secret, però, que la segona pel·lícula acabava amb el drac Smaug dirigint-se a provocar les destrosses i la carnisseria que efectivament ens trobem a la trepidant obertura de l'últim film, molt centrat en les escenes espectaculars, de moviments massius de personatges i amb un to èpic considerable i lògic per a un clímax com aquest.

Després d'això, el problema que es planteja és un combat de 4 exèrcits (no els 5 del títol, que ho són només cap al final) causat per la cobdícia, i que ens fa reflexionar sobre si no hauria estat millor deixar tranquil el drac, ja que al cap i a la fi eren temps de pau —l'esment als enemics de la posterior trilogia és una simple excusa per a enllaçar amb El Senyor dels Anells a través d'escenes que no tenen repercussions directes en la resta d'esdeveniments—.

El gruix de la pel·lícula, però, és aquesta batalla a tantes bandes però amb un únic objectiu, precedida per una sèrie de preàmbuls que ens serveixen per a recapitular i que, potser no del tot encertadament en termes d'edició, perquè els salts semblen una mica bruscs, van tancant les diferents línies argumentals obertes als dos films anteriors.

Pel que fa al combat pròpiament dit és entreteniment pur, un espectacle visual i sonor que, com sol passar en aquests casos, ens ofereix més acció de la que podem digerir amb els ulls, i que també genera comentaris (orals o mentals) escèptics pel que fa a la manera en què alguns personatges, sense estar ben armats ni ben entrenats, se'n van sortint, mentre que els dolents, els orcs, gestionen tan malament el seu potencial físic i la seva experència en combat. Es mereixen un esment negatiu a part algunes escenes en què les lleis de la gravetat s'alteren al gust del director i ens recorden més Tigre i Drac o un videojoc que no pas tot el que havíem vist fins ara.

Al mig de tot això el presumpte protagonista, en Bilbo (Martin Freeman), i dic presumpte perquè les seves accions són decisives també en aquesta tercera part, però que en realitat ha dut a terme, durant tota la trilogia, un paper més aviat secundari, de suport. 

Defectes a banda (això d'en Bilbo no ho considero com a tal, que consti), The Hobbit: The Battle of the Five Armies també té moltes coses bones. Ens permet conèixer el final d'una història plena de personatges captivadors, alguns d'entranyables, que s'aguantava per si mateixa sense necessitat de tantes referències a la trilogia posterior, i encara que està orientada, com deia, a l'entreteniment i l'espectacularitat —cosa que provoca alguns dels seus problemes—, no traeix el seu propi esperit, ni el de Tolkien, i ens deixa amb un regust agredolç perquè ens fa gaudir amb els combats i l'aventura, però també ens commou amb alguns moments molt emotius relacionats amb els comiats i alguna defunció necessària pel bé de la versemblança. 

M'ha semblat un tancament excel·lent, i la seva durada de 144 minuts, inferior al que estem acostumats amb el senyor Jackson, és benvinguda. Amb aquests tres nous films, encara que els fans més radicals els hagin criticat (d'aquesta gent sempre n'hi ha, en qualsevol adaptació), en Peter Jackson ha acabat el seu monumental homenatge a una saga literària i un univers de ficció que, a diferència d'alguns casos de llibres més moderns, ja coneixia i estimava força gent en forma de novel·les i des de feia dècades, però que sens dubte les 6 pel·lícules han contribuït de manera innegable a popularitzar.

És per això que m'ha agradat, la trilogia cinematogràfica d'El Hòbbit, i tinc ganes de posar-me a veure com cal, totes seguides i per fi amb la tercera part inclosa, les pel·lícules d'El Senyor dels Anells. Sense necessitat d'esdevenir un friki d'aquells que més de 10 anys després encara es pensen que fa gràcia parodiar en Gollum i aquella ximpleria del seu tresor o que han après èlfic de debò.

Pronòstics personals per als Premis de l'Acadèmia (Oscars) 2014

No havia fet mai una entrada sobre aquest tema, però es dóna la circumstància que enguany he vist bona part de les pel·lícules que competeixen en les diverses categories d'aquesta 86a edició dels Premis de l'Acadèmia de Cinema dels Estats Units, popularment coneguts com els Oscars (o els Oscar, que en català potser hauríem d'eliminar aquest plural anglosaxó), abans que tingui lloc la cerimònia, que en aquest cas se celebrarà i es retransmetrà la matinada del 2 al 3 de març (hora catalana).

Sense ser cap expert en cinema i lluny de la capacitat analítica i literària dels que es dediquen professionalment a aquests temes, voldria fer una reflexió i alhora un pronòstic sobre el que crec que passarà en algunes de les categories, a veure si l'encerto ja que, per una vegada, en comptes d'anar al cinema després de saber quins són els guanyadors, ho he fet abans i vull provar sort.

Abans de començar, però, vull aclarir que aquests guardons són els que desperten més interès i els que influeixen més el gran públic a l'hora de considerar si un film i els seus responsables són més o menys vàlids, però sóc plenament conscient que no són els únics premis que existeixen ni els únics que ens han de fer prendre decisions. Simplement són els més populars, els que provoquen més desplegament per part dels mitjans de comunicació i els que generen més debats i converses, i és per això que els dedico una entrada i en faig un pronòstic que, per cert, no amaga dubtes.

Millor pel·lícula

La categoria de millor pel·lícula és, suposo que hi estem d'acord, la més interessant, perquè acostuma a acompanyada d'altres premis o com a mínim nominacions, atès que un film és el resultat de la feina de molta gent en diversos camps.

I aquí introdueixo els meus dubtes, que afecten diverses categories, perquè ja se sap que en aquests premis hi intervenen factors que van més enllà dels mèrits pròpiament dits. 12 anys d'esclavitud em va agradar força, sí, però pel tema que toca té tots els números d'alçar-se amb aquest premi tant si és la millor com si no. Si no és així, la meva segona candidata i la que més m'ha agradat és Her, seguida de molt a prop per Dallas Buyers Club.

Si em pregunteu amb quina m'ho he passat millor, us diria que The Wolf of Wall Street, però és molt Scorsese i els costa molt premiar el seu estil. Nebraska, per la seva banda, probablement s'ho mereixeria, però en tenir aquesta aura de film independent m'estranyaria que guanyés en uns premis tan llepaculs amb la indústria de Hollywood com aquests.

Pel que fa a American Hustle, és d'aquelles pel·lícules que ens fan gaudir sobretot pel seu repartiment. No dic que sigui pas dolenta o mediocre, en absolut, em va agradar força, però m'adono que segurament m'agradaven més els seus actors i les seves actrius que no pas la història que explicava i com l'explicava. Gravity és una pel·lícula entretinguda i fins a cert punt original en la seva premissa, però no diria mai que és una seriosa candidata al guardó. No puc opinar sobre Philomena, que no he vist, però no crec que ens sorprengui. I tampoc no he vist Captain Phillips, perquè en general les bèl·liques no m'interessen, però té prou competència com perquè la descarti.

Millor director

Tot i que em sorprendria que en la categoria de millor pel·lícula guanyés Nebraska, tal com està feta i com ens expliquen la història no em sorprendria tant que Alexander Payne s'endugués l'estatueta de millor director, i confesso que és una categoria que em costa analitzar. En part perquè sol anar associada a la Millor Pel·lícula i, si és així, suposo que el guanyador serà l'Steve McQueen per 12 years a slave. 

Millor actor protagonista

En aquest cas sí que he vist les interpretacions dels 5 nominats, i m'ho posen molt difícil. Pels mateixos motius que crec que 12 anys d'esclavitud guanyarà el de Millor Pel·lícula, crec que el seu protagonista, en Chiwetel Ejiofor, s'endurà l'estatueta de Millor Actor. Agraden les interpretacions sofertes i els drames d'aquest nivell.

Tanmateix té seriosos rivals: a Hollywood li encanta premiar les transformacions, i en Christian Bale torna a modificar el seu cos a American Hustle (aquest cop per a engreixar-se i, a sobre, per decisió pròpia, sense que la seva contrapartida del món real tingués aquest aspecte). Però no crec que la cosa vagi per aquí. Si premien tant la interpretació com la transformació del cos l'Oscar serà per a en Matthew McConaughey per la seva feina a Dallas Buyers Club, que seria la meva segona opció, i si encerto me n'alegraré.

També aplaudiria que premiessin en Leonardo Di Caprio, i no perquè a The Wolf of Wall Street faci res que no hagi estat fent (i molt bé) durant els darrers anys, que és el paper de ric sonat, sinó per acumulació de mèrits, ja que aquesta és la seva cinquena nominació i encara no l'han premiat mai. I si el guardó se l'endú en Bruce Dern per Nebraska a mi no em sentiran queixar-me, però no crec que passi.

Millor actriu protagonista

Pel que fa a les protagonistes femenines, no he vist pas la feina de les veteraníssimes Judi Dench (Philomena) i Meryl Streep (Agost), però la primera ja duu en aquesta categoria 5 nominacions i cap guardó (per tant, ferma candidata), i la segona... bé, és una habitual de les nominacions i a la seva col·lecció té 2 estatuetes com a millor actriu i 1 com a millor actriu secundària. No crec que repeteixi enguany.

En el cas de les que sí que he vist, descartaria la Sandra Bullock (Gravity) perquè el paper que hi fa tampoc no és espectacular, i apostaria per la Cate Blanchett, però si l'escàndol per les renovades acusacions d'abusos sexuals d'en Woody Allen sobre la seva filla adoptiva quan aquesta era menor d'edat esquitxen tot allò que tingui relació amb Blue Jasmine, la senyora Blanchett podria pagar injustament. 

L'Amy Adams aconsegueix amb American Hustle la seva primera nominació en aquesta categoria, però ja en va tenir 4 com a millor actriu secundària en el passat recent (cap d'elles amb premi). Potser ja és hora de donar-li un premi per acumulació de mèrits, com a en Di Caprio, i si és cert que els Globus d'Or acostumen a premiar el que després premia l'Acadèmia podria guanyar-lo. Seria la meva segona opció després de la Judi Dench (que com ja he dit no he vist), però si les votacions són justes amb la Cate Blanchett serà ella qui s'endugui el premi i el sumi al de millor actriu secundària que va obtenir el 2004 amb L'aviador.

Millor actor secundari

Aquí només hi ha una interpretació sobre la que no puc opinar, perquè no l'he vist, que és la d'en Barkhad Abdi (Captain Phillips), però pel que fa a les altres quatre em moc entre en Bradley Cooper (American Hustle), perquè trobo que clava el paper que li van encarregar i potser seria la manera de compensar que l'any passat no s'endugués el de premi al millor actor per La part positiva de les coses, i en Jared Leto, principal candidat per la seva interpretació d'un homosexual transvestit a Dallas Buyers Club, un paper pel qual, com en Matthew McConaughey, també va transformar el cos aprimant-se fins a l'extrem.

Quedarien fora, doncs, en Michael Fassbender, negrer despietat a 12 anys d'esclavitud, i en Jonah Hill, el millor amic del protagonista de The Wolf of Wall Street, que tard o d'hora acabarà premiat perquè ja ha acumulat moltes nominacions pels seus treballs, dues d'elles per als Oscars.

Millor actriu secundària

Faltant-me veure el paper de la Julia Roberts a Agost, no em sorprendria del tot que rebés aquest guardó després d'una llarga i prolífica carrera i molts premis i nominacions, però només un Oscar, el de millor actriu, per Erin Brokovich fa més de 10 anys.

Però crec que l'aposta òbvia és la de la Lupita Nyong'o pel seu paper torturat a 12 anys d'esclavitud. Si no és així podria guanyar la Jennifer Lawrence per American Hustle. Jo l'hi donaria, però l'any passat ja va guanyar el de millor actriu per La part positiva de les coses, encara que molta gent pensa que no n'hi havia per tant (potser és que va caure bé el personatge i tot i que la interpretació era més normaleta va captivar els votants), i dos anys seguits i amb només 23 anys d'edat ho veig complicat. Els Globus d'Or, però, els ha rebut seguits, per tant hi ha aquest precedent.

Crec que, pels motius exposats, altres sòlides interpretacions com són les de la Sally Hawkins (Blue Jasmine) i la June Squibb (Nebraska) tenen poques opcions de guanyar.

Millor pel·lícula d'animació

Només he vist 3 de les pel·lícules nominades en aquesta categoria, no puc opinar sobre Ernest et Célestine ni Kaze Tachinu, de l'Studio Ghibli i aclamada a tot arreu, però penso que la cosa estarà entre aquesta última i Frozen: el Regne del Gel (que crec que és la que guanyarà), mentre que Gru 2: El meu dolent preferit i la més fluixeta Els Croods quedarien fora.

Millor guió original

Les he vist totes (American Hustle, Blue Jasmine, Dallas Buyers Club, Her i Nebraska), i després de fer l'esforç de distingir les pel·lícula en el seu conjunt d'allò que expliquen, crec que la guanyadora serà Her, per una història preciosa i amb diàlegs realistes i intel·ligents. La que estic força segur que no guanyarà és Blue Jasmine, perquè com que el senyor Woody Allen és qui la va escriure i pesa sobre ell l'escàndol abans descrit, no crec que el premiïn per més que aquesta sigui la seva millor pel·lícula en uns quants anys.

Millor guió adaptat

En aquest cas no he vist Captain Phillips ni Philomena, però entre 12 anys d'esclavitud, The Wolf of Wall Street i Before Midnight crec que serà l'última la que guanyi l'estatueta, encara que sigui com a premi a aquesta popular trilogia sobre la relació d'una parella al llarg de 18 anys que ens ha ofert una entrega cada 9 anys des de 1995.

Sobre la resta de categories, és a dir les de documentals, millor pel·lícula en llengua no anglesa, curts d'imatge real i d'animació, maquillatge i vestuari, i els aspectes tècnics (que espero que siguin els únics guardons que s'emporti Gravity), com que no he vist la majoria dels films no gosaria fer cap aposta, però crec que per exemple la cançó Let it go de Frozen és la candidata més ferma a l'Oscar a la Millor Cançó, i no m'estranyaria que Saving Mr. Banks s'endugués el premi a la Millor Banda Sonora, a càrrec del veterà Thomas Newman.

En resum:

Categoria	Aposta	Desig
Millor pel·lícula	12 anys d'esclavitud	Her
Millor director	Steve McQueen	Alexander Payne
Millor actor protagonista	Chiwetel Ejiofor	Matthew McConaughey
Millor actriu protagonista	Judi Dench	Amy Adams / Cate Blanchett
Millor actor secundari	Jared Leto	Jared Leto / Bradley Cooper
Millor actriu secundària	Lupita Nyong'o	Jennifer Lawrence
Millor pel·lícula d'animació	Frozen	Frozen
Millor guió original	Her	Her
Millor guió adaptat	Before Midnight	Before Midnight