Menú

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris John Connor. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris John Connor. Mostrar tots els missatges

dissabte, 9 de novembre del 2019

Cinema: Terminator - Dark Fate

Quan una saga m'agrada en soc un seguidor fidel. Tant se val el que en diguin aquells que mai no estan contents amb les seqüeles, els spin-offs o els productes relacionats. Ho trobo d'un immobilisme poc sa.

Per tant, vaig gaudir de Terminator (1984) i Terminator 2 (1991), però també de Terminator 3 (2003), Terminator: Salvation (2009) i l'esbojarrada -però genial producte de fanservice- Terminator: Genisys (2015), tres continuacions que no van tenir gaire bona acollida.


I que els propietaris dels drets de la franquícia van decidir eliminar del cànon, malgrat que Genisys havia de ser la primera d'una nova trilogia, i fer una nova entrega que reprendria la història després de Terminator 2, d'aquí la marginació dels fets de les altres pel·lícules a "línies temporals alternatives", en paraules de James Cameron, productor d'aquest film i director dels aclamats dos primers.

De fet, suposo que no soc l'únic que en les històries sobre viatges en el temps es perd, troba paradoxes per tot arreu i nota com li surt fum del cap quan intenta debatre esdeveniments, i amb la saga Terminator això em passa molt. En aquesta nova entrega, Terminator: Dark Fate, dirigida per Tim Miller, opten per explicar les incongruències d'una manera ben senzilla.


Els esforços dels protagonistes de T2 van aconseguir evitar que Skynet dugués a terme la rebel·lió de les màquines coneguda com a Dia del Judici, però en el seu lloc va ser una altra intel·ligència artificial, anomenada Legion, la que es va rebel·lar contra els seus creadors i finalment va crear uns altres Terminators.

Excusa barata per allargar la franquícia, no ens enganyem, però als seus fans ja ens va bé, perquè ens dona l'oportunitat de gaudir de més aventures d'aquest univers. En el nou film, doncs, el cíborg assassí enviat des del futur s'anomena Rev-9 (Gabriel Luna) i té unes característiques que recorden molt el T-1000, de metall líquid, de la segona pel·lícula. De fet, hi ha diverses picades d'ullet a la cèlebre seqüela, un film que demostrava que de vegades les segones parts són millors que les primeres.


L'androide té la missió d'acabar amb la Dani Ramos (Natalia Reyes), que viu a Ciutat de Mèxic l'any 2020, que al llarg de la pel·lícula sabrem quin paper juga en tot plegat. D'altra banda, la resistència humana envia, per protegir-la des de l'any 2042, la Grace (Mackenzie Davis), una humana millorada.

Es repeteixen esquemes vistos en altres entregues: persecucions espectaculars en cotxes i camions, trets, explosions, un personatge messiànic, un que el vol matar i un altre que el vol defensar. En definitiva, els ingredients típics d'un film de la saga.


Per apel·lar als fans de tota la vida, i com acostuma a passar últimament amb la resurrecció de sagues cinematogràfiques, s'ha repescat la Sarah Connor (Linda Hamilton), que representa que s'ha dedicat a eliminar aquests nous Terminators que esporàdicament han anat arribant, cosa que havia passat desapercebuda perquè ho feia de manera eficient i en poc temps gràcies a la informació anònima que rebia cada cop que havia d'arribar un nou cíborg.

És un personatge emblemàtic, recuperat per al gaudi del públic, però amb una tràgica trajectòria que remata les penes que ja havia passat a les dues primeres pel·lícules. Fins a aquest punt crec que el text no destrossa res, però ara vindran SPOILERS. Quedeu avisats.


Qui li enviava la informació dels Terminators, es fa evident a mesura que avança la història i no veiem un Arnold Schwarzenegger que el pòster ens prometia, és el T-800, que en teoria havia mort al final de T2, però... resulta que aquest és un altre, i és que per més lògic que ens pugui semblar ara -i és un argument que compro però llavors no se'ns havia acudit-, Skynet havia enviat més d'un androide a matar en John Connor.

Qui ho va aconseguir, se'ns explica aquí, és aquesta altra unitat, que ara es fa dir Carl, s'ha fet vell, té família i explica que això li ha fet penedir-se del que va fer i desenvolupar el que sembla una consciència. Naturalment, a la Sarah li resulta molt difícil de digerir.


Aquesta excusa per repescar també l'amic Arnie l'accepto sense cap mena de problema, i a més és un aliat imprescindible per mirar de fer front a l'aparentment invencible enemic d'aquesta ocasió. Els seus enfontaments són espectaculars, però s'agraeix l'empoderament femení que representen la Grace i una Sarah Connor també envellida, però entrenada i disposada a donar la vida.

Terminator: Dark Fate ha tingut, sembla ser, crítiques que la deixen una mica millor que les anteriors tres pel·lícules, però aquelles han estat destrossades amb el pas del temps, i no dubto que a aquesta li passarà el mateix. En tot cas, sembla que s'ha fumut una patacada comercial, i no espero que en facin continuacions.

Tampoc calen. A mi m'ha deixat prou satisfet, i com que la saga m'agrada, en realitat no m'importa què és canònic i què no. Però tinc clar que qualsevol fan de Terminator, si no és d'aquells intransigents que no volen saber res després de T2, l'hauria de veure.




dilluns, 24 d’agost del 2015

Cinema: Terminator Genisys

Volia deixar de parlar de cinema una temporada, que darrerament és tot molt audiovisual i ressenyo poques lectures (també és cert que per diverses circumstàncies estic llegint poc), però després de veure la cinquena pel·lícula de la franquícia Terminator no em podia estar de parlar-ne, perquè trobo que té molt de suc, tant si ens ha agradat com si no. 

Aviso que, tot i que normalment no faig spoilers, per les característiques d'aquesta pel·lícula i malgrat que m'esforçaré en evitar-ho és més que possible que implícitament reveli detalls que potser no voleu conèixer. Certament recomano veure-la sense tenir ni idea de què ens trobarem, però també m'agradaria que llegíssiu l'entrada.


I ja ho avanço: Terminator Genisys, dirigida per l'Alan Taylor, no ha agradat, en general. A més, ha fet calés però sembla que no prou com per a cobrir les despeses de màrqueting, de manera que estem parlant d'un fracàs comercial i de crítica. El públic, en canvi, és més benèvol -si ens hem de refiar del 6,9 que té, quan escric aquestes línies, al portal IMDB-. 

Popularment coneguda també com a Terminator 5, arriba 6 anys després de la quarta entrega, una Terminator Salvation dedicada a explicar-nos durant 2 hores i de manera exclusiva els esdeveniments del futur de què tantes vegades -però amb tan poc metratge- se'ns havia parlat als films anteriors. Probablement innecessària, però complementària, no va agradar, i tampoc no es pot dir que Terminator 3: Rise of the Machines (2003) triomfés gaire, en explicar amb un to gairebé autoparòdic com en John Connor es limitava a retardar el Dia del Judici. 


Terminator Genisys comença amb tota la pinta d'un remake: ens situem al futur, a la Los Angeles de 2029, veiem unes quantes escenes d'acció i ens expliquen el dia de la victòria de la resistència humana, liderada per en John Connor. Res que no sabéssim, però amb cares noves i detalls inèdits. 

Llavors el remake se'n va al 1984, època de la primera pel·lícula de la saga, i veiem repetides -gairebé calcades, però òbviament filmades de nou- algunes escenes mítiques que formen part de la història del cinema. La recreació d'un Arnold Schwarzenegger molt més jove del que és actualment (ja ha fet els 68 anys), per exemple, és espectacular, molt millor que el truc del doble que es va fer servir a Terminator Salvation. Que també és un truc, però en aquests 6 anys s'ha pogut millorar molt la tècnica i queda del tot creïble.


Però un dels grans atractius de Terminator Genisys és que, després de no tenir res a veure amb Salvation, l'Arnold Schwarzenegger torna a actuar a la saga, i aquest cop interpreta un envellit T-800 conegut com a "Pops", o Avi, que protegeix la Sarah Connor des de 1973. 

Què ha passat, aquí? Deixant de banda la interessant idea que els Terminators poden envellir -tot i que si són màquines de matar dissenyades per tal de dur a terme una feina ràpidament no haurien de tenir aquesta "capacitat"-, que no deixa de ser una intel·ligent manera de fer tornar l'exgovernador de Califòrnia tot acceptant l'edat que té, la pel·lícula és alhora un remake, una seqüela i un reboot, tot junt. Com? Doncs molt "senzill": fent ús d'un vell recurs del gènere dels viatges en el temps com és la creació de línies temporals alternatives. 


Un esdeveniment sobtat en el moment d'enviar en Kyle Reese (Jai Courtney) al passat des de 2029 per tal de salvar -i fecundar- la Sarah Connor (Emilia Clarke, la Daenerys de Game of Thrones) de 1984 provoca canvis en la història que coneixem: la Sarah Connor que veiem aquí està preparada, s'entrena des que tenia 9 anys i l'acompanya l'esmentat T-800.

Entre els canvis veiem esdeveniments de les dues primeres pel·lícules barrejar-se i oferir una sèrie de situacions que satisfan teories d'aquelles que en anglès es coneixen com a "what if...?", o "què passaria si..?", un exercici interessant però que en realitat és part d'un homenatge a aquelles dues primeres parts que sí que es consideren bones i clàssics del cinema. També n'hi ha en forma de frases recurrents, perquè no hi falten el "come with me if you want to live" o el "I'll be back", és clar, però en realitat ja les podíem esperar perquè sempre hi han estat, llevat de la quarta part, que no contenia pràcticament ni un gram d'humor.


Per tant, Terminator Genisys no elimina -almenys per a mi- les pel·lícules anteriors. No és un reboot, o no és únicament un reboot -que ho és, perquè a sobre pretén ser la primera part d'una trilogia-, sinó que juga amb els ingredients de la franquícia, de manera una mica tramposa si es vol, i ens ofereix un producte a mig camí entre la continuació i un rentat de cara per a nous públics que no han crescut amb la història que fins ara era oficial.

És clar que els crítics més despietats -i els no tan despietats també- la destrossen en considerar que és l'enèsima mostra dels problemes del cinema blockbuster, és a dir la dèria dels reinicis, les seqüeles i la utilització de la nostàlgia i la febre retro com a excusa per a repetir idees i esquemes. No diré que no és així, la cinquena Terminator, però jo m'ho vaig passar molt bé veient-la i, com que tenia fresques les quatre anteriors, encara em va agradar més. Té defectes, i tant, i planteja preguntes que de moment queden sense resposta ("qui va enviar l'Avi al passat?" o "Com és que coneixen els esdeveniments de la línia fins ara oficial?", per exemple), però estic content d'haver-la vist. 

A favor:

-El retorn d'en Schwarzenegger i l'explicació que es dóna al seu aspecte envellit

-El caràcter alternatiu de la línia temporal que se'ns ensenya permet considerar vàlids els fets que fins ara eren canònics

-Els moments d'homenatge a les dues primeres pel·lícules, encara que molts espectadors els veuran com a simples còpies mancades d'originalitat

-En J.K. Simmons, actor cada cop més respectat, fent un paper petit i secundari malgrat el seu caixet

-L'Emilia Clarke com a Sarah Connor


En contra:

-Després de la segona pel·lícula, cada nova entrega es pot considerar innecessària per a una història ben tancada el 1991, en tant que no ha aportat res de nou. Una línia temporal alternativa es pot ficar al mateix sac.

-En el mateix sentit, que si els ho permeten serà la primera de tres pel·lícules, i per tant la cosa no queda tancada aquí, com suggereix l'escena durant els crèdits

-Un profund gir en els esdeveniments que, a més de rebentar-se als tràilers -no els mireu-, espatlla un mite de la saga pel bé de l'espectacularitat argumental  

-Els maldecaps que sempre generen les paradoxes temporals, i Terminator és una saga plena d'aquestes situacions impossibles 




Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails