Cinema: Terminator - Dark Fate

Quan una saga m'agrada en soc un seguidor fidel. Tant se val el que en diguin aquells que mai no estan contents amb les seqüeles, els spin-offs o els productes relacionats. Ho trobo d'un immobilisme poc sa.

Per tant, vaig gaudir de Terminator (1984) i Terminator 2 (1991), però també de Terminator 3 (2003), Terminator: Salvation (2009) i l'esbojarrada -però genial producte de fanservice- Terminator: Genisys (2015), tres continuacions que no van tenir gaire bona acollida.

I que els propietaris dels drets de la franquícia van decidir eliminar del cànon, malgrat que Genisys havia de ser la primera d'una nova trilogia, i fer una nova entrega que reprendria la història després de Terminator 2, d'aquí la marginació dels fets de les altres pel·lícules a "línies temporals alternatives", en paraules de James Cameron, productor d'aquest film i director dels aclamats dos primers.

De fet, suposo que no soc l'únic que en les històries sobre viatges en el temps es perd, troba paradoxes per tot arreu i nota com li surt fum del cap quan intenta debatre esdeveniments, i amb la saga Terminator això em passa molt. En aquesta nova entrega, Terminator: Dark Fate, dirigida per Tim Miller, opten per explicar les incongruències d'una manera ben senzilla.

Els esforços dels protagonistes de T2 van aconseguir evitar que Skynet dugués a terme la rebel·lió de les màquines coneguda com a Dia del Judici, però en el seu lloc va ser una altra intel·ligència artificial, anomenada Legion, la que es va rebel·lar contra els seus creadors i finalment va crear uns altres Terminators.

Excusa barata per allargar la franquícia, no ens enganyem, però als seus fans ja ens va bé, perquè ens dona l'oportunitat de gaudir de més aventures d'aquest univers. En el nou film, doncs, el cíborg assassí enviat des del futur s'anomena Rev-9 (Gabriel Luna) i té unes característiques que recorden molt el T-1000, de metall líquid, de la segona pel·lícula. De fet, hi ha diverses picades d'ullet a la cèlebre seqüela, un film que demostrava que de vegades les segones parts són millors que les primeres.

L'androide té la missió d'acabar amb la Dani Ramos (Natalia Reyes), que viu a Ciutat de Mèxic l'any 2020, que al llarg de la pel·lícula sabrem quin paper juga en tot plegat. D'altra banda, la resistència humana envia, per protegir-la des de l'any 2042, la Grace (Mackenzie Davis), una humana millorada.

Es repeteixen esquemes vistos en altres entregues: persecucions espectaculars en cotxes i camions, trets, explosions, un personatge messiànic, un que el vol matar i un altre que el vol defensar. En definitiva, els ingredients típics d'un film de la saga.

Per apel·lar als fans de tota la vida, i com acostuma a passar últimament amb la resurrecció de sagues cinematogràfiques, s'ha repescat la Sarah Connor (Linda Hamilton), que representa que s'ha dedicat a eliminar aquests nous Terminators que esporàdicament han anat arribant, cosa que havia passat desapercebuda perquè ho feia de manera eficient i en poc temps gràcies a la informació anònima que rebia cada cop que havia d'arribar un nou cíborg.

És un personatge emblemàtic, recuperat per al gaudi del públic, però amb una tràgica trajectòria que remata les penes que ja havia passat a les dues primeres pel·lícules. Fins a aquest punt crec que el text no destrossa res, però ara vindran SPOILERS. Quedeu avisats.

Qui li enviava la informació dels Terminators, es fa evident a mesura que avança la història i no veiem un Arnold Schwarzenegger que el pòster ens prometia, és el T-800, que en teoria havia mort al final de T2, però... resulta que aquest és un altre, i és que per més lògic que ens pugui semblar ara -i és un argument que compro però llavors no se'ns havia acudit-, Skynet havia enviat més d'un androide a matar en John Connor.

Qui ho va aconseguir, se'ns explica aquí, és aquesta altra unitat, que ara es fa dir Carl, s'ha fet vell, té família i explica que això li ha fet penedir-se del que va fer i desenvolupar el que sembla una consciència. Naturalment, a la Sarah li resulta molt difícil de digerir.

Aquesta excusa per repescar també l'amic Arnie l'accepto sense cap mena de problema, i a més és un aliat imprescindible per mirar de fer front a l'aparentment invencible enemic d'aquesta ocasió. Els seus enfontaments són espectaculars, però s'agraeix l'empoderament femení que representen la Grace i una Sarah Connor també envellida, però entrenada i disposada a donar la vida.

Terminator: Dark Fate ha tingut, sembla ser, crítiques que la deixen una mica millor que les anteriors tres pel·lícules, però aquelles han estat destrossades amb el pas del temps, i no dubto que a aquesta li passarà el mateix. En tot cas, sembla que s'ha fumut una patacada comercial, i no espero que en facin continuacions.

Tampoc calen. A mi m'ha deixat prou satisfet, i com que la saga m'agrada, en realitat no m'importa què és canònic i què no. Però tinc clar que qualsevol fan de Terminator, si no és d'aquells intransigents que no volen saber res després de T2, l'hauria de veure.

La saga Rambo

Fa més de 6 anys vaig dedicar una entrada a una de les sagues més famoses i populars de la història del cinema, per bé que sovint injustament criticada per la seva extensió i algunes entregues considerades de poca qualitat a partir de cert punt.

Era la saga del boxador Rocky Balboa i després d'aquella entrada se n'han fet dues pel·lícules més, tot i que amb el seu protagonista reconvertit en secundari de luxe, amb els títols de Creed i Creed II, i gosaria dir que ara sí, de debò, la història s'ha acabat. 

Doncs bé, aquell protagonista era en Sylvester Stallone, que també hi havia fet de guionista i director en algunes entregues, i avui faig una nova entrada dedicada, en aquest cas, a la seva altra saga més famosa, també llarga i recentment ressuscitada. 

Es tracta de Rambo, tota una icona del cinema d'acció dels anys 80, i el paper amb què més s'associa l'actor -i en aquest cas coguionista de tots els films i director d'un- a més del del boxador italoamericà. 

És fàcil deixar-se endur pels prejudicis i considerar la saga, que ara té cinc films, el típic producte d'acció hollywoodià sense gaire interès argumental, però si se li dona l'oportunitat s'aprecia la construcció del personatge i un missatge antibel·licista i de denúncia de la burocràcia estatunidenca que devia fer empipar més d'un polític de l'època de les tres primeres pel·lícules. 

A diferència del que passa amb Rocky, les cinc primeres entregues de la qual van ser numerades, amb Rambo la cosa va diferent: el primer film es diu First Blood (1982), basant-se en el llibre de David Morrell de 10 anys abans, i suposo que en aquell moment no es plantejava com a saga.

El cas és que, dirigida per Ted Kotcheff, explica les desventures d'en John J. Rambo, un veterà del Vietnam que es troba amb el rebuig del seu país, ara que ha fet el seu servei i ha viscut coses horribles que no tothom podria suportar. 

Concretament es troba que en un petit poble de l'estat de Washington el detenen simplement perquè es resisteix a fer cas al xèrif, que li diu que marxi perquè no li agrada, quan només hi volia fer un mos. La cosa escala fins al punt que s'enfronta a la policia local i acaba atrinxerant-se a la muntanya, obligat a fer servir les seves habilitats com a boina verda per la mateixa gent per la qual va lluitar a l'altra punta del món. 

Queda clar el to antibel·licista que esmentava més amunt, i d'hipocresia popular, i retrata, amb exageracions cinematogràfiques com és evident, situacions en què es trobaven o es podien trobar aquests veterans que tornaven de la guerra i no els quedava res. 

Amb la introducció també del seu antic superior, el coronel Trautman (Richard Crenna), el film seria molt diferent dels que vindrien després, tant pel to com pel fet de situar-se en un entorn civil, on l'únic guerra és la que lliura el protagonista contra aquest món que li ha girat l'esquena. És l'entrega més ben considerada de la saga, també, tot i que a la seva època no agradava tant com posteriorment.

Saltem a l'any 1985, en què es va estrenar Rambo: First Blood Part II, dirigida per George P. Cosmatos i escrita, a banda del senyor Stallone, per en James Cameron. 

Aquí, el coronel Trautman oferia a en Rambo sortir de la presó, on complia condemna fent treballs forçats després dels fets del primer film, a canvi de tornar al Vietnam i col·laborar en una missió de localització de presoners de guerra que havien quedat allà des del final del conflicte, més de 10 anys enrere.

En aquest cas es tracta d'una pel·lícula directament de guerra, amb trets, explosions i combat en plena selva vietnamita, però el missatge de denúncia també era clar, en mostrar els tripijocs del govern dels Estats Units per tal de simular els esforços de recuperació dels presoners de cara a la galeria, sense cap interès real en fer-ho. Naturalment, en Rambo es nega a participar en la pantomima i, com a bon combatent que és, decideix rescatar els presoners al preu que sigui.

Queda clar per què el coronel deia als policies de la primera pel·lícula que no sabien a què s'enfrontaven quan li havien tocat els pebrots a aquesta màquina de combat, no perquè sigui de temperament irascible, al contrari, sinó perquè es resisteix tant a lluitar que, quan ho fa, hi va amb tot.

Aquesta segona pel·lícula va ser un fracàs de crítica directament, però va triomfar a taquilla i roman com una de les més estimades de la franquícia. Sí que és veritat, però, que s'hi veuen elements de blockbuster i augmenta la teatralitat dels diàlegs, que tot i així tenen algunes línies memorables.

El 1988 s'estrenava Rambo III, ja descartada qualsevol referència a First Blood del títol, i simbòlicament va ser un encert, perquè aquesta entrega, dirigida per Peter MacDonald, és bàsicament un film d'acció continuada, poc drama i pràcticament cap reflexió sobre la guerra en si ni sobre la política de tot plegat.

Aquí, en Rambo, que viu tranquil·lament a Tailàndia ajudant una comunitat de monjos budistes, rebutja l'encàrrec per part del ja conegut coronel Trautman d'anar a l'Afganistan a ajudar els mujahidins a combatre les forces soviètiques perquè està cansat de lluitar i, al capdavall, ja no és a la presó i això no li suposaria cap commutació de pena... fins que s'assabenta que la missió encapçalada pel seu antic superior ha fracassat, l'han capturat i decideix anar a rescatar-lo.

La tercera entrega de la saga ens ofereix moments d'acció trepidant, moltes explosions, trets i morts. Sembla que el 1990 va ser inclosa al Llibre Guinness dels Rècords com a la pel·lícula més violenta que s'havia fet mai. La Wikipedia ens diu, però, que la quarta entrega, de la qual parlo més avall, la va superar.

En tot cas, advertit que Rambo III no era tan bona com les altres dues, i sabent que directament es considera dolenta, n'he gaudit pel que és: un film bèl·lic d'allò més entretingut i amb moments memorables en què veiem el protagonista desfermat i més temerari que mai.

Val a dir, però, que tot i que no hi ha denúncia sobre la vessant política de tot plegat, és curiós com segurament es va convertir en un film incòmode per als Estats Units, ja que aquests mujahidins que es retraten com la noble resistència acabarien sent el maldecap més gran del país de les barres i les estrelles en el que duem de segle XXI. Allò que s'ha dit tants cops que en Bin Laden i companyia eren recolzats pels Estats Units fins que se'ls van girar en contra és cert, i en aquesta pel·lícula es retrata aquella aliança que els esclataria a la cara una dècada i escaig després.

20 anys després, el 2008, s'estrenava Rambo, així, a seques, que en alguns països es va anomenar "John Rambo" -títol provisional que l'Stallone va acabar descartant perquè suggeria el final de la saga, com en el cas de Rocky Balboa, i no tenia pas la intenció d'acabar-la-.

Dirigida pel mateix Stallone, en aquest cas el protagonista tornava a viure a Tailàndia, guanyant-se les garrofes com a caçador de serps i transportant gent amb la seva barca, fins que un grup de missioners que volien dur ajuda a un poblat de l'ètnia karen de Birmània, víctima del genocidi per part de l'exèrcit oficial del país, li demana simplement que els transporti allà, ja que és l'home que millor coneix aquella zona.

Ell s'hi nega, perquè està encara més tip de lluitar que el 1988 i ja sap que hi haurà merder, a més que considera inútil ajudar la gent d'aquesta manera en comptes d'agafant les armes i lluitant contra l'exèrcit, però tampoc no té intenció de ficar-se en aquesta història.

Evidentment, quan s'assabenta que els missioners no han tornat s'ensuma que s'han complert els seus temors i accepta l'encàrrec d'anar a rescatar-los acompanyat d'un grup de mercenaris. Rambo torna a ser un film de rescat (com els dos anteriors) en què veiem l'exmilitar desplegar les seves habilitats gairebé sobrehumanes, però té un to crepuscular, com correspon a la seva nova edat, també de l'actor que l'interpreta, ja estrenada la seixantena quan es va rodar el film, en què l'home s'ha tornat més taciturn i humil, a més d'escèptic i prudent.

A diferència de Rocky Balboa, però -i perdoneu-me que les compari, però arribaven amb només dos anys de diferència i responien a la voluntat de l'amic Sly de recuperar aquests personatges icònics- no va tenir gaire bona acollida, i val a dir que no és gaire diferent de Rambo III en el sentit que al final pràcticament tot és combat i explosions.

On sí que la supera és en l'extrema violència que s'hi veu, tant pel que fa a les tortures rebudes per les víctimes com per l'horrible destrucció dels cossos que provoquen les potents armes que s'hi fan servir.

Un element criticat pel seu altíssim grau, però que jo trobo que ajuda a ser encara més conscient de la devastació que provoquen les guerres. En Rambo ho sap, i no s'hi vol ficar, però quan ho ha de fer hi posa el 100%. Al capdavall, com li deia el seu admirat coronel Trautman, porta el guerrer dins i no pot girar d'esquena a aquest fet.

Acabaré el repàs aquí, perquè tot i que Rambo té un final que dona a entendre que el personatge troba la pau, ara s'ha estrenat, 11 anys després -malgrat que la intenció original era estrenar-la no gaire després de la quarta-, la cinquena entrega de la saga, que té un títol que sí que suggereix el final de la història, Rambo: Last Blood, però li vull dedicar una entrada sencera.

Cinema: Alita - Battle Angel

Fa tres anys bastant clavats vaig publicar una entrada sobre Gunnm, mític manga del gènere cyberpunk que m'acabava de llegir i que tenia ganes de ressenyar, i ara és el moment de fer la crítica personal de la pel·lícula d'imatge real que se n'ha estrenat, després de dècades de projecte liderat per en James Cameron, que com ja vaig explicar estava esperant que la tecnologia d'animació per ordinador avancés prou.

Ja vaig dir en parlar del manga d'en Yukito Kishiro que m'havia agradat moltíssim, i que era una delícia per als fans del gènere, amb el retrat d'un món altament tecnificat, brut, i ambientat en una ciutat de desferres amb un alt nivell de pobresa, violència i "ciborguització" de la gent, a més que la Gally, la seva protagonista -més coneguda com a Alita per la seva edició americana-, era un dels personatges femenins més interessants que havia vist mai, gràcies als seus múltiples vessants. Així, com està l'adaptació cinematogràfica esperada durant tant de temps?

No em posaré ara a parlar en profunditat de l'argument de la pel·lícula ni dels seus personatges, això es pot llegir a la ressenya sobre el manga original, però ho puc resumir en què Alita: Battle Angel, dirigida per en Robert Rodríguez (Desperado, Four Rooms, Planet Terror, Obert fins a la matinada, les dues Sin City o les dues Machete, entre altres), és la història d'una cíborg que ha perdut la memòria i que és rescatada de la ferralla pel doctor Ido (Christoph Waltz), científic que la repara i li fa de figura paterna.

Mentre s'adapta al seu nou entorn i es fa amiga de l'humà Hugo (Keean Johnson), van despertant en ella records d'una art marcial que forma part d'allò que ha oblidat i que li farà molt de servei en un món tan perillós. Per sobre de tot, literalment, la ciutat voladora de Zalem, el lloc on els habitants de la superfície com a màxim somien amb veure algun dia.

El personatge de l'Alita és interpretat per la Rosa Salazar (vista en dues pel·lícules de la saga Maze Runner, per exemple), lògicament "transformada" per assemblar-se a la protagonista del còmic, amb uns ulls exageradament grans per tal de traslladar l'estètica manga a la pel·lícula d'imatge real, una decisió que pot sorprendre una mica, però ens hi acostumem ràpidament perquè la veiem com el que vol ser, una Alita real, i al capdavall viu en un món amb tants cíborgs que hi ha coses que criden més l'atenció.

En realitat, més que transformada, l'actriu el que fa és posar, a més de la veu, els moviments del seu cos, que són capturats per tal que la cara digitalment creada del personatge es mogui de manera realista, una tècnica per altra banda no precisament nova al món del cinema.

Els efectes especials de la pel·lícula són excel·lents, però trobo que ha arribat un punt que ja no sorprenen, perquè ens fem un tip de veure films dels quals es pot afirmar el mateix, fins al punt que és difícil destacar en aquest sentit. Potser un expert trobarà en Alita coses que no s'havien vist mai, però com a espectador gens especialitzat, aquesta és la meva opinió.

Pel que fa a la trama, i la fidelitat al material original, he de dir que a mi ja m'està bé que les pel·lícules sobre còmics siguin adaptacions i no es calquin -com va fer precisament el senyor Rodríguez a Sin City-, però malgrat la meva memòria defectuosa hi va haver diverses escenes del film que em van fer pensar en moments del còmic i fins i tot els vaig anticipar mentalment, així que com a mínim hi ha un grau força alt de fidelitat.

Hi ha diferències, és clar. És un altre llenguatge, se centra en destacar altres coses i, com que està pensada com la primera part d'una trilogia -que ja veurem si es fa, perquè comercialment no ha acabat de tenir gaire sort-, hi ha elements sobre els quals es passa de puntetes i queda clar que ens els volen explicar, però encara no.

On sí que vaig notar una diferència és en la relació entre l'Alita i l'Hugo, que als còmics també té un to romàntic, és cert, però no tant, i per descomptat no amb una Alita tan entregada i dependent com la de la pel·lícula, segurament l'element que menys em va agradar, sobretot perquè ella és extremament forta i som en una època en què comencem a ser conscients que aquestes dinàmiques no són necessàries, i fins i tot poden ser perjudicials. Per tant, un pas enrere en aquest sentit.

Pel que fa al ritme, és una pel·lícula relativament curta pel que podria haver estat i sens dubte és tendència a Hollywood des de fa uns anys, sobretot amb productes basats en franquícies, 122 minuts -crèdits inclosos-, però sigui com sigui té un ritme àgil, a la primera escena massa i tot per al meu gust, fins al punt que amb prou feines sonen els acords d'una cançó i ja passem a la següent escena, amb una altra música, que fa que el canvi es noti més. Per sort, aquesta precipitació només es produeix al principi de tot, i de la resta podem dir això, que és àgil.

La pel·lícula també és equilibrada, amb escenes de construcció del personatge protagonista, d'aprofundiment en els secundaris -no gaire, però-, amb drama i misteri, però sens dubte l'acció s'endú una part molt important de la història, amb combats espectaculars i també algunes escenes de motorball, l'esport de Gunnm, que queda clar que en una hipotètica seqüela tornaran a sortir.

Pel film veiem desfilar també personatges secundaris amb cares conegudes com ara la Jennifer Connelly o en Mahershala Ali, actor tan de moda últimament, i tan premiat.

Però si som coneixedors dels còmics, a mesura que fa la sensació que la pel·lícula arriba al seu final -i quan hi arriba n'és conscient també el públic neòfit, perquè l'última escena no en deixa cap dubte- ens adonem que queden moltes coses per explicar, i que per força hi ha d'haver almenys una continuació. Això és una arma de doble tall, perquè si per motius financers al final no es fa, Alita quedarà una mica coixa com a història.

Malgrat aquest inconvenient, però, ens trobem davant d'una magnífica adaptació d'un material que ja era excel·lent en paper, segurament eclipsat per Akira i The Ghost in the Shell (no fa gaire també adaptat a imatge real), però igualment membre de ple dret del club de grans manga cyberpunk.

Cinema: Titanic 3D

Avui fa exactament 100 anys de l'enfonsament del Titanic, i aprofito per parlar de la pel·lícula que vaig anar a veure amb la meva noia fa exactament 7 dies: parlo evidentment de Titanic, d'en James Cameron, de 1997 i reestrenada ara en 3D aprofitant que fa 15 anys de la seva estrena original i 100 dels esdeveniments que tenen lloc al film.

No sóc partidari de les 3D al cinema, no em criden gens i trobo que les apliquen en pel·lícules on no s'aprofita. A més, acostumat des de fa poc a les que ofereix la Nintendo 3DS amb els seus jocs m'he adonat que no hi ha res que "surti" de la pantalla, sinó que l'efecte és el de diversos nivells de profunditat, però sempre "cap a dins" de la pantalla. Això fa que sigui ridícul i provoqui vergonya aliena veure els nens que aixequen les mans com si poguessin agafar les coses que en realitat no surten de la pantalla ni ho sembla, però què hi farem...

Això de les 3D ho aprofita Cameron per tal de guanyar més diners amb un film que va costar originalment 200 milions de dòlars i en va recaptar 2.000, una jugada comercial que incrementarà els seus calés i permetrà que dugui a terme els seus futurs projectes, entre els quals Avatar 2 i l'adaptació del manga Gunmm (Alita) per al 2016.

En realitat, però, les 3D s'aprofiten millor en unes escenes que en d'altres (per exemple, no són necessàries durant els àpats que veiem a la pel·lícula), de manera que amb la remasterització del film trobo que n'hi havia prou, però són els temps que són i ara està de moda això, i ja que anava a veure-la al cine ho volia fer bé.

He dit moltes vegades que Titanic no m'agradava, perquè la vaig veure en VHS, llogada i quan era relativament nova, quan jo tenia una edat en què aquesta mena de pel·lícules no em deien res, i a sobre em queia malament en DiCaprio, ídol adolescent de l'època, després de veure'l a l'estranya Romeo + Juliet, però igual que tornar a veure la pel·lícula de Baz Luhrmann ja de gran i entenent el seu estil gràcies a Moulin Rouge em va fer gaudir del segon visionat de l'adaptació moderna de l'obra de Shakespeare, ara amb 30 anys he gaudit més del film d'en James Cameron. A més, ara en Leonardo DiCaprio és probablement el meu actor preferit.

Sí, hi vaig anar d'"acompanyant", però amb un nou punt de vista i per primera vegada en una pantalla de cinema he de dir que està força bé, aquesta pel·lícula, si bé no forma part del meu Top 20. Un film que no és res més que una història personal de les moltes que devien tenir lloc en aquell vaixell que es va enfonsar en el seu viatge inaugural, i a sobre al voltant d'un grup de personatges ficticis, però al cap i a la fi una bona història amb moments trepidants, romàntics, tràgics i espectaculars. Llarga, de 194 minuts, però no es fa gens pesada. Encara que tots dos protagonistes, la Kate Winslet i en Leo DiCaprio, la considerin una pel·lícula amb què van guanyar molts calés i molta fama, però que si no fos per això no posarien al seu currículum.

Estic content d'haver-li donat una segona oportunitat i em convenço encara més que hi ha coses que es veuen de manera diferent segons l'edat que hom té. Clarament Titanic no és una pel·lícula per a nois de 15-18 anys amb ganes de cinema de comèdia o acció, però sí per a homes de 30 amb sensibilitat. I, naturalment, per a noies de totes les edats.