Sèries: This is Us (tercera temporada)

Igual que la vegada anterior, torno a parlar de This is Us després d'una mica més d'un any, ara per comentar les meves impressions sobre la tercera temporada d'una de les sèries que més m'agraden i m'interessen de la televisió actual.

Ja hem pogut veure, doncs, la tercera tongada de 18 episodis d'aquest càlid drama familiar de la cadena nord-americana NBC, nous episodis que, fidels al que havíem vist fins ara, ens han fet emocionar, riure, entendrir-nos i interessar-nos pel destí dels seus personatges.

Assumint, com l'any passat, que heu vist aquests episodis, parlaré sense entrar en detalls perquè no es tracta de resumir res, però sí que diré coses que seran spoilers per a qualsevol persona que no els hagi vist. Quedeu avisats.

La segona temporada ens deixava amb una ullada al futur en què els personatges havien d'anar a visitar algú, una dona, que estava malalta, però no en teníem més detalls. Si les dues primeres temporades ens feien especular sobre la mort d'en Jack -i va costar que ens l'expliquessin-, aquesta prometia fer-nos ballar el cap respecte a aquest nou tema... però no ens en parla gaire, aquest cop, i amb les trames de cadascun dels personatges aconseguim oblidar-nos-en.

Comencem amb la Kate i en Toby, una relació que a la segona temporada va perillar, amb avortament natural inclòs, però que aquí es reforça amb el ressorgiment d'una Kate que, malgrat els advertiments sobre la seva edat i la seva formidable obesitat, decideix tirar endavant el projecte de ser mare i recorre a la fecundació in vitro, que resulta que funciona: aquesta entranyable parella tindrà descendència.

Si tot va bé, és clar, perquè és un embaràs de risc i ja sabem com les gasten, els guionistes. Tanmateix, tot i el final feliç que es mereixia la Kate, la mirada al futur que es produeix al final de la temporada ens mostra que alguna cosa anirà malament en aquesta parella.

Molt més ens fa patir, en canvi, el matrimoni format per en Randall i la Beth, amb les filles en aquest cas relegades a un paper molt secundari, amb la petita excepció de la Tess, que acabada d'entrar a l'adolescència descobreix que és lesbiana, tema que es tracta amb la sensibilitat que caracteritza la sèrie.

El problema dels Pearson negres és que en Randall ha decidit entrar en política i fer-se councilman, una mena de regidor en el sistema polític dels Estats Units. Aquesta lluita personal, amb resultats èpics de David contra Goliath, té un preu, i és que la Beth, novament, ha de renunciar als seus somnis per fer-se càrrec de les filles... fins que decideix que ja n'hi ha prou i ella tampoc no vol deixar estar un projecte que li fa la il·lusió que res no li havia fet mai de la vida.

Per la seva banda, el tarambana d'en Kevin, que sembla que ja ha tornat a sortir de l'alcoholisme i les drogues, s'embolica amb la Zoe (Melanie Liburd), cosina de la Beth, amb qui va viure durant molts anys com si fossin germanes. 

És una relació que no fa bona pinta, perquè ella és un esperit lliure, sense ganes de comprometre's, però en Kevin n'està d'allò més penjat. Tot i així, ens donarà més d'una sorpresa... i novament en Kevin ens farà patir.

Gràcies a ell, però, descobrim el secret més ben guardat d'en Jack: el seu germà Nicky (Griffin Dunne), que va morir a la guerra del Vietnam, en realitat no hi va morir. Arran d'un gravíssim error que va provocar la mort d'un nen, en Jack va decidir que no en volia saber res, es va inventar aquesta mentida de cara a la seva futura família i només hi va arribar a contactar una vegada, per insistència d'en Nicky, per dir-li que deixés d'enviar-li postals. 

No es van tornar a veure, no van tornar a parlar -com hem vist, no pas perquè en Nicky no ho intentés- i en Jack va morir sense saber la veritat sobre aquell "accident" del Vietnam. Un drama d'aquells que m'agraden a mi, de malentesos sense resoldre i un Nicky que ha viscut amargat, alcoholitzat i sol en una caravana durant dècades. Quan en Kevin destapa aquesta història l'obliga a conèixer la família del seu difunt germà, però no vol entrar a formar-ne part... i tot i així, en una escena del futur, el veiem amb ells. 

Això no vol dir que s'hagin acabat els flashbacks, perquè encara se'ns expliquen detalls del passat de la família Pearson, incloent-hi com es van conèixer en Jack i la Becca, la seva primera cita i alguns malentesos inicials.

L'ombra d'en Jack és allargada, que l'hi diguin a en Toby, però ja ens agrada saber més coses d'ell, d'un personatge destrossat a la seva manera, un lluitador que no va ser un pare i un marit impecable, ja ho vam veure, però que s'hi va acostar molt. 

La tercera temporada de This is Us ens narra més coses del passat i el present dels Pearson, prou interessants com per oblidar, com deia al principi, que ens havien posat la mel als llavis amb un avançament del futur al final de la segona, i quan ja ni tan sols hi pensàvem, a l'últim episodi coneixem la identitat de qui, en la malaltia, ha fet que es reuneixin els personatges, que en alguns casos veiem que s'havien allunyat. I, ara sí, esperem que a la propera temporada se'ns acabi d'explicar del tot.

Sèries: Orange is the new black

La ficció carcerària és un gènere recurrent tant al cinema com a la televisió, hem vist un munt de pel·lícules protagonitzades per presoners i de sèries de televisió tampoc no en tenim poques, entre les quals Prison Break o Oz, però el subgènere en què les recluses són dones va tenir un èxit especial a la gran pantalla sobretot als anys 60 i 70 del segle passat i s'ha associat sempre a un enfocament eròtic. 

No és el cas de la sèrie de què vull parlar avui, que tot i tractar de manera inevitable les relacions homosexuals que sembla que s'esdevenen sempre a les presons —amb la implicació de lesbianes autèntiques però també de dones heterosexuals que experimenten per primera vegada en aquesta situació prolongada de desesperació— ens explica en realitat, tot barrejant drama i comèdia, el dia a dia de les recluses, les seves circumstàncies i la manera com afronten el càstig pels delictes comesos, no sempre de la mateixa gravetat, que la discutidament anomenada justícia els aplica.

Orange is the new black, creada per la Jenji Kohan (Weeds) a partir del llibre autobiogràfic Orange is the new black: my year in a women's prison, de la Piper Kerman, es va estrenar el 2013 directament a la plataforma Netflix (coneguda per rescatar sèries cancel·lades però des de fa un temps també per produir-ne i distribuir-ne de pròpies), i el 2014 se'n va llançar una segona temporada que el proper estiu tindrà continuació. 

Tot i que és una sèrie amb molts personatges, i per això tocarà presentar-ne uns quants, en realitat la protagonista és la Piper Chapman (Taylor Schilling), una dona aparentment calmada i prudent de Nova York que és condemnada a 15 mesos de presó per haver transportat un maletí amb diners del món de la droga fa tants anys, concretament 10, que una mica més i el delicte hauria prescrit.

Viu la seva entrada a la fictícia presó de Litchfield amb més tristesa que por, perquè significarà allunyar-se del seu promès, amb qui vivia un moment dolç, durant 15 mesos.

Ell és en Larry Bloom (Jason Biggs, conegut per la saga American Pie), periodista sense feina que si bé inicialment reacciona d'una manera comprensiva, no triga gaire a exposar tot un seguit de queixes sobre els inconvenients que, per a ell, té l'empresonament de la seva xicota.

Algunes de les coses que diu les podem entendre, però aviat entren directament en el terreny de l'egoisme i, a sobre, acaba traient profit de la situació de la Piper, tant a nivell professional com personal.

Però la causa del problema, a banda de la imprudència comesa per la Piper en la seva joventut, és l'Alex Vause (Laura Prepon, vista sobretot a That 70's Show), una traficant de drogues a nivell internacional amb qui la protagonista va sortir abans de conèixer en Larry, i que resulta que també és en aquesta presó.

La trobada de les dues examants provoca una sèrie d'estira-i-arronses entre les dues noies, perquè la Piper l'odia per l'embolic en què l'ha ficat, però alhora s'adona que dins seu ressusciten vells sentiments que creia oblidats.

No és un triangle amorós, però també és refotudament complicada, la relació entre la reclusa Dayanara "Daya" Díaz (Dascha Polanco) i el guàrdia John Bennett (Matt McGorry), evidentment clandestina però molt entranyable, amb dos personatges que a més cauen bé.

Un altre tipus d'amor és el que hi ha entre la Lorna Morello (Yael Stone) i la Nicole "Nicky" Nichols (Natasha Lyonne), millors amigues. La Morello, de veu dolça i sempre amb maquillatge cridaner a sobre, està obsessivament enamorada d'un home amb qui tenia una relació de la qual no diré res, perquè es coneix a la segona temporada.

La Nicky, per la seva banda, i amb una veu completament contrària a la de la seva amiga, és una drogoaddicta que, ara que es veu privada del seu vici perquè és a la presó, es dedica a tenir relacions sexuals amb totes les companyes que pot.

Qui va ajudar la Nicky a superar la seva addicció, o almenys a tenir-la a ratlla, quan va entrar a la presó, va ser la Galina "Red" Reznikov (Kate Mulgrew), que s'encarrega de les tasques de la cuina i és una mena de mare protectora per a les noies que estan al seu bàndol.

Més aviat és una padrina, però, en el sentit mafiós de la paraula, perquè té molt de poder entre les recluses gràcies a la seva xarxa de contraban de productes que li demanen, i fer-la enfadar només pot portar conseqüències nefastes.

Parlant de bàndols, a la persó de Litchfield, com suposo que a tots els centres penitenciaris, n'hi ha diversos. I com acostuma a passar les ètnies hi tenen un paper important. A banda de les blanques —dins les quals hi ha subdivisions i personatges que no he il·lustrat, com la malalta Rosa (Barbara Rosenblat), la monja Jane Ingalls (Beth Fowler) o la lesbianíssima Big Boo (Lea DeLaria)— i les llatines (a les quals pertany la Daya) tenim la colla de les negres, amb membres destacats com les voluminoses Taystee (Danielle Brooks) i Cindy (Adrienne C. Moore), l'escanyolida i entranyable Poussey (Samira Wiley) o la contrapartida negra de la Red, la Vee (Lorraine Toussaint).

Però sens dubte la que destaca més en aquest grup és la Suzanne "Crazy Eyes" Warren (Uzo Aduba), la boja de la sèrie, que és tan temible com impredictible i que ha permès a la seva intèrpret rebre un munt de nominacions i premis per aquest paper, entre els quals l'Emmy l'any passat.

Amb la seva pròpia i petita colla tenim la fanàtica religiosa Tiffany "Pennsatucky" Doggett (Taryn Manning, vista a Sons of Anarchy), una exionqui que per a mi és un dels personatges més interessants de la sèrie. Temible també en la seva bogeria i la crueltat dels càstigs que aplica, però amb un punt de feblesa i fragilitat que fa que, de vegades, sentim llàstima per ella, és un dels personatges més còmics.

També és normal sentir llàstima per en Sam Healy (Michael J. Harney), el veterà i supervisor dels guàrdies, que tracta les recluses amb amabilitat però que també té un punt de mala bava quan s'adona que els seus esforços per a caure'ls bé són infructuosos. A casa tampoc no obté el respecte i l'amor que desitja: té la típica dona ucraïnesa que es va casar amb ell pels papers i que l'ignora tant com pot.

Acabo el repàs dels personatges amb foto amb un altre membre del personal de la presó, en George "Pornstache" Méndez (Pablo Schreiber, vist a The Wire), un guàrdia corrupte i gairebé psicòpata que es dedica a traficar amb drogues i les cobra a les recluses en espècie. Com tothom, té un costat humà, però costa molt de veure.

Deixo fora de les imatges també altres personatges interessants, com la sotsalcaidessa Figueroa (Alysia Reiner), el seu subordinat immediat Caputo (Nick Sandow) o la reclusa transsexual Sophia (Laverne Cox, interpretada als flaixbacs en què encara era un home pel seu propi germà bessó, el músic M Lamar). Orange is the new black és una sèrie que es recolza en una plantilla de personatges molt extensa, però tampoc no puc parlar de tots ells o no acabaríem mai.

Com deia al principi, la sèrie explora el dia a dia de les recluses i com afronten la seva condemna, però també les seves relacions —amoroses, sexuals, d'amistat o d'enemistat— i, el que segurament és el més interessant de la sèrie, a cada capítol ens mostra mitjançant flaixbacs com va anar a parar a la presó cadascuna d'elles, en alguns casos de manera clara i directa però en d'altres fent-nos pensar que les coses aniran d'una manera quan en realitat es produirà un gir sorprenent al final, i fins i tot hi ha algun cas en què, de moment, encara no s'ha deixat del tot clar.

És interessant també veure l'evolució de la protagonista, que potser no té el carisma d'algunes de les seves companyes de presó, però que passa d'una actitud comprensiblement tímida i poruga a ser una més, a entendre com s'ha de captenir per a sobreviure física i psicològicament i, fins i tot, veurem com fa de mentora d'una nova reclusa en el futur, fet que culmina simbòlicament aquesta evolució.

Orange is the new black torna aquest juny amb la tercera temporada, els 14 episodis de cop tractant-se de Netflix, però durant les dues primeres ha aconseguit moltíssims premis i nominacions, tant per a la pròpia sèrie com per a algunes de les seves actrius, sobretot l'Uzo Aduba, però també la Taylor Schilling (Piper) o la Kate Mulgrew (Red). El seu potencial, encertadament, el van saber veure tant la cadena com la Jodie Foster, que n'ha dirigit dos episodis. Val la pena.