Sèries: House of Cards

House of Cards és moltes coses. Per començar, és la novel·la de 1989 escrita pel senyor Michael Dobbs, excap de personal del govern conservador de Margaret Thatcher. Seria la primera d'una trilogia de thrillers polítics, per cert. 

També és el nom de la minisèrie britànica de 1990 que adaptava la novel·la, i finalment de l'adaptació d'aquesta, més que remake, que des de 2013 esdevindria la primera sèrie de producció pròpia de l'ara mitificada Netflix, la plataforma de distribució digital de moda. 

Com acostuma a passar, les versions nord-americanes de les sèries o pel·lícules britàniques es fan molt més conegudes i populars, i House of Cards no ha estat una excepció. Jo mateix confesso que no he vist l'original, i que m'he enganxat directament a l'americana.

No ens ha de sorprendre: ens ataquen on ens fa més mal i ens presenten una proposta dirigida -almenys als dos primers episodis- per en David Fincher (Se7en, Fight Club, The Curious Case of Benjamin Button, The Social Network o Gone Girl, entre altres), encapçalada pel cinematogràfic Kevin Spacey al costat de la Robin Wright, unes quantes cares conegudes més i uns estàndards de producció que van més enllà de l'afirmació que les sèries actuals tenen una qualitat excel·lent i, en el cas d'aquesta sèrie, són directament cinematogràfics.

Val la pena veure el tràiler per tal de fer-se una idea de què trobarem en aquesta sèrie que, sens dubte, pot semblar poc atractiva per al públic no gaire -o gens- interessat en la política, i potser aquest públic li dóna una oportunitat i se'n cansa al cap de 3 o 4 episodis, però probablement no, perquè al cap i a la fi és un thriller, una sèrie de suspens, en què excepcionalment no cal que entenguem totes les subtrames i els tecnicismes per tal de gaudir-ne.

Personalment, com que no conec a fons el sistema polític estatunidenc, hi ha diverses línies de diàleg que em costen d'entendre pel seu contingut, però al capdavall es tracta de quedar-se amb la idea, i la idea és que el seu protagonista és un dels malparits més mal parits que he vist en cap producte audiovisual.

Interpretat per en Kevin Spacey, en Francis "Frank" Underwood és, al principi de la sèrie, Cap de la Majoria de la Cambra de Representants, pertany al Partit Demòcrata, que és al govern en aquell moment, i la seva feina consisteix a convèncer els membres del seu partit -i del rival, si és possible- per tal que, malgrat els seus diversos orígens i interessos com a representants dels moltíssims districtes electorals dels Estats Units, votin segons la voluntat del govern. 

I quan dic "convèncer" em refereixo a fer-ho amb tots els mitjans possibles, que en el cas del senyor Underwood sovint inclouen suborns, xantatges i amenaces. Per tant, és una feina ideal per a un manipulador, que és com podem definir aquest home fred, malvat i extremament ambiciós que, com era d'esperar, anirà escalant posicions al llarg d'una sèrie que ja duu 4 temporades i tindrà la cinquena l'any vinent. 

Al seu costat hi ha la Claire Underwood (Robin Wright, directora també de diversos episodis), la seva dona, que comença portant una ONG però després s'implica directament en la política, ja que en el fons és l'única persona a qui en Frank escolta, la seva millor consellera.

És freda i ambiciosa, com ell, tot i que no arriba als extrems del seu marit, i sota diverses capes d'un escut aparentment impenetrable s'amaguen molts retrets, penediments i secrets. Quan xoca, el matrimoni Underwood trontolla i provoca terratrèmols, però quan no, és l'equip més poderós del món.

Per sota d'ella en aquest sentit hi ha en Doug Stamper (Michael Kelly), cap de personal d'en Frank que també és la seva mà dreta. Sembla que l'admira i el respecta profundament, però és un home en el fons insegur i plenament conscient que, si cal, el seu superior se'n desfarà sense dubtar ni un segon. Que li faci la feina bruta encara fa que sigui més real aquest temor.

Trobo que és un dels personatges més interessants de la sèrie, perquè mostra moltes febleses que sembli tan dur amb aquells que sí que pot esclafar. El seu alcoholisme n'és una mostra més.

Precisament una de les víctimes de les seves maneres, sempre sota les ordres d'en Frank, és en Peter Russo (Corey Stoll, vist a Ant-Man i la sèrie The Strain), congressista per Pensilvània al qual el protagonista i en Doug manipulen a través de paranys i xantatges tot i que és del seu mateix partit.

En Remy Danton (Mahershala Ali) és un home polivalent que va canviant de tasques i feines durant la sèrie, de vegades al bàndol d'en Frank i d'altres representant interessos totalment contraris al personatge interpretat per en Kevin Spacey, cosa que el converteix també en un dels més interessants del repartiment.

Per la seva banda, en Freddy Hayes (Reg E. Cathey, vist a la cinquena temporada de The Wire) és el que probablement es podria considerar l'únic amic d'en Frank Underwood. Regenta un petit local de barbacoa, molt modest, al qual el polític va amb certa regularitat.

Evidentment, a mesura que en Frank va escalant posicions, aquesta curiosa amistat va patint transformacions o adaptacions a les circumstàncies. Potser no és un personatge necessari per a la trama, però permet veure el component humà (o inhumà) del protagonista.

A House of Cards hi ha moltíssims personatges i trames i, com passa sovint, no puc parlar de tots ells, però no podia deixar fora la Zoe Barnes (Kate Mara), la jove reportera tossuda que estableix una relació mútuament beneficiosa amb el protagonista: ell li passa informació que li interessa que es difongui i ella la publica i es va fent un nom en la professió.

El vessant periodístic de la sèrie està representat per ella i també altres professionals que al principi no fan gaire cas dels avisos de la noia sobre la maldat d'en Frank Underwood, però després se'n convenceran només per acabar veient que, facin el que facin, ell té el poder i sempre se'n sortirà.

Perquè és aquesta mena de protagonista, en Frank Underwood. Al marge de l'interès que té la sèrie com a thriller polític, que en té i molt, tenim un personatge principal terriblement poderós, fred, malvat i indiscutiblement malparit, però per molt que ens repugnin els seus actes i la seva manera de pensar, ens fascina i ens fa enganxar a la sèrie. I, de pas, ens preguntem si la sèrie és molt patriòtica o tot el contrari, en retratar les corrupteles del sistema polític nord-americà en forma de ficció perfectament versemblant.

Estrelles de cine que se'n van a la tele

Com ens agrada veure actors i actrius de cinema apareixent en sèries de televisió, oi? Sens dubte són reclams que ajuden a apujar audiències d'episodis concrets, però el tema de què parlaré avui no és el dels convidats especials, que seria literalment inabarcable perquè ha passat durant dècades i continuarà passant. Vull parlar de personalitats destacades de la gran pantalla que en un moment de la seva carrera decideixen provar sort a la petita.

Mentre que des de fa moltíssims anys, abans de triomfar amb papers protagonistes al cinema, els intèrprets s'anaven donant a conèixer a les sèries de televisió —un mètode que encara funciona, com ens demostra per exemple el cas de la Katherine Heigl (de Grey's Anatomy a col·leccionar pel·lícules, i ara altre cop a la tele amb State of Affairs)—, cada cop són més les cares conegudíssimes que decideixen, tot i tenir una sòlida carrera cinematogràfica, protagonitzar sèries de televisió, i és que la qualitat d'aquestes ha augmentat espectacularment dels anys 2000 ençà, els ha donat prestigi i és fàcil que una estrella sumi dos i dos: sortir en una sèrie implica moltes més hores d'exposició i popularitat i, molt sovint, guanyar més diners i tot, a canvi, és clar, d'unes condicions menys còmodes pel que fa a la durada dels compromisos, deixant de banda l'encasellament que sempre implica interpretar un paper durant gaire temps.

De tota manera el cas és que ara fer pel·lícules ja no és necessàriament l'equivalent a arribar al cim de la fama, per a un actor o una actriu. Més aviat al contrari, perquè molts dels actors i les actrius més populars són els i les que fan papers a la televisió, i d'aquestes feines se'n parla molt més que no pas de les pel·lícules, on moltes estrelles televisives fins i tot fan papers secundaris o terciaris, com en Bryan Cranston, protagonista de Breaking Bad. Fem, doncs, un repàs dels casos més destacats des del meu punt de vista.

Un dels primers que vaig conèixer, quan encara no era la tendència que és ara —i investigar-ho més exhaustivament implicaria un buidat de currículums impossible d'assumir— és el de la Patricia Arquette, actriu prou coneguda al cinema que de 2005 a 2011 va interpretar la protagonista de Medium, i que també ha sortit a les temporades 4 i 5 de Boardwalk Empire de manera més recent. 

Li ha agafat el gust, a la petita pantalla, perquè l'any vinent protagonitzarà CSI: Cyber, un spin-off més de la franquícia CSI, a la sèrie principal de la quart ja va sortir en un episodi, on precisament es presentava el personatge.

Però és anterior, de 2001 —encara que jo la vaig començar a veure després—, 24, amb el també llavors conegudíssim Kiefer Sutherland al capdavant del repartiment. De fet, l'hem vist envellir des de llavors en aquest paper, breument interromput per la fallida sèrie Touch (res a veure amb el meu manga preferit), i ha estat tant de temps a la televisió que és fàcil considerar que ha estat sempre el seu entorn de treball, però no és així. Sigui com sigui, per a milions de persones sempre serà en Jack Bauer.

El cas de l'Alec Baldwin, un paio que veiem a tot arreu, és especial. De fet va començar a la televisió, com molts altres actors, però se'l coneix sobretot per la seva carrera cinematogràfica, que inclou fins i tot un paper a Torrente 5.

Tanmateix no ha aparcat la televisió, ans al contrari: hi ha fet un munt d'aparicions episòdiques, alguna sèrie sencera i, especialment, 30 Rock (2006-2013), que li va suposar uns quants premis i nominacions.

La Glenn Close, amb una solidíssima carrera al cinema, va trigar més, però, a passar a la televisió, on va fer com a feines més destacades una temporada sencera a The Shield el 2005 i, sobretot, la protagonista de Damages, de 2007 a 2012.

Un altre cas d'actor que ha compaginat cinema i televisió des del principi és en Martin Freeman, però el gran públic el coneix pel seu paper de Bilbo a la trilogia cinematogràfica El Hòbbit. Si ens fixem en els seus papers televisius, destaquen el de la The Office original (2001-2003), el de Sherlock (des de 2010) i, més recentment i a l'altra banda del bassal, Fargo.

El mateix es pot dir del seu company de repartiment, Billy Bob Thornton, que no s'estrenava amb Fargo a la televisió, però que era conegut principalment pels seus nombrosos rols a la gran pantalla.

Parlant de minisèries, un format que cada cop té més acceptació i que és a la frontera entre la televisió i el cinema, tenim casos destacats de superestrelles que han volgut provar-ho, com ara el meu admirat Paul Giamatti amb John Adams i en Kevin Costner amb Hatfields & McCoys.

Tornant a les sèries normals, però amb un cas especial perquè va ser cancel·lada després de 9 episodis —que afortunadament eren la primera temporada completa— a causa de la mort de diversos cavalls, a Luck el protagonista era el prolífic i popular Dustin Hoffman, que al seu costat té el desaparegut Dennis Farina, un home que havia fet moltíssima televisió però que ens sonava, i molt, de papers secundaris al cinema.

A Luck també hi tenia un paper el cinematogràfic Nick Nolte, que recentment hem vist a la minisèrie Gracepoint.

Des de 2011 en William H. Macy fa de Frank Gallagher a la versió nord-americana de la britànica Shameless, però entre altres coses ja havia sortit esporàdicament a les 15 temporades d'E.R. i el coneixíem per la seva extensíssima carrera cinematogràfica, on destaca, entre altres, el paper protagonista de Fargo (la pel·lícula, no la sèrie que s'hi inspira i que hem esmentat abans).

Precisament en aquell film va fer un dels seus papers més destacats (i no en té pocs) l'Steve Buscemi, que va triomfar també, amb premis i nominacions, a la recentment finalitzada Boardwalk Empire fent d'Enoch "Nucky" Thompson, el seu protagonista. Abans havia sortit en uns quants episodis de The Sopranos, sèrie creada per la mateixa gent.

La Jessica Lange, que potser per culpa de no voler dissimular l'edat que té va veure com la dècada dels 2000 significava una important disminució de les seves aparicions al cinema, ara i des de 2011 és especialment coneguda pel seu paper televisiu més important, el d'American Horror Story.

O més aviat podríem dir que en són quatre (de moment), ja que aquesta sèrie està concebuda de manera que cada temporada és una història, amb personatges diferents però interpretats pels mateixos actors que l'anterior. Per tant, en el fons és com si cada temporada tingués un rol televisiu diferent.

També el 2011 començava New Girl, més que recomanable sitcom protagonitzada per la Zooey Deschanel, que no tenia una carrera cinematogràfica excessivament llarga, però sí que era coneguda per uns quants papers, entre els quals el de (500) Days of Summer, que l'havien convertit, diuen, en una musa indie.

Un altre cas ben recent és el d'en Kevin Spacey, amb un currículum impressionant que inclou l'Oscar al Millor Actor per American Beauty, i que des de 2013 protagonitza la sèrie d'intriga política House of Cards.

També es diu Kevin, i en portem 3, en Kevin Bacon, amb més papers destacats al cinema dels que tindria espai per esmentar (ja portem un bon tros d'entrada), i que ara és el torturat protagonista, gairebé antiheroi, de The Following.

Ell porta uns anys treballant poc i ella no ha aparegut en un nombre excessiu de pel·lícules —em direu que són joves, però també ho és la Scarlett Johansson i s'ha inflat a fer llargmetratges—, però en Josh Hartnett i l'Eva Green eren famosos pels seus papers cinematogràfics fins que van protagonitzar Penny Dreadful, sèrie que de moment ha vist l'emissió de només una interessant temporada. El senyor Hartnett, per això, ja havia provat la televisió entre 1997 i 1999 amb Cracker.

L'eternament jove Halle Berry, que va esclatar al cinema als anys 2000 sobretot amb l'Oscar a la Millor Actriu per Monster's Ball i, sense tants ni tan importants premis, a la saga X-Men, també s'ha apuntat a aquesta moda, que ja fa uns anys que dura, de treballar a la televisió, com demostra el seu paper protagonista a Extant. 

Un altre cas que volia destacar, i que m'ha sorprès, és el de la Liv Tyler, prou coneguda, que ha agafat un paper secundari a la nova The Leftovers, i un paper secundari sense excessiva presència, a més. 

Ara bé, el fenomen dels darrers anys en aquest sentit ha estat True Detective, protagonitzada per en Woody Harrelson i l'actor de moda, el recentment oscaritzat Matthew McConaughey, i que acabem de veure a Interstellar. De fet, és una minisèrie que tindrà més temporades, cadascuna amb arguments i actors diferents, i hi ha hagut molt d'enrenou, ànsia i especulacions pel que fa als que prendran el relleu d'aquests dos a la segona temporada fins que s'ha sabut que seran dues cares conegudes també pel cinema, en Colin Farrell i en Vince Vaughn, però sonaven molts noms i segur que grandíssims i popularíssims actors i actrius s'han sentit frustrats en no ser escollits.

No hi ha dubte que la televisió és, actualment i des de fa no tants anys, el format més popular tant per part dels espectadors com dels propis intèrprets, i ja no ens sorprèn en absolut que qualsevol actor o actriu que ens puguem imaginar vulgui provar-lo (o tornar-hi). Sense anar més lluny, en John Malkovich i el desaparegut Robin Williams (que de jove havia fet molta televisió però és evident que ara ja no la necessitava) ho havien fet fa molt poc, respectivament amb Crossbones i The Crazy Ones, ambdues cancel·lades després d'una sola temporada. Coses que passen.