Visionats: Trilogia Robocop

No he sigut mai de veure les pel·lícules gaires vegades, em sembla que ja ho he comentat en alguna entrada anterior, i tot i així hi ha franquícies de les quals tinc vagues records que em fan voler veure'n les entregues després de dècades sense revisar-les, normalment perquè es produeix algun revival, com m'ha passat amb Rocky, Rambo o Terminator.

En el cas del que us porto avui no és per cap pel·lícula nova (sí que n'hi ha una que ja té uns quants anys i que veuré algun dia), sinó que la motivació ha estat la voluntat d'estrenar els videojocs per a la PlayStation 5 basats en aquestes pel·lícules i que tinc pendents de jugar. Així que era el moment ideal per dedicar el meu temps lliure, que és escàs, a repassar -i amb les poques coses que en recordava, gairebé podríem dir que veure per primer cop- la trilogia del policia cíborg més popular de la història de l'entreteniment. 

La saga comença el 1987 amb Robocop, dirigida per Paul Verhoeven (que després faria Desafiament total, Instint bàsic, Showgirls o Starship Troopers) i escrita per Edward Neumeier i Michael Miner. Una pel·lícula molt emblemàtica i estimada dels anys 80 dins del gènere de l'acció i la ciència-ficció amb alguns moments molt mítics que, malgrat la meva memòria i les poques vegades que l'he vist, em van quedar gravats per l'impacte que van causar en el jo que anava a primària, i és que aquesta mena de films, antigament, els podia veure el públic de qualsevol edat i no passava res... o gairebé res.

Breument, la primera pel·lícula ens situa en una Detroit econòmicament devastada i plagada pel crim, i en què una megacorporació, OCP (Omni Consumer Products) pensa construir una nova Detroit amb la seva tecnologia i, per tant, sota el seu control. Una ciutat avançada, neta i plena d'harmonia que s'anomenarà Delta City. 

La crisi econòmica fa que, a més, hagi pres possessió del departament de policia de la ciutat, i per poder emprendre la construcció esmentada necessita reduir el crim a la mínima expressió, de manera que presenta la proposta dels robots policies que, després d'una fallida -i per mi impactant i inoblidable- presentació d'un prototip, vira cap a un altre model, que és el del protagonista del film.

En aquest cas és un cíborg, una barreja de robot amb teixit orgànic, que surt de la recuperació del cos de l'agent Alex Murphy (Peter Weller), nou a la comissaria liderada per l'entranyable sergent Reed (Robert DoQui), que en la seva primera missió és brutalment assassinat per la banda del considerat líder del crim de Detroit, una altra escena no apta per a tots els públics.

Aquesta premissa de ciència-ficció, que demana un exercici de fe i que avui potser no acceptaríem tal com està explicada, als anys 80 i 90 ens semblava al·lucinant, i vista d'aquesta manera podem considerar que encara ho és. Però el robopoli, que inicialment no és ben acollit per un cos de policia que lluita pels seus drets en veure, amb por, que l'empresa per a la qual ara treballa els vol substituir per màquines, acaba esdevenint un heroi i s'enemista també amb la companyia que el va crear perquè, al capdavall, es podria dir que és malvada, si més no tal com l'estan gestionant els seus responsables.  

Malgrat moments com el de la imatge, que també em va impactar moltíssim de petit, i una gran quantitat d'escenes d'acció, persecucions, trets, sang i violència extrema que van comportar la censura a les versions televisives al seu país d'origen, Robocop és també la tràgica història d'un home que ho perd tot, començant per la família en ser declarat legalment mort, també la seva identitat i humanitat -veurem fins a quin punt, gràcies a la intervenció de la seva companya Ann Lewis (Nancy Allen), l'heroïna humana del film-, i també hi ha un missatge anticapitalista i de defensa dels oprimits, si bé aquests elements agafen més importància a les seqüeles. 

En conjunt, doncs, una pel·lícula que, vista amb la perspectiva dels anys, hi insisteixo, i tenint en compte quan es va estrenar, no és estrany que sigui un clàssic del gènere.

Robocop 2, estrenada el 1990, va tenir canvi de guionistes perquè van ser acomiadats per la vaga del gremi de 1988, i també va canviar el director, que passava a ser Irvin Kershner, que dirigiria una història ideada pel famós i polèmic guionista de còmics -i després també director de cinema- Frank Miller, encarregat també d'escriure el guió en tàndem amb Walon Green.

Llegeixo que aquest cop es volia fer una seqüela més per a tots els públics, almenys oficialment, i també hi va haver una sèrie d'animació d'en Robocop, així que s'apel·lava també a l'audiència adolescent. Personalment, encara que hi ha menys escenes violentes -o, si més no, ho són en menor grau-, em sembla curiós que una pel·lícula en què un personatge important és un nen que diu moltes paraulotes i és tinent d'una banda de traficants de drogues, i que també mata gent, es pugui considerar més per al públic general que la primera.

Com sol passar en aquests casos, a la segona part de la història d'un nou heroi hem de veure'l amb dificultats, fallar, passar-ho malament, i aquí en Robocop subestima el poder d'aquesta banda de traficants d'una devastadora droga anomenada Nuke i, en el seu primer encontre, li fumen una brutal pallissa i, literalment, el destrossen.

Però l'autèntic enemic, un cop més, és l'OCP, que aquesta vegada idea un nou prototip de robot policia, curiosament anomenat "Robocop 2", que pretén emular el procés amb què es va crear el protagonista, tot i que no acaba de rutllar i les conseqüències donen lloc a una de les dues trames paral·leles del film, que en realitat està relacionada amb la primera, però no en donaré més detalls per no fer spoilers si algú no l'ha vist. Ja sabeu que opino que els spoilers no caduquen, que sempre hi pot haver algú que no ha consumit un producte d'entreteniment considerat de coneixement comú, així que seguiré la màxima de "no facis als altres el que no vols que et facin a tu".

A Robocop 2 tornem a veure molta acció, trets, sang, combats espectaculars i el patiment del protagonista, que té records de la seva vida anterior amb què els científics no comptaven, però és veritat que no arriba als estàndards de qualitat de la primera part en termes argumentals, amb coses encara menys plausibles o una sensació d'incoherència a l'hora de determinar què pot deixar el protagonista fora de combat i què no, tot i que la qüestió de les directrius que li afegeixen després de la seva reparació, i com les gestiona després, és prou interessant.

En Robocop és un producte d'una corporació, però la seva part humana es rebel·la i el converteix, un cop més, en un maldecap per als seus creadors, i aquesta és la gràcia del relat, més enllà de l'acció i l'espectacularitat dels enfrontaments. 

I passem al final de la trilogia -sí, ja he dit que hi ha una quarta pel·lícula, ja la veuré, però és un reboot-, Robocop 3, de 1993, on repetia Frank Miller com a guionista, però amb nou canvi de director, ara Fred Dekker, i el més important, canvi d'actor protagonista, que passa a ser Robert Burke, si bé la seva fidel companya, l'agent Lewis, continua tenint la cara i la veu de la Nancy Allen.

Aquesta tercera entrega, que ja us avanço que va tenir encara pitjor acollida que la segona, amb unes notes baixíssimes, és la típica ovella negra d'una saga que a mi m'agrada veure per poder jutjar per mi mateix, i tinc tendència a veure-les amb bons ulls, com em passa amb Rocky V, que a mi m'agrada, o totes les de Terminator que van venir després de la segona i que sembla que ara no agradin a pràcticament ningú.

Aquest cop el tema principal són els desnonaments forçats que duu a terme l'OCP, amb un cos especialitzat dins de la policia, per tal de poder-se posar a construir d'una vegada el seu projecte de ciutat nova, projecte que ve de la primera pel·lícula i que jo trobo bé en termes de lore que es reprengui perquè, en el fons, a les altres dues parts no quedava tancat del tot.

Aquí sí, però un altre punt positiu que li veig és que no ens trobem amb l'enèsim prototip de robot amb què s'enfronta en Robocop -també s'enfronta amb un robot, però té poca rellevància argumental i sembla més aviat forçat-, sinó que el protagonista fa costat a l'anomenada -i públicament criminalitzada- Resistència, formada per gent normal que no es vol quedar de braços plegats mentre els fan fora de casa seva i que duu a terme accions pròpies d'una guerrilla.

Em sembla més interessant del que se li concedeix, sincerament. Mostra un Robocop encara més humà i té moments d'acció, és clar, i també algun accessori de més -ehem-, però és la lluita del poble contra el capitalisme més cruel, i hi ha moments entendridors, tràgics i emocionants. Per a mi, en conjunt, és un tancament adequat per a la història, potser perquè no soc capaç de veure-li tants defectes com se li atribueixen, que ja pot ser.

M'ha agradat molt repassar aquestes pel·lícules -tot i que no recordo si la tercera l'havia arribat a veure mai-, encara que soc capaç de veure la baixada de qualitat a mesura que la saga avança, també com de malament ha envellit l'stop motion de l'ED-209, i ara que tinc l'univers Robocop fresc podré encarar-me als seus videojocs amb més coneixement de causa i gaudir de les referències i les picades d'ullet, que és el que m'agrada a mi. 

A més, als esmentats de la Playstation 5, amb la veu d'en Peter Weller, que ja té una edat, però que sempre serà en Robocop. 

 

Cinema: 300 - Rise of an Empire

Reconec que fa molt poc que vaig veure 300, però coneixia la història d'haver-ne llegit el còmic fa anys. De cara a la segona, però, com que la volia veure al cine vaig procedir a visionar la primera part i em va agradar força, però al contrari del que opina la majoria 300: Rise of an Empire em va agradar encara més, i és per això que li dedico una entrada i n'explico els motius.

És poc propi de mi anar a veure l'adaptació cinematogràfica d'un còmic abans d'haver-lo llegit, ho intento evitar, però en aquest cas em salvo d'haver traït els meus principis perquè la pel·lícula es basa en la seqüela del còmic d'en Frank Miller... que està preparant amb el títol de Xerxes des de fa anys i que encara està lluny de publicar-se.

El cas és que no només no tenia cap possibilitat de llegir el còmic abans, perquè no existeix, sinó que a més 300: Rise of an Empire, pel que hi podem veure, pren el seu propi camí argumental i el personatge d'en Xerxes passa a un pla més discret que el que tenia a la primera pel·lícula i al còmic que aquesta adaptava d'una manera tan fidel.

Si aneu a veure-la pensant que us explicaran la història del rei persa Xerxes, doncs, en sortireu decebuts: la seva presència al film és més aviat testimonial i només val la pena veure el que fa immediatament després de la derrota dels espartans a les Termòpiles, és a dir després del final de 300 —i entenc que si llegiu aquesta entrada, que és sobre una "seqüela", heu vist/llegit 300 i no us estic fent cap spoiler—, així com la manera en què va transformar el seu aspecte i va quedar com el coneixem. Una manera, per cert, que si sou fans d'en Batman us semblarà un plagi.

El protagonista de 300: Rise of an Empire és un altre: es tracta d'en Temístocles (el criticat Sullivan Stapleton), un general atenès que una dècada abans dels esdeveniments de 300 va matar el rei de Pèrsia, el pare d'en Xerxes, i que ara que la Grècia encara no unida s'ha de defensar de l'atac dels nombrosíssims perses intenta convèncer els caps de les altres ciutats-estat per tal que s'uneixin per fer front a l'enemic.

El present del film, que ocupa la major part del seu metratge, és paral·lel als fets de la primera part, i fins i tot veurem el protagonista visitant Esparta mentre en Leònides és fora i parlant amb la reina Gorgo (Lena Headey, la Cersei de Game of Thrones, que ara que és més coneguda que quan es va estrenar la primera pel·lícula gaudeix de més protagonisme).

No és una simple artista convidada, la tornarem a veure més endavant i tindrà un paper rellevant en els esdeveniments futurs, que no puc comentar perquè llavors sí que estaria fent un spoiler.

Un dels aspectes que han jugat en contra de la pel·lícula és que es troba a faltar l'actor Gerard Butler, l'esmentat Leònides —hi apareix breument, sí, però no el sentirem parlar—, així com també l'epicitat d'aquella batalla de 300 contra 10.000.

I, naturalment, la manca d'originalitat de la proposta, però això era inevitable: els combats en càmera lenta, la característica fotografia de 300, els diàlegs teatrals, la música anacrònica i la sang i el fetge van impactar positivament la primera vegada, però ara per a molts ha estat més del mateix. Que es canviés el director Zack Snyder (300, Man of Steel...), ara només productor, i que en Noam Murro agafés les regnes per a fer un producte gairebé calcat en molts aspectes tampoc no ha contribuït a guanyar la simpatia del públic envers el film.

Ara bé, 300: Rise of an Empire té quelcom per a mi potentíssim, i és el personatge de l'Artemísia, interpretat per l'estranyament poc prolífica Eva Green, que fa un paper extraordinari i convenç com a dolentíssima. De fet, és un dels personatges malèvols que més m'han agradat de tots els que he conegut mai, i només per això ja hauria quedat content amb la pel·lícula.

Però no, no és l'únic que m'agrada. Potser sí que aquest film sembla més aviat un videojoc, que la violència i els rajos de sang s'han exagerat respecte a la primera part, que no és el mateix 300 contra 10.000 que el que ens trobem aquí. És cert que els fets històrics retratats no s'acaben de correspondre amb la realitat, i que en les espectaculars escenes de combat passen coses inversemblants i exagerades, però m'és igual, perquè a 300 també passava.  

A mi em va divertir, em va agradar molt com narrava fets d'abans, durant i després de la batalla de les Termòpiles (d'aquesta manera, de fet, no podem parlar ni de preqüela ni de seqüela, sinó de... "paral·lela"), i em va semblar un complement perfecte per al producte que és 300. Recordem que tot plegat ve més aviat d'un univers de còmic que no pas de la realitat, coi.

En resum, jo de cinema no hi entenc, no el sé analitzar amb coneixements professionals i no crec que convenci ningú amb aquesta opinió, perquè les crítiques han estat duríssimes de manera gairebé unànime, però tot deixant clar que acostumo a veure les pel·lícules amb bons ulls (al contrari que molta gent que per sistema li troba pegues a tot, sobretot a les adaptacions de còmics), vull remarcar que amb 300: Rise of an Empire m'ho vaig passar bé, que és el que m'importa quan pago per qualsevol producte d'entreteniment.

Repeteix la fórmula de l'èxit de la primera part imitant-la descaradament, però canviant-ne la localització (ara és el mar) i els personatges, i per tant ja no es pot dir que sigui una proposta fresca. I què? Ja m'està bé així. Que no hem dit que narra fets relacionats amb l'altra pel·lícula i també d'altres que tenen lloc de manera paral·lela? Doncs és lògic que l'ambientació sigui la mateixa.

Visionats: The Dark Knight Returns

Fa una mica més de dos anys vaig fer la ressenya d'un dels còmics més coneguts d'en Batman, The Dark Knight Returns, una història alternativa, no canònica, que el famós Frank Miller va escriure i dibuixar l'any 1986 i que ha estat sempre reverenciada, en molts casos com el millor còmic que s'ha fet mai sobre el Cavaller Fosc.

A la meva ressenya, i alguns dels comentaris que va rebre també ho afirmaven, vaig dir que segurament havia envellit malament i que considerava que hi havia històries millors, però no deixa de ser un enfocament força interessant que qualsevol lector dels còmics d'en Batman hauria de llegir, i com no podia ser d'una altra manera vaig voler adquirir la versió animada dirigida per Jay Oliva que es va llançar en dues parts entre setembre de 2012 i gener de 2013.

Si no sabeu de què va aquell còmic podeu llegir l'esmentada ressenya, però sigui com sigui cal que refresqui una mica l'argument perquè, si no, aquesta entrada seria una mica ridícula. 

Com podeu veure a la imatge, en Bruce Wayne és un home ben conservat però gran i l'Alfred un majordom ancià, i és que a The Dark Knight Returns som 15 anys endavant en el temps i en Batman duu una dècada fora dels carrers, però el món ha continuat la seva decadència i l'augment dels crims i la seva crueltat obliguen el Cavaller Fosc a donar ús a l'entrenament que potser ha suavitzat, però no ha deixat al llarg d'aquests anys. 

A la primera part de la història (s'ha dividit en 2 pel·lícules de 73 minuts perquè aquesta és la durada habitual en les pel·lícules animades de DC i, per què no dir-ho, per tal de fer més caixa) el vell Batman s'enfronta, amb les seves habilitats afectades pel pas del temps, un augment de la brutalitat i una reducció dels escrúpols, a una banda coneguda com Els Mutants, la principal amenaça de Gotham, i en segon pla a un Dues Cares que enganya tothom fent veure que s'ha recuperat però que en munta una de les seves.

En Bruce Wayne comptarà amb l'ajuda de la Carrie Kelley, una adolescent que es deu haver estat entrenant pel seu compte perquè es posa la disfressa de Robin, ajuda en Batman en un mal moment i de seguida es guanya un lloc al seu costat, cosa que pràcticament tots els que han estat Robin saben que és extremament difícil.

Mentrestant, els mitjans de comunicació se sorprenen de la tornada del Cavaller Fosc i s'afanyen a criminalitzar-lo pels seus mètodes, més que mai, mentre algun professional aïllat, com la Lana Lang dels còmics d'en Superman, el defensa.

A la segona part es produeix l'enfrontament definitiu entre en Batman i un Joker que ha sortit del seu estat catatònic i ha fugit d'Arkham esperonat pel retorn del seu etern enemic. Un enfrontament on el veiem més perillós que mai, amb final també definitiu inclòs. 

Són moments de molta tensió perquè en Joker acaba d'assassinar en directe tots els presents en un plató de televisió on l'entrevistaven i la policia treballa en la captura d'en Batman, que lògicament s'hi ha d'enfrontar físicament, liderada per la nova comissarària de Gotham, Ellen Yindel, que no comparteix el punt de vista del seu predecessor.

Que és, naturalment, en James Gordon, el mític i estimat comissari. No ha canviat gens, només ens diuen que fa 70 anys i que es retira, però és el de sempre: un policia honest, honrat i lluitador, que ara coneix la identitat civil d'en Batman (o si més no ens ho diuen obertament per primer cop). 

Pel que fa a la seva vida privada, i aquí trobem una de les poques llicències que es pren aquesta adaptació animada, veiem la Sarah Essen, la seva segona dona, personatge inventat per en Frank Miller i que va sortir per primer cop a Batman: Year One, de 1987, mentre que al còmic The Dark Knight Returns, de 1986, només era esmentada. Doncs bé, aquí hi apareix físicament. I no li fa res que a casa hi hagi fotos del seu marit amb la seva exdona i el seu fill, on a més no veiem la Barbara Gordon, la seva filla, que Miller va intentar eliminar sense èxit de la continuïtat dels còmics d'en Batman. 

A més, una altra de les coses que fan no canònica aquesta història és la manca d'encert en la predicció dels esdeveniments futurs per part del guionista (que potser tampoc no pretenia que respectessin el que havia establert): encerta que el segon Robin, en Jason Todd, mor (passaria 2 anys després i també s'explica en una altra pel·lícula animada), però no es parla dels Robins que el van succeir, i a més la Sarah Essen també va morir, en el seu cas l'any 2000, i en canvi aquí hi apareix. És clar, són coses que l'autor no podia saber, però que fan aquesta trama desfasada.

Superat el repte d'en Joker, el Cavaller Fosc encara és un criminal buscat per tothom, un home que el President dels Estats Units ha ordenat aturar sobretot quan, a causa d'un atac nuclear de la Unió Soviètica (també desfasat des del nostre punt de vista més de 25 anys després), ha lluitat contra el caos i els saquejadors amb l'ajuda dels Fills d'en Batman (membres dels Mutants que va derrotar a la primera part i que es van fer seguidors seus) i ha deixat en evidència aquells que el perseguien.

Per tal de vèncer-lo envia un gens envellit Superman, confiat en què si les paraules no funcionen (i el senyor Clark Kent ho intenta parlant primer amb el seu amic) la lluita serà desigual, però no ho és tant com es pensava: un Batman poderosament equipat amb el millor de la seva tecnologia, i amb el vell Oliver Queen com a aliat, s'enfronta a un Superman afeblit per la manca de rajos solars i ens ofereix un combat èpic que esdevé el clímax de tot aquest relat. 

Una bona història, molt bona (no la millor, per a mi), que havia de ser adaptada a l'animació i s'ha fet més que correctament i amb un alt grau de fidelitat. A l'apartat tècnic destaquen les veus de Peter Weller (el mític Robocop!) com a Batman, l'Ariel Winter (Alex a Modern Family) com a Robin i Michael Emerson (Benjamin Linus a Lost) com a Joker, que fan una gran feina, però lamento que a cada pel·lícula animada d'en Batman es canviï el repartiment. No hi ha una continuïtat en aquest sentit. 

Pel que fa a l'edició, s'ha llançat tant en DVD com en Blu-ray, i per desgràcia com que jo no tinc lector de Blu-ray m'he hagut de comprar les dues parts en DVD, cosa que no és tant un problema de qualitat d'imatge (que quan es tracta d'animació ja es veu perfectament en DVD) com de contingut extra: d'un temps ençà pràcticament tots els extres van al Blu-ray, i també ha estat així en aquest cas. 

D'acord, tenim alguns petits bonus, entre els quals destaquen capítols emblemàtics de la sèrie animada dels anys 90 (2 capítols a la primera part i 3 a la segona), però no justifiquen l'edició en 2 discs. Si teniu lector de Blu-ray feu-vos amb l'edició en aquest format i tindreu interessants i prou extensos documentals.

Visionats: Batman - Year One

Pel meu aniversari una de les coses que em van regalar, la meva xicota concretament, va ser el DVD amb la pel·lícula animada Batman: Year One, que malgrat que sóc seguidor de DC des de fa anys considerava "en producció" fins que un dia ens la vam trobar ja editada en DVD en un Media Markt.

No vaig dir que la volgués, però la volia, i ella la va encertar regalant-me-la. La història la conec, l'he llegit potser 2 o 3 cops com a màxim i és el primer còmic d'en Batman que vaig llegir quan, el 2005, Planeta es va fer càrrec de DC Comics i per fi vaig poder comprar còmics de l'editorial americana a un preu decent. 

Però Batman: Year One, rellançament del Cavaller Fosc sorgit de la ment d'en Frank Miller, és prou profunda (i la meva memòria prou dolenta) com per merèixer diverses relectures o, en aquest cas, nous punts de vista com el que ofereix aquest film de la línia DC Universe Animated Original Movies, de la qual ja havia parlat en ressenyar Superman/Batman: Public Enemies i Batman: Under the Red Hood.

La vam veure per fi l'altre dia, i s'ha de dir que és una adaptació fidelíssima, en alguns moments fins i tot amb les frases exactes, d'aquell còmic considerat d'imprescindible lectura i presentat primer als números 404 a 407 de Batman (febrer a maig de 1987) i posteriorment com a novel·la gràfica en diversos formats, corresponents a també diverses reedicions. 

No es pot dir el mateix del disseny dels personatges, que no tenen gaire a veure amb els dibuixos d'en David Mazzucchelli, però sí de l'estructura narrativa que empra el film per tal d'explicar-nos aquesta història clàssica, aquest nou punt de partida d'en Batman que s'ha considerat canònic des de fa 25 anys i que funcionava com a rellançament del personatge tant per als que l'havien estat seguint fins a l'embolic de Crisis on Infinite Earths com per als neòfits, que hi tenen una excel·lent lectura introductòria.

I el mateix passa amb la pel·lícula. Més o menys tothom sap que en Batman és en Bruce Wayne, que li van matar els pares mentre tots tres sortien del teatre (o el cine, segons la versió i l'època en què ens expliquin aquesta història), i que la seva identitat civil és la d'un playboy milionari que es dedica a comportar-se d'una manera totalment oposada al que s'esperaria d'un justicier, per tal de desviar les sospites justificades que hi ha sobre ell.

El que no és tan conegut per als neòfits és el personatge d'en James Gordon, que a Year One comparteix protagonisme amb en Bruce Wayne/Batman, ja que ell també comença la seva particular lluita contra el crim en aquest punt. Ho farà amb l'ajuda de la detectiu Sarah Essen, important en el futur dels còmics del Cavaller Fosc, i amoïnat per una muller que espera un fill que, curiosament, després deixaria de formar part de les històries d'en Batman. Potser va ser l'única cosa proposada per en Frank Miller que es va descartar. 

En aquesta història se'ns explica amb detall i amb cert realisme com van ser els inicis de la carrera d'en Batman, que va créixer entrenant el cos i la ment per tal de venjar-se del mal en general, un mal que havia acabat amb els seus pares, la seva infantesa i la seva felicitat.

Uns inicis maldestres en què adopta la seva identitat superheroica gràcies a un encontre sobtat amb un ratpenat, i on demostra que sap el que es fa, però també que pateix un excés de confiança que el condueix a cometre errors. 

En aquest debut coneix també la Selina Kyle, que inspirada pel nou superheroi de Gotham canvia la seva carrera de prostituta per la de lladre disfressada/justiciera a la seva manera. És, evidentment, la Catwoman, que a més està acompanyada per una altra prostituta, menor d'edat, que es diu Holly Robinson i que també tindrà un paper en el futur de l'Univers Batman.

Batman: Year One, en definitiva, ens explica en 64 minuts (que es fan curts) i amb un repartiment de veus que no té res a veure amb les sèries animades però que inclou noms com el d'en Bryan Cranston (el protagonista de Breaking Bad, que és en James Gordon), l'Eliza Dushku (Buffy the Vampire Slayer i Tru Calling, fent de Selina/Catwoman) o la Katee Sackhoff (Battlestar Galactica, que fa de detectiu Essen), el naixement d'en Batman i les seves primeres i complicades interaccions amb el crim de Gotham i una policia desbordada i corrupta que no sap ben bé què fer amb ell. I el final... bé, penseu en Batman Begins i veureu per què sempre s'ha dit que en part el film de 2005 beu d'aquesta història.

Repetim imatge de la Catwoman, diferent però amb el mateix disseny, perquè el DVD també inclou un curt dedicat a ella, en la línia del que s'ha pogut veure en d'altres edicions de pel·lícules animades de DC (els anomenats DC Showcase), però en aquest cas encertadíssim perquè l'acabem de veure a la història principal del disc. Ple d'acció, també es fa curt (ja ho tenen, això, els curtmetratges) però dóna a aquest personatge tan important de Gotham un paper protagonista que sempre es mereix però que probablement no funcionaria comercialment en cas de ser l'objecte d'un llargmetratge.

Batman: Year One és una compra molt recomanada, i em refereixo tant al còmic (si no en trobeu alguna de les múltiples edicions que se n'han fet —cada cop més completes— és que sou cecs) com a la seva adaptació animada de 2011, fidel i respectuosa, que al cap i a la fi posa en moviment una història que narrativament ja tenia un estil força cinematogràfic en la seva versió de paper.

Un 30è aniversari batmanià

Dimecres va ser el meu 30è aniversari, i com ja sabeu acostumo a fer entrades sobre les coses frikis que em regalen. Aquest cop el pes se l'ha endut sobretot la part dels videojocs, i per tant si us interessa ho haureu de llegir aquí, però malgrat que no hi ha hagut cap còmic sí que m'han regalat coses relacionades amb els còmics, coses que no havia demanat explícitament però que algú que havia estat atenta m'ha entregat.

Aquest sóc jo, per si queda cap lector que no m'hagi vist (i amb això també insinuo que bona part de la gent que comenta les meves entrades també em coneix en persona). I el regal que vull mostrar és, naturalment, aquesta samarreta amb el logo intencionadament desgastat d'en Batman. Encara que demostrar sovint la meva batmanofília, no tenia encara cap samarreta amb el logo. Problema resolt.

I aquí la tenim, envoltada de coses que no tenen a veure amb aquest bloc però que em van fer igualment molta il·lusió, amb l'altre regal relacionat amb el Cavaller Fosc: el DVD amb l'adaptació animada de Batman: Year One, el clàssic de Frank Miller que es considera un dels 5 còmics imprescindibles de la història del personatge.

D'aquesta línia de llargmetratges animats de DC Comics ja n'havia parlat en fer les ressenyes de Batman: Under the Red Hood i Superman/Batman: Public Enemies, però tot i que tinc la intenció d'anar-me comprant totes aquelles que m'interessin he d'admetre que les havia vist gràcies a sistemes que val més que no comenti gaire. 

 

Aquesta és, doncs, la meva primera pel·lícula animada de DC original, i a més correspon a una història que fa força temps que es va saber que estava en producció, però jo no n'havia seguit el procés i em va sorprendre trobar-me-la en edició espanyola un dia mentre remenava per Media Markt. I tan bon punt l'hagi vist en faré una ressenya, després de repassar el còmic original, és clar, per tal de poder comparar els dos productes.

I també amb relació amb el món dels còmics però sense ser-ho estrictament tenim aquestes xapes de l'univers Marvel, amb representació del Capità Amèrica, l'Spider-man, en Punisher i els X-Men. Acabarem amb un regal de cine que, per tant, també encaixa dins Cementiri de Pneumàtics:

Un pòster de Pulp Fiction, una de les meves pel·lícules preferides i que van marcar la meva adolescència. El pòster l'havia volgut des de petit però que mai no m'havia comprat. Quan el pugui emmarcar ho faré i el penjaré en un lloc ben visible del meu petit saló-menjador.

Lectures: The Dark Knight Returns

Feia força dies que no escrivia, i la lectura de la que parlaré avui també la vaig acabar fa dies, però he tingut una setmana mogudeta, de manera que no ha estat fins ara que he pogut dedicar-me tranquil·lament al bloc. The Dark Knight Returns és una lectura considerada imprescindible per a qualsevol que es vulgui anomenar a si mateix "expert en Batman" o "batmanòfil", i he de reconèixer que tot i tenir de fa anys el volum en format absolute que va editar Planeta, no ha estat fins ara que me l'he llegit. 

Probablement me n'hauria de donar vergonya, però jo sóc així i llegeixo els còmics per l'ordre que em ve de gust, no tal com em van arribant a casa. En fi, és igual, ja puc dir que he llegit el que molts consideren el millor còmic d'en Batman i un dels millors de la història del còmic. Com ja deveu saber, del guió i dels dibuixos se n'encarrega en Frank Miller, la tinta és cosa d'en Klaus Janson i el color és de la Lynn Varley, la ja exdona d'en Miller. The Dark Knight Returns va sortir en quatre parts el 1986 i l'edició de Planeta, anomenada El Regreso del Caballero Oscuro en comptes d'El Retorno del Señor de la Noche, nom de l'anterior edició, és en format absolute, un àlbum gran i gens portable, dels que s'han de llegir ajagut al llit. A banda de l'obra, que és el més important, inclou material extra: esbossos, trossos de guió, idees originals descartades... 

Centrem-nos: què és TDKR? Doncs una proposta d'en Frank Miller sobre un hipotètic futur d'en Batman en què el Cavaller Fosc torna a posar-se la disfressa després d'una dècada retirat, perquè no és dels que es conformen veient com el món se'n va cada cop més a la merda, i malgrat el seu desgastat cos decideix que encara li queda una mica més de corda. 

I li'n queda, és cert, però el món ha canviat i la seva reaparició provoca rebuig en una ciutat de Gotham on els mitjans de comunicació tracten la seva retornada figura com si es tractés d'un criminal, segurament la manera que l'autor té de denunciar la perversió dels mitjans, tendència que no desapareix per moltes dècades que passin. 

A TDKR un Bruce Wayne de 55 anys s'ha d'enfrontar a uns mutants brètols que s'estan escampant per Gotham, però també a l'amenaça de vells enemics clàssics, també en la decadència física que acompanya el pas dels anys. I ara el que mou en Batman és la seva extrema força de voluntat i la seva alta tolerància al dolor, perquè tot i la seva memòria muscular comet —i n'és conscient— errors que no s'hauria pogut perdonar quan era més jove i que, sigui com sigui, no ha de cometre un justicier que s'enfronta pràcticament sol a perills d'aquesta mena. Per contrarestar-ho mostra nivells de brutalitat superiors al que és habitual en ell, que ja és dir.

He dit "pràcticament sol", perquè no està sol del tot. L'octogenari Alfred i una nova Robin, sorgida del no-res i ràpidament acceptada per un Batman que sabem (o ho hem sabut amb els anys, molt després de la publicació original d'aquesta obra) que no és gaire amic d'acceptar la col·laboració d'adolescents en la seva croada, especialment després del que li va passar a en Jason. 

I ara que dic això, és aquest un dels punts interessants de l'obra: com que en Miller s'ha d'imaginar un futur decadent i evidentment no sap què passarà a les col·leccions d'en Batman, estableix que al segon Robin, en Jason Todd, li va passar alguna cosa. Això, per una banda, va ser un encert que hem pogut apreciar amb el temps (no tant la descripció d'en Batman com a "bon soldat"), però per l'altra hauria d'haver fet que en Wayne fos més reticent a acceptar aquesta nova Robin que gairebé no té ni entrenament, tossuderia de la que va ser víctima gairebé 20 anys després la quarta Robin, la Stephanie Brown. Vaja, potser sóc jo, però m'hauria agradat que en Miller tractés el tema amb més coherència. Ell encara no ho sabia, però un dels traumes d'en Batman és la tràgica sèrie de conseqüències que la seva lluita ha tingut en alguns dels seus aliats, conseqüències que començarien precisament només dos anys després a la saga A Death in the Family i que continuarien de seguida a The Killing Joke. 

A banda dels aliats que he esmentat, també té al seu favor el Comissari Gordon, que en aquesta història acaba de fer 70 anys i és a punt de jubilar-se del GCPD, però precisament per això no hi pot comptar gaire. El substituirà la comissària Yindel, contrària a la figura del justicier emmascarat (per l'etern debat sobre si un defensor de la justícia d'aquestes característiques no fa que, en realitat, les coses empitjorin, deixant de banda els mètodes gens ortodoxos que fa servir per combatre el mal), i a mesura que avança la història, per molt bones que siguin les intencions d'en Batman es va posant tota la ciutat en contra i acaba com a enemic públic número u. 

En aquest sentit trobo que en Frank Miller fa una gran feina, tot creant una escalada en l'interès de l'argument, que abans de l'extraordinari clímax té uns quants moments molt bons i picades d'ullet als amants de l'Univers DC. La següent escena és una de les més famoses de TDKR, i una mostra de fins a quin punt l'arriba a muntar en Batman si fins i tot envien en Superman a aturar-lo:

I ara ha arribat l'hora de fer la meva valoració de The Dark Knight Returns. Estic d'acord amb què és una de les millors històries d'en Batman, i entenc per què tantíssima gent la considera fins i tot la millor. Però personalment —i admeto que pot ser que m'influeixi el fet d'haver-la llegit tan tard i de no haver-ho fet als anys vuitanta, sense saber les coses que sé ara sobre el que passaria amb els còmics del Croat Emmascarat— trobo millors tant Year One (del mateix Miller, i aquesta sí que és canònica) com The Long Halloween i Dark Victory. 

Vull dir que m'ha encantat, sobretot veure un Batman tan amargat i acabat, però no deixa de ser un gran Elseworlds, mentre que el que "compta" de debò són les històries "oficials". Aquesta ha passat a formar part del que es coneix com a Terra-31, i tot i l'interessantíssim enfocament té algunes prediccions que no es compleixen (Sarah Essen, no dic res més), però és cert que ni en Miller podia saber què passaria en els anys següents ni els guionistes que van venir després s'havien d'adaptar al que ell havia pronosticat, com és natural. És a dir: és una lectura obligatòria? Sí. Cal per entendre les sèries regulars del personatge? No, en absolut. Però s'ha de llegir. Tractant-la de manera individual, però s'ha de llegir.

I ara, per poder-me considerar a mi mateix un expert en Batman, he de llegir també dos àlbums més que m'esperen als prestatges des de fa anys: la continuació d'aquest, The Dark Knight Strikes Again (també conegut com a DK2), i Batman: Arkham Asylum, d'en Grant Morrison. Quan ho faci, també en faré les ressenyes.