Cinema: Alita - Battle Angel

Fa tres anys bastant clavats vaig publicar una entrada sobre Gunnm, mític manga del gènere cyberpunk que m'acabava de llegir i que tenia ganes de ressenyar, i ara és el moment de fer la crítica personal de la pel·lícula d'imatge real que se n'ha estrenat, després de dècades de projecte liderat per en James Cameron, que com ja vaig explicar estava esperant que la tecnologia d'animació per ordinador avancés prou.

Ja vaig dir en parlar del manga d'en Yukito Kishiro que m'havia agradat moltíssim, i que era una delícia per als fans del gènere, amb el retrat d'un món altament tecnificat, brut, i ambientat en una ciutat de desferres amb un alt nivell de pobresa, violència i "ciborguització" de la gent, a més que la Gally, la seva protagonista -més coneguda com a Alita per la seva edició americana-, era un dels personatges femenins més interessants que havia vist mai, gràcies als seus múltiples vessants. Així, com està l'adaptació cinematogràfica esperada durant tant de temps?

No em posaré ara a parlar en profunditat de l'argument de la pel·lícula ni dels seus personatges, això es pot llegir a la ressenya sobre el manga original, però ho puc resumir en què Alita: Battle Angel, dirigida per en Robert Rodríguez (Desperado, Four Rooms, Planet Terror, Obert fins a la matinada, les dues Sin City o les dues Machete, entre altres), és la història d'una cíborg que ha perdut la memòria i que és rescatada de la ferralla pel doctor Ido (Christoph Waltz), científic que la repara i li fa de figura paterna.

Mentre s'adapta al seu nou entorn i es fa amiga de l'humà Hugo (Keean Johnson), van despertant en ella records d'una art marcial que forma part d'allò que ha oblidat i que li farà molt de servei en un món tan perillós. Per sobre de tot, literalment, la ciutat voladora de Zalem, el lloc on els habitants de la superfície com a màxim somien amb veure algun dia.

El personatge de l'Alita és interpretat per la Rosa Salazar (vista en dues pel·lícules de la saga Maze Runner, per exemple), lògicament "transformada" per assemblar-se a la protagonista del còmic, amb uns ulls exageradament grans per tal de traslladar l'estètica manga a la pel·lícula d'imatge real, una decisió que pot sorprendre una mica, però ens hi acostumem ràpidament perquè la veiem com el que vol ser, una Alita real, i al capdavall viu en un món amb tants cíborgs que hi ha coses que criden més l'atenció.

En realitat, més que transformada, l'actriu el que fa és posar, a més de la veu, els moviments del seu cos, que són capturats per tal que la cara digitalment creada del personatge es mogui de manera realista, una tècnica per altra banda no precisament nova al món del cinema.

Els efectes especials de la pel·lícula són excel·lents, però trobo que ha arribat un punt que ja no sorprenen, perquè ens fem un tip de veure films dels quals es pot afirmar el mateix, fins al punt que és difícil destacar en aquest sentit. Potser un expert trobarà en Alita coses que no s'havien vist mai, però com a espectador gens especialitzat, aquesta és la meva opinió.

Pel que fa a la trama, i la fidelitat al material original, he de dir que a mi ja m'està bé que les pel·lícules sobre còmics siguin adaptacions i no es calquin -com va fer precisament el senyor Rodríguez a Sin City-, però malgrat la meva memòria defectuosa hi va haver diverses escenes del film que em van fer pensar en moments del còmic i fins i tot els vaig anticipar mentalment, així que com a mínim hi ha un grau força alt de fidelitat.

Hi ha diferències, és clar. És un altre llenguatge, se centra en destacar altres coses i, com que està pensada com la primera part d'una trilogia -que ja veurem si es fa, perquè comercialment no ha acabat de tenir gaire sort-, hi ha elements sobre els quals es passa de puntetes i queda clar que ens els volen explicar, però encara no.

On sí que vaig notar una diferència és en la relació entre l'Alita i l'Hugo, que als còmics també té un to romàntic, és cert, però no tant, i per descomptat no amb una Alita tan entregada i dependent com la de la pel·lícula, segurament l'element que menys em va agradar, sobretot perquè ella és extremament forta i som en una època en què comencem a ser conscients que aquestes dinàmiques no són necessàries, i fins i tot poden ser perjudicials. Per tant, un pas enrere en aquest sentit.

Pel que fa al ritme, és una pel·lícula relativament curta pel que podria haver estat i sens dubte és tendència a Hollywood des de fa uns anys, sobretot amb productes basats en franquícies, 122 minuts -crèdits inclosos-, però sigui com sigui té un ritme àgil, a la primera escena massa i tot per al meu gust, fins al punt que amb prou feines sonen els acords d'una cançó i ja passem a la següent escena, amb una altra música, que fa que el canvi es noti més. Per sort, aquesta precipitació només es produeix al principi de tot, i de la resta podem dir això, que és àgil.

La pel·lícula també és equilibrada, amb escenes de construcció del personatge protagonista, d'aprofundiment en els secundaris -no gaire, però-, amb drama i misteri, però sens dubte l'acció s'endú una part molt important de la història, amb combats espectaculars i també algunes escenes de motorball, l'esport de Gunnm, que queda clar que en una hipotètica seqüela tornaran a sortir.

Pel film veiem desfilar també personatges secundaris amb cares conegudes com ara la Jennifer Connelly o en Mahershala Ali, actor tan de moda últimament, i tan premiat.

Però si som coneixedors dels còmics, a mesura que fa la sensació que la pel·lícula arriba al seu final -i quan hi arriba n'és conscient també el públic neòfit, perquè l'última escena no en deixa cap dubte- ens adonem que queden moltes coses per explicar, i que per força hi ha d'haver almenys una continuació. Això és una arma de doble tall, perquè si per motius financers al final no es fa, Alita quedarà una mica coixa com a història.

Malgrat aquest inconvenient, però, ens trobem davant d'una magnífica adaptació d'un material que ja era excel·lent en paper, segurament eclipsat per Akira i The Ghost in the Shell (no fa gaire també adaptat a imatge real), però igualment membre de ple dret del club de grans manga cyberpunk.

Lectures: Gunnm

Intentar llegir tota la literatura (còmics inclosos) que hom considera que val la pena és una tasca impossible. Però fins i tot acotant l'objectiu, la dificultat per llegir tot allò que ens agradaria llegir, per manca de temps, diners i oportunitat, és immensa. 

Centrant-nos en el que podríem anomenar "clàssics (moderns) del manga" -que és acotar molt- hi ha una obra que tenia pendent des de feia moltíssim, però que també em va costar força acabar d'adquirir completa perquè en general la gent no se'n desprèn i no ha estat fins fa poc que he començat a explorar nous sistemes de compravenda de segona mà. A més, la lectura l'he anat fent a batzegades, cosa que ho ha retardat tot. En fi, ja ha arribat l'hora de fer la ressenya d'aquest popularíssim manga dels anys 90.

Publicat originalment a la revista Business Jump entre 1990 i 1995 i recopilat en 9 volums, a l'estat espanyol va arribar amb el segell de Planeta DeAgostini primer en format grapa -i malgrat això complet- i després en un format gran que es presenta com una edició més completa, però en una estranya divisió en 12 números que només va encarir el preu total d'una col·lecció que ni tan sols ens va arribar en el sentit de lectura oriental que ja començava a ser costum. Però ja se sap que a l'editorial li va costar adoptar el format volum japonès que el públic ja exigia i també deixar d'emmirallar els còmics d'origen japonès que publicava.

En fi, Gunnm (conegut també com a Alita, ángel de combate per culpa de la versió estatunidenca Battle Angel Alita) és un dels manga més emblemàtics del gènere cyberpunk, amb el permís d'Akira, i ens situa en un futur distòpic i concretament en una ciutat de desferres densament poblada i amb uns nivells molt alts de pobresa, delinqüència, pol·lució i "ciborguització" de la gent, que tira endavant com pot controlada pels buròcrates i els rics de la ciutat flotant de Salem, prohibida per a ells, i que és l'origen de les deixalles de la superfície.

L'ambientació és fascinant, un món altament industrialitzat però brut, caòtic i amb éssers d'allò més estrambòtics, violència ben gràfica i dissenys detalladíssims de l'autor, en Yukito Kishiro, que enganya a primera vista amb uns dibuixos de característiques encara vuitanteres, però que són una delícia per a la vista i que, en aquest cas, es beneficien de la mida gran de l'edició que es va treure Planeta de la màniga.

La història comença quan en Daisuke Ido, un cibermetge, descobreix part del cos destrossat d'una cíborg que té amnèsia, i li posa el nom de Gally. La reconstrueix i en té cura amb una barreja d'amor paternofilial, fraternal i fins i tot romàntic, sentiments correspostos.

Però la Gally, que l'únic que recorda del seu passat és que sap lluitar emprant la disciplina Panzer Kunst, no vol ser la seva nina i esdevé Caçadora Guerrera, una feina que consisteix en combatre delinqüents de tota mena i que permeten que la història vagi avançant, al principi, en forma de capítols autoconclusius.

La història, però, té una subtrama que després esdevé més important, i és el viatge de la Gally per a descobrir la seva autèntica identitat, cosa que la duu a intentar arribar a Salem per a obtenir respostes, i de resultes d'un seguit de desgràcies el seu camí es torça diverses vegades i fa que, al seu torn, la història giri inesperadament de manera que es produeixen tres grans etapes diferenciades en la narració: després de fer de Caçadora Guerrera es converteix en jugadora de motorball, les violentes curses que són l'opi del poble en aquesta ciutat, i més tard es veu obligada a treballar per als odiats buròcrates de Salem en la caça del malvat científic Desty Nova.

A mesura que avança el relat, l'autor ens va delectant amb una rica diversitat de personatges -des dels entranyables secundaris com en Fogya, en Kaos o la Koyomi fins a temibles i formidables enemics com en Jasugun o en Den-, ginys electrònics, armadures, vehicles i edificis que conformen un imaginari que associarem per sempre a aquest trepidant manga, farcit d'acció, drama i violentes sorpreses.

Però el més important que ens ofereix aquest còmic és la seva protagonista, un dels personatges femenins més interessants amb què m'he trobat llegint còmics: extremament forta, hàbil i resistent, però per dins sensible i capaç d'enamorar-se -sense que això sigui, compte, un element gaire important de l'obra-, és una heroïna inoblidable que no m'estranya que hagi fascinat, juntament amb la història i l'ambientació, fins i tot el director de cinema James Cameron, que fa moltíssism anys que en vol fer una pel·lícula però declarava que estava esperant que la tecnologia CGI estigués prou avançada i, per fi, però quedant-se en les tasques de producció després de passar a en Robert Rodríguez la direcció, sembla que la podrem veure el 2017.



Pel que fa a altres adaptacions, només hi ha dues OVA, de 1993, que adapten els primers volums del manga i que vam poder veure en català fa molts anys, com demostra aquest primer capitol que es pot veure sencer al vídeo.

Però la història de la Gally no s'acaba aquí: l'any 2000 el mestre Kishiro va decidir reprendre el manga després d'haver-se vist obligat a tancar-lo bruscament per malaltia -el final de Gunnm, sense voler-lo rebentar, és brutal i a mi ja m'està bé que de tant en tant es facin finals així, però el seu creador no en va quedar content- i en va crear una seqüela que sorgeix d'abans del final del manga original -negant-lo-, aquest cop amb el nom de Gunnm Last Order, que d'aquí a molt poc veurà finalitzada la seva publicació també a l'estat espanyol amb el 25è volum d'un manga que al Japó va recopilar en 19 volums el material serialitzat entre 2000 i 2014 (sí, Planeta fent de les seves altre cop).

I no només això: en castellà també estan disponibles Ashen Victor, un spin-off situat abans del manga original i centrat en el motorball, i Gunnm Gaiden: Other Stories, un volum amb històries extra que en realitat només en conté una que no figuri a l'edició ressenyada de la història principal. Per tant, si la volem tindrem repetides 3 de les 4 històries. Genial. Suposo que en aquesta edició hi apareixen formant part de les pàgines inèdites amb què s'anunciava, però que no sé identificar perquè no vaig llegir mai la primera edició.

Per cert: un altre dels punts suposadament forts d'aquesta edició -el que sí que ho és sense cap mena de dubte és la nova traducció, a càrrec d'en Marc Bernabé- són els extres del final d'alguns dels volums, amb esbossos i informació detalladíssima de l'univers Gunnm, però que si no hem llegit la història anteriorment ens farà menjar spoilers, i molt greus. "Gràcies".

Actualment el senyor Kishiro publica una seqüela de Gunnm Last Order que porta per títol Gunnm: Kasei Senki, en anglès Gunnm: Mars Chronicle. I bé, no va arribar a Occident però deixen pels núvols el videojoc de PlayStation Gunnm: Martian Memory, del qual ja vaig parlar, i que amb la implicació total de l'autor de l'obra original es pot considerar un capítol oficial, més encara quan algunes idees que plantejava es van fer servir per a Last Order.