Sèries: This is Us (sisena temporada)

S'ha acabat la sèrie que considerava la millor que s'estava emetent actualment a la televisió estatunidenca. Han estat sis temporades excel·lents que, per sort, s'han beneficiat de la confiança de la cadena NBC i del públic, cosa que va permetre que se'n renovessin les temporades en packs de dos i de tres, i que se sabés amb prou antelació que la sisena seria la final, de manera que tot quedés ben tancat i lligat, sense res penjat, a l'aire, inconclús. 

Però, tal com la mateixa història creada per Dan Fogelman s'ha ocupat d'explicar-nos, especialment a la darrera temporada, tot té un final, i cal assumir-lo, pair-lo, i el de This is Us ja ha arribat.

Sovint miro les sèries quan puc, i no és poc habitual que n'acabi les temporades quan ja fa temps que es van acabar, cosa que també es reflecteix en la data de publicació de les entrades que n'escric. No pas amb This is Us, una sèrie que a casa meva passa per davant de tot i que es veu (bé, es veia. Encara m'he d'acostumar a parlar-hi en passat) el dia que toca, i no com Station 19 i Grey's Anatomy, que són plaers culpables. Aquesta és (era) bona de debò.

I com que ho és, espero que l'hàgiu estat mirant. Si no, deixeu de llegir ara mateix i ja hi tornareu, si voleu, més endavant, per comparar impressions, però ara em disposo a parlar de la sisena i última temporada sense seguir la trama fil per randa, però també sense contenir-me pel que fa a spoilers.

La temporada anterior, com és habitual, acabava amb un gir que ens deixava astorats i amb moltes ganes de saber com s'havia arribat a aquell punt. Era una breu llambregada a un futur no gaire llunyà, al dia del casament no d'en Kevin i la Madison, com ens pensàvem, sinó que la núvia era la Kate! 

Això volia dir, doncs, que les coses amb en Toby no acabarien bé, i l'exploració de l'enfonsament del matrimoni Katoby, que se suposava que vivia una etapa feliç amb l'arribada d'una nova filla, i la signatura dels papers del divorci, són un dels temes de la temporada. Al capdavall, hi havia massa diferències i incompatibilitats entre els seus respectius projectes laborals i la criança dels fills, de manera que prenen una decisió que, en aquests casos, és molt dura al principi, però la més sana a llarg termini.

L'esmentat casament també el veiem, i tant, i serà l'escenari d'alguns d'una història en tres episodis més cap al final, en què veiem els punts de vista de cadascun dels Big Three i el que estaven vivint personalment en aquell moment. En qualsevol cas, la Kate torna a trobar la felicitat, i és amb en Philip (Chris Geere), el director de l'escola de música per a invidents on treballa i amb qui, abans d'enamorar-se, havia tingut tantes enganxades, ben al contrari de l'inici de la relació amb en Toby, que havia estat d'allò més suau.

La història d'en Kevin en els capítols del casament gira al voltant del que ha fet durant la nit, perquè la Madison, la seva ex, que ja ha trobat un nou amor per la seva banda, i la Beth, dona d'en Randall, tafanegen i fan teories sobre què ha passat i amb qui. 

Doncs bé, el resultat de tot plegat és que en Kevin, per fi, torna amb la Sophie, després de tantíssims anys d'encontres i desencontres, ara que el timing és correcte en trobar-se tots dos solters i amb ganes de recuperar el temps perdut. Ja era hora, collons. 

D'en Randall, que gairebé podríem dir que és l'ànima de This is Us, i sens dubte el seu intèrpret és el més aclamat i premiat del repartiment, no en parlaré des del punt de vista sentimental perquè ja fa anys que té la cosa resolta.

En canvi, m'agrada molt com han donat temps a en Miguel, la persona que més ha patit per culpa de l'allargada ombra del difunt Jack. Mai podria substituir el primer marit de la Becca, i els fills d'ella no l'hi van posar gens fàcil, però en aquesta temporada té un episodi dedicat a la seva vida, a com es va acabar de rematar l'evolució de millor amic a parella de la Becca -que va ser una cocció lentíssima- i també veiem com, ja als últims anys, se li reconeix la vàlua i el suport enorme que representa per a la gran matriarca, que ja sabem que té Alzheimer des de fa temps.

Fa algunes temporades que sabem que la història acaba al llit de mort de la Rebecca Pearson, ens hi van permetre fer algunes ullades, però amb comptagotes, deixant-nos la mel als llavis. En aquesta, les escenes del futur més llunyà -bé, si no comptem les poques i poc rellevants d'en Jack Jr. d'adult- ocupen la major part dels darrers episodis, de manera que en quedem satisfets.

I amb el cor trencat i el nus a la gola -els que no s'hi resisteixin com jo vessaran llàgrimes, garantit-, en veure com afronten els tres fills de la interessada la constant i cada cop més accelerada decadència física i mental de l'excel·lent mare que els va criar i amb qui cadascun d'ells, de diferent manera, ha tingut una bona relació al llarg dels anys, però amb qui ara volen estar més i millor que mai perquè tots plegats ho necessiten. 

Que la sisena temporada hagi donat més importància al futur, al final de la història, no significa que no hàgim tingut les habituals racions del passat dels germans Pearson, tant en l'etapa infantil com en l'adolescent i la de la primera adultesa, que al capdavall és construcció de personatges i les seves relacions. 

També se n'han beneficiat personatges secundaris com l'esmentat Miguel, la Beth i en Nicky, el vell rondinaire i ermità que es va convertir en el meu personatge preferit des que el van fer debutar amb la sèrie començada i en un dels típics girs argumentals de This is Us.

No sé gaire què més dir. S'ha acabat una sèrie commovedora, com l'he etiquetat més d'una vegada un culebrot amb el punt just d'ensucrament per no arribar a embafar, magníficament interpretat i amb unes trames sempre interessants, que ens parlava d'amor i desamor, i de tornar-se a enamorar, matrimoni, germanor, alegries, tragèdies i, en general, ens donava lliçons de vida sense que semblés que ens les estava donant, sense jutjar, mostrant les imperfeccions dels seus personatges i com aquests les acceptaven sense renunciar a millorar tant com poguessin millorar. I la música d'en Siddhartha Khosla, que acompanyava perfectament cada moment, però que sovint ens anunciava que a l'episodi li quedaven només uns segons de vida, i això, amb aquesta sèrie, sempre era devastador. Estic escoltant-ne la banda sonora mentre escric aquesta entrada i juro que ara mateix, mentre l'acabo, sona la cançó dels crèdits. No he dit que acompanyava perfectament?