La saga Rambo

Fa més de 6 anys vaig dedicar una entrada a una de les sagues més famoses i populars de la història del cinema, per bé que sovint injustament criticada per la seva extensió i algunes entregues considerades de poca qualitat a partir de cert punt.

Era la saga del boxador Rocky Balboa i després d'aquella entrada se n'han fet dues pel·lícules més, tot i que amb el seu protagonista reconvertit en secundari de luxe, amb els títols de Creed i Creed II, i gosaria dir que ara sí, de debò, la història s'ha acabat. 

Doncs bé, aquell protagonista era en Sylvester Stallone, que també hi havia fet de guionista i director en algunes entregues, i avui faig una nova entrada dedicada, en aquest cas, a la seva altra saga més famosa, també llarga i recentment ressuscitada. 

Es tracta de Rambo, tota una icona del cinema d'acció dels anys 80, i el paper amb què més s'associa l'actor -i en aquest cas coguionista de tots els films i director d'un- a més del del boxador italoamericà. 

És fàcil deixar-se endur pels prejudicis i considerar la saga, que ara té cinc films, el típic producte d'acció hollywoodià sense gaire interès argumental, però si se li dona l'oportunitat s'aprecia la construcció del personatge i un missatge antibel·licista i de denúncia de la burocràcia estatunidenca que devia fer empipar més d'un polític de l'època de les tres primeres pel·lícules. 

A diferència del que passa amb Rocky, les cinc primeres entregues de la qual van ser numerades, amb Rambo la cosa va diferent: el primer film es diu First Blood (1982), basant-se en el llibre de David Morrell de 10 anys abans, i suposo que en aquell moment no es plantejava com a saga.

El cas és que, dirigida per Ted Kotcheff, explica les desventures d'en John J. Rambo, un veterà del Vietnam que es troba amb el rebuig del seu país, ara que ha fet el seu servei i ha viscut coses horribles que no tothom podria suportar. 

Concretament es troba que en un petit poble de l'estat de Washington el detenen simplement perquè es resisteix a fer cas al xèrif, que li diu que marxi perquè no li agrada, quan només hi volia fer un mos. La cosa escala fins al punt que s'enfronta a la policia local i acaba atrinxerant-se a la muntanya, obligat a fer servir les seves habilitats com a boina verda per la mateixa gent per la qual va lluitar a l'altra punta del món. 

Queda clar el to antibel·licista que esmentava més amunt, i d'hipocresia popular, i retrata, amb exageracions cinematogràfiques com és evident, situacions en què es trobaven o es podien trobar aquests veterans que tornaven de la guerra i no els quedava res. 

Amb la introducció també del seu antic superior, el coronel Trautman (Richard Crenna), el film seria molt diferent dels que vindrien després, tant pel to com pel fet de situar-se en un entorn civil, on l'únic guerra és la que lliura el protagonista contra aquest món que li ha girat l'esquena. És l'entrega més ben considerada de la saga, també, tot i que a la seva època no agradava tant com posteriorment.

Saltem a l'any 1985, en què es va estrenar Rambo: First Blood Part II, dirigida per George P. Cosmatos i escrita, a banda del senyor Stallone, per en James Cameron. 

Aquí, el coronel Trautman oferia a en Rambo sortir de la presó, on complia condemna fent treballs forçats després dels fets del primer film, a canvi de tornar al Vietnam i col·laborar en una missió de localització de presoners de guerra que havien quedat allà des del final del conflicte, més de 10 anys enrere.

En aquest cas es tracta d'una pel·lícula directament de guerra, amb trets, explosions i combat en plena selva vietnamita, però el missatge de denúncia també era clar, en mostrar els tripijocs del govern dels Estats Units per tal de simular els esforços de recuperació dels presoners de cara a la galeria, sense cap interès real en fer-ho. Naturalment, en Rambo es nega a participar en la pantomima i, com a bon combatent que és, decideix rescatar els presoners al preu que sigui.

Queda clar per què el coronel deia als policies de la primera pel·lícula que no sabien a què s'enfrontaven quan li havien tocat els pebrots a aquesta màquina de combat, no perquè sigui de temperament irascible, al contrari, sinó perquè es resisteix tant a lluitar que, quan ho fa, hi va amb tot.

Aquesta segona pel·lícula va ser un fracàs de crítica directament, però va triomfar a taquilla i roman com una de les més estimades de la franquícia. Sí que és veritat, però, que s'hi veuen elements de blockbuster i augmenta la teatralitat dels diàlegs, que tot i així tenen algunes línies memorables.

El 1988 s'estrenava Rambo III, ja descartada qualsevol referència a First Blood del títol, i simbòlicament va ser un encert, perquè aquesta entrega, dirigida per Peter MacDonald, és bàsicament un film d'acció continuada, poc drama i pràcticament cap reflexió sobre la guerra en si ni sobre la política de tot plegat.

Aquí, en Rambo, que viu tranquil·lament a Tailàndia ajudant una comunitat de monjos budistes, rebutja l'encàrrec per part del ja conegut coronel Trautman d'anar a l'Afganistan a ajudar els mujahidins a combatre les forces soviètiques perquè està cansat de lluitar i, al capdavall, ja no és a la presó i això no li suposaria cap commutació de pena... fins que s'assabenta que la missió encapçalada pel seu antic superior ha fracassat, l'han capturat i decideix anar a rescatar-lo.

La tercera entrega de la saga ens ofereix moments d'acció trepidant, moltes explosions, trets i morts. Sembla que el 1990 va ser inclosa al Llibre Guinness dels Rècords com a la pel·lícula més violenta que s'havia fet mai. La Wikipedia ens diu, però, que la quarta entrega, de la qual parlo més avall, la va superar.

En tot cas, advertit que Rambo III no era tan bona com les altres dues, i sabent que directament es considera dolenta, n'he gaudit pel que és: un film bèl·lic d'allò més entretingut i amb moments memorables en què veiem el protagonista desfermat i més temerari que mai.

Val a dir, però, que tot i que no hi ha denúncia sobre la vessant política de tot plegat, és curiós com segurament es va convertir en un film incòmode per als Estats Units, ja que aquests mujahidins que es retraten com la noble resistència acabarien sent el maldecap més gran del país de les barres i les estrelles en el que duem de segle XXI. Allò que s'ha dit tants cops que en Bin Laden i companyia eren recolzats pels Estats Units fins que se'ls van girar en contra és cert, i en aquesta pel·lícula es retrata aquella aliança que els esclataria a la cara una dècada i escaig després.

20 anys després, el 2008, s'estrenava Rambo, així, a seques, que en alguns països es va anomenar "John Rambo" -títol provisional que l'Stallone va acabar descartant perquè suggeria el final de la saga, com en el cas de Rocky Balboa, i no tenia pas la intenció d'acabar-la-.

Dirigida pel mateix Stallone, en aquest cas el protagonista tornava a viure a Tailàndia, guanyant-se les garrofes com a caçador de serps i transportant gent amb la seva barca, fins que un grup de missioners que volien dur ajuda a un poblat de l'ètnia karen de Birmània, víctima del genocidi per part de l'exèrcit oficial del país, li demana simplement que els transporti allà, ja que és l'home que millor coneix aquella zona.

Ell s'hi nega, perquè està encara més tip de lluitar que el 1988 i ja sap que hi haurà merder, a més que considera inútil ajudar la gent d'aquesta manera en comptes d'agafant les armes i lluitant contra l'exèrcit, però tampoc no té intenció de ficar-se en aquesta història.

Evidentment, quan s'assabenta que els missioners no han tornat s'ensuma que s'han complert els seus temors i accepta l'encàrrec d'anar a rescatar-los acompanyat d'un grup de mercenaris. Rambo torna a ser un film de rescat (com els dos anteriors) en què veiem l'exmilitar desplegar les seves habilitats gairebé sobrehumanes, però té un to crepuscular, com correspon a la seva nova edat, també de l'actor que l'interpreta, ja estrenada la seixantena quan es va rodar el film, en què l'home s'ha tornat més taciturn i humil, a més d'escèptic i prudent.

A diferència de Rocky Balboa, però -i perdoneu-me que les compari, però arribaven amb només dos anys de diferència i responien a la voluntat de l'amic Sly de recuperar aquests personatges icònics- no va tenir gaire bona acollida, i val a dir que no és gaire diferent de Rambo III en el sentit que al final pràcticament tot és combat i explosions.

On sí que la supera és en l'extrema violència que s'hi veu, tant pel que fa a les tortures rebudes per les víctimes com per l'horrible destrucció dels cossos que provoquen les potents armes que s'hi fan servir.

Un element criticat pel seu altíssim grau, però que jo trobo que ajuda a ser encara més conscient de la devastació que provoquen les guerres. En Rambo ho sap, i no s'hi vol ficar, però quan ho ha de fer hi posa el 100%. Al capdavall, com li deia el seu admirat coronel Trautman, porta el guerrer dins i no pot girar d'esquena a aquest fet.

Acabaré el repàs aquí, perquè tot i que Rambo té un final que dona a entendre que el personatge troba la pau, ara s'ha estrenat, 11 anys després -malgrat que la intenció original era estrenar-la no gaire després de la quarta-, la cinquena entrega de la saga, que té un títol que sí que suggereix el final de la història, Rambo: Last Blood, però li vull dedicar una entrada sencera.

Sèries: This is Us (tercera temporada)

Igual que la vegada anterior, torno a parlar de This is Us després d'una mica més d'un any, ara per comentar les meves impressions sobre la tercera temporada d'una de les sèries que més m'agraden i m'interessen de la televisió actual.

Ja hem pogut veure, doncs, la tercera tongada de 18 episodis d'aquest càlid drama familiar de la cadena nord-americana NBC, nous episodis que, fidels al que havíem vist fins ara, ens han fet emocionar, riure, entendrir-nos i interessar-nos pel destí dels seus personatges.

Assumint, com l'any passat, que heu vist aquests episodis, parlaré sense entrar en detalls perquè no es tracta de resumir res, però sí que diré coses que seran spoilers per a qualsevol persona que no els hagi vist. Quedeu avisats.

La segona temporada ens deixava amb una ullada al futur en què els personatges havien d'anar a visitar algú, una dona, que estava malalta, però no en teníem més detalls. Si les dues primeres temporades ens feien especular sobre la mort d'en Jack -i va costar que ens l'expliquessin-, aquesta prometia fer-nos ballar el cap respecte a aquest nou tema... però no ens en parla gaire, aquest cop, i amb les trames de cadascun dels personatges aconseguim oblidar-nos-en.

Comencem amb la Kate i en Toby, una relació que a la segona temporada va perillar, amb avortament natural inclòs, però que aquí es reforça amb el ressorgiment d'una Kate que, malgrat els advertiments sobre la seva edat i la seva formidable obesitat, decideix tirar endavant el projecte de ser mare i recorre a la fecundació in vitro, que resulta que funciona: aquesta entranyable parella tindrà descendència.

Si tot va bé, és clar, perquè és un embaràs de risc i ja sabem com les gasten, els guionistes. Tanmateix, tot i el final feliç que es mereixia la Kate, la mirada al futur que es produeix al final de la temporada ens mostra que alguna cosa anirà malament en aquesta parella.

Molt més ens fa patir, en canvi, el matrimoni format per en Randall i la Beth, amb les filles en aquest cas relegades a un paper molt secundari, amb la petita excepció de la Tess, que acabada d'entrar a l'adolescència descobreix que és lesbiana, tema que es tracta amb la sensibilitat que caracteritza la sèrie.

El problema dels Pearson negres és que en Randall ha decidit entrar en política i fer-se councilman, una mena de regidor en el sistema polític dels Estats Units. Aquesta lluita personal, amb resultats èpics de David contra Goliath, té un preu, i és que la Beth, novament, ha de renunciar als seus somnis per fer-se càrrec de les filles... fins que decideix que ja n'hi ha prou i ella tampoc no vol deixar estar un projecte que li fa la il·lusió que res no li havia fet mai de la vida.

Per la seva banda, el tarambana d'en Kevin, que sembla que ja ha tornat a sortir de l'alcoholisme i les drogues, s'embolica amb la Zoe (Melanie Liburd), cosina de la Beth, amb qui va viure durant molts anys com si fossin germanes. 

És una relació que no fa bona pinta, perquè ella és un esperit lliure, sense ganes de comprometre's, però en Kevin n'està d'allò més penjat. Tot i així, ens donarà més d'una sorpresa... i novament en Kevin ens farà patir.

Gràcies a ell, però, descobrim el secret més ben guardat d'en Jack: el seu germà Nicky (Griffin Dunne), que va morir a la guerra del Vietnam, en realitat no hi va morir. Arran d'un gravíssim error que va provocar la mort d'un nen, en Jack va decidir que no en volia saber res, es va inventar aquesta mentida de cara a la seva futura família i només hi va arribar a contactar una vegada, per insistència d'en Nicky, per dir-li que deixés d'enviar-li postals. 

No es van tornar a veure, no van tornar a parlar -com hem vist, no pas perquè en Nicky no ho intentés- i en Jack va morir sense saber la veritat sobre aquell "accident" del Vietnam. Un drama d'aquells que m'agraden a mi, de malentesos sense resoldre i un Nicky que ha viscut amargat, alcoholitzat i sol en una caravana durant dècades. Quan en Kevin destapa aquesta història l'obliga a conèixer la família del seu difunt germà, però no vol entrar a formar-ne part... i tot i així, en una escena del futur, el veiem amb ells. 

Això no vol dir que s'hagin acabat els flashbacks, perquè encara se'ns expliquen detalls del passat de la família Pearson, incloent-hi com es van conèixer en Jack i la Becca, la seva primera cita i alguns malentesos inicials.

L'ombra d'en Jack és allargada, que l'hi diguin a en Toby, però ja ens agrada saber més coses d'ell, d'un personatge destrossat a la seva manera, un lluitador que no va ser un pare i un marit impecable, ja ho vam veure, però que s'hi va acostar molt. 

La tercera temporada de This is Us ens narra més coses del passat i el present dels Pearson, prou interessants com per oblidar, com deia al principi, que ens havien posat la mel als llavis amb un avançament del futur al final de la segona, i quan ja ni tan sols hi pensàvem, a l'últim episodi coneixem la identitat de qui, en la malaltia, ha fet que es reuneixin els personatges, que en alguns casos veiem que s'havien allunyat. I, ara sí, esperem que a la propera temporada se'ns acabi d'explicar del tot.