Sèries: This is Us (sisena temporada)

S'ha acabat la sèrie que considerava la millor que s'estava emetent actualment a la televisió estatunidenca. Han estat sis temporades excel·lents que, per sort, s'han beneficiat de la confiança de la cadena NBC i del públic, cosa que va permetre que se'n renovessin les temporades en packs de dos i de tres, i que se sabés amb prou antelació que la sisena seria la final, de manera que tot quedés ben tancat i lligat, sense res penjat, a l'aire, inconclús. 

Però, tal com la mateixa història creada per Dan Fogelman s'ha ocupat d'explicar-nos, especialment a la darrera temporada, tot té un final, i cal assumir-lo, pair-lo, i el de This is Us ja ha arribat.

Sovint miro les sèries quan puc, i no és poc habitual que n'acabi les temporades quan ja fa temps que es van acabar, cosa que també es reflecteix en la data de publicació de les entrades que n'escric. No pas amb This is Us, una sèrie que a casa meva passa per davant de tot i que es veu (bé, es veia. Encara m'he d'acostumar a parlar-hi en passat) el dia que toca, i no com Station 19 i Grey's Anatomy, que són plaers culpables. Aquesta és (era) bona de debò.

I com que ho és, espero que l'hàgiu estat mirant. Si no, deixeu de llegir ara mateix i ja hi tornareu, si voleu, més endavant, per comparar impressions, però ara em disposo a parlar de la sisena i última temporada sense seguir la trama fil per randa, però també sense contenir-me pel que fa a spoilers.

La temporada anterior, com és habitual, acabava amb un gir que ens deixava astorats i amb moltes ganes de saber com s'havia arribat a aquell punt. Era una breu llambregada a un futur no gaire llunyà, al dia del casament no d'en Kevin i la Madison, com ens pensàvem, sinó que la núvia era la Kate! 

Això volia dir, doncs, que les coses amb en Toby no acabarien bé, i l'exploració de l'enfonsament del matrimoni Katoby, que se suposava que vivia una etapa feliç amb l'arribada d'una nova filla, i la signatura dels papers del divorci, són un dels temes de la temporada. Al capdavall, hi havia massa diferències i incompatibilitats entre els seus respectius projectes laborals i la criança dels fills, de manera que prenen una decisió que, en aquests casos, és molt dura al principi, però la més sana a llarg termini.

L'esmentat casament també el veiem, i tant, i serà l'escenari d'alguns d'una història en tres episodis més cap al final, en què veiem els punts de vista de cadascun dels Big Three i el que estaven vivint personalment en aquell moment. En qualsevol cas, la Kate torna a trobar la felicitat, i és amb en Philip (Chris Geere), el director de l'escola de música per a invidents on treballa i amb qui, abans d'enamorar-se, havia tingut tantes enganxades, ben al contrari de l'inici de la relació amb en Toby, que havia estat d'allò més suau.

La història d'en Kevin en els capítols del casament gira al voltant del que ha fet durant la nit, perquè la Madison, la seva ex, que ja ha trobat un nou amor per la seva banda, i la Beth, dona d'en Randall, tafanegen i fan teories sobre què ha passat i amb qui. 

Doncs bé, el resultat de tot plegat és que en Kevin, per fi, torna amb la Sophie, després de tantíssims anys d'encontres i desencontres, ara que el timing és correcte en trobar-se tots dos solters i amb ganes de recuperar el temps perdut. Ja era hora, collons. 

D'en Randall, que gairebé podríem dir que és l'ànima de This is Us, i sens dubte el seu intèrpret és el més aclamat i premiat del repartiment, no en parlaré des del punt de vista sentimental perquè ja fa anys que té la cosa resolta.

En canvi, m'agrada molt com han donat temps a en Miguel, la persona que més ha patit per culpa de l'allargada ombra del difunt Jack. Mai podria substituir el primer marit de la Becca, i els fills d'ella no l'hi van posar gens fàcil, però en aquesta temporada té un episodi dedicat a la seva vida, a com es va acabar de rematar l'evolució de millor amic a parella de la Becca -que va ser una cocció lentíssima- i també veiem com, ja als últims anys, se li reconeix la vàlua i el suport enorme que representa per a la gran matriarca, que ja sabem que té Alzheimer des de fa temps.

Fa algunes temporades que sabem que la història acaba al llit de mort de la Rebecca Pearson, ens hi van permetre fer algunes ullades, però amb comptagotes, deixant-nos la mel als llavis. En aquesta, les escenes del futur més llunyà -bé, si no comptem les poques i poc rellevants d'en Jack Jr. d'adult- ocupen la major part dels darrers episodis, de manera que en quedem satisfets.

I amb el cor trencat i el nus a la gola -els que no s'hi resisteixin com jo vessaran llàgrimes, garantit-, en veure com afronten els tres fills de la interessada la constant i cada cop més accelerada decadència física i mental de l'excel·lent mare que els va criar i amb qui cadascun d'ells, de diferent manera, ha tingut una bona relació al llarg dels anys, però amb qui ara volen estar més i millor que mai perquè tots plegats ho necessiten. 

Que la sisena temporada hagi donat més importància al futur, al final de la història, no significa que no hàgim tingut les habituals racions del passat dels germans Pearson, tant en l'etapa infantil com en l'adolescent i la de la primera adultesa, que al capdavall és construcció de personatges i les seves relacions. 

També se n'han beneficiat personatges secundaris com l'esmentat Miguel, la Beth i en Nicky, el vell rondinaire i ermità que es va convertir en el meu personatge preferit des que el van fer debutar amb la sèrie començada i en un dels típics girs argumentals de This is Us.

No sé gaire què més dir. S'ha acabat una sèrie commovedora, com l'he etiquetat més d'una vegada un culebrot amb el punt just d'ensucrament per no arribar a embafar, magníficament interpretat i amb unes trames sempre interessants, que ens parlava d'amor i desamor, i de tornar-se a enamorar, matrimoni, germanor, alegries, tragèdies i, en general, ens donava lliçons de vida sense que semblés que ens les estava donant, sense jutjar, mostrant les imperfeccions dels seus personatges i com aquests les acceptaven sense renunciar a millorar tant com poguessin millorar. I la música d'en Siddhartha Khosla, que acompanyava perfectament cada moment, però que sovint ens anunciava que a l'episodi li quedaven només uns segons de vida, i això, amb aquesta sèrie, sempre era devastador. Estic escoltant-ne la banda sonora mentre escric aquesta entrada i juro que ara mateix, mentre l'acabo, sona la cançó dels crèdits. No he dit que acompanyava perfectament? 

Sèries: This is Us (cinquena temporada)

A diferència del que ha passat amb altres sèries, en què hi ha hagut retards importants entre que he n'han acabat temporades, les he vist i n'he parlat, en el cas d'aquesta de què parlaré avui no sé què ha passat, perquè oblidés completament que li volia dedicar una entrada a la seva temporada més recent. 

Bé, sí que sé què ha passat: la vaig anar seguint al dia, però entre que ha tingut diverses petites pauses i que l'han format 16 episodis en comptes dels habituals 18, i que la season finale tampoc no va ser una cosa que deixés l'audiència de pasta de moniato, no vaig tenir una sensació clara que hagués vist com s'acabava en el moment que s'acabava. 

I, després, sí, me n'havia oblidat completament. Bé, tampoc és que hagi d'afectar gaire al nombre de visites, perquè quan parlo de sèries solc obtenir els pitjors resultats del blog, però si he parlat individualment de les quatre anteriors temporades de This is Us, no deixaré la cinquena sense article. I encara menys quan es tracta d'una sèrie que m'agrada tant.

Després d'advertir, com sempre faig en aquests casos, que hi haurà spoilers, i si algú que no ha vist la sèrie o aquesta temporada llegeix l'entrada sense haver vist aquests episodis no em faig responsable de rebentar-li res, cal dir que una de les coses més impactants, en aquesta i d'altres sèries no ambientades en mons de fantasia, ha estat veure que la pandèmia de la COVID-19 hi apareixia i hi tenia força protagonisme.

Al capdavall, la sèrie és de ficció però retrata un món possible dins d'un context real i contemporani a la nostra realitat, així que va ser una de les primeres sèries en què es van poder veure mascaretes sanitàries, quarantenes i mesures de precaució davant la pandèmia. 

En fi, comencem, ja que n'he posat la foto, amb la Kate i en Toby, que en aquesta cinquena temporada han emprès l'aventura de ser pares per segon cop, en aquest cas per gestació subrogada atès que l'embaràs del seu primer fill, per l'edat i sobretot el pes d'ella, van suposar un calvari pel qual no han volgut tornar a passar. Han patit davant de la incertesa d'aquesta mena de pactes, perquè al capdavall, la mare biològica pot canviar d'opinió en qualsevol moment, però per sort la cosa ha acabat bé. Per al matrimoni, però, tenim reservada una sorpresa final, un gir argumental inesperat, al final de la temporada.

Per la seva banda, en Kevin, el tarambana que sempre ha volgut una relació romàntica de pel·lícula, com a actor que és, sembla que va posant seny i es fa càrrec de la família que involuntàriament ha començat a crear en deixar embarassada la Madison, i el que al principi era més una qüestió de responsabilitat poc a poc es va convertint en convenciment.

Per desgràcia, les inseguretats i la mena de vida que duu un actor fan que la Madison no les acabi de tenir totes, no acaba de confiar en què tot anirà bé, però l'embaràs dels bessons continua endavant. Veurem, al final de la temporada, com uns flashforwards relacionats amb ell acaben d'una manera inesperada, també.

Tot i que This is Us és una sèrie molt coral, no hi ha dubte que la cinquena temporada ha estat, sobretot, de protagonisme per a en Randall. Sí, hem vist avançar la vida de la Kate i algun detall més de la seva adolescència, així com tancar una ferida del passat, hem vist com en Kevin es transformava poc a poc i hem conegut traumes esportius de la seva infantesa, però amb en Randall hi ha hagut dues trames argumentals força importants. I relacionades.

Per una banda, així com la sèrie ha reflectit la pandèmia, també s'hi ha parlat del cas de l'assassinat racista d'en George Floyd per part d'un policia, que va tenir lloc al maig de l'any passat. A la sèrie es parla d'allò i de les repercussions que va tenir per a la societat estatunidenca, sobretot la de raça negra. 

És el cas dels Pearson afroamericans, i a en Kevin l'afecta especialment en la seva recerca dels propis orígens, que el condueixen per la providencial trucada d'un desconegut a descobrir que, malgrat que el seu pare biològic va fugir de casa seva després de la mort per sobredosi de la seva parella, la mare d'en Randall, resulta que aquesta va ser reanimada pels paramèdics i va viure molts anys sense que en William ho sabés, fins que va morir l'any 2015. Una informació devastadora que, tot i així, permet al seu fill tenir una llarga conversa amb l'home amb qui ella va compartir els últims anys, i conèixer moltes coses de la seva mare biològica que no sabia, a més d'heretar una casa a Nova Orleans. 

Per acabar amb aquest nucli familiar, també veiem créixer, sobretot, les filles adolescents, i enfrontar-se als drames propis d'aquesta etapa, com són les relacions sentimentals, en el cas de la Tess amb la dificultat afegida que es tracta d'una d'homosexual i, en el de la Deja el fet que el seu xicot tingui una filla -cosa que ja se sabia- i les dificultats que això afegeix a qualsevol relació, especialment en aquestes edats.

La seva mare adoptiva, la Rebecca, no ha tingut un pes gaire marcat en aquesta temporada. Sabem que té Alzheimer i que vol passar els seus últims anys bons de la millor manera possible, i els seus tres fills, i el seu actual marit, s'esforcen perquè aquest desig es faci realitat. Un comiat lent i agredolç.

Tampoc en Nicky, un secundari que m'agrada especialment, i que aquí també fa esforços, en el seu cas per anar entrant poc a poc a la família que ell mateix s'havia negat tenir. Per acabar de perfilar-lo com a personatge víctima de totes les desgràcies, veiem un altre cas de relació, en aquest cas sentimental, a què va renunciar quan era jove també per motius nobles, però sobretot perquè és un tossut que s'estima més no resoldre els malentesos. Els germans que sí que els resolen són en Kevin i en Randall, que després de la duríssima baralla que vam veure a la quarta temporada tenen una necessària i llarga conversa sobre tot plegat.

En fi, una temporada més de This is Us, una sèrie que continua tenint elements i ingredients de soap opera, de culebrot, però amb un bon gust, duent-nos a límit de l'ensucrament sense sobrepassar-lo, que la converteix en un producte de qualitat que, almenys per a mi, és de les coses més interessants que es fan a la televisió dels Estats Units actualment.

 

Sèries: This is Us (quarta temporada)

Sense pràcticament adonar-me'n, per aquelles pauses estranyes que es fan a les sèries de televisió, resulta que s'ha acabat la quarta temporada d'una de les meves preferides, i això significa que puc tornar a dedicar-li una entrada.

Deia a l'article sobre la tercera temporada de This is Us que havia estat prou bona i entretinguda per distreure'ns del fet que se'ns havien mostrar unes misteriores escenes del futur sense acabar de donar-nos-en gaires detalls, i que esperava que a la quarta això es resolgués.

En aquests nous 18 episodis continuem veient com evolucionen les vides dels membres de la família Pearson al present, així com se'ns continuen explicant coses del passat i, de tant en tant, podem fer una ullada a les inquietants escenes del futur que deia més amunt.

Però anem a pams, i comencem per la Kate i en Toby: després de moltes dificultats han pogut concebre amb èxit i tenen un fill, en Jack (com no podia ser d'una altra manera), prematur i per tant fent patir també fora del ventre de la seva mare.

 
Les preocupacions no s'acaben aquí: resulta que és pràcticament cec, cosa que complicarà la vida dels seus pares, però que per escenes del futur sabem que no li impedirà ser feliç.

No sabem, però, com els anirà als seus progenitors, que a les escenes del present viuen una crisi quan en Toby, incapaç de pair del tot la ceguesa del seu fill, busca passar a casa el mínim de temps possible. Per altra banda coneixem més detalls de la fallida primera relació amorosa de la Kate adolescent.

Per la seva banda, en Randall, que com ja vaig explicar ara és councilman, una mena de regidor de districte, continua patint per controlar els seus atacs d'ansietat, que en les escenes de l'adolescència se'ns comencen a mostrar, agreujats al present per un incident amb un lladre.

Això el porta a anar a teràpia, on descobrirà traumes dels quals no era conscient, relacionats amb la qüestió de la seva adopció i també amb la mort del Jack original, sobre la qual pensa que hi podria haver fet alguna cosa a causa de la seva obsessió amb controlar tots els aspectes de la seva vida. No acaba gaire bé, per a ell, una temporada que havia començat amb certa alegria a cals Pearson negres, amb les filles adolescents entrant de ple en aquesta etapa i expressant-ho de diferents maneres, sigui amb un nou pentinat o amb una primera relació sentimental.

En Kevin continua buscant l'amor, una relació seriosa amb l'objectiu de formar una família, mentre es manté serè des que va néixer el seu nebot, i al principi sembla que la cosa s'encaminarà cap a la nova via oberta amb l'aparició de l'exmilitar Cassidy (Jennifer Morrison, vista a How I met your mother o Once Upon a Time), però tant en aquest cas com en l'enèsim retrobament amb la Sophie la sèrie continua jugant a despistar i, ara sí, per fi, sembla que ja sabem d'on surt la seva futura descendència, però no ho saberm fins que es produeixi un gir cap al final.

De les subtrames d'en Kevin destacava, anteriorment, la del descobriment del seu oncle Nicky, però ha anat perdent importància i ara és un personatge menys que secundari, que forma part de la família Pearson però sense fer gaire soroll.

El gran tema de la temporada, però, és un altre descobriment: la Rebecca presenta símptomes de demència, i en Randall s'hi compromet profundament des que en té la més mínima sospita, però la seva manera de gestionar-ho condueix a un conflicte amb els seus germans, especialment amb en Kevin, amb qui té una discussió monumental en què tots dos es fan retrets acumulats durant tota la vida i això, pel que ens ensenyen del futur (i, per desgràcia, torna a ser amb comptagotes), provoca que no es dirigeixin la paraula durant anys.

Les coses no han estat mai flors i violes a This is Us, però en aquesta temporada veiem patir molt els personatges, encara que sigui amanit amb moments bonics i les inevitables escenes del passat i de la relació entre la Rebecca i en Jack. A veure què ens espera a la cinquena temporada que, com sempre, ja tinc ganes de veure. Per sort, la sèrie té assegurades almenys la cinquena i la sisena tongades d'episodis.

Sèries: This is Us (tercera temporada)

Igual que la vegada anterior, torno a parlar de This is Us després d'una mica més d'un any, ara per comentar les meves impressions sobre la tercera temporada d'una de les sèries que més m'agraden i m'interessen de la televisió actual.

Ja hem pogut veure, doncs, la tercera tongada de 18 episodis d'aquest càlid drama familiar de la cadena nord-americana NBC, nous episodis que, fidels al que havíem vist fins ara, ens han fet emocionar, riure, entendrir-nos i interessar-nos pel destí dels seus personatges.

Assumint, com l'any passat, que heu vist aquests episodis, parlaré sense entrar en detalls perquè no es tracta de resumir res, però sí que diré coses que seran spoilers per a qualsevol persona que no els hagi vist. Quedeu avisats.

La segona temporada ens deixava amb una ullada al futur en què els personatges havien d'anar a visitar algú, una dona, que estava malalta, però no en teníem més detalls. Si les dues primeres temporades ens feien especular sobre la mort d'en Jack -i va costar que ens l'expliquessin-, aquesta prometia fer-nos ballar el cap respecte a aquest nou tema... però no ens en parla gaire, aquest cop, i amb les trames de cadascun dels personatges aconseguim oblidar-nos-en.

Comencem amb la Kate i en Toby, una relació que a la segona temporada va perillar, amb avortament natural inclòs, però que aquí es reforça amb el ressorgiment d'una Kate que, malgrat els advertiments sobre la seva edat i la seva formidable obesitat, decideix tirar endavant el projecte de ser mare i recorre a la fecundació in vitro, que resulta que funciona: aquesta entranyable parella tindrà descendència.

Si tot va bé, és clar, perquè és un embaràs de risc i ja sabem com les gasten, els guionistes. Tanmateix, tot i el final feliç que es mereixia la Kate, la mirada al futur que es produeix al final de la temporada ens mostra que alguna cosa anirà malament en aquesta parella.

Molt més ens fa patir, en canvi, el matrimoni format per en Randall i la Beth, amb les filles en aquest cas relegades a un paper molt secundari, amb la petita excepció de la Tess, que acabada d'entrar a l'adolescència descobreix que és lesbiana, tema que es tracta amb la sensibilitat que caracteritza la sèrie.

El problema dels Pearson negres és que en Randall ha decidit entrar en política i fer-se councilman, una mena de regidor en el sistema polític dels Estats Units. Aquesta lluita personal, amb resultats èpics de David contra Goliath, té un preu, i és que la Beth, novament, ha de renunciar als seus somnis per fer-se càrrec de les filles... fins que decideix que ja n'hi ha prou i ella tampoc no vol deixar estar un projecte que li fa la il·lusió que res no li havia fet mai de la vida.

Per la seva banda, el tarambana d'en Kevin, que sembla que ja ha tornat a sortir de l'alcoholisme i les drogues, s'embolica amb la Zoe (Melanie Liburd), cosina de la Beth, amb qui va viure durant molts anys com si fossin germanes. 

És una relació que no fa bona pinta, perquè ella és un esperit lliure, sense ganes de comprometre's, però en Kevin n'està d'allò més penjat. Tot i així, ens donarà més d'una sorpresa... i novament en Kevin ens farà patir.

Gràcies a ell, però, descobrim el secret més ben guardat d'en Jack: el seu germà Nicky (Griffin Dunne), que va morir a la guerra del Vietnam, en realitat no hi va morir. Arran d'un gravíssim error que va provocar la mort d'un nen, en Jack va decidir que no en volia saber res, es va inventar aquesta mentida de cara a la seva futura família i només hi va arribar a contactar una vegada, per insistència d'en Nicky, per dir-li que deixés d'enviar-li postals. 

No es van tornar a veure, no van tornar a parlar -com hem vist, no pas perquè en Nicky no ho intentés- i en Jack va morir sense saber la veritat sobre aquell "accident" del Vietnam. Un drama d'aquells que m'agraden a mi, de malentesos sense resoldre i un Nicky que ha viscut amargat, alcoholitzat i sol en una caravana durant dècades. Quan en Kevin destapa aquesta història l'obliga a conèixer la família del seu difunt germà, però no vol entrar a formar-ne part... i tot i així, en una escena del futur, el veiem amb ells. 

Això no vol dir que s'hagin acabat els flashbacks, perquè encara se'ns expliquen detalls del passat de la família Pearson, incloent-hi com es van conèixer en Jack i la Becca, la seva primera cita i alguns malentesos inicials.

L'ombra d'en Jack és allargada, que l'hi diguin a en Toby, però ja ens agrada saber més coses d'ell, d'un personatge destrossat a la seva manera, un lluitador que no va ser un pare i un marit impecable, ja ho vam veure, però que s'hi va acostar molt. 

La tercera temporada de This is Us ens narra més coses del passat i el present dels Pearson, prou interessants com per oblidar, com deia al principi, que ens havien posat la mel als llavis amb un avançament del futur al final de la segona, i quan ja ni tan sols hi pensàvem, a l'últim episodi coneixem la identitat de qui, en la malaltia, ha fet que es reuneixin els personatges, que en alguns casos veiem que s'havien allunyat. I, ara sí, esperem que a la propera temporada se'ns acabi d'explicar del tot.

Sèries: This is Us (segona temporada)

Fa gairebé un any exacte publicava una entrada sobre la primera temporada d'una nova sèrie que m'havia generat moltes expectatives i que les havia satisfet amb escreix. 

Es tractava de This is Us, la segona temporada de la qual també tenia moltes ganes de veure i, vet-ho aquí, el temps vola i ja he pogut gaudir dels seus 18 episodis, els mateixos que tindrà la seva tercera temporada, que també tinc ja ganes de veure però, per ara, caldrà ser pacient i dedicar-se a altres coses.

Per resumir les meves impressions generals sobre la primera temporada, que es mantenen a la segona, podem dir que és una sèrie sobre relacions familiars, i els traumes i els problemes que també les famílies aparentment perfectes tenen i que cal solucionar i estan enterrats fins que no es pot evitar afrontar-los. 

És la història d'una família al llarg de -de moment- quatre dècades, amb flashbacks a diferents moments (1980, finals dels 80 i segona meitat dels 90), explicada amb un to tranquil, sense increïbles girs de guió ni maneres de culebrot, però no per això avorrit. This is Us té una sensibilitat especial en la manera d'explicar les coses, i és això el que l'ha fet triomfar entre la crítica i el públic, a més d'aconseguir premis i nominacions. 

Assumint que n'heu vist la primera temporada i que, en cas de voler veure la segona i no haver-ho fet ja suposeu que hi haurà spoilers, continuo. Si no heu vist res de la sèrie, us remeto a llegir l'entrada sobre la seva primera temporada, que no destrossa res, i si de cas ja ens tornarem a veure.

El cas és que la segona tongada d'episodis d'aquesta excel·lent sèrie, com és natural, fa avançar les trames individuals dels personatges, i una d'elles és la d'en Randall (Sterling K. Brown), que després de la mort del seu pare biològic fa una reflexió sobre la seva vida i decideix adoptar un nadó, projecte que després es transforma en el d'acollir una noia adolescent, la Deja (Lyric Ross), que ha tingut una vida molt dura i no està precisament receptiva, encara menys en aquesta casa "de rics" a què ha anat a parar.

Per la seva banda, en Kevin (Justin Hartley), que ha deixat el Manny enrere i ara fa cinema i fins i tot tracta braç a braç personalitats com el gran Sylvester Stallone, entre en una espiral autodestructiva després de lesionar-se en el rodatge, fet que posa de manifest tot allò que duia dins, reprimit, des que era petit, malgrat la façana de paio atractiu i segur de si mateix que ha mostrat sempre, o almenys els altres sempre li han vist.

La realitat és que s'ho ha passat malament durant molts anys, per motius diferents dels dels seus germans, a primera vista més vulnerables, i en aquesta temporada acaba petant i es va perfilant més gràcies als flashbacks a la infantesa i l'adolescència del personatge.

També en aquestes mirades retrospectives aprofundim més en allò que ha fet la Kate (Chrissy Metz en la seva versió adulta) com és ara, tant física com psicològicament, però aquesta temporada en el seu cas va, sobretot, de la relació amb el seu xicot, en Toby (Chris Sullivan), que va molt de pressa, amb plans de casament i un embaràs fallit pel mig. 

És un tema important i relacionat amb el seu passat, perquè la Kate va ser la més traumatitzada per la mort d'en Jack, el seu pare, i és evident que cap home no estarà mai al seu idealitzat nivell.

Però el que quedava pendent a la primera temporada, el com i el quan d'aquesta mort -només se'ns havien ofert petites escenes sobre el funeral-, arriba per fi en aquests episodis, i tot i així es fa esperar i s'hi va acostant fent-nos ensumar la tragèdia i esperant-la en qualsevol acció amb un mínim potencial perillós per al personatge interpretat per en Milo Ventimiglia. 

En saben, els guionistes, de fer-nos desitjar una cosa que en realitat és tràgica i afecta un personatge estimat, però bé, ja ho tenim, ja hem vist les circumstàncies de la seva mort i entenem coses de la Kate que fins ara no enteníem.

La segona temporada de This is Us ens ha explicat moltes coses noves i velles dels personatges, ens els ha fet estimar més i ens ha tocat la patata en més d'una ocasió, però malgrat aquest elevat grau d'ensucrament no és una sèrie que quedi exagerada en aquest sentit, i els tocs de drama i tragèdia hi contribueixen, mantenint-se també dins els límits del que es considera raonable.

El cas és que els agrada deixar-nos amb la mel als llavis, i aquesta vegada ens han ensenyat escenes del futur, de coses que presumiblement veurem a la tercera temporada. Al capítol final d'aquesta segona en surten unes quantes de seguides i que ens deixen amb l'ai al cor, curiosament en tots els casos llevat del d'en Kevin, fins ara l'ase dels cops.

Sèries: This is Us

Quan vaig veure el tràiler d'aquesta sèrie va ser, entre les diverses candidates a sumar-se a la llarga llista de sèries que segueixo, dels que més em van convèncer, dels que més ganes em van fer venir que se n'estrenés el primer episodi i el pogués veure. I veient-lo, segons quins siguin els nostres gustos, sembla que no pugui ser, que aquesta sèrie sobre gent normal i la seva vida diària, sense efectes especials, assassinats o moments constants de tensió, pugui enganxar. 

Però jo tinc gustos molt diversos, i m'agrada també el sentimentalisme, cosa que This is Us, creada per en Dan Fogelman, té de sobres, com anem veient capítol rere capítol. Ara que ha acabat la seva primera temporada, i amb un èxit que ha fet que se l'hagi renovat com a mínim per dues més, en vull parlar.

Estrenada per la cadena NBC i amb un total de 18 episodis per temporada, es tracta d'una sèrie que busca commoure amb la majoria de les seves escenes, tant en un sentit com en l'altre.

És un drama, sens dubte no pas una comèdia -encara que hi ha moments per als somriures-, i apel·la a la nostàlgia en mostrar-nos diverses etapes, amb salts endavant i enrere en el temps en general ben identificables -com més avança la sèrie més fàcil ens resulta saber a quin moment pertany cada escena, sempre entre 1980 i el present-, de la vida d'una família amb la que ens podem més o menys identificar, per bé que mai al 100% per les particulars característiques i la localització. Continuo tenint la teoria, no sé quanta gent m'hi acompanya, que el títol és un joc de paraules i podria significar, també, "This is U.S.".

Els protagonistes són els Pearson, una família formada per la Rebecca (Mandy Moore, vista a A walk to remember), en Jack (Milo Ventimiglia, vist a Herois i Gilmore Girls) i els seus fills Kate, Kevin i Randall, dels quals no poso qui els interpreta perquè durant la infantesa i l'adolescència els veiem amb diverses cares.



El tràiler ens posa bastant en situació, però per si de cas, la premissa és que els tres fills que tenen la Rebecca i en Jack no són els mateixos tres que hi havia a la panxa d'ella, sinó que el tercer és adoptat, després que en perdessin un durant el part i decidissin donar una oportunitat a en Randall.

Això permet que la sèrie toqui temes com l'adopció i la qüestió racial, però no seran els únics problemes que contribuiran a donar a This is Us aquest to dramàtic però ensucrat i estranyament agradable. No és una sèrie amb girs de guió i tensió màxima, ja ho he dit, però sí que hi ha cops d'efecte d'una altra mena, i té alguna cosa que enganxa. El millor, però, és que no es tracta d'un culebrot, tot i que podria haver-ho estat. Passem, doncs, a repassar els personatges principals.

En Jack és un tros de pare, un home que s'ha esforçat per guanyar-se la vida i mantenir la seva família, i que a més ha pogut estar al costat dels seus fills sempre que l'han necessitat. També és un marit atent.

Però això no vol dir que no hagi tingut moments més baixos, amb depressió, alcoholisme temporal, i el seu matrimoni també ha passat per discussions i problemes, com és natural. La seva influència en els fills és notable.

Per la seva banda, la Rebecca s'ha vist obligada, també perquè els 80 eren una altra època, a abandonar qualsevol projecte personal per fer de mare les 24 hores del dia, i encara més quan de sobte passa a ser-ho de tres nadons, que esdevenen nens i després adolescents.

Un gran secret que va decidir mantenir en el seu moment s'ha anat convertint en una bola de neu cada cop més grossa i al present li esclatarà a la cara.

Els Pearson van donar als seus fills una infantesa més que bona, però això no garanteix una adolescència i una vida adulta feliç, com veurem en els tres casos.

Un d'ells és el de la Kate (Chrissy Metz), que pateix una considerable obesitat a causa de la seva addicció al menjar. Per a mi és un dels personatges més interessants i tot un encert de la sèrie, perquè tot i que es mostra la seva voluntat de perdre pes també es normalitza el fet que una persona obesa pot ser perfectament atractiva i alguna cosa més que "la grassa".

El seu germà biològic, en Kevin (Justin Hartley), és tot el contrari en aquest sentit: amb un físic agraciat, triomfa en una sitcom fent de Manny, és a dir un nanny masculí, però la troba absurda i decideix deixar-la per dedicar-se a alguna cosa amb més profunditat artística.

Ell mateix s'ha acostumat a ser superficial i comptar amb el seu físic, però està molt unit a la seva germana i poc a poc va polint també la seva personalitat.

Per la seva banda, en Randall (Sterling K. Brown) és un professional d'èxit, es guanya bé la vida i té una bonica família -els seus germans, però, continuen solters als 36-, però tampoc no està exempt de problemes i traumes.

Un d'ells és que té una feina molt estressant, on cada error esborra tots els encerts, però sobretot el que el preocupa últimament és trobar el seu pare biològic, cosa que aconsegueix al primer episodi.

Personalment el meu personatge preferit, en William (Ron Cephas Jones, vist a Mr. Robot i en uns quants papers secundaris en diverses produccions) és el pare d'en Randall i un drogoaddicte en recuperació, però també té càncer terminal.

En Randall el volia trobar per cantar-li les quaranta per haver-lo abandonat quan acabava de néixer, però se'n compadeix i el convida a passar uns dies a casa seva i conèixer la seva família. Amb això es crea una dinàmica que esdevé una de les relacions més boniques de la sèrie.

Perquè This is Us és això: una sèrie sobre relacions. De tota mena: amoroses, paternofilials, fraternals... És una sèrie sobre la família i les diverses configuracions que aquesta pot tenir. Sobre els encerts i els errors, sobre els traumes, els problemes que cal solucionar, aquelles espines clavades...

Tot plegat es podria haver fet de manera que fos un culebrot més, però la particular sensibilitat de la sèrie fa que no caigui en aquest parany i ens atrapi amb altres mètodes, estils i tipus de trames. De les coses més interessants que hi ha a la televisió actualment.