Sèries: Fringe

Hi ha sèries que tenen molta anomenada però que, per alguna raó, a mi no em criden l'atenció. Recordo quan aquesta l'emetien en català a TV3, i que algun amic meu la veia, però a mi, sense haver-ne vist ni un episodi, quan em deien de què anava m'imaginava que era com una versió moderna d'Expedient X, i aquella era una sèrie que no em cridava gaire l'atenció.

El motiu era que, en general, m'agraden molt més les sèries amb trames contínues que amb capítols autoconclusius. Aquestes últimes no m'agraden tant, però no vol dir que no m'agradin gens. Simplement no són prioritàries, i a la vida cada cop he anat tenint menys temps lliure. Però tot té el seu moment, i ara, havent començat amb descàrregues i fent un relleu legal aprofitant que HBO Max la va incorporar al seu catàleg -malauradament sense l'àudio català-, he vist aquest referent modern de la cultura friki i el vull comentar. 

Fringe és una sèrie de 100 episodis emesos originalment entre 2008 i 2013 que té com un dels seus creadors el famós J. J. Abrams, responsable també d'Alias i Lost, amb la qual es va solapar els darrers anys. 

Barreja de fantasia, ciència-ficció i sèrie procedimental -és a dir, de casos que se resolen en un episodi-, la trama de la sèrie gira al voltant del concepte de ciència marginal, en anglès fringe science, que és la que s'aparta de la ciència oficial per tal d'aconseguir dur a terme descobriments revolucionaris.

Precisament un científic que se dedicava a això era el doctor Walter Bishop (John Noble), que quan comença la sèrie és alliberat d'una institució mental on s'ha passat els darrers 17 anys després que el declaressin culpable de la mort en un incendi de la seva ajudant de laboratori, però mentalment massa inestable per anar a una presó convencional.

En Walter és, certament, un científic una mica tocat del bolet, un geni de manual, una ment privilegiada que viu per la ciència i té problemes per relacionar-se amb els altres, amb un caràcter de vegades infantil. Amaga un secret tràgic i és almenys parcialment responsable dels experiments que donen lloc a molts dels casos que els protagonistes es troben al llarg de la sèrie.

En tots aquests anys no va rebre cap visita d'en Peter Bishop (Joshua Jackson, vist a Dawson's Creek, una altra sèrie que se va poder veure en català, i posteriorment a The Affair), el seu fill, més endavant descobrirem per què. 

En Peter és un personatge polivalent, sap fer de tot, té molts coneixements -sense arribar a la formació del seu pare- i també sembla que té permís per perseguir dolents amb una pistola. El seu paper a la sèrie és cabdal i, a mesura que avança, es podria dir que és el detonant de tot plegat.

Qui els posa en contacte és l'Olivia Dunham (Anna Torv), agent de l'FBI que necessita en Walter per guarir l'estranya malaltia del seu promès. Després descobrirem que en Walter i ella ja es coneixien de quan era petita, i això està relacionat amb certes habilitats especials que acaba manifestant.

L'Olivia té un caràcter seriós i determinat, per circumstàncies personals és difícil veure-la somriure, però és extremament eficaç, a més d'insubordinada, de vegades, si creu que és el camí que cal seguir per tal d'aconseguir el millor resultat.

Això duu de corcoll en Phillip Broyles (Lance Reddick, vist anteriorment a The Wire i la mateixa Lost), el responsable de la Divisió Fringe i el cap de l'agent Dunham. 

És probablement el secundari més interessant, i s'acaba fent estimar tot i que al principi no tolera gaire bé les aventures de l'Olivia i companyia que no se cenyeixin a les ordres oficials. Amb el temps es va obrint i va confiant en la manera de procedir del trio protagonista, de manera que esdevé el seu aliat més important.

Una altra secundària que es fa estimar és l'agent Astrid Farnsworth (Jasika Nicole), l'ajudant d'en Walter assignada per l'FBI, que té més paciència que una santa, tant en la manera d'entomar que ell li digui malament el nom gairebé sempre -cosa que esdevé un gag recurrent de la sèrie- com en consentir els capricis del científic.

Acabem el repàs de personatges amb la Nina Sharp (Blair Brown), la directora de Massive Dynamic, una companyia dedicada a l'alta tecnologia amb què els protagonistes acostumen a topar, i que va ser cofundada per ella i el desaparegut -i antic col·laborador d'en Walter- William Bell (Leonard Nimoy, l'Spock clàssic de Star Trek). 

Al principi es mostra reticent a l'hora de donar informació a l'Olivia, al capdavall el que es duu a terme en aquesta empresa és més aviat secret, però poc a poc també es va obrint a confiar en ella, tal com fa en Broyles. 

No hi posaré imatge ni els desenvoluparé gaire, per no allargar més del compte l'entrada, però vull destacar també els personatges d'en Charlie Francis (Kirk Acevedo, actor que personalment m'agrada molt i que he pogut veure a Oz, Kingdom, 12 Monkeys, Arrow...), el cap de l'Olivia però per sota d'en Broyles; en Lincoln Lee (Seth Gabel), un altre agent de la divisió Fringe; o en September (Michael Cerveris), membre dels misteriosos personatges coneguts com a Observadors.

És veritat que la sèrie comença com la típica història de trames autoconclusives, un format que, com he dit al principi, a mi no m'atrau gaire i fa que, en cas que em miri aquella producció, ho faci sense gaire pressa. 

A mesura que es va descobrint d'on ve tot plegat, però, es destapa una trama que dona lloc a la resta de la sèrie, estructurada en 5 temporades, i en què veiem encara algun episodi autoconclusiu, però que en general va en una direcció que ens manté intrigats i amb ganes de saber com acabarà tot plegat.

Això triga una mica a passar, és a partir de la segona temporada (inclosa) que Fringe fa la pujada, i quan això passa gaudim amb històries d'universos paral·lels, viatges temporals i poders sobrenaturals fins que, ja en una cinquena temporada monotemàtica, la sèrie s'acomiada amb una última aventura de tensió creixent i moments d'allò més emotius. 

De debò: si us fa mandra com em passava a mi, doneu-li una oportunitat, però tingueu, això sí, una mica de paciència perquè li costa arrencar. Quan ho fa, però, ja no la podreu deixar.

 

Sèries: The Affair

Sovint comencem a mirar sèries exclusivament per la gent que hi surt, i quan vaig veure el tràiler d'aquesta vaig tenir clar que la veuria precisament per aquest motiu, encara que l'argument també em va semblar actractiu.

Es tractava d'una història amb dos clars protagonistes que estaven interpretats per en Dominic West (en McNulty a The Wire) i la Ruth Wilson (l'Alice Morgan de l'altament recomanable Luther), dos intèrprets britànics que canviaven l'accent de manera convincent per explicar-nos l'aventura de dos nord-americans de soca-rel. 

Que el tema dels afers extramatrimonials està molt suat, i ho sabia, però igualment volia veure aquests dos actors que m'agradaven interpretant uns papers més "mundans" que aquells pels quals els coneixia. 

El que no esperava, però, era que The Affair ens ho explicaria adoptant dos punts de vista, corresponents a dos personatges en cada episodi, dels mateixos fets, cosa que dóna vida a un argument, com deia, tan suat, i contribueix a donar forma de thriller o producte de suspens a aquesta sèrie que, a mesura que van avançant les temporades, i més endavant amb algun flashforward -en català prolepsi-, va adoptant un to cada cop més fosc. 

En fi, a la sèrie els protagonistes són en Noah Solloway, un escriptor que lluita per tenir èxit, i l'Alison Lockhart, cambrera en un restaurant del poble d'estiueig de Montauk (Nova York) on els Solloway van de vacances i on viuen els rics i estirats sogres d'ell, interpretats per la cara de periquito de la Kathleen Chalfant i pel més conegut John Doman -que curiosament era superior d'en McNulty a The Wire i que podem veure a Gotham fent de Carmine Falcone-, aquest sí un escriptor de tant d'èxit que és ric i tot. Tant ella com ell odien el seu gendre, que no és de casa bona.

L'afer dels dos protagonistes és tempestuós i, com acostuma a passar en aquests casos, destrossa les respectives famílies i provoca una sèrie de conseqüències que contaminen l'amor que es tenen aquests dos personatges, de manera que a mesura que avança la sèrie es plantegen si ha valgut la pena. De fet, només comporta desgràcies. 

Un dels principals secundaris de la sèrie és la dona d'en Noah, la Helen (Maura Tierney), un personatge irritant que quan protagonitza mig capítol m'acostuma a avorrir, però que darrerament s'ha guanyat una mica la meva simpatia. 

Per part d'en Noah també tenim els seus quatre fills, dos d'adolescents i dos de petits. Els grans, evidentment, són els que donen més problemes, especialment la Whitney (Julia Goldani Telles). 

L'altre secundari important és en Cole Lockhart (Joshua Jackson, una altra cara coneguda), el marit de l'Alison, de caràcter esquerp però que també, amb el pas del temps, veiem que és un home honest i noble. 

Precisament un dels punts forts del guió és que poc a poc ens fa passar de donar suport a l'amor passional dels dos protagonistes a entendre el dolor dels enganyats, i ens fa canviar totalment de bàndol més endavant.

Cal esmentar de passada el seu germà Scott (Colin Donnell) i convidats de les temporades 2 i 3 com la Luisa (Catalina Sandino Moreno, nominada a l'Oscar a la Millor Actriu el 2004 per María, llena eres de Gracia), la Julliette (la francesa Irène Jacob, tot un referent) o en John Gunther (Brendan Fraser). 

El cas és que la sèrie creada per la Sarah Treem i en Hagai Levi aconsegueix enganxar-nos a la història des del principi i ens demostra temporada a temporada com sí que es pot allargar la trama de manera coherent i justificada, i la tècnica narrativa de canviar el punt de vista a mig episodi en cadascuna de les entregues és totalment encertada i ens permet fixar-nos no només en els canvis en els diàlegs segons qui protagonitzi aquell segment, sinó també en altres detalls com la roba o els escenaris, encara que les diferències siguin una mica exagerades respecte a com veiem les coses cadascú a la vida real.

La intriga de la sèrie va augmentant i a la tercera temporada esdevé pràcticament un thriller psicològic, i no decauen les interpretacions que han proporcionat a The Affair nombroses nominacions i premis, entre els quals els Globus d'Or a la Ruth Wilson i la mateixa sèrie el 2015 i a la Maura Tierney com a secundària el 2016, i dos anys consecutius el premi al millor actor als Satellite Awards per a en Dominic West. 

El ritme de The Affair és més aviat lent, sí, i la premissa pot semblar (ho és) poc original, però la manera amb què se'ns explica aquesta història i les conseqüències que té la decisió de deixar-se endur de dos personatges que s'atrauen de manera irresistible però no haurien d'estar junts fan de la sèrie una de les més interessants que s'emeten actualment.