Cinema: Alita - Battle Angel

Fa tres anys bastant clavats vaig publicar una entrada sobre Gunnm, mític manga del gènere cyberpunk que m'acabava de llegir i que tenia ganes de ressenyar, i ara és el moment de fer la crítica personal de la pel·lícula d'imatge real que se n'ha estrenat, després de dècades de projecte liderat per en James Cameron, que com ja vaig explicar estava esperant que la tecnologia d'animació per ordinador avancés prou.

Ja vaig dir en parlar del manga d'en Yukito Kishiro que m'havia agradat moltíssim, i que era una delícia per als fans del gènere, amb el retrat d'un món altament tecnificat, brut, i ambientat en una ciutat de desferres amb un alt nivell de pobresa, violència i "ciborguització" de la gent, a més que la Gally, la seva protagonista -més coneguda com a Alita per la seva edició americana-, era un dels personatges femenins més interessants que havia vist mai, gràcies als seus múltiples vessants. Així, com està l'adaptació cinematogràfica esperada durant tant de temps?

No em posaré ara a parlar en profunditat de l'argument de la pel·lícula ni dels seus personatges, això es pot llegir a la ressenya sobre el manga original, però ho puc resumir en què Alita: Battle Angel, dirigida per en Robert Rodríguez (Desperado, Four Rooms, Planet Terror, Obert fins a la matinada, les dues Sin City o les dues Machete, entre altres), és la història d'una cíborg que ha perdut la memòria i que és rescatada de la ferralla pel doctor Ido (Christoph Waltz), científic que la repara i li fa de figura paterna.

Mentre s'adapta al seu nou entorn i es fa amiga de l'humà Hugo (Keean Johnson), van despertant en ella records d'una art marcial que forma part d'allò que ha oblidat i que li farà molt de servei en un món tan perillós. Per sobre de tot, literalment, la ciutat voladora de Zalem, el lloc on els habitants de la superfície com a màxim somien amb veure algun dia.

El personatge de l'Alita és interpretat per la Rosa Salazar (vista en dues pel·lícules de la saga Maze Runner, per exemple), lògicament "transformada" per assemblar-se a la protagonista del còmic, amb uns ulls exageradament grans per tal de traslladar l'estètica manga a la pel·lícula d'imatge real, una decisió que pot sorprendre una mica, però ens hi acostumem ràpidament perquè la veiem com el que vol ser, una Alita real, i al capdavall viu en un món amb tants cíborgs que hi ha coses que criden més l'atenció.

En realitat, més que transformada, l'actriu el que fa és posar, a més de la veu, els moviments del seu cos, que són capturats per tal que la cara digitalment creada del personatge es mogui de manera realista, una tècnica per altra banda no precisament nova al món del cinema.

Els efectes especials de la pel·lícula són excel·lents, però trobo que ha arribat un punt que ja no sorprenen, perquè ens fem un tip de veure films dels quals es pot afirmar el mateix, fins al punt que és difícil destacar en aquest sentit. Potser un expert trobarà en Alita coses que no s'havien vist mai, però com a espectador gens especialitzat, aquesta és la meva opinió.

Pel que fa a la trama, i la fidelitat al material original, he de dir que a mi ja m'està bé que les pel·lícules sobre còmics siguin adaptacions i no es calquin -com va fer precisament el senyor Rodríguez a Sin City-, però malgrat la meva memòria defectuosa hi va haver diverses escenes del film que em van fer pensar en moments del còmic i fins i tot els vaig anticipar mentalment, així que com a mínim hi ha un grau força alt de fidelitat.

Hi ha diferències, és clar. És un altre llenguatge, se centra en destacar altres coses i, com que està pensada com la primera part d'una trilogia -que ja veurem si es fa, perquè comercialment no ha acabat de tenir gaire sort-, hi ha elements sobre els quals es passa de puntetes i queda clar que ens els volen explicar, però encara no.

On sí que vaig notar una diferència és en la relació entre l'Alita i l'Hugo, que als còmics també té un to romàntic, és cert, però no tant, i per descomptat no amb una Alita tan entregada i dependent com la de la pel·lícula, segurament l'element que menys em va agradar, sobretot perquè ella és extremament forta i som en una època en què comencem a ser conscients que aquestes dinàmiques no són necessàries, i fins i tot poden ser perjudicials. Per tant, un pas enrere en aquest sentit.

Pel que fa al ritme, és una pel·lícula relativament curta pel que podria haver estat i sens dubte és tendència a Hollywood des de fa uns anys, sobretot amb productes basats en franquícies, 122 minuts -crèdits inclosos-, però sigui com sigui té un ritme àgil, a la primera escena massa i tot per al meu gust, fins al punt que amb prou feines sonen els acords d'una cançó i ja passem a la següent escena, amb una altra música, que fa que el canvi es noti més. Per sort, aquesta precipitació només es produeix al principi de tot, i de la resta podem dir això, que és àgil.

La pel·lícula també és equilibrada, amb escenes de construcció del personatge protagonista, d'aprofundiment en els secundaris -no gaire, però-, amb drama i misteri, però sens dubte l'acció s'endú una part molt important de la història, amb combats espectaculars i també algunes escenes de motorball, l'esport de Gunnm, que queda clar que en una hipotètica seqüela tornaran a sortir.

Pel film veiem desfilar també personatges secundaris amb cares conegudes com ara la Jennifer Connelly o en Mahershala Ali, actor tan de moda últimament, i tan premiat.

Però si som coneixedors dels còmics, a mesura que fa la sensació que la pel·lícula arriba al seu final -i quan hi arriba n'és conscient també el públic neòfit, perquè l'última escena no en deixa cap dubte- ens adonem que queden moltes coses per explicar, i que per força hi ha d'haver almenys una continuació. Això és una arma de doble tall, perquè si per motius financers al final no es fa, Alita quedarà una mica coixa com a història.

Malgrat aquest inconvenient, però, ens trobem davant d'una magnífica adaptació d'un material que ja era excel·lent en paper, segurament eclipsat per Akira i The Ghost in the Shell (no fa gaire també adaptat a imatge real), però igualment membre de ple dret del club de grans manga cyberpunk.

Lectures: The Ghost in the Shell

Si ens fan fer una llista reduïda de les pel·lícules d'animació japonesa més emblemàtiques no només dels anys 90 -època clau per a l'anime, perquè va ser quan realment es va internacionalitzar-, sinó de la història en general, segur que un dels títols que esmentarem serà el del film de Mamoru Oshii, perquè independentment del que en pensem és evident que va ser una fita per al cinema animat, no gaire inferior al que va representar Akira uns anys abans.

Però l'excel·lent pel·lícula del mestre Oshii, de 1995, té el seu origen en un manga del també llegendari Shirow Masamune, encara que quan es parli de Ghost in the Shell normalment la referència sigui aquella primera adaptació animada en comptes del material original en paper.

Serialitzat al Japó a la revista Young Magazine entre 1989 i 1990 i amb el títol de Kôkaku Kidôtai, es tracta d'un còmic que ja havia estat editat en castellà, primer el 1993 en format prestigi (el que es feia abans amb el manga si no era en grapa, però igualment poc encertat en la insistència en tractar el manga com el còmic americà) i després, el 1998, en volum recopilatori de tapa tova, ara ja amb el nom internacional de Ghost in the Shell, tot deixant com a subtítol el Patrulla Especial Ghost de la primera edició.

I aquest volum és el que vam tenir -jo el vaig comprar de segona mà fa uns anys, però no l'havia llegit i me'l vaig vendre quan vaig saber que es reeditaria- fins que l'any passat Planeta Cómic va decidir llançar-ne una nova edició, amb sentit de lectura oriental, tapa dura folrada de pell, nova traducció i el títol de The Ghost in the Shell.

Tot això, i que hi hagués més pàgines en color i que el paper fos satinat, són detalls deixats de banda pels enfurismats fans que només es van fixar en què faltaven dues pàgines de sexe lèsbic, encara que la decisió d'eliminar-les fos del mateix Shirow Masamune.

En general a mi no m'agrada la censura, però una modificació feta pel mateix autor és quelcom que respecto i recolzo. Al capdavall era una escena gratuïta i explícita fins a l'extrem, encara que en la seva absència sí que és cert que a la nova edició es nota un salt. 

En qualsevol cas, aquesta és l'edició definitiva d'un clàssic del manga i és com l'he llegit per primer cop, una assignatura que tenia pendent.

Per si algú no ho sap, The Ghost in the Shell és una obra que pertany al gènere cyberpunk -ja trigava a sortir la parauleta, eh?- i ens situa a la fictícia ciutat japonesa de Niihama o New Port City en un 2029 que ja no ens queda tan llunyà i que, per tant, es comença a veure exagerat en la interpretació que té en aquest manga.

Hi veiem una societat altament cibernetitzada, en què tothom té modificat el cos amb tecnologia en un grau major o menor, però que, lluny de ser una utopia, també té problemes com la pobresa, el crim i la corrupció, en realitat magnificats.

En aquest context, protagonitza la història la Motoko Kusanagi, tota una icona del manga i l'anime, que lidera una unitat d'exmilitars i expolicies en tasques de contraterrorisme cibernètic, tot plegat sota la responsabilitat del vell Aramaki. 

Es coneix com la Secció 9 de Seguretat Pública i entre els seus membres hi ha personatges secundaris destacats, com en Batou, que podríem considerar la mà dreta de la major, o en Togusa, l'ase dels cops i el menys cibernetitzat del grup. 

Però cap d'ells no aconsegueix fer la més mínima ombra a la Motoko, una ginoide de cos sencer, que només conserva el seu cibercervell original, té una força i una agilitat enormes i compta amb l'estimació i el respecte -en els dos sentits de la paraula- dels seus companys.

La trama está estructurada en forma de missions, relacionades amb hackers, polítics corruptes i complots, que donen al manga la forma de recopilatori d'històries curtes, tot i que la situació general evoluciona pel que fa a la desconfiança creixent del govern en aquesta unitat creada al principi de la història.

L'interès que tenen aquestes missions és desigual, i val a dir que sovint es basen en premisses molt complexes i difícils de seguir -havent tingut l'encàrrec de revisar aquesta traducció, i coneixent qui la va signar, sé que no s'hi podia fer gran cosa més-, i les digressions metafísiques i científiques de l'autor, tant en el guió com a les constants notes, no hi ajuden. 

Estem davant d'una obra que no puc dir que sigui amena, de fet és feixuga i m'ha costat de tirar endavant, però des del punt de vista de l'acció -sense pensar gaire en la trama-, un dibuix molt de l'època, atapeït i dinàmic, i el carisma d'uns personatges que segurament ja coneixem de les adaptacions animades i noves obres en paper -que no són poques, comptant també seqüeles, remakes, reboots i tot el que se'ls ha contiinuat acudint en aquests gairebé 30 anys-, recomano que se li doni una oportunitat. En part també perquè les adaptacions n'han agafat coses, però en trobarem d'altres que es van quedar en aquest manga.

Ara entenc, però, per què la referència és la pel·lícula de 1995. Tot i que és més seriosa que aquest manga, que té tocs d'humor, és també molt menys densa. I si, tot i així, ens sembla que encara ho és, una altra opció és el film d'imatge real de 2017, molt criticat però per a mi una bona adaptació d'aquest univers.

Cinema: Blade Runner 2049

Considerada per molts la millor pel·lícula de ciència-ficció de la història del cinema, Blade Runner (1982), de Ridley Scott i protagonitzada per un Harrison Ford que en molt pocs anys va demostrar que sabia triar papers que esdevindrien llegendaris, és una pel·lícula que m'agrada molt i comprenc perfectament per què és tan estimada, però que he vist poques vegades.

Tot i que no n'he fet cap crítica -potser algun dia-, sí que he parlat del llibre d'en Philip K. Dick que la va originar, Do androids dream of electric sheep? i de la famosa "maledicció" del film. Fa poc l'he tornat a veure, però, aprofitant l'avinentesa de l'estrena de la seva seqüela, que arriba 35 anys després.

Primer de tot, una confessió: no estava al cas del desenvolupament d'aquesta nova entrega fins que fa pocs mesos vaig veure'n un tràiler, així que em va agafar per sorpresa -una de ben positiva-, l'arribada d'aquesta Blade Runner 2049.

El llistó estava altíssim, aquest cop no hi havia un llibre en què basar-se i gosaria dir que aquesta seqüela no necessària ni demanada era tan arriscada -o almenys gairebé tan arriscada- com fer una quarta part de Back to the Future o una segona de The Goonies.

Però Blade Runner 2049 se'n surt sense patir gaire, tot i el canvi de director, ara Dennis Villeneuve, i el canvi de protagonista, perquè ens explica una història nova, que encaixa perfectament en l'univers de la primera pel·lícula i alhora li fa continus homenatges visuals i argumentals.

Referències que són situacions, vestuari, maquillatge o música -excel·lent banda sonora de Hans Zimmer i Benjamin Walfisch que recorda la mítica de Vangelis-, entre altres ingredients, que prenen una forma diferent i tenen a veure amb personatges que duen a terme rols diferents dels de Blade Runner, però ens recorden els del film original, al qual també aquesta segona part al·ludeix amb coses com la fidelitat a la tecnologia mostrada el 1982 -i que, vista ara, no sembla excessivament obsoleta- o l'aparició de logos d'empreses que fa 35 anys es pronosticava erròniament que el 2019 apareixerien als rètols de neó de les grans ciutats, i que van donar lloc a l'esmentada "maledicció de Blade Runner", però aquí tornen perquè, com deia, 2049 aposta clarament per la fidelitat al que es va establir fa tant de temps.

Alguns dels rols de la cinta original tenen un reflex en aquesta seqüela. El cas més clar, naturalment, és el del seu protagonista, un Ryan Gosling que interpreta l'agent K, un Blade Runner i, per tant, un especialista en "retirar" replicants de models considerats il·legals que viuen amagats.

La premissa del film de 1982 ja era aquesta, però en aquest cas en K és un replicant, tot i que d'un model avançat que ja està fet perquè obeeixi. L'ambigüitat del personatge d'en Deckard a Blade Runner, el debat encara vigent sobre si era o no replicant -l'autor de la novel·la opinava una cosa i el director de la pel·lícula una altra-, amb en K torna, però d'una altra manera que no explico per no destrossar l'argument, tot i que té molta menys transcendència.

Com en Deckard, en K també s'enamora d'una dona que no és humana, en aquest cas una intel·ligència artificial hologràfica anomenada Joi (Ana de Armas), tot i que és un amor molt menys apassionat que el de la primera pel·lícula, potser per la característica inexpressivitat de l'actor.

I si a la història que coneixíem l'empresa que creava els replicants era la Tyrell Corporation, en el transcurs dels 30 anys que representa que han passat entre les dues pel·lícules aquesta ha estat absorbida per la Wallace Corporation, que continua el desenvolupament dels replicants i que, com a Blade Runner, és visitada pel protagonista amb motiu de la seva investigació.

Allà coneix la Luv (Sylvia Hoeks), una freda replicant que recorda una mica la Rachael del primer film, però que en aquest cas té un paper molt diferent en la trama.

L'empresa és propietat d'en Niander Wallace (Jared Leto), un home misteriós i cruel que està obsessionat amb multiplicar exponencialment la producció de replicants, que passa necessàriament per aconseguir que es puguin reproduir.

No se'ns amaga pas al tràiler -ni al pòster-, tot i que la pel·lícula sembla que ho vulgui convertir en un cop d'efecte, que torna en Harrison Ford, ja amb 75 anys, en el seu paper de Rick Deckard, i no és el primer ni el segon cop que reprèn un dels seus papers mítics al cap de molts anys. Apartat del món, però no tan lluny de Los Angeles com es podia pensar, fa dècades que viu sol i amargat, i l'arribada d'en K li dona altre cop un motiu per viure, però sobre això tampoc no em vull estendre per tal de mantenir la sorpresa de qui vulgui anar a veure la pel·lícula.

Blade Runner 2049 té una història original, és clar, però hi ha molts elements paral·lels respecte de Blade Runner, en alguns casos de manera més directa que en d'altres, i totes les referències i cameos ajuden l'espectador que era fan del film original a tenir la sensació que aquesta segona part encaixa perfectament en aquell univers, i és que fins i tot l'atmosfera angoixant de 1982 torna en aquesta pel·lícula que ja es pot comptar com una altra gran del gènere cyberpunk.

La gran pregunta: és igual de bona que Blade Runner? Segurament no, però per poc. I en part és perquè hi ha un element que canvia de manera perceptible, i és el de la qüestió sobre la humanització del replicants i la deshumanització dels humans que tractava el primer film. Llavors era més important això que no pas la trama, senzilla i reduïda a la caça de replicants, mentre que a la seqüela la història és més complexa i és on recau la major part del pes.

Aquí ser replicant o no -tenint en compte que el model més recent està teòricament controlat i és a prova desobediències- no té més importància que la percepció que els humans tenen sobre aquests androides, un racisme actualitzat, però en general els que ho són no se n'amaguen i són conscients que no són humans, i els està bé. Per tant, no és un dels temes de la pel·lícula, mentre que a la de 1982 era el principal. O, com a mínim, es dona per tancat el debat i es considera humans tots els que se'n sentin.

De tota manera, Blade Runner 2049 és una digníssima seqüela del clàssic de ciència-ficció cyberpunk que coneixíem, una pel·lícula excel·lent per mèrits propis perquè, sí, s'aprofita d'allò que ja s'havia establert amb èxit, però se'n surt tot i l'altíssim risc que representava tocar un material tan delicat, i per tant cal aplaudir-ho. En aquest sentit hem d'agrair, segurament, que el guionista de la primera part, Hampton Fancher, hagi repetit.

Ja veurem si se n'acaba fent una tercera part, sembla que ho volen, però de moment aquesta seqüela ja forma part del món de Blade Runner i passa d'innecessària -perquè la de 1982 no necessitava ni necessita continuacions- a part integral de tot plegat.

Cal afegir que hi ha 3 curtmetratges animats que expliquen coses que han passat entre 2019 i 2049, i que duen els títols de Blade Runner 2022: Black Out, 2036: Nexus Dawn i 2048: Nowhere to Run. Potser veient-los obtenim respostes a preguntes que a la pel·lícula queden sense resposta i que poden donar lloc a interessants debats entre fans.

Cinema: Ghost in the Shell (2017)

Era d'esperar. Com sempre que s'adapta un còmic a pel·lícula, compta amb un seguit de detractors predisposats a que no els agradi "per si de cas", i quan vaig acabar de veure l'adaptació d'imatge real del manga clàssic de Masamune Shirow -en realitat, però, més aviat l'adaptació de la pel·lícula animada que en va fer després el gran Mamoru Oshii-, vaig sentir a la filera del darrere del cinema un "és molt més dolenta del que m'esperava". Que no canvia la meva experiència, però fot ràbia.

El projecte ja va començar amb polèmica per l'elecció de la Scarlett Johansson com a protagonista, interpretant la nominalment japonesíssima protagonista Motoko Kusanagi. D'acord, però... quanta gent l'hauria anat a veure si hagués estat una pel·lícula japonesa en comptes d'americana? 

De fet, el seu personatge a Ghost in the Shell canvia de nom i es diu Mira Killian, tot i que la Motoko Kusanagi, sense voler entrar en spoilers, hi apareix. I argumentalment està justificat i ben lligat. És perfectament vàlid, vaja.

La ja mítica Secció 9 que hem pogut veure tant al manga, com al film animat de 1995 i a les sèries de televisió, apareix en papers secundaris -ja ho eren, de fet- amb un repartiment multiètnic, però en aquest cas, i curiosament, mantenint els noms.

Tenim un Togusa de Singapur (Chin Han), un Ishikawa mig hispà (que resulta que és interpretat per l'australià amb arrels fijianes Lasarus Ratuere), un Batou danès (Pilou Asbæk, l'Euron Greyjoy de Game of Thrones) -que aquest té un paper molt més important, com ja passa als altres productes de l'univers Ghost in the Shell- i, exclusiva de la pel·lícula, la doctora Ouelet, interpretada per la francesa més internacional, la Juliette Binoche. 

El cas del seu líder, el vell Aramaki, és especial: l'interpreta un japonès, el grandíssim Takeshi Kitano, un dels meus directors preferits, que com ja havia passat a l'americana Brother, dirigida per ell mateix, parla en japonès amb personatges que li contesten en anglès. Feliç bilingüisme que sobta una mica, això sí, però al capdavall la pel·lícula se situa en una ciutat futurista i indeterminada, tot i que clarament asiàtica.

Una de les crítiques prèvies que va rebre la pel·lícula era precisament el seu "blanqueig", però tractant-se d'un producte de Hollywood era d'esperar i, veient el resultat, tampoc no ha quedat tan malament. Sembla que l'esmentat Mamoru Oshii va més que aplaudir el paper de la Scarlett Johansson, acostumadíssima a les pel·lícules d'acció i no precisament mala actriu.

Amb referències visuals a pel·lícules com Blade Runner o Matrix (torneu a mirar la foto d'en Takeshi Kitano) i al gènere del cyberpunk en general, Ghost in the Shell té un aspecte esplèndid, i la recreació de la pell sintètica de la protagonista elimina els dubtes sobre la "precisió anatòmica" de la seva contrapartida animada al mateix temps que, amb el conjunt del film, demostra un gran nivell en el disseny de producció. 

Pel que fa a l'argument, és el que jo considero una bona adaptació del material original que, repeteixo, és més aviat la pel·lícula animada de 1995, al seu torn adaptació del manga de Shirow. 

Dic que és una bona adaptació perquè, havent-la repassat fa molt poc, he pogut veure els elements que en bevien directament i els que no. Un grapat d'escenes pràcticament calcades es combinen amb un argument força diferent, amb elements comuns i perfectament fidels a l'univers GITS -en realitat hi ha coses agafades de la seqüela, Ghost in the Shell 2: Innocence, i de la sèrie Ghost in the Shell: Stand Alone Complex-, sí, però una història diferent al cap i a la fi, i això es veu als primers minuts de la pel·lícula. 

En altres paraules, s'explica una altra cosa però d'una manera i amb unes referències que encaixen perfectament amb l'estil de l'obra original. També és una trama més senzilla, no tan recarregada com al film animat i sens dubte molt menys que al densíssim manga original, però jo ho trobo encertat i, tot i així, conté més elements per a la reflexió, més filosofia -la franquícia reflexiona constantment sobre les fronteres entre les persones i les màquines, la identitat, la privacitat, etc.-, que la immensa majoria de grans produccions d'acció hollywoodianes.

A mi m'ha agradat, encara que com he dit i repetit moltes vegades tinc tendència a ser benèvol amb tot el que veig i llegeixo, però penso de debò que aquesta gent que va al cinema (o mira les pel·lícules amb qualsevol mètode) i no li agrada res s'ho hauria de fer mirar una mica.

Adaptar és agafar un producte i presentar-lo d'una altra manera, no cal copiar fotograma per fotograma -tot i que alguna vegada s'ha fet-. D'acord, Ghost in the Shell blanqueja els protagonistes a canvi d'aconseguir més públic -i paradoxalment sembla que no ha fet gaire benefici-, suavitza la trama i canvia moltes coses de la història, a més d'afegir informació que a la pel·lícula de 1995 no se'ns dóna. 

Però si ens la mirem com el que és, un film nord-americà basat en un producte japonès, una gran producció pensada per a atraure el màxim nombre d'espectadors, hauria de ser més fàcil perdonar-li les llicències que es pren i l'allunyament de la trama específica de l'obra original. Potser el seu únic problema és que existeix el film d'anime i és inevitable comparar les dues coses.

A favor:

-Espectacular, i amb unes bones interpretacions

-Les escenes tretes de la pel·lícula de 1995 i picades d'ullet com els apartaments Avalon, títol d'una altra pel·lícula d'en Mamoru Oshii

-La banda sonora, en diversos moments homenatge a la de Kenji Kawai per a la cinta de 1995, i de fet els crèdits comencen amb una cançó emblemàtica extreta directament d'allà, dels crèdits de l'anime

-Que sigui tan entretinguda i interessant malgrat les múltiples llicències argumentals que es pren

-La manera com es justifica al guió el protagonisme de la Scarlett Johansson

En contra:

-Com totes les adaptacions, i especialment les que es prenen llicències, tenia detractors predisposats des del primer minut

-La polèmica sobre el seu repartiment, trobo que exagerada i injusta amb el film en si

-Alguns efectes especials en el moviment de cíborgs malmesos encara es nota massa que sorgeixen d'un ordinador

-La desaparició de les llaunes de San Miguel a l'escena del vaixell i la seva substitució per una marca asiàtica

Lectures: Gunnm

Intentar llegir tota la literatura (còmics inclosos) que hom considera que val la pena és una tasca impossible. Però fins i tot acotant l'objectiu, la dificultat per llegir tot allò que ens agradaria llegir, per manca de temps, diners i oportunitat, és immensa. 

Centrant-nos en el que podríem anomenar "clàssics (moderns) del manga" -que és acotar molt- hi ha una obra que tenia pendent des de feia moltíssim, però que també em va costar força acabar d'adquirir completa perquè en general la gent no se'n desprèn i no ha estat fins fa poc que he començat a explorar nous sistemes de compravenda de segona mà. A més, la lectura l'he anat fent a batzegades, cosa que ho ha retardat tot. En fi, ja ha arribat l'hora de fer la ressenya d'aquest popularíssim manga dels anys 90.

Publicat originalment a la revista Business Jump entre 1990 i 1995 i recopilat en 9 volums, a l'estat espanyol va arribar amb el segell de Planeta DeAgostini primer en format grapa -i malgrat això complet- i després en un format gran que es presenta com una edició més completa, però en una estranya divisió en 12 números que només va encarir el preu total d'una col·lecció que ni tan sols ens va arribar en el sentit de lectura oriental que ja començava a ser costum. Però ja se sap que a l'editorial li va costar adoptar el format volum japonès que el públic ja exigia i també deixar d'emmirallar els còmics d'origen japonès que publicava.

En fi, Gunnm (conegut també com a Alita, ángel de combate per culpa de la versió estatunidenca Battle Angel Alita) és un dels manga més emblemàtics del gènere cyberpunk, amb el permís d'Akira, i ens situa en un futur distòpic i concretament en una ciutat de desferres densament poblada i amb uns nivells molt alts de pobresa, delinqüència, pol·lució i "ciborguització" de la gent, que tira endavant com pot controlada pels buròcrates i els rics de la ciutat flotant de Salem, prohibida per a ells, i que és l'origen de les deixalles de la superfície.

L'ambientació és fascinant, un món altament industrialitzat però brut, caòtic i amb éssers d'allò més estrambòtics, violència ben gràfica i dissenys detalladíssims de l'autor, en Yukito Kishiro, que enganya a primera vista amb uns dibuixos de característiques encara vuitanteres, però que són una delícia per a la vista i que, en aquest cas, es beneficien de la mida gran de l'edició que es va treure Planeta de la màniga.

La història comença quan en Daisuke Ido, un cibermetge, descobreix part del cos destrossat d'una cíborg que té amnèsia, i li posa el nom de Gally. La reconstrueix i en té cura amb una barreja d'amor paternofilial, fraternal i fins i tot romàntic, sentiments correspostos.

Però la Gally, que l'únic que recorda del seu passat és que sap lluitar emprant la disciplina Panzer Kunst, no vol ser la seva nina i esdevé Caçadora Guerrera, una feina que consisteix en combatre delinqüents de tota mena i que permeten que la història vagi avançant, al principi, en forma de capítols autoconclusius.

La història, però, té una subtrama que després esdevé més important, i és el viatge de la Gally per a descobrir la seva autèntica identitat, cosa que la duu a intentar arribar a Salem per a obtenir respostes, i de resultes d'un seguit de desgràcies el seu camí es torça diverses vegades i fa que, al seu torn, la història giri inesperadament de manera que es produeixen tres grans etapes diferenciades en la narració: després de fer de Caçadora Guerrera es converteix en jugadora de motorball, les violentes curses que són l'opi del poble en aquesta ciutat, i més tard es veu obligada a treballar per als odiats buròcrates de Salem en la caça del malvat científic Desty Nova.

A mesura que avança el relat, l'autor ens va delectant amb una rica diversitat de personatges -des dels entranyables secundaris com en Fogya, en Kaos o la Koyomi fins a temibles i formidables enemics com en Jasugun o en Den-, ginys electrònics, armadures, vehicles i edificis que conformen un imaginari que associarem per sempre a aquest trepidant manga, farcit d'acció, drama i violentes sorpreses.

Però el més important que ens ofereix aquest còmic és la seva protagonista, un dels personatges femenins més interessants amb què m'he trobat llegint còmics: extremament forta, hàbil i resistent, però per dins sensible i capaç d'enamorar-se -sense que això sigui, compte, un element gaire important de l'obra-, és una heroïna inoblidable que no m'estranya que hagi fascinat, juntament amb la història i l'ambientació, fins i tot el director de cinema James Cameron, que fa moltíssism anys que en vol fer una pel·lícula però declarava que estava esperant que la tecnologia CGI estigués prou avançada i, per fi, però quedant-se en les tasques de producció després de passar a en Robert Rodríguez la direcció, sembla que la podrem veure el 2017.



Pel que fa a altres adaptacions, només hi ha dues OVA, de 1993, que adapten els primers volums del manga i que vam poder veure en català fa molts anys, com demostra aquest primer capitol que es pot veure sencer al vídeo.

Però la història de la Gally no s'acaba aquí: l'any 2000 el mestre Kishiro va decidir reprendre el manga després d'haver-se vist obligat a tancar-lo bruscament per malaltia -el final de Gunnm, sense voler-lo rebentar, és brutal i a mi ja m'està bé que de tant en tant es facin finals així, però el seu creador no en va quedar content- i en va crear una seqüela que sorgeix d'abans del final del manga original -negant-lo-, aquest cop amb el nom de Gunnm Last Order, que d'aquí a molt poc veurà finalitzada la seva publicació també a l'estat espanyol amb el 25è volum d'un manga que al Japó va recopilar en 19 volums el material serialitzat entre 2000 i 2014 (sí, Planeta fent de les seves altre cop).

I no només això: en castellà també estan disponibles Ashen Victor, un spin-off situat abans del manga original i centrat en el motorball, i Gunnm Gaiden: Other Stories, un volum amb històries extra que en realitat només en conté una que no figuri a l'edició ressenyada de la història principal. Per tant, si la volem tindrem repetides 3 de les 4 històries. Genial. Suposo que en aquesta edició hi apareixen formant part de les pàgines inèdites amb què s'anunciava, però que no sé identificar perquè no vaig llegir mai la primera edició.

Per cert: un altre dels punts suposadament forts d'aquesta edició -el que sí que ho és sense cap mena de dubte és la nova traducció, a càrrec d'en Marc Bernabé- són els extres del final d'alguns dels volums, amb esbossos i informació detalladíssima de l'univers Gunnm, però que si no hem llegit la història anteriorment ens farà menjar spoilers, i molt greus. "Gràcies".

Actualment el senyor Kishiro publica una seqüela de Gunnm Last Order que porta per títol Gunnm: Kasei Senki, en anglès Gunnm: Mars Chronicle. I bé, no va arribar a Occident però deixen pels núvols el videojoc de PlayStation Gunnm: Martian Memory, del qual ja vaig parlar, i que amb la implicació total de l'autor de l'obra original es pot considerar un capítol oficial, més encara quan algunes idees que plantejava es van fer servir per a Last Order.