Menú

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Hagai Levi. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Hagai Levi. Mostrar tots els missatges

dimarts, 4 de gener del 2022

Sèries: Scenes from a Marriage

Amb la sèrie de què parlaré avui ens trobem amb un nou cas en què m'és igual com es diu, de què va o quina opinió en té la gent. La volia veure per qui hi sortia, així de senzill. De fet, vaig descobrir que existia per un vídeo que va circular a Twitter sobre un gest teatral però ben bonic que es va produir a la catifa vermella del Festival de Venècia -on es va presentar fora de concurs- entre els membres de la parella protagonista, que ja havia coincidit a la pel·lícula A most violent year fent també de matrimoni.

Abans que m'ho comenteu mentalment, sé que es tracta d'un remake d'una minisèrie sueca de 1973 escrita i dirigida pel llegendari Ingmar Bergman. Però bé, la que jo he vist és l'escrita i dirigida per Hagai Levi (The Affair), que en aquest cas és una producció de l'HBO de 5 episodis en comptes dels 6 originals i està centrada en un matrimoni estatunidenc contemporani.

Scenes from a Marriage, doncs, és la sèrie que avui ens ocupa, i la protagonitzen l'Oscar Isaac i la Jessica Chastain, una parella d'intèrprets que segueixo, sobretot en el cas d'ell, que m'encanta, i que com deia més amunt es tornaven a trobar després d'haver compartit cartellera en una pel·lícula fa uns anys. De fet, he sabut que són amics des de fa dues dècades i que van estudiar junts a la universitat.

A la universitat es coneixen també els seus personatges, en Jonathan Levy i la Mira Phillips, que al primer episodi estan sent entrevistats per una estudiant i, per l'actitud de cadascun d'ells, ens anem fent una imatge de com són: ell és un acadèmic a qui li agrada força xerrar i sentir-se la pròpia veu, i ella és més aviat callada i notem com està reprimint alguna cosa, fins i tot algun exabrupte. De seguida veiem que alguna cosa no rutlla entre ells dos. I en bona part és perquè hi ha un desequilibri relatiu al rol que juga cadascun d'ells pel que fa a la criança de la seva filla i la persecució d'una carrera, i un ressentiment derivat. 

No vull entrar en gaires detalls, perquè no m'agrada rebentar res, però la trama no tindria gaire interès si no hi hagués problemes, ni seria gaire creïble. Se suposa que totes les parelles en tenen, de més o menys greus, i les gestionen millor o pitjor, amb resultats diversos.

El cas és que la gota que fa vessar el got dels Levy, que s'ha anat omplint al llarg dels anys de petites coses, de petits xocs que són inherents a la convivència, la pater/maternitat o els somnis i les aspiracions de cadascú, és una infidelitat, i sobretot les conseqüències d'aquesta, des de la primera i duríssima nit en què es produeix la conversa inicial al respecte fins a la decisió que es pren de resultes de la traïció. 

Tot plegat narrat i interpretat amb un realisme i una versemblança exquisits, i amb un estil que fa pensar inevitablement en una llarga obra de teatre, perquè al capdavall en aquests episodis pràcticament només hi surten ells dos, i estan formats per llarguíssimes seqüències en què el diàleg és el gran protagonista.

A més, els episodis comencen mostrant precisament Isaac i Chastain preparant-se per rodar, com volent remarcar que allò és ficció i que, per tant, tots els matrimonis ho són si no del tot, en part. 

Scenes from a Marriage és una sèrie que pot resultar dura de veure, en alguns moments, si s'ha viscut alguna situació (o algunes situacions) remotament semblant(s) a la que experimenta la seva parella protagonista, però val la pena. Tots dos intèrprets, al marge de la simpatia que puguem sentir per cadascun d'ells o de l'"equip" que animem -i aquí permeteu-me dir que el guió està escrit amb prou detall i calma perquè quedi ben clar que en aquests casos les coses mai són blanques o negres-, fan uns papers memorables, i em sap greu -tot i que ho entenc- que la història no vagi més enllà. Que se'm va fer curta, vaja.    

Quedeu avisades i avisats: si no us agraden les sèries (o les pel·lícules) lentes i en què s'hi xerra molt, no cal que perdeu el temps, però si això no és un problema i simplement no teniu clar si la sèrie us agradarà o no, us demanaria que li donéssiu una oportunitat.



dilluns, 6 de febrer del 2017

Sèries: The Affair

Sovint comencem a mirar sèries exclusivament per la gent que hi surt, i quan vaig veure el tràiler d'aquesta vaig tenir clar que la veuria precisament per aquest motiu, encara que l'argument també em va semblar actractiu.

Es tractava d'una història amb dos clars protagonistes que estaven interpretats per en Dominic West (en McNulty a The Wire) i la Ruth Wilson (l'Alice Morgan de l'altament recomanable Luther), dos intèrprets britànics que canviaven l'accent de manera convincent per explicar-nos l'aventura de dos nord-americans de soca-rel. 


Que el tema dels afers extramatrimonials està molt suat, i ho sabia, però igualment volia veure aquests dos actors que m'agradaven interpretant uns papers més "mundans" que aquells pels quals els coneixia. 

El que no esperava, però, era que The Affair ens ho explicaria adoptant dos punts de vista, corresponents a dos personatges en cada episodi, dels mateixos fets, cosa que dóna vida a un argument, com deia, tan suat, i contribueix a donar forma de thriller o producte de suspens a aquesta sèrie que, a mesura que van avançant les temporades, i més endavant amb algun flashforward -en català prolepsi-, va adoptant un to cada cop més fosc. 


En fi, a la sèrie els protagonistes són en Noah Solloway, un escriptor que lluita per tenir èxit, i l'Alison Lockhart, cambrera en un restaurant del poble d'estiueig de Montauk (Nova York) on els Solloway van de vacances i on viuen els rics i estirats sogres d'ell, interpretats per la cara de periquito de la Kathleen Chalfant i pel més conegut John Doman -que curiosament era superior d'en McNulty a The Wire i que podem veure a Gotham fent de Carmine Falcone-, aquest sí un escriptor de tant d'èxit que és ric i tot. Tant ella com ell odien el seu gendre, que no és de casa bona.

L'afer dels dos protagonistes és tempestuós i, com acostuma a passar en aquests casos, destrossa les respectives famílies i provoca una sèrie de conseqüències que contaminen l'amor que es tenen aquests dos personatges, de manera que a mesura que avança la sèrie es plantegen si ha valgut la pena. De fet, només comporta desgràcies. 


Un dels principals secundaris de la sèrie és la dona d'en Noah, la Helen (Maura Tierney), un personatge irritant que quan protagonitza mig capítol m'acostuma a avorrir, però que darrerament s'ha guanyat una mica la meva simpatia. 

Per part d'en Noah també tenim els seus quatre fills, dos d'adolescents i dos de petits. Els grans, evidentment, són els que donen més problemes, especialment la Whitney (Julia Goldani Telles). 


L'altre secundari important és en Cole Lockhart (Joshua Jackson, una altra cara coneguda), el marit de l'Alison, de caràcter esquerp però que també, amb el pas del temps, veiem que és un home honest i noble. 

Precisament un dels punts forts del guió és que poc a poc ens fa passar de donar suport a l'amor passional dels dos protagonistes a entendre el dolor dels enganyats, i ens fa canviar totalment de bàndol més endavant.

Cal esmentar de passada el seu germà Scott (Colin Donnell) i convidats de les temporades 2 i 3 com la Luisa (Catalina Sandino Moreno, nominada a l'Oscar a la Millor Actriu el 2004 per María, llena eres de Gracia), la Julliette (la francesa Irène Jacob, tot un referent) o en John Gunther (Brendan Fraser). 


El cas és que la sèrie creada per la Sarah Treem i en Hagai Levi aconsegueix enganxar-nos a la història des del principi i ens demostra temporada a temporada com sí que es pot allargar la trama de manera coherent i justificada, i la tècnica narrativa de canviar el punt de vista a mig episodi en cadascuna de les entregues és totalment encertada i ens permet fixar-nos no només en els canvis en els diàlegs segons qui protagonitzi aquell segment, sinó també en altres detalls com la roba o els escenaris, encara que les diferències siguin una mica exagerades respecte a com veiem les coses cadascú a la vida real.

La intriga de la sèrie va augmentant i a la tercera temporada esdevé pràcticament un thriller psicològic, i no decauen les interpretacions que han proporcionat a The Affair nombroses nominacions i premis, entre els quals els Globus d'Or a la Ruth Wilson i la mateixa sèrie el 2015 i a la Maura Tierney com a secundària el 2016, i dos anys consecutius el premi al millor actor als Satellite Awards per a en Dominic West. 


El ritme de The Affair és més aviat lent, sí, i la premissa pot semblar (ho és) poc original, però la manera amb què se'ns explica aquesta història i les conseqüències que té la decisió de deixar-se endur de dos personatges que s'atrauen de manera irresistible però no haurien d'estar junts fan de la sèrie una de les més interessants que s'emeten actualment.


Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails