Sembla que les facin cada quinze dies, les pel·lícules de Pixar, però el cas és que són bones, i com que en no acabar de fer net de la COVID-19 s'estrena directament a la plataforma Disney+ allà on n'hi ha -i on no, quin remei, al cinema-, el cert és que no hem de pagar entrada per veure-les, més enllà de la subscripció que ja teníem de totes maneres.
Estrenada l'11 de març a l'esmentada plataforma, i després d'algunes dificultats per quadrar horaris de pares i filla, a casa per fi hem vist l'última proposta de la productora capdavantera del món de l'animació per ordinador, i és hora de parlar-ne.
Red (en anglès Turning Red) es pot veure des de fa, quan escric aquesta entrada, gairebé un mes, i en català, a Disney+, i és una excel·lent nova cinta -bé, ja no es fan en cinta, però m'enteneu perfectament- que distreu els més menuts però que també explica temes més profunds, en aquest cas més propers en el temps a aquest públic més infantil que no pas als pares, però amb la diferència essencial que nosaltres ja hem passat pel que passa la protagonista del film i la canalla, no, de manera que ens hi identifiquem més els i les grans.
En fi, dirigida per Domee Shi (del curt Bao, també de Pixar i de tema asiàtic), amb guió d'ella mateixa i de Julia Cho, i produïda per Lindsey Collins, es tracta de la primera pel·lícula de la companyia en què les principals responsables són totes dones, cosa que malauradament hem de destacar perquè no passa gaire sovint, i es basa en les experiències de la pròpia directora com a adolescent canadenca d'origen xinès a l'època en què té lloc la història, l'any 2002.
La protagonista del film és la Meilin Lee, una noia de 13 anys que viu a Toronto i és bona estudiant, té un grup de tres amigues d'allò més divertides i li encanten les boy bands, com a qualsevol adolescent normal i corrent.
I, també com a la resta d'adolescents, li fa vergonya que la mare la continuï tractant com si fos una nena, sobretot davant de la gent, i s'enfronta als dubtes i les inseguretats típics d'aquesta etapa. En el cas de les noies, a més, arriba un moment que, no per més anunciat i conegut, és menys angoixant, i és el de...
...l'aparició del panda vermell, encara que això només passa a la seva família i a ella ningú l'havia avisat que un dia s'hi trobaria. Resulta que, quan sent una emoció forta, es transforma involuntàriament en aquest bufó animal que, donada la seva mida, també és una mica perillós per al seu entorn, tant físic com personal.
Curiosament, els companys i les companyes de classe s'ho prenen molt bé i la Mei fins i tot li acaba trobant la gràcia, mentre que a casa seva l'obsessió, sobretot de la mare, és que se'n desfaci tot seguint un ritual ancestral.
Sense entrar en més detalls de la trama, perquè espero que mireu la pel·lícula i que us agradi, Red és una història sobre la pubertat, amb la metàfora del panda vermell però sense cap vergonya a l'hora d'esmentar explícitament la menstruació -cosa que les guionistes es pensaven que Pixar tombaria, però afortunadament no, que ja està bé de mantenir aquests tabús a aquestes altures-, sobre els canvis que patim en aquestes edats i que de vegades ens fan sentir que el nostre cos ens traeix, fins i tot que ens hem convertit en horribles monstres.
El panda no n'és pas, d'horrible, ni de monstre, però les seves dimensions provoquen més d'un maldecap a la Mei, com també ens els provoquen els canvis que vivim durant l'adolescència, i que transformen per sempre la nostra relació amb els pares, sigui amb el progressiu allunyament que es produeix o, en els pitjors casos, enfrontaments, xocs de personalitats i voluntats, que és l'altra gran tema de la pel·lícula, en què la protagonista viu turmentada per una mare que l'estima, evidentment, però que és extremament estricta i protectora.
Amb metàfores i no metàfores, Red és una cinta, com deia més amunt, amb un missatge profund alhora que diverteix la canalla, que ja tindrà temps d'entendre tot això al cap d'una o dues dècades, més encara quan tingui l'edat dels seus pares, un nou exemple del que se sol dir sobre Pixar i la seva capacitat d'agradar grans i petits.
Per als amants de l'anime, i reconegut per la pròpia Domee Shi, hi ha algunes picades d'ullet com ara les expressions facials (o oculars) típiques d'obres com Sailor Moon, o el fet que el panda recorda cert personatge gros i pelut d'una pel·lícula de l'Studio Ghibli.
Molt recomanable, doncs, i amb un bon doblatge en català, deixant de banda que a l'inici hi ha un horrible minut en què se senten expressions com "bitxo raro", "empollona" o "xivata", que no són res més que el reflex de la tendència actual a fer els doblatges en un català "com el que es parla al carrer". I trobo que és una llàstima que, per a mi, però, no desmereix el que se sent durant la resta de la pel·lícula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada