Lectures: The Ghost in the Shell

Si ens fan fer una llista reduïda de les pel·lícules d'animació japonesa més emblemàtiques no només dels anys 90 -època clau per a l'anime, perquè va ser quan realment es va internacionalitzar-, sinó de la història en general, segur que un dels títols que esmentarem serà el del film de Mamoru Oshii, perquè independentment del que en pensem és evident que va ser una fita per al cinema animat, no gaire inferior al que va representar Akira uns anys abans.

Però l'excel·lent pel·lícula del mestre Oshii, de 1995, té el seu origen en un manga del també llegendari Shirow Masamune, encara que quan es parli de Ghost in the Shell normalment la referència sigui aquella primera adaptació animada en comptes del material original en paper.

Serialitzat al Japó a la revista Young Magazine entre 1989 i 1990 i amb el títol de Kôkaku Kidôtai, es tracta d'un còmic que ja havia estat editat en castellà, primer el 1993 en format prestigi (el que es feia abans amb el manga si no era en grapa, però igualment poc encertat en la insistència en tractar el manga com el còmic americà) i després, el 1998, en volum recopilatori de tapa tova, ara ja amb el nom internacional de Ghost in the Shell, tot deixant com a subtítol el Patrulla Especial Ghost de la primera edició.

I aquest volum és el que vam tenir -jo el vaig comprar de segona mà fa uns anys, però no l'havia llegit i me'l vaig vendre quan vaig saber que es reeditaria- fins que l'any passat Planeta Cómic va decidir llançar-ne una nova edició, amb sentit de lectura oriental, tapa dura folrada de pell, nova traducció i el títol de The Ghost in the Shell.

Tot això, i que hi hagués més pàgines en color i que el paper fos satinat, són detalls deixats de banda pels enfurismats fans que només es van fixar en què faltaven dues pàgines de sexe lèsbic, encara que la decisió d'eliminar-les fos del mateix Shirow Masamune.

En general a mi no m'agrada la censura, però una modificació feta pel mateix autor és quelcom que respecto i recolzo. Al capdavall era una escena gratuïta i explícita fins a l'extrem, encara que en la seva absència sí que és cert que a la nova edició es nota un salt. 

En qualsevol cas, aquesta és l'edició definitiva d'un clàssic del manga i és com l'he llegit per primer cop, una assignatura que tenia pendent.

Per si algú no ho sap, The Ghost in the Shell és una obra que pertany al gènere cyberpunk -ja trigava a sortir la parauleta, eh?- i ens situa a la fictícia ciutat japonesa de Niihama o New Port City en un 2029 que ja no ens queda tan llunyà i que, per tant, es comença a veure exagerat en la interpretació que té en aquest manga.

Hi veiem una societat altament cibernetitzada, en què tothom té modificat el cos amb tecnologia en un grau major o menor, però que, lluny de ser una utopia, també té problemes com la pobresa, el crim i la corrupció, en realitat magnificats.

En aquest context, protagonitza la història la Motoko Kusanagi, tota una icona del manga i l'anime, que lidera una unitat d'exmilitars i expolicies en tasques de contraterrorisme cibernètic, tot plegat sota la responsabilitat del vell Aramaki. 

Es coneix com la Secció 9 de Seguretat Pública i entre els seus membres hi ha personatges secundaris destacats, com en Batou, que podríem considerar la mà dreta de la major, o en Togusa, l'ase dels cops i el menys cibernetitzat del grup. 

Però cap d'ells no aconsegueix fer la més mínima ombra a la Motoko, una ginoide de cos sencer, que només conserva el seu cibercervell original, té una força i una agilitat enormes i compta amb l'estimació i el respecte -en els dos sentits de la paraula- dels seus companys.

La trama está estructurada en forma de missions, relacionades amb hackers, polítics corruptes i complots, que donen al manga la forma de recopilatori d'històries curtes, tot i que la situació general evoluciona pel que fa a la desconfiança creixent del govern en aquesta unitat creada al principi de la història.

L'interès que tenen aquestes missions és desigual, i val a dir que sovint es basen en premisses molt complexes i difícils de seguir -havent tingut l'encàrrec de revisar aquesta traducció, i coneixent qui la va signar, sé que no s'hi podia fer gran cosa més-, i les digressions metafísiques i científiques de l'autor, tant en el guió com a les constants notes, no hi ajuden. 

Estem davant d'una obra que no puc dir que sigui amena, de fet és feixuga i m'ha costat de tirar endavant, però des del punt de vista de l'acció -sense pensar gaire en la trama-, un dibuix molt de l'època, atapeït i dinàmic, i el carisma d'uns personatges que segurament ja coneixem de les adaptacions animades i noves obres en paper -que no són poques, comptant també seqüeles, remakes, reboots i tot el que se'ls ha contiinuat acudint en aquests gairebé 30 anys-, recomano que se li doni una oportunitat. En part també perquè les adaptacions n'han agafat coses, però en trobarem d'altres que es van quedar en aquest manga.

Ara entenc, però, per què la referència és la pel·lícula de 1995. Tot i que és més seriosa que aquest manga, que té tocs d'humor, és també molt menys densa. I si, tot i així, ens sembla que encara ho és, una altra opció és el film d'imatge real de 2017, molt criticat però per a mi una bona adaptació d'aquest univers.

Cinema: Ghost in the Shell (2017)

Era d'esperar. Com sempre que s'adapta un còmic a pel·lícula, compta amb un seguit de detractors predisposats a que no els agradi "per si de cas", i quan vaig acabar de veure l'adaptació d'imatge real del manga clàssic de Masamune Shirow -en realitat, però, més aviat l'adaptació de la pel·lícula animada que en va fer després el gran Mamoru Oshii-, vaig sentir a la filera del darrere del cinema un "és molt més dolenta del que m'esperava". Que no canvia la meva experiència, però fot ràbia.

El projecte ja va començar amb polèmica per l'elecció de la Scarlett Johansson com a protagonista, interpretant la nominalment japonesíssima protagonista Motoko Kusanagi. D'acord, però... quanta gent l'hauria anat a veure si hagués estat una pel·lícula japonesa en comptes d'americana? 

De fet, el seu personatge a Ghost in the Shell canvia de nom i es diu Mira Killian, tot i que la Motoko Kusanagi, sense voler entrar en spoilers, hi apareix. I argumentalment està justificat i ben lligat. És perfectament vàlid, vaja.

La ja mítica Secció 9 que hem pogut veure tant al manga, com al film animat de 1995 i a les sèries de televisió, apareix en papers secundaris -ja ho eren, de fet- amb un repartiment multiètnic, però en aquest cas, i curiosament, mantenint els noms.

Tenim un Togusa de Singapur (Chin Han), un Ishikawa mig hispà (que resulta que és interpretat per l'australià amb arrels fijianes Lasarus Ratuere), un Batou danès (Pilou Asbæk, l'Euron Greyjoy de Game of Thrones) -que aquest té un paper molt més important, com ja passa als altres productes de l'univers Ghost in the Shell- i, exclusiva de la pel·lícula, la doctora Ouelet, interpretada per la francesa més internacional, la Juliette Binoche. 

El cas del seu líder, el vell Aramaki, és especial: l'interpreta un japonès, el grandíssim Takeshi Kitano, un dels meus directors preferits, que com ja havia passat a l'americana Brother, dirigida per ell mateix, parla en japonès amb personatges que li contesten en anglès. Feliç bilingüisme que sobta una mica, això sí, però al capdavall la pel·lícula se situa en una ciutat futurista i indeterminada, tot i que clarament asiàtica.

Una de les crítiques prèvies que va rebre la pel·lícula era precisament el seu "blanqueig", però tractant-se d'un producte de Hollywood era d'esperar i, veient el resultat, tampoc no ha quedat tan malament. Sembla que l'esmentat Mamoru Oshii va més que aplaudir el paper de la Scarlett Johansson, acostumadíssima a les pel·lícules d'acció i no precisament mala actriu.

Amb referències visuals a pel·lícules com Blade Runner o Matrix (torneu a mirar la foto d'en Takeshi Kitano) i al gènere del cyberpunk en general, Ghost in the Shell té un aspecte esplèndid, i la recreació de la pell sintètica de la protagonista elimina els dubtes sobre la "precisió anatòmica" de la seva contrapartida animada al mateix temps que, amb el conjunt del film, demostra un gran nivell en el disseny de producció. 

Pel que fa a l'argument, és el que jo considero una bona adaptació del material original que, repeteixo, és més aviat la pel·lícula animada de 1995, al seu torn adaptació del manga de Shirow. 

Dic que és una bona adaptació perquè, havent-la repassat fa molt poc, he pogut veure els elements que en bevien directament i els que no. Un grapat d'escenes pràcticament calcades es combinen amb un argument força diferent, amb elements comuns i perfectament fidels a l'univers GITS -en realitat hi ha coses agafades de la seqüela, Ghost in the Shell 2: Innocence, i de la sèrie Ghost in the Shell: Stand Alone Complex-, sí, però una història diferent al cap i a la fi, i això es veu als primers minuts de la pel·lícula. 

En altres paraules, s'explica una altra cosa però d'una manera i amb unes referències que encaixen perfectament amb l'estil de l'obra original. També és una trama més senzilla, no tan recarregada com al film animat i sens dubte molt menys que al densíssim manga original, però jo ho trobo encertat i, tot i així, conté més elements per a la reflexió, més filosofia -la franquícia reflexiona constantment sobre les fronteres entre les persones i les màquines, la identitat, la privacitat, etc.-, que la immensa majoria de grans produccions d'acció hollywoodianes.

A mi m'ha agradat, encara que com he dit i repetit moltes vegades tinc tendència a ser benèvol amb tot el que veig i llegeixo, però penso de debò que aquesta gent que va al cinema (o mira les pel·lícules amb qualsevol mètode) i no li agrada res s'ho hauria de fer mirar una mica.

Adaptar és agafar un producte i presentar-lo d'una altra manera, no cal copiar fotograma per fotograma -tot i que alguna vegada s'ha fet-. D'acord, Ghost in the Shell blanqueja els protagonistes a canvi d'aconseguir més públic -i paradoxalment sembla que no ha fet gaire benefici-, suavitza la trama i canvia moltes coses de la història, a més d'afegir informació que a la pel·lícula de 1995 no se'ns dóna. 

Però si ens la mirem com el que és, un film nord-americà basat en un producte japonès, una gran producció pensada per a atraure el màxim nombre d'espectadors, hauria de ser més fàcil perdonar-li les llicències que es pren i l'allunyament de la trama específica de l'obra original. Potser el seu únic problema és que existeix el film d'anime i és inevitable comparar les dues coses.

A favor:

-Espectacular, i amb unes bones interpretacions

-Les escenes tretes de la pel·lícula de 1995 i picades d'ullet com els apartaments Avalon, títol d'una altra pel·lícula d'en Mamoru Oshii

-La banda sonora, en diversos moments homenatge a la de Kenji Kawai per a la cinta de 1995, i de fet els crèdits comencen amb una cançó emblemàtica extreta directament d'allà, dels crèdits de l'anime

-Que sigui tan entretinguda i interessant malgrat les múltiples llicències argumentals que es pren

-La manera com es justifica al guió el protagonisme de la Scarlett Johansson

En contra:

-Com totes les adaptacions, i especialment les que es prenen llicències, tenia detractors predisposats des del primer minut

-La polèmica sobre el seu repartiment, trobo que exagerada i injusta amb el film en si

-Alguns efectes especials en el moviment de cíborgs malmesos encara es nota massa que sorgeixen d'un ordinador

-La desaparició de les llaunes de San Miguel a l'escena del vaixell i la seva substitució per una marca asiàtica