Estrelles de cine que se'n van a la tele

Com ens agrada veure actors i actrius de cinema apareixent en sèries de televisió, oi? Sens dubte són reclams que ajuden a apujar audiències d'episodis concrets, però el tema de què parlaré avui no és el dels convidats especials, que seria literalment inabarcable perquè ha passat durant dècades i continuarà passant. Vull parlar de personalitats destacades de la gran pantalla que en un moment de la seva carrera decideixen provar sort a la petita.

Mentre que des de fa moltíssims anys, abans de triomfar amb papers protagonistes al cinema, els intèrprets s'anaven donant a conèixer a les sèries de televisió —un mètode que encara funciona, com ens demostra per exemple el cas de la Katherine Heigl (de Grey's Anatomy a col·leccionar pel·lícules, i ara altre cop a la tele amb State of Affairs)—, cada cop són més les cares conegudíssimes que decideixen, tot i tenir una sòlida carrera cinematogràfica, protagonitzar sèries de televisió, i és que la qualitat d'aquestes ha augmentat espectacularment dels anys 2000 ençà, els ha donat prestigi i és fàcil que una estrella sumi dos i dos: sortir en una sèrie implica moltes més hores d'exposició i popularitat i, molt sovint, guanyar més diners i tot, a canvi, és clar, d'unes condicions menys còmodes pel que fa a la durada dels compromisos, deixant de banda l'encasellament que sempre implica interpretar un paper durant gaire temps.

De tota manera el cas és que ara fer pel·lícules ja no és necessàriament l'equivalent a arribar al cim de la fama, per a un actor o una actriu. Més aviat al contrari, perquè molts dels actors i les actrius més populars són els i les que fan papers a la televisió, i d'aquestes feines se'n parla molt més que no pas de les pel·lícules, on moltes estrelles televisives fins i tot fan papers secundaris o terciaris, com en Bryan Cranston, protagonista de Breaking Bad. Fem, doncs, un repàs dels casos més destacats des del meu punt de vista.

Un dels primers que vaig conèixer, quan encara no era la tendència que és ara —i investigar-ho més exhaustivament implicaria un buidat de currículums impossible d'assumir— és el de la Patricia Arquette, actriu prou coneguda al cinema que de 2005 a 2011 va interpretar la protagonista de Medium, i que també ha sortit a les temporades 4 i 5 de Boardwalk Empire de manera més recent. 

Li ha agafat el gust, a la petita pantalla, perquè l'any vinent protagonitzarà CSI: Cyber, un spin-off més de la franquícia CSI, a la sèrie principal de la quart ja va sortir en un episodi, on precisament es presentava el personatge.

Però és anterior, de 2001 —encara que jo la vaig començar a veure després—, 24, amb el també llavors conegudíssim Kiefer Sutherland al capdavant del repartiment. De fet, l'hem vist envellir des de llavors en aquest paper, breument interromput per la fallida sèrie Touch (res a veure amb el meu manga preferit), i ha estat tant de temps a la televisió que és fàcil considerar que ha estat sempre el seu entorn de treball, però no és així. Sigui com sigui, per a milions de persones sempre serà en Jack Bauer.

El cas de l'Alec Baldwin, un paio que veiem a tot arreu, és especial. De fet va començar a la televisió, com molts altres actors, però se'l coneix sobretot per la seva carrera cinematogràfica, que inclou fins i tot un paper a Torrente 5.

Tanmateix no ha aparcat la televisió, ans al contrari: hi ha fet un munt d'aparicions episòdiques, alguna sèrie sencera i, especialment, 30 Rock (2006-2013), que li va suposar uns quants premis i nominacions.

La Glenn Close, amb una solidíssima carrera al cinema, va trigar més, però, a passar a la televisió, on va fer com a feines més destacades una temporada sencera a The Shield el 2005 i, sobretot, la protagonista de Damages, de 2007 a 2012.

Un altre cas d'actor que ha compaginat cinema i televisió des del principi és en Martin Freeman, però el gran públic el coneix pel seu paper de Bilbo a la trilogia cinematogràfica El Hòbbit. Si ens fixem en els seus papers televisius, destaquen el de la The Office original (2001-2003), el de Sherlock (des de 2010) i, més recentment i a l'altra banda del bassal, Fargo.

El mateix es pot dir del seu company de repartiment, Billy Bob Thornton, que no s'estrenava amb Fargo a la televisió, però que era conegut principalment pels seus nombrosos rols a la gran pantalla.

Parlant de minisèries, un format que cada cop té més acceptació i que és a la frontera entre la televisió i el cinema, tenim casos destacats de superestrelles que han volgut provar-ho, com ara el meu admirat Paul Giamatti amb John Adams i en Kevin Costner amb Hatfields & McCoys.

Tornant a les sèries normals, però amb un cas especial perquè va ser cancel·lada després de 9 episodis —que afortunadament eren la primera temporada completa— a causa de la mort de diversos cavalls, a Luck el protagonista era el prolífic i popular Dustin Hoffman, que al seu costat té el desaparegut Dennis Farina, un home que havia fet moltíssima televisió però que ens sonava, i molt, de papers secundaris al cinema.

A Luck també hi tenia un paper el cinematogràfic Nick Nolte, que recentment hem vist a la minisèrie Gracepoint.

Des de 2011 en William H. Macy fa de Frank Gallagher a la versió nord-americana de la britànica Shameless, però entre altres coses ja havia sortit esporàdicament a les 15 temporades d'E.R. i el coneixíem per la seva extensíssima carrera cinematogràfica, on destaca, entre altres, el paper protagonista de Fargo (la pel·lícula, no la sèrie que s'hi inspira i que hem esmentat abans).

Precisament en aquell film va fer un dels seus papers més destacats (i no en té pocs) l'Steve Buscemi, que va triomfar també, amb premis i nominacions, a la recentment finalitzada Boardwalk Empire fent d'Enoch "Nucky" Thompson, el seu protagonista. Abans havia sortit en uns quants episodis de The Sopranos, sèrie creada per la mateixa gent.

La Jessica Lange, que potser per culpa de no voler dissimular l'edat que té va veure com la dècada dels 2000 significava una important disminució de les seves aparicions al cinema, ara i des de 2011 és especialment coneguda pel seu paper televisiu més important, el d'American Horror Story.

O més aviat podríem dir que en són quatre (de moment), ja que aquesta sèrie està concebuda de manera que cada temporada és una història, amb personatges diferents però interpretats pels mateixos actors que l'anterior. Per tant, en el fons és com si cada temporada tingués un rol televisiu diferent.

També el 2011 començava New Girl, més que recomanable sitcom protagonitzada per la Zooey Deschanel, que no tenia una carrera cinematogràfica excessivament llarga, però sí que era coneguda per uns quants papers, entre els quals el de (500) Days of Summer, que l'havien convertit, diuen, en una musa indie.

Un altre cas ben recent és el d'en Kevin Spacey, amb un currículum impressionant que inclou l'Oscar al Millor Actor per American Beauty, i que des de 2013 protagonitza la sèrie d'intriga política House of Cards.

També es diu Kevin, i en portem 3, en Kevin Bacon, amb més papers destacats al cinema dels que tindria espai per esmentar (ja portem un bon tros d'entrada), i que ara és el torturat protagonista, gairebé antiheroi, de The Following.

Ell porta uns anys treballant poc i ella no ha aparegut en un nombre excessiu de pel·lícules —em direu que són joves, però també ho és la Scarlett Johansson i s'ha inflat a fer llargmetratges—, però en Josh Hartnett i l'Eva Green eren famosos pels seus papers cinematogràfics fins que van protagonitzar Penny Dreadful, sèrie que de moment ha vist l'emissió de només una interessant temporada. El senyor Hartnett, per això, ja havia provat la televisió entre 1997 i 1999 amb Cracker.

L'eternament jove Halle Berry, que va esclatar al cinema als anys 2000 sobretot amb l'Oscar a la Millor Actriu per Monster's Ball i, sense tants ni tan importants premis, a la saga X-Men, també s'ha apuntat a aquesta moda, que ja fa uns anys que dura, de treballar a la televisió, com demostra el seu paper protagonista a Extant. 

Un altre cas que volia destacar, i que m'ha sorprès, és el de la Liv Tyler, prou coneguda, que ha agafat un paper secundari a la nova The Leftovers, i un paper secundari sense excessiva presència, a més. 

Ara bé, el fenomen dels darrers anys en aquest sentit ha estat True Detective, protagonitzada per en Woody Harrelson i l'actor de moda, el recentment oscaritzat Matthew McConaughey, i que acabem de veure a Interstellar. De fet, és una minisèrie que tindrà més temporades, cadascuna amb arguments i actors diferents, i hi ha hagut molt d'enrenou, ànsia i especulacions pel que fa als que prendran el relleu d'aquests dos a la segona temporada fins que s'ha sabut que seran dues cares conegudes també pel cinema, en Colin Farrell i en Vince Vaughn, però sonaven molts noms i segur que grandíssims i popularíssims actors i actrius s'han sentit frustrats en no ser escollits.

No hi ha dubte que la televisió és, actualment i des de fa no tants anys, el format més popular tant per part dels espectadors com dels propis intèrprets, i ja no ens sorprèn en absolut que qualsevol actor o actriu que ens puguem imaginar vulgui provar-lo (o tornar-hi). Sense anar més lluny, en John Malkovich i el desaparegut Robin Williams (que de jove havia fet molta televisió però és evident que ara ja no la necessitava) ho havien fet fa molt poc, respectivament amb Crossbones i The Crazy Ones, ambdues cancel·lades després d'una sola temporada. Coses que passen.

Cinema: Interstellar

A hores d'ara ja hauríeu de saber que en aquest bloc, encara que de vegades ho sembli, no només parlo de còmics i sèries de televisió, i que quan parlo de cinema no ho faig sempre sobre films basats en còmics. Avui en toca un de ciència-ficció esperat per moltíssima gent durant mesos i que ja s'ha estrenat i he pogut veure i gaudir. 

És d'aquelles pel·lícules que impacten, que fan reflexionar i ens obsessionen durant hores. Reconec que el dia que la vaig anar a veure em van acompanyar escenes, conceptes i fins i tot la música del meu estimat Hans Zimmer —que torna a col·laborar amb el senyor Nolan per enèsima vegada— durant hores, i me'n vaig anar a dormir pensant-hi encara.

Interstellar és la nova pel·lícula d'en Christopher Nolan, director de la trilogia del Cavaller Fosc i d'Origen, un altre film dels que fan pensar, discutir i gargotejar explicacions en forma de gràfics. Escrit també per ell mateix i el seu germà Jonathan, ens planteja un punt de partida en què, en un futur proper però hàbilment indeterminat, la Terra ha dit prou i ja no és sostenible, de manera que el progrés de la Humanitat no només ha quedat estancat, sinó que la societat ha tornat a ser eminentment agrària, amb un evident retrocés tecnològic i, per acabar-ho d'adobar (no és un joc de paraules del món de l'agricultura, ho prometo), les plagues i les tempestes de pols estan eliminant l'últim mitjà de subsistència que li queda.

En aquest context la família del protagonista, l'antic pilot de proves de la NASA i ara agricultor Cooper (Matthew McConaughey, sens dubte el gran reclam del repartiment gràcies als seus lloats i premiats papers a Dallas Buyers Club i True Detective), mira de sobreviure com pot, fins que una sèrie d'esdeveniments que primer detecta la seva filla, la Murph (Mackenzie Foy), permet a en Cooper descobrir la ubicació secreta del que queda de la NASA, que després de ser oficialment desmantellada amb l'abandonament del programa espacial té un projecte per a conquistar l'espai que ara és possible gràcies al descobriment d'un forat de cuc unes dècades abans. 

Evidentment el recluten per tal de dur a terme la nova fase de la missió, iniciada deu anys abans, i excitat per la possibilitat de posar en pràctica el seu talent per primera vegada en dècades, en Cooper ha de deixar la família a la Terra per tal de salvar la raça humana.

Fins aquí la premissa, no especialment original, però l'atractiu de la pel·lícula resideix en com es plasma la idea, la seva espectacular estètica i la tensió que ens envaeix en diversos moments del seu extensíssim metratge. 169 minuts que es fan una mica llargs cap al final, quan el clímax s'estira en forma d'escenes paral·leles que avancen lentament, a l'estil del clímax de la citada Origen (o Inception) —que, a més, una escena concreta del final ens recorda—, i apareix la interpretació cinematogràfica de complicats conceptes físics que ens fan sentir idiotes i ens maregen amb les sempre atractives però mentalment esgotadores paradoxes temporals.

Pel que fa a les interpretacions, totes excel·lents i amb cares conegudes entre les quals el ja esmentat McConaughey, però també una Anne Hathaway que des que es va pelar a Les Miserables s'ha aficionat a dur els cabells curtíssims (i que torna a col·laborar amb el senyor Nolan després de fer de Catwoman a The Dark Knight Rises), en Michael Caine (cinquena col·laboració amb el director, comptant la trilogia d'en Batman, Origen i aquesta), en John Lithgow (conegut entre altres coses per la sèrie Caiguts del cel, on feia de marcià), la Jessica Chastain (Zero Dark Thirty), en Casey Affleck, en Topher Grace o en Matt Damon. 

Com deia al principi, és d'aquelles pel·lícules que impacten, que entretenen i alhora fan pensar, que val la pena tornar a veure adquirint-les en format domèstic, i a mi em va agradar molt, tant que m'uneixo a tots els que la consideren una de les pel·lícules més importants de 2014, encara que li vaig trobar alguns punts febles que ara repassaré.

El millor

• Les distorsions temporals i els efectes psicològics d'aquestes en els personatges, la part més dramàtica del film
• La cura amb què es lliga tot al final, encara que al públic estàndard com jo se li escapin del tot alguns conceptes físics (i quàntics!) i el maregin les seves implicacions
• La prudència, la mesura amb què ens presenten el punt de partida apocalíptic, sense exageracions i sense arriscar-se a fer prediccions basades en anys concrets 

El pitjor

• L'envelliment d'algun personatge, en termes de maquillatge, està mal executat malgrat l'experiència que a Hollywood tenen en aquest àmbit
• L'angoixant i innecessari allargament de la seqüència del clímax, metratge que es podria haver emprat en explicar millor alguns conceptes, com ara el pla A i el pla B, sobre els quals pivota la missió
• Algunes escenes de més acció, més frenètiques, són una mica confuses des del punt de vista narratiu

Sèries: True Detective

No és cap novetat que moltes sèries de televisió reben la principal publicitat d'allò que s'anomena "boca-orella", i que els que fan servir malament l'expressió rebategen com a "boca-boca" o "boca a boca". Bé, la primera expressió és la correcta (el so no es pot transmetre de boca a boca, cal almenys una orella per a rebre'l), però sigui com sigui és una manera de parlar que apliquem també quan "parlem" a través de les xarxes socials.

Que els nostres coneguts ens recomanin una producció televisiva fa que aquesta tingui molts números de passar a formar part de la nostra llista, però de tant en tant a això se li suma una atenció fora del que és habitual per part dels mitjans especialitzats, que en qüestió de sèries cada cop més són els blocs personals o professionals, i dins d'aquest segon grup trobem aquells redactors que escriuen d'una manera tan envejable literàriament parlant com artificial i plena de tòpics, que ens recorda les crítiques cinematogràfiques de les revistes.

 

No vull divagar més. En qualsevol cas aquesta llarga introducció vol presentar la sèrie de moda, de què segur que heu sentit a parlar (o n'heu llegit coses), que és True Detective, amb una primera temporada de 8 episodis ja emesos per la prestigiosa HBO nord-americana i, segons els seus creadors, un futur en què la idea és que cada temporada giri al voltant d'un cas diferent, amb personatges diferents i actors diferents. 

Només per això la proposta resulta força original i ens permet considerar aquesta primera temporada com un conjunt independent i deixar-ho aquí, encara que si ens ha quedat un bon regust sens dubte donarem una oportunitat a la segona temporada, arribi quan arribi i la interpreti qui la interpreti.

Abans d'entrar en matèria vull remarcar els punts forts de partida d'aquesta sèrie, o almenys de la seva primera temporada: per començar, una parella d'actors conegudíssims de cinema, concretament l'acabat d'oscaritzar per Dallas Buyers Club Matthew McConaughey (que està rebent tants elogis després que a l'inici de la dècada dels 2010 deixés de lluir músculs a les pel·lícules romàntiques i es posés seriós) i en Woody Harrelson, un actor lleig però més que efectiu, la cara del qual és difícil d'oblidar. Per cert, tots dos van coincidir a la gran pantalla a Surfer, Dude (2008).

També tenim la unitat del conjunt gràcies a l'equip format pel creador i guionista (de tots els episodis) Nic Pizzolato i el director (també de tots els episodis) Cary Joji Fukunaga, que no és gens habitual en cap sèrie i que dóna a True Detective la forma d'una pel·lícula d'unes 7 hores dividida en 8 dosis setmanals.

La manera de narrar els esdeveniments també fuig del que esperaríem d'una sèrie de detectius normal, tot i que és una estructura vista en moltes altres ocasions fora del gènere: la història alterna entre el present de 2012 i el primer cas de la parella protagonista el 1995, encara que després agafa protagonisme també l'any 2002.

Són 17 anys en total, amb salts perfectament perceptibles a través de l'aspecte, més jove o més vell, dels personatges (i en aquest apartat, per cert, s'ha fet una feina magnífica), i en la forma d'un interrogatori que pertany a la investigació d'uns fets que tenen a veure amb aquell cas de 1995.

Cal destacar també que només hi apareix un cas, lluny de la típica estructura d'episodis autoconclusius que acostumen a tenir les sèries del gènere i que, personalment, no m'agrada gaire perquè trobo que enganxa molt menys. I és una llàstima, perquè temàticament aquestes històries m'atrauen, però no si cada episodi tracta un cas diferent. Doncs bé, la sèrie de què parlo avui em satisfà com a mínim en aquest sentit.

Amb un ritme lent —molt lent fins i tot— que després es va animant, True Detective gira al voltant d'un cas d'assassinat ritual amb força simbologia a Louisiana, al sud dels Estats Units, que el poc social, cínic i un xic paranoic detectiu Rust Cohle (Matthew McConaughey) sospita que acabarà estant relacionat amb una sèrie de crims similars, visió que no comparteix el cos de policia a què pertany ni tampoc el seu company Marty Hart (Woody Harrelson), un home més sociable —amb les dones joves fins i tot una mica massa— i a les antípodes del seu caràcter, cosa que fa les llargues hores que comparteixen per motius de feina d'allò més difícils i incòmodes.

 
L'interrogatori del present, cada cop més centrat en un Rust castigat pels anys, ens va insinuant que la investigació actual és precisament sobre alguna cosa grossa que se sospita que va fer després d'una llarga temporada desaparegut, però també ens permet, a través de les preguntes i sobretot les respostes dels dos detectius (especialment interessants quan no coincideixen amb el que ens mostren les imatges), conèixer com va anar aquell cas de 1995.

Un cas tancat prematurament, amb molts responsables sense pagar pel que van fer, i que després sabem que el detectiu Cohle va continuar investigant per la seva banda, perquè resoldre'l va esdevenir el seu únic motiu per viure i la sensació que no es va tancar correctament l'ha torturat durant aquests 17 anys que separen els dos principals punts de referència de la narració.

 
Entre els personatges secundaris, que n'hi ha uns quants i entre els quals veiem algunes cares conegudes (al final de la temporada n'haureu pogut comptar, per exemple, dues de Boardwalk Empire, de la mateixa HBO), destaca la Maggie Hart (Michelle Monaghan), la dona d'en Marty, sens dubte la presència femenina més important de la sèrie.

Precisament les interpretacions de tots plegats constitueixen un altre dels punts més forts de la sèrie, com no podia ser d'una altra manera, i aquesta proposta narrativa que ens fa seguir un cas a partir de tres moments diferents en una línia temporal de 17 anys també desperta el nostre interès i ens condueix al clímax en un augment de ritme que s'ha estat gestant de manera molt gradual, sense que ens n'adonéssim, i que esclata durant tot l'episodi final, deixant pel camí uns quants moments memorables amb sobtades i breus pujades de tensió i una atmosfera asfixiant que hem d'atribuir en part a la fotografia i una banda sonora que apareix i desapareix en els moments adequats.

Dit això, és realment True Detective tan i tan bona, fins al punt que tantes veus aficionades i professionals l'han posat entre el millor que s'ha fet mai a la història de la televisió?

Fa de mal dir, en calent. Cal valorar les coses amb perspectiva, però de moment puc dir que sobre gustos no hi ha res escrit i que no hem de deixar que els altres decideixin el que ens ha d'agradar o no, i certament el ritme lent és quelcom que no està fet per a tothom. Cal tenir en compte, també, que quan tantíssima gent posa pels núvols una cosa és fàcil sentir-se decebut amb el resultat final, en l'anomenat efecte hype.

Havent avisat de tot això, per part meva he quedat molt satisfet amb aquests 8 episodis, m'han agradat molt i probablement em compraré la primera temporada de True Detective quan la llancin en format domèstic, i això que ja fa temps que no em sento gaire inclinat a comprar sèries en DVD. Per si us serveix de referència.

Pronòstics personals per als Premis de l'Acadèmia (Oscars) 2014

No havia fet mai una entrada sobre aquest tema, però es dóna la circumstància que enguany he vist bona part de les pel·lícules que competeixen en les diverses categories d'aquesta 86a edició dels Premis de l'Acadèmia de Cinema dels Estats Units, popularment coneguts com els Oscars (o els Oscar, que en català potser hauríem d'eliminar aquest plural anglosaxó), abans que tingui lloc la cerimònia, que en aquest cas se celebrarà i es retransmetrà la matinada del 2 al 3 de març (hora catalana).

Sense ser cap expert en cinema i lluny de la capacitat analítica i literària dels que es dediquen professionalment a aquests temes, voldria fer una reflexió i alhora un pronòstic sobre el que crec que passarà en algunes de les categories, a veure si l'encerto ja que, per una vegada, en comptes d'anar al cinema després de saber quins són els guanyadors, ho he fet abans i vull provar sort.

Abans de començar, però, vull aclarir que aquests guardons són els que desperten més interès i els que influeixen més el gran públic a l'hora de considerar si un film i els seus responsables són més o menys vàlids, però sóc plenament conscient que no són els únics premis que existeixen ni els únics que ens han de fer prendre decisions. Simplement són els més populars, els que provoquen més desplegament per part dels mitjans de comunicació i els que generen més debats i converses, i és per això que els dedico una entrada i en faig un pronòstic que, per cert, no amaga dubtes.

Millor pel·lícula

La categoria de millor pel·lícula és, suposo que hi estem d'acord, la més interessant, perquè acostuma a acompanyada d'altres premis o com a mínim nominacions, atès que un film és el resultat de la feina de molta gent en diversos camps.

I aquí introdueixo els meus dubtes, que afecten diverses categories, perquè ja se sap que en aquests premis hi intervenen factors que van més enllà dels mèrits pròpiament dits. 12 anys d'esclavitud em va agradar força, sí, però pel tema que toca té tots els números d'alçar-se amb aquest premi tant si és la millor com si no. Si no és així, la meva segona candidata i la que més m'ha agradat és Her, seguida de molt a prop per Dallas Buyers Club.

Si em pregunteu amb quina m'ho he passat millor, us diria que The Wolf of Wall Street, però és molt Scorsese i els costa molt premiar el seu estil. Nebraska, per la seva banda, probablement s'ho mereixeria, però en tenir aquesta aura de film independent m'estranyaria que guanyés en uns premis tan llepaculs amb la indústria de Hollywood com aquests.

Pel que fa a American Hustle, és d'aquelles pel·lícules que ens fan gaudir sobretot pel seu repartiment. No dic que sigui pas dolenta o mediocre, en absolut, em va agradar força, però m'adono que segurament m'agradaven més els seus actors i les seves actrius que no pas la història que explicava i com l'explicava. Gravity és una pel·lícula entretinguda i fins a cert punt original en la seva premissa, però no diria mai que és una seriosa candidata al guardó. No puc opinar sobre Philomena, que no he vist, però no crec que ens sorprengui. I tampoc no he vist Captain Phillips, perquè en general les bèl·liques no m'interessen, però té prou competència com perquè la descarti.

Millor director

Tot i que em sorprendria que en la categoria de millor pel·lícula guanyés Nebraska, tal com està feta i com ens expliquen la història no em sorprendria tant que Alexander Payne s'endugués l'estatueta de millor director, i confesso que és una categoria que em costa analitzar. En part perquè sol anar associada a la Millor Pel·lícula i, si és així, suposo que el guanyador serà l'Steve McQueen per 12 years a slave. 

Millor actor protagonista

En aquest cas sí que he vist les interpretacions dels 5 nominats, i m'ho posen molt difícil. Pels mateixos motius que crec que 12 anys d'esclavitud guanyarà el de Millor Pel·lícula, crec que el seu protagonista, en Chiwetel Ejiofor, s'endurà l'estatueta de Millor Actor. Agraden les interpretacions sofertes i els drames d'aquest nivell.

Tanmateix té seriosos rivals: a Hollywood li encanta premiar les transformacions, i en Christian Bale torna a modificar el seu cos a American Hustle (aquest cop per a engreixar-se i, a sobre, per decisió pròpia, sense que la seva contrapartida del món real tingués aquest aspecte). Però no crec que la cosa vagi per aquí. Si premien tant la interpretació com la transformació del cos l'Oscar serà per a en Matthew McConaughey per la seva feina a Dallas Buyers Club, que seria la meva segona opció, i si encerto me n'alegraré.

També aplaudiria que premiessin en Leonardo Di Caprio, i no perquè a The Wolf of Wall Street faci res que no hagi estat fent (i molt bé) durant els darrers anys, que és el paper de ric sonat, sinó per acumulació de mèrits, ja que aquesta és la seva cinquena nominació i encara no l'han premiat mai. I si el guardó se l'endú en Bruce Dern per Nebraska a mi no em sentiran queixar-me, però no crec que passi.

Millor actriu protagonista

Pel que fa a les protagonistes femenines, no he vist pas la feina de les veteraníssimes Judi Dench (Philomena) i Meryl Streep (Agost), però la primera ja duu en aquesta categoria 5 nominacions i cap guardó (per tant, ferma candidata), i la segona... bé, és una habitual de les nominacions i a la seva col·lecció té 2 estatuetes com a millor actriu i 1 com a millor actriu secundària. No crec que repeteixi enguany.

En el cas de les que sí que he vist, descartaria la Sandra Bullock (Gravity) perquè el paper que hi fa tampoc no és espectacular, i apostaria per la Cate Blanchett, però si l'escàndol per les renovades acusacions d'abusos sexuals d'en Woody Allen sobre la seva filla adoptiva quan aquesta era menor d'edat esquitxen tot allò que tingui relació amb Blue Jasmine, la senyora Blanchett podria pagar injustament. 

L'Amy Adams aconsegueix amb American Hustle la seva primera nominació en aquesta categoria, però ja en va tenir 4 com a millor actriu secundària en el passat recent (cap d'elles amb premi). Potser ja és hora de donar-li un premi per acumulació de mèrits, com a en Di Caprio, i si és cert que els Globus d'Or acostumen a premiar el que després premia l'Acadèmia podria guanyar-lo. Seria la meva segona opció després de la Judi Dench (que com ja he dit no he vist), però si les votacions són justes amb la Cate Blanchett serà ella qui s'endugui el premi i el sumi al de millor actriu secundària que va obtenir el 2004 amb L'aviador.

Millor actor secundari

Aquí només hi ha una interpretació sobre la que no puc opinar, perquè no l'he vist, que és la d'en Barkhad Abdi (Captain Phillips), però pel que fa a les altres quatre em moc entre en Bradley Cooper (American Hustle), perquè trobo que clava el paper que li van encarregar i potser seria la manera de compensar que l'any passat no s'endugués el de premi al millor actor per La part positiva de les coses, i en Jared Leto, principal candidat per la seva interpretació d'un homosexual transvestit a Dallas Buyers Club, un paper pel qual, com en Matthew McConaughey, també va transformar el cos aprimant-se fins a l'extrem.

Quedarien fora, doncs, en Michael Fassbender, negrer despietat a 12 anys d'esclavitud, i en Jonah Hill, el millor amic del protagonista de The Wolf of Wall Street, que tard o d'hora acabarà premiat perquè ja ha acumulat moltes nominacions pels seus treballs, dues d'elles per als Oscars.

Millor actriu secundària

Faltant-me veure el paper de la Julia Roberts a Agost, no em sorprendria del tot que rebés aquest guardó després d'una llarga i prolífica carrera i molts premis i nominacions, però només un Oscar, el de millor actriu, per Erin Brokovich fa més de 10 anys.

Però crec que l'aposta òbvia és la de la Lupita Nyong'o pel seu paper torturat a 12 anys d'esclavitud. Si no és així podria guanyar la Jennifer Lawrence per American Hustle. Jo l'hi donaria, però l'any passat ja va guanyar el de millor actriu per La part positiva de les coses, encara que molta gent pensa que no n'hi havia per tant (potser és que va caure bé el personatge i tot i que la interpretació era més normaleta va captivar els votants), i dos anys seguits i amb només 23 anys d'edat ho veig complicat. Els Globus d'Or, però, els ha rebut seguits, per tant hi ha aquest precedent.

Crec que, pels motius exposats, altres sòlides interpretacions com són les de la Sally Hawkins (Blue Jasmine) i la June Squibb (Nebraska) tenen poques opcions de guanyar.

Millor pel·lícula d'animació

Només he vist 3 de les pel·lícules nominades en aquesta categoria, no puc opinar sobre Ernest et Célestine ni Kaze Tachinu, de l'Studio Ghibli i aclamada a tot arreu, però penso que la cosa estarà entre aquesta última i Frozen: el Regne del Gel (que crec que és la que guanyarà), mentre que Gru 2: El meu dolent preferit i la més fluixeta Els Croods quedarien fora.

Millor guió original

Les he vist totes (American Hustle, Blue Jasmine, Dallas Buyers Club, Her i Nebraska), i després de fer l'esforç de distingir les pel·lícula en el seu conjunt d'allò que expliquen, crec que la guanyadora serà Her, per una història preciosa i amb diàlegs realistes i intel·ligents. La que estic força segur que no guanyarà és Blue Jasmine, perquè com que el senyor Woody Allen és qui la va escriure i pesa sobre ell l'escàndol abans descrit, no crec que el premiïn per més que aquesta sigui la seva millor pel·lícula en uns quants anys.

Millor guió adaptat

En aquest cas no he vist Captain Phillips ni Philomena, però entre 12 anys d'esclavitud, The Wolf of Wall Street i Before Midnight crec que serà l'última la que guanyi l'estatueta, encara que sigui com a premi a aquesta popular trilogia sobre la relació d'una parella al llarg de 18 anys que ens ha ofert una entrega cada 9 anys des de 1995.

Sobre la resta de categories, és a dir les de documentals, millor pel·lícula en llengua no anglesa, curts d'imatge real i d'animació, maquillatge i vestuari, i els aspectes tècnics (que espero que siguin els únics guardons que s'emporti Gravity), com que no he vist la majoria dels films no gosaria fer cap aposta, però crec que per exemple la cançó Let it go de Frozen és la candidata més ferma a l'Oscar a la Millor Cançó, i no m'estranyaria que Saving Mr. Banks s'endugués el premi a la Millor Banda Sonora, a càrrec del veterà Thomas Newman.

En resum:

Categoria	Aposta	Desig
Millor pel·lícula	12 anys d'esclavitud	Her
Millor director	Steve McQueen	Alexander Payne
Millor actor protagonista	Chiwetel Ejiofor	Matthew McConaughey
Millor actriu protagonista	Judi Dench	Amy Adams / Cate Blanchett
Millor actor secundari	Jared Leto	Jared Leto / Bradley Cooper
Millor actriu secundària	Lupita Nyong'o	Jennifer Lawrence
Millor pel·lícula d'animació	Frozen	Frozen
Millor guió original	Her	Her
Millor guió adaptat	Before Midnight	Before Midnight

Cinema: The Wolf of Wall Street

Que jo vagi a veure una pel·lícula dirigida per en Martin Scorsese no és gens estrany. Tampoc no ho és que vulgui gaudir d'un film on surti en Leonardo Di Caprio, protagonista o no. Però si a més totes dues circumstàncies coincideixen, com ja ha passat en diverses obres mestres, no cal que me'n diguin res més.

Vaig veure Gangs of New York i Infiltrats per la història, i L'aviador i Shutter Island perquè volia veure en Di Caprio en acció, de manera que quan em vaig assabentar de l'existència de la pel·lícula que ressenyo avui —i va ser per sorpresa, veient-ne un pòster quan faltava poc perquè s'estrenés— vaig decidir immediatament que la veuria, encara que pel títol m'esperava un tema d'allò més avorrit (tenint en compte els meus gustos, és clar).

El que tampoc no sabia (sí, sembla que he estat una mica a la lluna de València) era que la cinquena col·laboració entre Martin Scorsese i Leonardo Di Caprio era una comèdia, que per variar ja va bé. Us asseguro, a més, que amb The Wolf of Wall Street vaig riure de valent. 

No us deixeu espantar pels seus 179 minuts de durada, ni penseu que us avorrireu sentint parlar d'economia. Res d'això. Penseu més aviat en la pila de premis i nominacions que ja ha rebut (Millor Pel·lícula i Millor Actor als Globus d'Or, per exemple) i la possibilitat que guanyi fins a 5 Oscar, concretament a Millor Pel·lícula, Millor Actor, Millor Actor Secundari, Millor Director i Millor Guió Adaptat.



Basada en fets reals (sí, en el llibre autobiogràfic de Jordan Belfort, que fins i tot fa un cameo al final de la pel·lícula), però amb molts dels noms canviats, The Wolf of Wall Street és una comèdia molt gamberra, pujada de to, on la depravació dels personatges ens farà riure mentre la part fosca que tots tenim simpatitza amb les males arts amb què el protagonista es fa ric de la nit al dia.

La pel·lícula, protagonitzada per en Leonardo Di Caprio, ens explica la història d'en Jordan Belfort, un noi tímid que es fa corredor de borsa i té la mala sort de perdre la feina de seguida per culpa del famós Dilluns Negre de 1987. Però gràcies a la seva astúcia, i al fet d'haver deixat de banda els escrúpols en conèixer el seu primer mentor, reneix de les seves cendres quan descobreix la manera de continuar venent accions amb mètodes il·legals.



Ell té clar que es vol fer ric i gaudir de la vida eixelebrada que això comporta, i s'envolta d'una colla que és directament escòria però que té talent per a les vendes, de manera que construeix una empresa cada cop més gran i comença a viure la gran vida, una mica com la que intenten vendre'ns que podrem viure quan anem a una entrevista de feina col·lectiva per al lloc de teleoperador.

Naturalment tot té conseqüències i les anirem veient, però en general el que és aquest film és un seguit de situacions d'allò més divertides (fins i tot delirants) i magníficament interpretades. El seu pujadíssim to en tots els sentits, més propi de Tarantino que no pas del que estem acostumats a veure en Scorsese, l'hem d'agrair al fet que la independent Red Granite Pictures va donar llum verda al projecte després d'anys canviant de mans, ja que cap dels grans estudis no volia finançar una pel·lícula tan explícita en tots els sentits. Per cert, es veu que el mateix Di Caprio en va comprar els drets el 2007 i els va guanyar a en Brad Pitt, que també volia fer-ne una pel·lícula.



Aquest to pujat el podem veure en escenes com aquesta (convenientment editada per ells mateixos, perquè tal com surt a la pel·lícula no es podria veure a Youtube), però també en l'ús extensiu de paraulotes i els comportaments i les actituds immorals de pràcticament tots els personatges. Si teniu la pell fina val més que no aneu a veure aquesta pel·lícula.

Pel que fa als actors, evidentment sense ells la pel·lícula no tindria la qualitat que té, començant pel sempre excel·lent Leonardo Di Caprio, a qui ja sabem que els papers de boig i torturat li surten brodats, però en aquest cas interpreta una altra mena de boig, el boig de poder que es torna addicte als diners, les drogues i el sexe, i penso que també es mereixeria l'Oscar al qual està nominat. Com ja he dit, el Globus d'Or se'l va endur fa uns dies.

Sembla que s'ho passi molt bé fent el cràpula, però també el veurem adreçar-se a l'espectador diverses vegades, sovint tranquil·litzant-lo i estalviant-li avorrides explicacions sobre economia que tenen a veure amb la trama. Curiosament, la seva interpretació en els moments que representa que està sota els efectes de les drogues és fruit no només de la seva qualitat com a actor, sinó també de l'assessorament de l'autèntic Jordan Belfort, que li va descriure com eren les seves pròpies reaccions quan en prenia.

Immediatament després hem de parlar d'en Jonah Hill, que fa de Donnie Azoff, el millor amic d'en Jordan Belfort i la seva mà dreta.

En un paper que ha suposat una altra pila de nominacions per a aquest actor de la factoria Apatow vist en films com Superbad, Moneyball o 21 Jump Street, en Jonah Hill (amb dentadura postissa inclosa) es deixa anar i fa de paio irresponsable, barrut i de poca paciència que provoca més d'un maldecap al protagonista.

A la resta del repartiment, en papers més petits, tenim alguna cara nova com la de la Margot Robbie (que fa de la segona dona del protagonista i que amb aquest film ha obtingut el paper més important de la seva carrera, almenys fins ara), però també de conegudes com la d'en Matthew McConaughey, en Kyle Chandler (Friday Night Lights), el veterà director i actor Rob Reiner, en Jon Favreau, l'Ethan Suplee (My name is Earl), en Kenneth Choi (Sons of Anarchy) o la Cristin Milioti (que fa de la primera dona del protagonista i ens sona especialment per la seva recent arribada a How I met your mother).

Ara bé, dubto que l'hagin fitxat d'allà, ja que va tenir un petit paper a The Sopranos, obra on el senyor Terence Winter, nominat al millor guió adaptat per aquest film, va tenir un important rol com a guionista. Després d'aquella sèrie va crear Boardwalk Empire, on està molt involucrat en Martin Scorsese, per tant el fil deu ser més aviat aquest. A més, a The Wolf of Wall Street veurem un parell dues o tres cares més, en papers molt petits, que vénen de The Sopranos i/o Boardwalk Empire, i fins i tot una picada d'ullet amb l'aparició a la pantalla d'una televisió de l'Steve Buscemi, protagonista de la segona però també present a la primera.

 
Tot està lligat. I està lligat per gent molt vàlida i sinònim d'èxit. Entre actors, director i guionista, no és gens estrany que The Wolf of Wall Street sigui una de les millors pel·lícules de 2013. I els fans d'en Martin Scorsese, i especialment de les seves pel·lícules més centrades en el món del crim, s'adonaran que continua en plena forma, encara que en aquest cas els criminals canviïn els trajos llampants i l'accent italià de pel·lícules com Un dels nostres (amb la qual la que avui ens ocupa té alguns paral·lelismes) pels polos Ralph Lauren i els telèfons.