Fa tres anys bastant clavats vaig publicar una entrada sobre Gunnm, mític manga del gènere cyberpunk que m'acabava de llegir i que tenia ganes de ressenyar, i ara és el moment de fer la crítica personal de la pel·lícula d'imatge real que se n'ha estrenat, després de dècades de projecte liderat per en James Cameron, que com ja vaig explicar estava esperant que la tecnologia d'animació per ordinador avancés prou.
Ja vaig dir en parlar del manga d'en Yukito Kishiro que m'havia agradat moltíssim, i que era una delícia per als fans del gènere, amb el retrat d'un món altament tecnificat, brut, i ambientat en una ciutat de desferres amb un alt nivell de pobresa, violència i "ciborguització" de la gent, a més que la Gally, la seva protagonista -més coneguda com a Alita per la seva edició americana-, era un dels personatges femenins més interessants que havia vist mai, gràcies als seus múltiples vessants. Així, com està l'adaptació cinematogràfica esperada durant tant de temps?
No em posaré ara a parlar en profunditat de l'argument de la pel·lícula ni dels seus personatges, això es pot llegir a la ressenya sobre el manga original, però ho puc resumir en què Alita: Battle Angel, dirigida per en Robert Rodríguez (Desperado, Four Rooms, Planet Terror, Obert fins a la matinada, les dues Sin City o les dues Machete, entre altres), és la història d'una cíborg que ha perdut la memòria i que és rescatada de la ferralla pel doctor Ido (Christoph Waltz), científic que la repara i li fa de figura paterna.
Mentre s'adapta al seu nou entorn i es fa amiga de l'humà Hugo (Keean Johnson), van despertant en ella records d'una art marcial que forma part d'allò que ha oblidat i que li farà molt de servei en un món tan perillós. Per sobre de tot, literalment, la ciutat voladora de Zalem, el lloc on els habitants de la superfície com a màxim somien amb veure algun dia.
El personatge de l'Alita és interpretat per la Rosa Salazar (vista en dues pel·lícules de la saga Maze Runner, per exemple), lògicament "transformada" per assemblar-se a la protagonista del còmic, amb uns ulls exageradament grans per tal de traslladar l'estètica manga a la pel·lícula d'imatge real, una decisió que pot sorprendre una mica, però ens hi acostumem ràpidament perquè la veiem com el que vol ser, una Alita real, i al capdavall viu en un món amb tants cíborgs que hi ha coses que criden més l'atenció.
En realitat, més que transformada, l'actriu el que fa és posar, a més de la veu, els moviments del seu cos, que són capturats per tal que la cara digitalment creada del personatge es mogui de manera realista, una tècnica per altra banda no precisament nova al món del cinema.
Els efectes especials de la pel·lícula són excel·lents, però trobo que ha arribat un punt que ja no sorprenen, perquè ens fem un tip de veure films dels quals es pot afirmar el mateix, fins al punt que és difícil destacar en aquest sentit. Potser un expert trobarà en Alita coses que no s'havien vist mai, però com a espectador gens especialitzat, aquesta és la meva opinió.
Pel que fa a la trama, i la fidelitat al material original, he de dir que a mi ja m'està bé que les pel·lícules sobre còmics siguin adaptacions i no es calquin -com va fer precisament el senyor Rodríguez a Sin City-, però malgrat la meva memòria defectuosa hi va haver diverses escenes del film que em van fer pensar en moments del còmic i fins i tot els vaig anticipar mentalment, així que com a mínim hi ha un grau força alt de fidelitat.
Hi ha diferències, és clar. És un altre llenguatge, se centra en destacar altres coses i, com que està pensada com la primera part d'una trilogia -que ja veurem si es fa, perquè comercialment no ha acabat de tenir gaire sort-, hi ha elements sobre els quals es passa de puntetes i queda clar que ens els volen explicar, però encara no.
On sí que vaig notar una diferència és en la relació entre l'Alita i l'Hugo, que als còmics també té un to romàntic, és cert, però no tant, i per descomptat no amb una Alita tan entregada i dependent com la de la pel·lícula, segurament l'element que menys em va agradar, sobretot perquè ella és extremament forta i som en una època en què comencem a ser conscients que aquestes dinàmiques no són necessàries, i fins i tot poden ser perjudicials. Per tant, un pas enrere en aquest sentit.
Pel que fa al ritme, és una pel·lícula relativament curta pel que podria haver estat i sens dubte és tendència a Hollywood des de fa uns anys, sobretot amb productes basats en franquícies, 122 minuts -crèdits inclosos-, però sigui com sigui té un ritme àgil, a la primera escena massa i tot per al meu gust, fins al punt que amb prou feines sonen els acords d'una cançó i ja passem a la següent escena, amb una altra música, que fa que el canvi es noti més. Per sort, aquesta precipitació només es produeix al principi de tot, i de la resta podem dir això, que és àgil.
La pel·lícula també és equilibrada, amb escenes de construcció del personatge protagonista, d'aprofundiment en els secundaris -no gaire, però-, amb drama i misteri, però sens dubte l'acció s'endú una part molt important de la història, amb combats espectaculars i també algunes escenes de motorball, l'esport de Gunnm, que queda clar que en una hipotètica seqüela tornaran a sortir.
Pel film veiem desfilar també personatges secundaris amb cares conegudes com ara la Jennifer Connelly o en Mahershala Ali, actor tan de moda últimament, i tan premiat.
Però si som coneixedors dels còmics, a mesura que fa la sensació que la pel·lícula arriba al seu final -i quan hi arriba n'és conscient també el públic neòfit, perquè l'última escena no en deixa cap dubte- ens adonem que queden moltes coses per explicar, i que per força hi ha d'haver almenys una continuació. Això és una arma de doble tall, perquè si per motius financers al final no es fa, Alita quedarà una mica coixa com a història.
Malgrat aquest inconvenient, però, ens trobem davant d'una magnífica adaptació d'un material que ja era excel·lent en paper, segurament eclipsat per Akira i The Ghost in the Shell (no fa gaire també adaptat a imatge real), però igualment membre de ple dret del club de grans manga cyberpunk.
Mentre s'adapta al seu nou entorn i es fa amiga de l'humà Hugo (Keean Johnson), van despertant en ella records d'una art marcial que forma part d'allò que ha oblidat i que li farà molt de servei en un món tan perillós. Per sobre de tot, literalment, la ciutat voladora de Zalem, el lloc on els habitants de la superfície com a màxim somien amb veure algun dia.
El personatge de l'Alita és interpretat per la Rosa Salazar (vista en dues pel·lícules de la saga Maze Runner, per exemple), lògicament "transformada" per assemblar-se a la protagonista del còmic, amb uns ulls exageradament grans per tal de traslladar l'estètica manga a la pel·lícula d'imatge real, una decisió que pot sorprendre una mica, però ens hi acostumem ràpidament perquè la veiem com el que vol ser, una Alita real, i al capdavall viu en un món amb tants cíborgs que hi ha coses que criden més l'atenció.
En realitat, més que transformada, l'actriu el que fa és posar, a més de la veu, els moviments del seu cos, que són capturats per tal que la cara digitalment creada del personatge es mogui de manera realista, una tècnica per altra banda no precisament nova al món del cinema.
Els efectes especials de la pel·lícula són excel·lents, però trobo que ha arribat un punt que ja no sorprenen, perquè ens fem un tip de veure films dels quals es pot afirmar el mateix, fins al punt que és difícil destacar en aquest sentit. Potser un expert trobarà en Alita coses que no s'havien vist mai, però com a espectador gens especialitzat, aquesta és la meva opinió.
Pel que fa a la trama, i la fidelitat al material original, he de dir que a mi ja m'està bé que les pel·lícules sobre còmics siguin adaptacions i no es calquin -com va fer precisament el senyor Rodríguez a Sin City-, però malgrat la meva memòria defectuosa hi va haver diverses escenes del film que em van fer pensar en moments del còmic i fins i tot els vaig anticipar mentalment, així que com a mínim hi ha un grau força alt de fidelitat.
Hi ha diferències, és clar. És un altre llenguatge, se centra en destacar altres coses i, com que està pensada com la primera part d'una trilogia -que ja veurem si es fa, perquè comercialment no ha acabat de tenir gaire sort-, hi ha elements sobre els quals es passa de puntetes i queda clar que ens els volen explicar, però encara no.
On sí que vaig notar una diferència és en la relació entre l'Alita i l'Hugo, que als còmics també té un to romàntic, és cert, però no tant, i per descomptat no amb una Alita tan entregada i dependent com la de la pel·lícula, segurament l'element que menys em va agradar, sobretot perquè ella és extremament forta i som en una època en què comencem a ser conscients que aquestes dinàmiques no són necessàries, i fins i tot poden ser perjudicials. Per tant, un pas enrere en aquest sentit.
Pel que fa al ritme, és una pel·lícula relativament curta pel que podria haver estat i sens dubte és tendència a Hollywood des de fa uns anys, sobretot amb productes basats en franquícies, 122 minuts -crèdits inclosos-, però sigui com sigui té un ritme àgil, a la primera escena massa i tot per al meu gust, fins al punt que amb prou feines sonen els acords d'una cançó i ja passem a la següent escena, amb una altra música, que fa que el canvi es noti més. Per sort, aquesta precipitació només es produeix al principi de tot, i de la resta podem dir això, que és àgil.
La pel·lícula també és equilibrada, amb escenes de construcció del personatge protagonista, d'aprofundiment en els secundaris -no gaire, però-, amb drama i misteri, però sens dubte l'acció s'endú una part molt important de la història, amb combats espectaculars i també algunes escenes de motorball, l'esport de Gunnm, que queda clar que en una hipotètica seqüela tornaran a sortir.
Pel film veiem desfilar també personatges secundaris amb cares conegudes com ara la Jennifer Connelly o en Mahershala Ali, actor tan de moda últimament, i tan premiat.
Però si som coneixedors dels còmics, a mesura que fa la sensació que la pel·lícula arriba al seu final -i quan hi arriba n'és conscient també el públic neòfit, perquè l'última escena no en deixa cap dubte- ens adonem que queden moltes coses per explicar, i que per força hi ha d'haver almenys una continuació. Això és una arma de doble tall, perquè si per motius financers al final no es fa, Alita quedarà una mica coixa com a història.
Malgrat aquest inconvenient, però, ens trobem davant d'una magnífica adaptació d'un material que ja era excel·lent en paper, segurament eclipsat per Akira i The Ghost in the Shell (no fa gaire també adaptat a imatge real), però igualment membre de ple dret del club de grans manga cyberpunk.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada