Quan una saga m'agrada en soc un seguidor fidel. Tant se val el que en diguin aquells que mai no estan contents amb les seqüeles, els spin-offs o els productes relacionats. Ho trobo d'un immobilisme poc sa.
Per tant, vaig gaudir de Terminator (1984) i Terminator 2 (1991), però també de Terminator 3 (2003), Terminator: Salvation (2009) i l'esbojarrada -però genial producte de fanservice- Terminator: Genisys (2015), tres continuacions que no van tenir gaire bona acollida.
I que els propietaris dels drets de la franquícia van decidir eliminar del cànon, malgrat que Genisys havia de ser la primera d'una nova trilogia, i fer una nova entrega que reprendria la història després de Terminator 2, d'aquí la marginació dels fets de les altres pel·lícules a "línies temporals alternatives", en paraules de James Cameron, productor d'aquest film i director dels aclamats dos primers.
De fet, suposo que no soc l'únic que en les històries sobre viatges en el temps es perd, troba paradoxes per tot arreu i nota com li surt fum del cap quan intenta debatre esdeveniments, i amb la saga Terminator això em passa molt. En aquesta nova entrega, Terminator: Dark Fate, dirigida per Tim Miller, opten per explicar les incongruències d'una manera ben senzilla.
Els esforços dels protagonistes de T2 van aconseguir evitar que Skynet dugués a terme la rebel·lió de les màquines coneguda com a Dia del Judici, però en el seu lloc va ser una altra intel·ligència artificial, anomenada Legion, la que es va rebel·lar contra els seus creadors i finalment va crear uns altres Terminators.
Excusa barata per allargar la franquícia, no ens enganyem, però als seus fans ja ens va bé, perquè ens dona l'oportunitat de gaudir de més aventures d'aquest univers. En el nou film, doncs, el cíborg assassí enviat des del futur s'anomena Rev-9 (Gabriel Luna) i té unes característiques que recorden molt el T-1000, de metall líquid, de la segona pel·lícula. De fet, hi ha diverses picades d'ullet a la cèlebre seqüela, un film que demostrava que de vegades les segones parts són millors que les primeres.
L'androide té la missió d'acabar amb la Dani Ramos (Natalia Reyes), que viu a Ciutat de Mèxic l'any 2020, que al llarg de la pel·lícula sabrem quin paper juga en tot plegat. D'altra banda, la resistència humana envia, per protegir-la des de l'any 2042, la Grace (Mackenzie Davis), una humana millorada.
Es repeteixen esquemes vistos en altres entregues: persecucions espectaculars en cotxes i camions, trets, explosions, un personatge messiànic, un que el vol matar i un altre que el vol defensar. En definitiva, els ingredients típics d'un film de la saga.
Per apel·lar als fans de tota la vida, i com acostuma a passar últimament amb la resurrecció de sagues cinematogràfiques, s'ha repescat la Sarah Connor (Linda Hamilton), que representa que s'ha dedicat a eliminar aquests nous Terminators que esporàdicament han anat arribant, cosa que havia passat desapercebuda perquè ho feia de manera eficient i en poc temps gràcies a la informació anònima que rebia cada cop que havia d'arribar un nou cíborg.
És un personatge emblemàtic, recuperat per al gaudi del públic, però amb una tràgica trajectòria que remata les penes que ja havia passat a les dues primeres pel·lícules. Fins a aquest punt crec que el text no destrossa res, però ara vindran SPOILERS. Quedeu avisats.
Qui li enviava la informació dels Terminators, es fa evident a mesura que avança la història i no veiem un Arnold Schwarzenegger que el pòster ens prometia, és el T-800, que en teoria havia mort al final de T2, però... resulta que aquest és un altre, i és que per més lògic que ens pugui semblar ara -i és un argument que compro però llavors no se'ns havia acudit-, Skynet havia enviat més d'un androide a matar en John Connor.
Qui ho va aconseguir, se'ns explica aquí, és aquesta altra unitat, que ara es fa dir Carl, s'ha fet vell, té família i explica que això li ha fet penedir-se del que va fer i desenvolupar el que sembla una consciència. Naturalment, a la Sarah li resulta molt difícil de digerir.
Aquesta excusa per repescar també l'amic Arnie l'accepto sense cap mena de problema, i a més és un aliat imprescindible per mirar de fer front a l'aparentment invencible enemic d'aquesta ocasió. Els seus enfontaments són espectaculars, però s'agraeix l'empoderament femení que representen la Grace i una Sarah Connor també envellida, però entrenada i disposada a donar la vida.
Terminator: Dark Fate ha tingut, sembla ser, crítiques que la deixen una mica millor que les anteriors tres pel·lícules, però aquelles han estat destrossades amb el pas del temps, i no dubto que a aquesta li passarà el mateix. En tot cas, sembla que s'ha fumut una patacada comercial, i no espero que en facin continuacions.
Tampoc calen. A mi m'ha deixat prou satisfet, i com que la saga m'agrada, en realitat no m'importa què és canònic i què no. Però tinc clar que qualsevol fan de Terminator, si no és d'aquells intransigents que no volen saber res després de T2, l'hauria de veure.
I que els propietaris dels drets de la franquícia van decidir eliminar del cànon, malgrat que Genisys havia de ser la primera d'una nova trilogia, i fer una nova entrega que reprendria la història després de Terminator 2, d'aquí la marginació dels fets de les altres pel·lícules a "línies temporals alternatives", en paraules de James Cameron, productor d'aquest film i director dels aclamats dos primers.
De fet, suposo que no soc l'únic que en les històries sobre viatges en el temps es perd, troba paradoxes per tot arreu i nota com li surt fum del cap quan intenta debatre esdeveniments, i amb la saga Terminator això em passa molt. En aquesta nova entrega, Terminator: Dark Fate, dirigida per Tim Miller, opten per explicar les incongruències d'una manera ben senzilla.
Els esforços dels protagonistes de T2 van aconseguir evitar que Skynet dugués a terme la rebel·lió de les màquines coneguda com a Dia del Judici, però en el seu lloc va ser una altra intel·ligència artificial, anomenada Legion, la que es va rebel·lar contra els seus creadors i finalment va crear uns altres Terminators.
Excusa barata per allargar la franquícia, no ens enganyem, però als seus fans ja ens va bé, perquè ens dona l'oportunitat de gaudir de més aventures d'aquest univers. En el nou film, doncs, el cíborg assassí enviat des del futur s'anomena Rev-9 (Gabriel Luna) i té unes característiques que recorden molt el T-1000, de metall líquid, de la segona pel·lícula. De fet, hi ha diverses picades d'ullet a la cèlebre seqüela, un film que demostrava que de vegades les segones parts són millors que les primeres.
L'androide té la missió d'acabar amb la Dani Ramos (Natalia Reyes), que viu a Ciutat de Mèxic l'any 2020, que al llarg de la pel·lícula sabrem quin paper juga en tot plegat. D'altra banda, la resistència humana envia, per protegir-la des de l'any 2042, la Grace (Mackenzie Davis), una humana millorada.
Es repeteixen esquemes vistos en altres entregues: persecucions espectaculars en cotxes i camions, trets, explosions, un personatge messiànic, un que el vol matar i un altre que el vol defensar. En definitiva, els ingredients típics d'un film de la saga.
Per apel·lar als fans de tota la vida, i com acostuma a passar últimament amb la resurrecció de sagues cinematogràfiques, s'ha repescat la Sarah Connor (Linda Hamilton), que representa que s'ha dedicat a eliminar aquests nous Terminators que esporàdicament han anat arribant, cosa que havia passat desapercebuda perquè ho feia de manera eficient i en poc temps gràcies a la informació anònima que rebia cada cop que havia d'arribar un nou cíborg.
És un personatge emblemàtic, recuperat per al gaudi del públic, però amb una tràgica trajectòria que remata les penes que ja havia passat a les dues primeres pel·lícules. Fins a aquest punt crec que el text no destrossa res, però ara vindran SPOILERS. Quedeu avisats.
Qui li enviava la informació dels Terminators, es fa evident a mesura que avança la història i no veiem un Arnold Schwarzenegger que el pòster ens prometia, és el T-800, que en teoria havia mort al final de T2, però... resulta que aquest és un altre, i és que per més lògic que ens pugui semblar ara -i és un argument que compro però llavors no se'ns havia acudit-, Skynet havia enviat més d'un androide a matar en John Connor.
Qui ho va aconseguir, se'ns explica aquí, és aquesta altra unitat, que ara es fa dir Carl, s'ha fet vell, té família i explica que això li ha fet penedir-se del que va fer i desenvolupar el que sembla una consciència. Naturalment, a la Sarah li resulta molt difícil de digerir.
Aquesta excusa per repescar també l'amic Arnie l'accepto sense cap mena de problema, i a més és un aliat imprescindible per mirar de fer front a l'aparentment invencible enemic d'aquesta ocasió. Els seus enfontaments són espectaculars, però s'agraeix l'empoderament femení que representen la Grace i una Sarah Connor també envellida, però entrenada i disposada a donar la vida.
Terminator: Dark Fate ha tingut, sembla ser, crítiques que la deixen una mica millor que les anteriors tres pel·lícules, però aquelles han estat destrossades amb el pas del temps, i no dubto que a aquesta li passarà el mateix. En tot cas, sembla que s'ha fumut una patacada comercial, i no espero que en facin continuacions.
Tampoc calen. A mi m'ha deixat prou satisfet, i com que la saga m'agrada, en realitat no m'importa què és canònic i què no. Però tinc clar que qualsevol fan de Terminator, si no és d'aquells intransigents que no volen saber res després de T2, l'hauria de veure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada