Cinema: Bèsties fantàstiques - Els secrets de Dumbledore

L'any 2018 publicava una entrada sobre la segona pel·lícula d'aquesta saga spin-off de Harry Potter, i en aquell moment ningú sabia que 2020 seria un any que ens canviaria la vida. També va canviar la previsió de la tercera part de la història, que s'havia d'estrenar aquell any però que ens ha arribat ara, el 2022.

Repassant tant aquella entrada com la pel·lícula en si per tal de preparar-me per a la tercera, veig que Els crims de Grindelwald em va agradar més que a la majoria de la gent, perquè té una consideració força negativa. Tant me fa, però ha arribat l'hora de parlar de la seva continuació i de què m'ha semblat, amb els spoilers reduïts a la mínima expressió.

Bèsties fantàstiques: Els secrets de Dumbledore (Fantastic Beasts: The Secrets of Dumbledore en anglès) torna a tenir com a director David Yates, que es va encarregar de les dues primeres entregues i de les pel·lícules 5 a 8 de Harry Potter, i se situa cinc anys després de l'anterior pel·lícula, és a dir, l'any 1932.

El film comença amb una disputa per un ésser mitològic molt cobejat, un qilin, la criatura fantàstica xinesa, que enfronta en Newt (Eddie Redmayne) i els acòlits d'en Grindelwald, entre els quals hi ha un Credence (Ezra Miller) que ara duu els cabells llargs i que és una jove promesa del bàndol dels dolents.

Perquè ara ja es pot parlar en aquests termes: si a la segona entrega en Grindelwald presentava uns arguments que podien arribar a ser atractius en afirmar que no tenia res en contra dels muggles, però que volia que els mags poguessin viure sense restriccions, aquí ja es parla obertament de guerra contra els humans que no tenen poders, i tot és més maniqueu. 

És un dels aspectes que no m'han agradat gaire de la pel·lícula: a la segona, tan criticada, era més fàcil sentir una certa empatia respecte a la ideologia de l'enemic, i s'entenia per què el personatge de la Queenie (Alison Sudol) passava al seu bàndol, per exemple. Tot era més gris, més carn de debat. Ara ja no. 

Un altre aspecte que no m'ha agradat té a veure amb el canvi d'intèrpret de l'esmentat Grindelwald, que ha passat de tenir la cara d'en Johnny Depp a la d'en Mads Mikkelsen per la polèmica provocada per les acusacions de maltractaments de l'Amber Heard al protagonista de Pirates del Carib, que ja va tacar el segon film perquè llavors ja era quelcom públic, però després Warner Bros. va decidir reassignar el personatge. 

Doncs bé, no tinc res en contra del senyor Mikkelsen (tampoc és un actor que conegués d'abans), però m'agradava molt més la caracterització de l'anterior versió, amb uns cabells i un bigoti d'un blanc poc natural i una interpretació més teatral però que trobo que li quedava millor. En fi, qüestió de gustos.

El cas és que la trama del film gira al voltant de l'intent de dominació mundial d'en Grindelwald -temporal i geogràficament evocadora de l'ascens del nazisme- i, a l'altra cara, la força que s'hi oposa, que és una colla de mags -i un no mag, l'entranyable Jacob (Dan Fogler)- reunits per en Dumbledore (Jude Law), que pel pacte de sang que ja es va mostrar a la segona part no es pot enfrontar al seu enemic jurat directament. 

Mentre ell envia en Newt i companyia a frustrar-li els plans, l'altre també maquina intents d'assassinat del director de Hogwarts, sobretot a través d'un Credence que lluita per trobar el seu lloc i demostrar la seva vàlua davant de l'home que va fer tants esforços per reclutar-lo. 

Tot plegat dona lloc a alguns enfrontaments espectaculars i memorables, però a la pel·lícula també trobem escenes d'acció amb un toc més de comèdia, com una que em va agradar especialment que té a veure amb la fuga d'una presó i que lliga més amb el caràcter juvenil de les aventures d'en Harry, l'Hermione i en Ron.

Seguint l'estil d'Els crims de Grindelwald, aquesta entrega també és més fosca, dramàtica i èpica que la primera part, i ara hi podem sumar que el protagonisme està més repartit i no gira tant al voltant d'en Newt Scamander, que, sincerament, sembla que ja no tingui res més per oferir-nos, de manera que ja està bé que es vagi diluint.

Com promet el títol, també parla dels secrets del líder del bàndol dels bons, que no són ni tan nombrosos ni tan secrets, si recordem cert esdeveniment tràgic del seu passat explicat a Harry Potter (llibres i pel·lícules) i vam saber llegir entre línies al segon film quina era la naturalesa de l'antiga aliança entre en Grindelwald i ell -que abans no s'havia explicat mai, és cert, però sí que l'autora dels llibres, la J. K. Rowling, ho afirmava-. 

Vaig dir en parlar de la segona part que es notava que era com la pel·lícula del mig d'una trilogia, tot i que en realitat Bèsties fantàstiques seria una pentalogia, i a la tercera part trobo que li passa el mateix: té un bon ritme i construeix personatges -no tots amb tanta profunditat ni èxit-, però pel que fa a la trama no avança d'una manera gaire notable. El clímax de tota la història queda encara lluny i penso que és evident. 

Veurem com hi reacciona el públic estatunidenc, que quan escric aquesta entrada no l'ha vist encara -s'ha estrenat a Europa una setmana abans que als Estats Units-, però de moment sembla que a la gent d'altres països li ha agradat un pèl més que la segona. Tanmateix, i malgrat els plans que, com he dit, sigui la tercera de cinc entregues, a diferència de l'anterior no acaba amb cap cliffhanger, de manera que, si les coses van mal dades -i podria ser, perquè la gent sembla que esperava una cosa més lleugera, més com l'obra de la qual és spin-off-, es podria tancar així i no ens quedaríem penjats. Qui sap si ja s'ha fet amb aquesta intenció, per si de cas...
 

Cinema: Doctor Strange

Si em coneixeu i/o llegiu aquest blog regularment ja deveu saber que m'agraden els còmics i que em miro totes les pel·lícules que els adapten. També és possible que sapigueu que sóc més de DC que no pas de Marvel, i per tant conec molt més l'univers de ficció d'en Batman, en Superman, la Wonder Woman, en Green Arrow o en Flash que no pas el de l'Spider-man, el Capità Amèrica, els X-Men, els Avengers i companyia.

Dic això perquè la pel·lícula de la qual faig la crítica avui era evident que l'aniria a veure, però m'interessava menys que altres, no coneixia gens el seu protagonista -més enllà d'haver-ne vist alguna aparició estel·lar en còmics protagonitzats per altres personatges- i, per això, no necessitava veure-la en versió original -vivint a Mataró això s'ha convertit en un problema logístic- ni pensava que en parlaria al blog, però al final m'ha vingut de gust. 

Tingueu en compte, doncs, que l'únic que sé del personatge és d'aquesta pel·lícula i que no puc jutjar, per manca de coneixements, si se l'ha retratat bé ni amb quin grau de fidelitat al material original.

El cas és que Doctor Strange, a més, és d'aquelles pel·lícules de superherois que no acaben de ser superherois segons la concepció tradicional de la paraula. N'hem vist de molt diferents, amb diversos graus de moralitat, amb orígens més o menys tràgics i amb poders de tota mena, però particularment quan la màgia o les arts místiques (o la mitologia nòrdica, com en el cas de Thor) apareixen en aquest gènere de còmics no m'acostuma a agradar gaire o, com a mínim, no desperta el meu interès.

Per tot plegat es pot pensar que anava a veure aquesta pel·lícula per "complir", i potser és veritat, però resulta que em va agradar més que no em pensava.

La pel·lícula està protagonitzada pel cada cop més famós i popular Benedict Cumberbatch (Sherlock, The Imitation Game...), que dóna vida al neurocirurgià Stephen Strange, un metge genial i arrogant com ell sol que a causa d'un gir en la seva vida es veu obligat a acceptar que hi ha alguna cosa més enllà de la ciència i, com que s'hi aferra per tornar a ser el que era -altrament no seria gaire creïble- de sobte hi creu i resulta que és un alumne avantatjat de les arts místiques.

I hi creu perquè només conèixer l'Anciana (Una gairebé entranyable Tilda Swinton) s'adona que tota aquesta parafernàlia semibudista que es troba al Nepal quan la busca, tot pensant que seria una metgessa dotada d'habilitats extraordinàries, és real i amb aplicacions pràctiques, i que existeixen diverses dimensions paral·leles.

Però encara que l'objectiu inicial és aprendre a fer màgia per tal de guarir-se, com va fer un home que va conèixer i que li va donar les referències de l'Anciana, s'esvaeix parcialment quan s'assabenta que el món està sota una greu amenaça i ell és, gràcies als coneixements adquirits, és una de les persones que la podrien impedir.

Es tracta d'en Kaecilius (Mads Mikkelsen), un exalumne de l'Anciana que es va deixar seduir per les arts fosques i és a punt de deixar entrar a la Terra un ésser d'una altra dimensió que es dedica a consumir universos.

Juntament amb els seus partidaris va acumulant un gran poder, capaç de rivalitzar amb el de l'Anciana, i això fa que se'ns ofereixin uns espectaculars enfrontaments en què l'apartat dels efectes especials es llueix d'una manera extraordinària -i sovint reminiscent de la pel·lícula Inception, cosa que qualsevol que l'hagi vist notarà-.

Sense adonar-me'n la pel·lícula m'havia absorbit, m'havia deixat de fer mandra i fins i tot ja no em feia res estar-la veient en castellà. Per tant, m'havia convençut tot i que el tema, a priori, no em deia res en absolut.

Doctor Strange, dirigida per l'Scott Derrickson, és una pel·lícula d'acció, efectes especials convincents i molt entretinguda. No li falten defectes, és clar. Res no és perfecte. Com que és un film d'orígens podríem esperar que el desenvolupament fos lent, que li costés arrencar, com li passa fins i tot a la mítica Batman Begins, però no és així. Aquesta no triga gaire a agafar bon ritme... i potser aquest és un dels seus defectes.

Hi ha massa moments en què les coses passen amb una facilitat excessiva, per exemple el que he dit més amunt, el fet que el doctor Strange accepti sense discutir gaire tot el món místic amb què es troba, tenint en compte la seva trajectòria i la seva manera de ser. Podríem dir que és pragmàtic i que això ho explica tot, però la sensació roman.

També em sap greu que actors com la Rachel McAdams (doctora Christine Palmer) i en Michael Stuhlbarg (doctor Nicodemus West) tinguin papers tan petits, gairebé decoratius, i el d'en Chiwetel Ejiofor (el mag Karl Mordo) triga a adquirir pes, però espero que a la seqüela -perquè també n'hi haurà, com se suggereix a les escenes dels crèdits, que com a bona pel·lícula de Marvel en té- aquest problema se solucioni.


A favor

-Entretinguda, amena i espectacular

-Han trobat la manera d'introduir suaument el personatge a l'Univers Cinemàtic Marvel (MCU), amb un parell de picades d'ullet també durant la pel·lícula...

-...I tanmateix es tracta d'un film independent i probablement també ho serà la seva seqüela         

-Té petits tocs d'humor que sembla que trenquin el seu to més dramàtic i fosc que el d'altres pel·lícules, però són benvinguts


En contra

-Si som molt tradicionals pel que fa al concepte de superheroi i/o odiem tot això de la màgia i les altres dimensions ens pot resultar poc atractiva

-Alguns personatges desaprofitats, però segurament perquè és una pel·lícula d'orígens

-El ritme es percep com a massa ràpid, potser, a la primera part