Sèries: Vinyl

Després d'haver treballat a The Sopranos i Boardwalk Empire, la barreja dels noms Terence Winter i HBO em resulta prou atractiva com per interessar-me per qualsevol nova producció. Si a això hi afegim en Martin Scorsese (per al qual va escriure el guió de The Wolf of Wall Street, per cert) i un tràiler com el que veurem ara, no ha d'estranyar ningú que esperés amb candeletes, des de mesos abans de l'estrena, l'arribada de la sèrie de què parlo avui.

No és la primera vegada que el llegendari director s'involucra en una producció relacionada amb la música, al capdavall els gàngsters no són l'únic que li interessa. A la seva filmografia trobem, per exemple, els documentals The Last Waltz, No Direction Home: Bob Dylan o George Harrison: Living in the Material World. Per tant, el seu interès per la música en general està més que demostrat. 

Reconec que no he vist cap d'aquests films, i que no tinc ni punyetera idea de música, però això no va ser un impediment perquè m'interessés en la nova sèrie de l'HBO, i menys encara amb els noms de l'esmentat Winter i en Mick Jagger com a cocreadors. A banda, naturalment, d'alguns dels noms del repartiment que em cridaven poderosament l'atenció.

Doncs bé, la història se situa a l'any 1973, a Nova York, i la protagonitza el president de la fictícia American Century Records, una discogràfica a punt de fer fallida i també de ser venuda a una altra companyia.

Sembla l'única solució davant la caiguda imparable de l'empresa, que no s'ha sabut adaptar als nous temps i s'ha mostrat incapaç de fer negoci amb els artistes amb què té contractes, però el seu president es resisteix a fer el pas i decideix donar-li una altra oportunitat a aquest projecte personal i moribund.

El problema és que per tal de dur a terme això amb èxit cal un miracle i també tenir el cap molt clar, cosa impossible donades les circumstàncies en què s'embolica un protagonista que, per si mateix, ja no estava del tot equilibrat.

I aquest protagonista és en Richie Finestra (interpretat per un com sempre intens Bobby Cannavale, vist i premiat a Boardwalk Empire i a la pel·lícula Blue Jasmine, per exemple), addicte a l'alcohol i les drogues, violent i apassionat, que de resultes d'un incident durant el pilot de gairebé 2 hores (dirigit pel mateix Scorsese) entra en una espiral de pèssimes decisions i d'autodestrucció que no l'ajuden, precisament, a dur endavant la titànica tasca de salvar el seu segell discogràfic.

Perquè no és una qüestió de diners, per a ell. La música és la seva vida i perd la paciència quan els altres no entenen el que han de fer per trobar nous artistes i bandes que facin revifar la companyia. Ell, de música, hi entén. I és capaç de salvar ACR, però des del seu punt de vista està envoltat d'inútils.

El que passa, però, és que resulta difícil que el respectin i alhora fer bé la seva feina quan la major part del temps està col·locat, comet greus errors i tracta els altres com si fossin draps bruts. Els alts i baixos del personatge, els intents de posar seny i els moments en què li fotríem un tret al cap per acabar amb el patiment tant d'ell com de la gent del seu voltant fan d'en Richie Finestra un dels protagonistes més interessants que m'he trobat en els darrers temps.

Qui normalment l'ha d'aguantar és la seva dona, la Devon (Olivia Wilde, vista a House, per exemple), exmodel que ara és la mare dels seus dos fills i que va veient progressivament com desapareix l'home de qui es va enamorar en els esbojarrats anys 60. Progressivament, dic, però el cert és que la decadència és pronunciada i aviat veu que s'ha d'allunyar d'aquest paio.

Un altre dels que pateixen més per culpa d'en Richie és en Zak Yankovic (Ray Romano, el de Everybody Loves Raymond), cap de promocions d'American Century però també una mena de millor amic d'en Richie, de qui ha d'aguantar tota mena de porcades.

També és un dels personatges més interessants, perquè no podem evitar sentir llàstima per ell, simpatitzar-hi, encara que cal reconèixer que és una mica aturadet en segons quines situacions, i això és un perill al costat d'algú com en Richie.

Un dels membres del repartiment que més em cridaven l'atenció era la Juno Temple, que aquí fa de Jamie Vine i que tenia vista de petits papers en diverses pel·lícules, perquè la senyoreta Temple és l'eterna secundària, i em va agradar veure-la fitxada a Vinyl.

La Jamie és assistent, noia dels encàrrecs, a la discogràfica, però vol esdevenir A&R (Artists and Repertoire), és a dir una persona que s'encarrega de trobar nous talents i guiar-los en la seva carrera artística dins una companyia.

I la veurem patir molt perquè és doblement discriminada com a principiant i dona, però des del principi queda clar que és bona fent aquesta tasca, que ningú li ha demanat i per tant és purament proactiva, en descobrir la banda al voltant de la qual gira bona part de la trama d'aquesta primera temporada.

Es tracta dels Nasty Bits, una banda de punk rock que en aquella època presenta un estil innovador i no del tot del gust del públic, però són un diamant en brut i això ho saben veure tant la Jamie com en Richie, i no tant els altres responsables d'American Century, més antiquats en la seva manera de pensar.

Resulta que la lidera en Kip Stevens, personatge interpretat per en James Jagger. Sí, és el fill d'en Mick Jagger, líder dels Rolling Stones i, com he dit al principi, un dels responsables de la sèrie. Tot queda en família.

No parlaré de tots els personatges, però volia destacar també en Maury Gold, el propietari d'una altra discogràfica i mentor d'en Richie, que és interpretat per en Paul Ben-Victor, vist a The Wire.

És l'enllaç amb l'element mafiós de la sèrie, perquè com no podia ser d'una altra manera -o potser sí, però no s'ha volgut intentar-, tractant-se d'un producte amb en Martin Scorsese i en Terence Winter implicats, el món del crim organitzat apareix a Vinyl per a complicar les coses. I, personalment, atesos els meus gustos en aquest sentit, ja m'està bé. Altres noms que cal com a mínim esmentar són en Max Casella (vist precisament a The Sopranos i Boardwalk Empire), l'Atoh Essando (que fa d'antic cantant de blues amb la carrera truncada per culpa d'en Richie), en Bo Dietl (el molest semimafiós Joe Corso) o en Jack Quaid (fill a la vida real d'en Dennis Quaid i la Meg Ryan que a Vinyl interpreta un jove A&R caigut en desgràcia).

Les trames dels personatges ajuden a tirar endavant un drama d'època -que també presenta salts enrere en el temps, als anys 60, en els feliços primers anys de la història d'en Richie i la Devon- on també gaudirem de la música, sobretot rock però també disco -són els 70!- i altres gèneres, i la presència de personatges històrics reals (Elvis Presley, David Bowie...) que situen els ficticis en un context més proper i recognoscible per a nosaltres.

Trobo que no cal estar excessivament interessat en la música per tal de gaudir de Vinyl, però si ens agrada mínimament és una sèrie encara més recomanable. Personatges interessants, interpretacions d'alt nivell -en especial en Bobby Cannavale, un crac-, magnífica ambientació i trames que de cara a la segona temporada -en què, per cert, ja no participarà en Terence Winter per "diferències creatives"- prometen noves emocions. De moment tenim aquests 10 episodis i la garantia de qualitat de la cadena HBO, si és que per algun motiu estrany no ens convencen els noms que hi ha davant i darrere les càmeres.

Cinema: The Wolf of Wall Street

Que jo vagi a veure una pel·lícula dirigida per en Martin Scorsese no és gens estrany. Tampoc no ho és que vulgui gaudir d'un film on surti en Leonardo Di Caprio, protagonista o no. Però si a més totes dues circumstàncies coincideixen, com ja ha passat en diverses obres mestres, no cal que me'n diguin res més.

Vaig veure Gangs of New York i Infiltrats per la història, i L'aviador i Shutter Island perquè volia veure en Di Caprio en acció, de manera que quan em vaig assabentar de l'existència de la pel·lícula que ressenyo avui —i va ser per sorpresa, veient-ne un pòster quan faltava poc perquè s'estrenés— vaig decidir immediatament que la veuria, encara que pel títol m'esperava un tema d'allò més avorrit (tenint en compte els meus gustos, és clar).

El que tampoc no sabia (sí, sembla que he estat una mica a la lluna de València) era que la cinquena col·laboració entre Martin Scorsese i Leonardo Di Caprio era una comèdia, que per variar ja va bé. Us asseguro, a més, que amb The Wolf of Wall Street vaig riure de valent. 

No us deixeu espantar pels seus 179 minuts de durada, ni penseu que us avorrireu sentint parlar d'economia. Res d'això. Penseu més aviat en la pila de premis i nominacions que ja ha rebut (Millor Pel·lícula i Millor Actor als Globus d'Or, per exemple) i la possibilitat que guanyi fins a 5 Oscar, concretament a Millor Pel·lícula, Millor Actor, Millor Actor Secundari, Millor Director i Millor Guió Adaptat.



Basada en fets reals (sí, en el llibre autobiogràfic de Jordan Belfort, que fins i tot fa un cameo al final de la pel·lícula), però amb molts dels noms canviats, The Wolf of Wall Street és una comèdia molt gamberra, pujada de to, on la depravació dels personatges ens farà riure mentre la part fosca que tots tenim simpatitza amb les males arts amb què el protagonista es fa ric de la nit al dia.

La pel·lícula, protagonitzada per en Leonardo Di Caprio, ens explica la història d'en Jordan Belfort, un noi tímid que es fa corredor de borsa i té la mala sort de perdre la feina de seguida per culpa del famós Dilluns Negre de 1987. Però gràcies a la seva astúcia, i al fet d'haver deixat de banda els escrúpols en conèixer el seu primer mentor, reneix de les seves cendres quan descobreix la manera de continuar venent accions amb mètodes il·legals.



Ell té clar que es vol fer ric i gaudir de la vida eixelebrada que això comporta, i s'envolta d'una colla que és directament escòria però que té talent per a les vendes, de manera que construeix una empresa cada cop més gran i comença a viure la gran vida, una mica com la que intenten vendre'ns que podrem viure quan anem a una entrevista de feina col·lectiva per al lloc de teleoperador.

Naturalment tot té conseqüències i les anirem veient, però en general el que és aquest film és un seguit de situacions d'allò més divertides (fins i tot delirants) i magníficament interpretades. El seu pujadíssim to en tots els sentits, més propi de Tarantino que no pas del que estem acostumats a veure en Scorsese, l'hem d'agrair al fet que la independent Red Granite Pictures va donar llum verda al projecte després d'anys canviant de mans, ja que cap dels grans estudis no volia finançar una pel·lícula tan explícita en tots els sentits. Per cert, es veu que el mateix Di Caprio en va comprar els drets el 2007 i els va guanyar a en Brad Pitt, que també volia fer-ne una pel·lícula.



Aquest to pujat el podem veure en escenes com aquesta (convenientment editada per ells mateixos, perquè tal com surt a la pel·lícula no es podria veure a Youtube), però també en l'ús extensiu de paraulotes i els comportaments i les actituds immorals de pràcticament tots els personatges. Si teniu la pell fina val més que no aneu a veure aquesta pel·lícula.

Pel que fa als actors, evidentment sense ells la pel·lícula no tindria la qualitat que té, començant pel sempre excel·lent Leonardo Di Caprio, a qui ja sabem que els papers de boig i torturat li surten brodats, però en aquest cas interpreta una altra mena de boig, el boig de poder que es torna addicte als diners, les drogues i el sexe, i penso que també es mereixeria l'Oscar al qual està nominat. Com ja he dit, el Globus d'Or se'l va endur fa uns dies.

Sembla que s'ho passi molt bé fent el cràpula, però també el veurem adreçar-se a l'espectador diverses vegades, sovint tranquil·litzant-lo i estalviant-li avorrides explicacions sobre economia que tenen a veure amb la trama. Curiosament, la seva interpretació en els moments que representa que està sota els efectes de les drogues és fruit no només de la seva qualitat com a actor, sinó també de l'assessorament de l'autèntic Jordan Belfort, que li va descriure com eren les seves pròpies reaccions quan en prenia.

Immediatament després hem de parlar d'en Jonah Hill, que fa de Donnie Azoff, el millor amic d'en Jordan Belfort i la seva mà dreta.

En un paper que ha suposat una altra pila de nominacions per a aquest actor de la factoria Apatow vist en films com Superbad, Moneyball o 21 Jump Street, en Jonah Hill (amb dentadura postissa inclosa) es deixa anar i fa de paio irresponsable, barrut i de poca paciència que provoca més d'un maldecap al protagonista.

A la resta del repartiment, en papers més petits, tenim alguna cara nova com la de la Margot Robbie (que fa de la segona dona del protagonista i que amb aquest film ha obtingut el paper més important de la seva carrera, almenys fins ara), però també de conegudes com la d'en Matthew McConaughey, en Kyle Chandler (Friday Night Lights), el veterà director i actor Rob Reiner, en Jon Favreau, l'Ethan Suplee (My name is Earl), en Kenneth Choi (Sons of Anarchy) o la Cristin Milioti (que fa de la primera dona del protagonista i ens sona especialment per la seva recent arribada a How I met your mother).

Ara bé, dubto que l'hagin fitxat d'allà, ja que va tenir un petit paper a The Sopranos, obra on el senyor Terence Winter, nominat al millor guió adaptat per aquest film, va tenir un important rol com a guionista. Després d'aquella sèrie va crear Boardwalk Empire, on està molt involucrat en Martin Scorsese, per tant el fil deu ser més aviat aquest. A més, a The Wolf of Wall Street veurem un parell dues o tres cares més, en papers molt petits, que vénen de The Sopranos i/o Boardwalk Empire, i fins i tot una picada d'ullet amb l'aparició a la pantalla d'una televisió de l'Steve Buscemi, protagonista de la segona però també present a la primera.

 
Tot està lligat. I està lligat per gent molt vàlida i sinònim d'èxit. Entre actors, director i guionista, no és gens estrany que The Wolf of Wall Street sigui una de les millors pel·lícules de 2013. I els fans d'en Martin Scorsese, i especialment de les seves pel·lícules més centrades en el món del crim, s'adonaran que continua en plena forma, encara que en aquest cas els criminals canviïn els trajos llampants i l'accent italià de pel·lícules com Un dels nostres (amb la qual la que avui ens ocupa té alguns paral·lelismes) pels polos Ralph Lauren i els telèfons.