Sèries: Secret Invasion

Fa poc parlava de l'última pel·lícula de Marvel que havia vist al cine, la primera en anys, de fet, i en diverses ocasions he comentat, tot fent la crítica de les sèries de televisió de la marca que vaig veient quan puc, que no estic consumint tots aquests productes al ritme que m'agradaria, però les meves circumstàncies personals són les que són, i val a dir que la freqüència de publicació d'aquestes sèries i pel·lícules és força alta.

Veient els tràilers de Spider-Man: Brand New Day, però, vaig decidir que voldria veure Avengers: Doomsday a la pantalla gran, però per fer-ho hauria de posar-me les piles amb tot el que tinc pendent veure de Marvel Studios. Doncs bé, la primera cosa que puc guixar és la sèrie de què parlo avui, que ja té més de tres anys.

Secret Invasion, altre cop amb el format habitual de minisèrie de sis episodis, és una creació de Kyle Bradstreet estrenada a Disney+ el 2023, basada en el crossover dels còmics de Marvel que va tenir lloc l'any 2008, i que ens allunya dels superherois pròpiament dits per donar protagonisme a personatges que a les pel·lícules han fet papers més secundaris, tot i que necessaris, especialment el de l'antic director de S.H.I.E.L.D., un Nick Fury (Samuel L. Jackson) que durant molts anys hem anat veient als films que van anar construint l'empenta necessària per a la saga dels Avengers.

Aquí veiem com és la seva vida després del Lapse provocat per en Thanos, i coneixem (tot i que ja ho havíem vist una mica a Captain Marvel) la seva aliança amb la raça alienígena dels skrulls, canviaformes, que s'han anat infiltrant a la Terra davant la impossibilitat de trobar un altre planeta després de perdre el seu amb la invasió per part dels krees. 

Concretament, veiem les conseqüències d'aquesta aliança i de l'ajuda benintencionada, però no exempta d'esdeveniments moralment i legalment reprovables, que ha estat donant als alienígenes -també rebent-ne-, que ha arribat un punt en què estan camuflats entre els terrícoles a un nivell que ni tan sols en Nick Fury controla, i amb uns plans que no coincideixen necessàriament amb els pacífics que els havien de permetre quedar-se al nostre planeta a les bones.

Perquè una facció de skrulls liderada per en Gravik (Kingsley Ben-Adir) pretén eliminar la raça humana tot provocant atemptats que condueixin a la Tercera Guerra Mundial i accelerar una integració que està trigant més del que estan disposats a aguantar, i la feina serà del protagonista per aturar-ho. 

El principal aliat i vell amic d'en Fury és en Talos (Ben Mendelsohn), antic líder dels skrulls de tarannà pacífic i probablement massa ingenu en creure en la via pacífica, però que està disposat a qualsevol cosa per evitar la invasió violenta del planeta per part dels seus congèneres.

El patiment de l'skrull s'accentua pel fet que la seva pròpia filla, la G'iah (Emilia Clarke, la inoblidable Daenerys de Game of Thrones), forma part de l'exèrcit rebel, tot i que en aquest sentit hi ha uns matisos que anirem veient a mesura que avança la sèrie.

Un personatge força interessant més enllà del reclam que suposa el seu nom al repartiment de Secret Invasion, i amb un paper cabdal al clímax de la història del qual no revelaré més detalls. 

Estem davant d'una sèrie d'espies, que al capdavall és la feina del seu protagonista, amanida amb una invasió alienígena de la qual la Humanitat no sospita res, que és prou interessant per si mateixa, si bé farcida de tòpics tant pel que fa a girs de guió com en les banderes implicades, però també és una sèrie que aprofundeix en la caracterització d'en Nick Fury d'una manera que a les pel·lícules no es podia fer. 

Malgrat que al principi li costa una mica arrencar, la trama esdevé molt més interessant al cap de poc, com també és interessant veure el protagonista mostrar-se envellit, cansat, amoïnat pels seus errors i les conseqüències d'aquests. 

A aquest personatge que va aplegar els superherois que conformarien els Avengers i que ho feia amb una actitud autoritària i freda li veiem, aquí, el costat més humà, imperfecte i fins i tot feble. Però també la intenció de donar, si cal, la vida per salvar el planeta, i la seva versió del que és l'afecte per a aquelles persones, humanes o no, que formen part de la seva vida personal per molt que al principi fos a causa d'una missió. M'alegro d'haver-la vist i espero veure'n alguna referència en productes futurs, o que jo no hagi vist encara.

 

Cinema: Terminator Genisys

Volia deixar de parlar de cinema una temporada, que darrerament és tot molt audiovisual i ressenyo poques lectures (també és cert que per diverses circumstàncies estic llegint poc), però després de veure la cinquena pel·lícula de la franquícia Terminator no em podia estar de parlar-ne, perquè trobo que té molt de suc, tant si ens ha agradat com si no. 

Aviso que, tot i que normalment no faig spoilers, per les característiques d'aquesta pel·lícula i malgrat que m'esforçaré en evitar-ho és més que possible que implícitament reveli detalls que potser no voleu conèixer. Certament recomano veure-la sense tenir ni idea de què ens trobarem, però també m'agradaria que llegíssiu l'entrada.

I ja ho avanço: Terminator Genisys, dirigida per l'Alan Taylor, no ha agradat, en general. A més, ha fet calés però sembla que no prou com per a cobrir les despeses de màrqueting, de manera que estem parlant d'un fracàs comercial i de crítica. El públic, en canvi, és més benèvol -si ens hem de refiar del 6,9 que té, quan escric aquestes línies, al portal IMDB-. 

Popularment coneguda també com a Terminator 5, arriba 6 anys després de la quarta entrega, una Terminator Salvation dedicada a explicar-nos durant 2 hores i de manera exclusiva els esdeveniments del futur de què tantes vegades -però amb tan poc metratge- se'ns havia parlat als films anteriors. Probablement innecessària, però complementària, no va agradar, i tampoc no es pot dir que Terminator 3: Rise of the Machines (2003) triomfés gaire, en explicar amb un to gairebé autoparòdic com en John Connor es limitava a retardar el Dia del Judici. 

Terminator Genisys comença amb tota la pinta d'un remake: ens situem al futur, a la Los Angeles de 2029, veiem unes quantes escenes d'acció i ens expliquen el dia de la victòria de la resistència humana, liderada per en John Connor. Res que no sabéssim, però amb cares noves i detalls inèdits. 

Llavors el remake se'n va al 1984, època de la primera pel·lícula de la saga, i veiem repetides -gairebé calcades, però òbviament filmades de nou- algunes escenes mítiques que formen part de la història del cinema. La recreació d'un Arnold Schwarzenegger molt més jove del que és actualment (ja ha fet els 68 anys), per exemple, és espectacular, molt millor que el truc del doble que es va fer servir a Terminator Salvation. Que també és un truc, però en aquests 6 anys s'ha pogut millorar molt la tècnica i queda del tot creïble.

Però un dels grans atractius de Terminator Genisys és que, després de no tenir res a veure amb Salvation, l'Arnold Schwarzenegger torna a actuar a la saga, i aquest cop interpreta un envellit T-800 conegut com a "Pops", o Avi, que protegeix la Sarah Connor des de 1973. 

Què ha passat, aquí? Deixant de banda la interessant idea que els Terminators poden envellir -tot i que si són màquines de matar dissenyades per tal de dur a terme una feina ràpidament no haurien de tenir aquesta "capacitat"-, que no deixa de ser una intel·ligent manera de fer tornar l'exgovernador de Califòrnia tot acceptant l'edat que té, la pel·lícula és alhora un remake, una seqüela i un reboot, tot junt. Com? Doncs molt "senzill": fent ús d'un vell recurs del gènere dels viatges en el temps com és la creació de línies temporals alternatives. 

Un esdeveniment sobtat en el moment d'enviar en Kyle Reese (Jai Courtney) al passat des de 2029 per tal de salvar -i fecundar- la Sarah Connor (Emilia Clarke, la Daenerys de Game of Thrones) de 1984 provoca canvis en la història que coneixem: la Sarah Connor que veiem aquí està preparada, s'entrena des que tenia 9 anys i l'acompanya l'esmentat T-800.

Entre els canvis veiem esdeveniments de les dues primeres pel·lícules barrejar-se i oferir una sèrie de situacions que satisfan teories d'aquelles que en anglès es coneixen com a "what if...?", o "què passaria si..?", un exercici interessant però que en realitat és part d'un homenatge a aquelles dues primeres parts que sí que es consideren bones i clàssics del cinema. També n'hi ha en forma de frases recurrents, perquè no hi falten el "come with me if you want to live" o el "I'll be back", és clar, però en realitat ja les podíem esperar perquè sempre hi han estat, llevat de la quarta part, que no contenia pràcticament ni un gram d'humor.

Per tant, Terminator Genisys no elimina -almenys per a mi- les pel·lícules anteriors. No és un reboot, o no és únicament un reboot -que ho és, perquè a sobre pretén ser la primera part d'una trilogia-, sinó que juga amb els ingredients de la franquícia, de manera una mica tramposa si es vol, i ens ofereix un producte a mig camí entre la continuació i un rentat de cara per a nous públics que no han crescut amb la història que fins ara era oficial.

És clar que els crítics més despietats -i els no tan despietats també- la destrossen en considerar que és l'enèsima mostra dels problemes del cinema blockbuster, és a dir la dèria dels reinicis, les seqüeles i la utilització de la nostàlgia i la febre retro com a excusa per a repetir idees i esquemes. No diré que no és així, la cinquena Terminator, però jo m'ho vaig passar molt bé veient-la i, com que tenia fresques les quatre anteriors, encara em va agradar més. Té defectes, i tant, i planteja preguntes que de moment queden sense resposta ("qui va enviar l'Avi al passat?" o "Com és que coneixen els esdeveniments de la línia fins ara oficial?", per exemple), però estic content d'haver-la vist. 

A favor:

-El retorn d'en Schwarzenegger i l'explicació que es dóna al seu aspecte envellit

-El caràcter alternatiu de la línia temporal que se'ns ensenya permet considerar vàlids els fets que fins ara eren canònics

-Els moments d'homenatge a les dues primeres pel·lícules, encara que molts espectadors els veuran com a simples còpies mancades d'originalitat

-En J.K. Simmons, actor cada cop més respectat, fent un paper petit i secundari malgrat el seu caixet

-L'Emilia Clarke com a Sarah Connor

En contra:

-Després de la segona pel·lícula, cada nova entrega es pot considerar innecessària per a una història ben tancada el 1991, en tant que no ha aportat res de nou. Una línia temporal alternativa es pot ficar al mateix sac.

-En el mateix sentit, que si els ho permeten serà la primera de tres pel·lícules, i per tant la cosa no queda tancada aquí, com suggereix l'escena durant els crèdits

-Un profund gir en els esdeveniments que, a més de rebentar-se als tràilers -no els mireu-, espatlla un mite de la saga pel bé de l'espectacularitat argumental  

-Els maldecaps que sempre generen les paradoxes temporals, i Terminator és una saga plena d'aquestes situacions impossibles