Lectures: Batman - Bloom

Fa un temps, quan vaig fer la ressenya de Batman and Robin Eternal (volum 1), vaig pronosticar que tornaria a haver-hi entrades sobre còmics amb certa freqüència, però em vaig equivocar. Fa més de 2 mesos des que vaig parlar de Superheavy, el vuitè recopilatori de Batman a The New 52, i no és perquè no hagi tingut temps d'escriure entrades, sinó perquè no he tingut un ritme tan alt de consum d'oci que pertanyi a aquest blog, que últimament sembla que sigui només de sèries i cinema.

En fi, torno a parlar de còmics, sense fer promeses, però sí anunciar la intenció de fer-ho més sovint, i li toca al novè volum de l'esmentada col·lecció.

Es diu Batman: Bloom i conté els números 46 a 50 de Batman, publicats originalment de manera individual de gener a maig 2016, amb un equip creatiu liderat pel guionista Scott Snyder i el dibuixant Greg Capullo, el tàndem que es va fer càrrec de la sèrie des que va renéixer el 2011, i amb l'acompanyament d'altres artistes fent tasques de suport o de substitució temporal, com en Danny Miki, en Yanick Paquette o en Francesco "Fco" Plascencia. Al final del llibre trobem una història del 27 del volum 2 de Detective Comics que va quedar fora quan es va recopilar a Gothtopia, i que tot i ser de març de 2014 té el seu lloc aquí per motius argumentals.

Com vaig explicar a la ressenya del volum anterior, l'actual Batman no és en Bruce Wayne, que va oblidar aquesta faceta de la seva vida per una sèrie d'esdeveniments per a mi agafats amb pinces, sinó en Jim Gordon, l'excomissari del GCPD, que ofereix un estil totalment diferent, no només físic i en qüestió de recursos materials, sinó també en una manera de ser més sarcàstica, que ens arrencarà més d'un somriure. Com a heroi, però, té la mateixa força de voluntat del Cavaller Fosc de tota la vida, i no ens hauria de sorprendre si coneixem el personatge.

El problema és que el dolent que dona nom al recopilatori, en Mr. Bloom (que ja vam conèixer a Superheavy), és massa poderós per a aquest Batman en el fons inexpert. De fet, és massa poderós per a tothom, i requerirà la col·laboració de l'exèrcit de Batmans mecànics impulsat per la Geri Powers, la policia de Gotham i la de qualsevol que pugui donar un cop de mà.

La conclusió d'aquest enfrontament acaba sent una mica boladedraquiana -amb una mena de bola d'energia gegant i tot-, com de fet tot l'enfrontament en si, amb un enemic que basa el seu poder en la ciència, però amb efectes gairebé sobrenaturals i Gotham convertida altre cop en un camp de batalla, amb un nombre de morts i ferits incalculable i un ambient de desesperació que és un clímax sostingut.

Veient-ho, i després d'una sèrie de records fugaços, reaccions automàtiques inconscients i deduccions pròpies del millor detectiu del món, en Bruce Wayne, que vivia aliè a tot plegat, adquireix la certesa que ell era en Batman, i recorre a un Alfred destrossat, perquè era feliç veient el seu amo vivint una vida normal, per tal que li permeti recuperar tots els records, cosa que és possible gràcies a una màquina inventada pel mateix Bruce Wayne abans que tot plegat passés, i que, personalment, trobo força poc realista i d'un món de la ciència-ficció més ingènua. Afegint-hi la intenció original de l'aparell, que és assegurar la continuïtat d'en Batman després de l'envelliment del cos d'en Bruce Wayne.

És en aquest punt que he de dir, perquè del final ja he parlat, que si torna a sortir en Mr. Bloom espero veure-li alguna cosa més abans de considerar-lo un dels grans enemics d'en Batman. No és fàcil entrar en aquesta categoria, amb una galeria de dolents tan farcida i excel·lent com la que té el Cavaller Fosc, i de moment no m'ha acabat de convèncer el to gairebé sobrenatural de tot plegat.

Però en conjunt Bloom ens deixa escenes d'allò més interessants, converses magnífiques com la que podem veure aquí al damunt, i el més atractiu acaba sent la transformació dels personatges, el grau d'adaptació a la nova situació en què es troben, amb moments commovedors.

El volum acaba, deia, amb una història inclosa el 2014 al 27 de Detective Comics vol.2, un número de celebració perquè, com sap qualsevol fan dels còmics d'en Batman, la seva primera aparició es va produir el 1939 al Detective Comics número 27, i s'ha inclòs aquí perquè el que ens explica té a veure amb la màquina de la qual he parlat abans.

Després d'això, un bon grapat de portades en un recopilatori en què, per cert, m'ha costat distingir on s'acabava un número i començava el següent, quelcom que m'afecta perquè acostumo a llegir-me'ls en dosis d'una entrega cada cop. Sigui com sigui, un volum sòlid i un bon comiat d'una saga que per la seva premissa no es podia allargar gaire sense caure en els errors d'aquella etapa en què en Jean-Paul Valley feia de Batman. També s'acaba, més o menys, el pas del duet Snyder-Capullo per Batman, tot i que encara queda un volum, Epilogue, que em fa l'efecte que no presenta cap arc argumental nou. Ja ho veurem.

Lectures: Batman Zero Year - Secret City

Des de 1987 es considera que l'origen canònic dels còmics d'en Batman és a l'arc argumental Year One, escrit per en Frank Miller i dibuixat per en David Mazzucchelli als números 404 a 407 de Batman. Molts còmics posteriors també considerats imprescindibles han establert les seves premisses basant-se en el que va dir Miller o, si més no, evitant contradir-ho. 

Això no obstant, ara que el Batman posterior a The New 52 està essent definit pel tàndem Scott Snyder / Greg Capullo, ha arribat el moment de donar una altra versió del seu origen, que tampoc no és que trenqui del tot amb Year One.

És això el que començarem a trobar al quart volum del nou Batman, Zero Year - Secret City, que conté els números 21 a 24 del vol. 2 de Batman, publicats originalment de manera individual entre agost i desembre de 2013.

Si us hi heu fixat, respecte el recopilatori anterior hi ha un salt de tres números (del 18 al 20) que, pel que sembla, es quedaran sense recopilar i em faran la punyeta perquè els hauré de buscar. En fi, és un recopilatori de només 4 números, però que conté el guió sencer del número 21 com a extra i algunes coses més que comento més avall.

Zero Year - Secret City comença amb un flashforward dins el flaixbac (curiós concepte) en què trobem en Batman observant una Gotham de regust gairebé post-apocalíptic, que és el que es troba quan torna a la seva ciutat natal després d'uns anys d'absència.

Una escena que anirem veient com evoluciona, perquè l'acció, que en general té lloc 6 anys abans dels fets que havíem seguit fins ara, gira al voltant de l'enfrontament entre el Cavaller Fosc, encara en formació i sense l'uniforme de ratpenat humà, i el primer gran dolent que aterreix Gotham.

Aquest no és altre que en Red Hood, l'original, no pas en Jason Todd ressuscitat, i si coneixem una mica la història d'en Batman sabem qui hi ha, en realitat, sota la caputxa. O, més ben dit, sabem en què es convertirà l'home que hi ha sota la caputxa, i de qui mai no arribem a veure l'autèntic rostre.

La croada personal d'en Bruce Wayne contra el crim —repeteixo: encara no Batman— té un primer rival molt potent, i és que es tracta més aviat d'una secta liderada per un paio que té tots els seus membres dominats mitjançant el xantatge. Per tal de fer-los front, el protagonista empra tota mena de màscares i la tecnologia més avançada, a més de l'assistència del fidel majordom Alfred.

El llegendari i estimat personatge secundari, que l'ha esperat durant tants anys, és la veu de la seva consciència i li aconsella que deixi estar el seu esbojarrat somni de fer de justicier, tot i que la tossuderia de l'hereu dels Wayne és superior i l'ancià no té altre remei que ajudar-lo en tot allò que pugui, cosa que el duu a patir com un descosit cada cop que master Bruce fa una sortida. 

En aquestes converses el senyor Snyder estableix, a més de la relació amb el seu majordom, les motivacions del que, durant les pàgines d'aquest volum, esdevindrà el Cavaller Fosc. I, de regal, crea un personatge inèdit que és en Philip Kane, l'oncle d'en Bruce per part de mare, que s'ha fet càrrec de Wayne Enterprises en aquests anys d'absència del seu legítim hereu. No és el primer cop que el guionista es treu de la màniga un parent nou d'en Batman, i malgrat els diversos graus d'impacte de les sorpreses he de dir que és un recurs que m'ha agradat, tal com l'ha executat.

Aquest primer tram de Zero Year - Secret City dóna un nou origen al titular de la col·lecció, un nou origen que altres còmics van explicar al número 1, o al 0, amb l'arribada de The New 52, i que aquí ha esperat un parell d'anys. Era més important mantenir la sensació de continuïtat amb l'etapa prèvia i explicar històries noves com la del Tribunal dels Mussols o les Òlibes i la del retorn d'en Joker. 

Ara que ja s'ha fet, Scott Snyder es permet narrar la seva versió de com va començar la carrera justiciera d'en Batman, sense trencar amb el que es va establir fa dècades, però explicant-ho a la seva manera, fascinant com sempre i amb un ritme narratiu excel·lent, i recollint conceptes que va proposar al número 0, que per cert no tinc perquè no ha estat recopilat. 

Algunes escenes d'aquest Zero Year - Secret City són evidents homenatges a altres autors, com podem veure a la portada original del número 24, sens dubte inspirada en el 27 de Detective Comics, de 1939, que és on va néixer el personatge gràcies a la col·laboració del guionista Bill Finger i el dibuixant Bob Kane. 

També trobarem el remake de les mítiques escenes del petit Bruce Wayne caient a la cova i del ratpenat trencant la finestra (directament de Batman: Year One), amb què la sensació de continuïtat, de validesa de tot allò que hem vist anteriorment —que s'acostuma a perdre cada cop que es fa un reinici—, és encara més gran. Tot això, gràcies a la mestria amb què es fa, permet també que el nou origen, el proposat pel guionista actual, esdevingui canònic al seu torn i presenti un Batman que al principi treballa de dia, amb vinyetes de colors clars, en contraposició als orígens que ens l'acostumen a presentar en l'eterna foscor.

Naturalment aquests números també mostren les primeres aparicions de personatges, aliats i enemics, que aniran apareixent en el futur, com ara en James Gordon o l'Edward Nygma, també conegut com a Enigma (Riddler en anglès), que és el protagonista del cliffhanger amb què acaba el llibre que ressenyo.

He dit al principi que Batman: Zero Year - Secret City era un recopilatori de només 4 còmics, i és cert, però han tingut el "detall" d'incloure-hi les històries secundàries (no sempre les podem veure) escrites per l'Scott Snyder i en James Tynion IV i dibuixades per en Rafael Albuquerque, on ens presenten altres aspectes de la formació del protagonista. A més, el número 24 és molt més gruixut del que és habitual, o sigui que entre una cosa i l'altra no ens deixa amb gust de poc.

Que no vol dir que no ens quedem amb moltes ganes de saber què passa a continuació, però caldrà tenir molta paciència.

Lectures: Batman - Death of the Family

Arribo per fi a la ressenya del tercer recopilatori de Batman des que es va iniciar The New 52, o dit d'una altra manera, el rellançament de l'Univers DC amb el reset numèric de totes les seves col·leccions, si bé argumentalment parlant algunes van respectar la història prèvia i, per sort, és el cas de les protagonitzades pel Cavaller Fosc.

És cert que val més tard que mai, però he trigat molt a comprar aquest volum i a sobre el van posar d'oferta quan ja l'havia comprat, resignat, a un preu superior als que hi havia abans a The Book Depository, problema de què ja m'he queixat algun altre cop, però en fi, li tenia ganes i n'he gaudit, així que parlem-ne.

En un primer cop d'ull a Batman: Death of the Family, que reuneix els números 13 a 17 de la col·lecció, publicats individualment de desembre de 2012 a abril de 2013, el disseny de la portada sobta per com s'allunya del que havíem vist fins ara, però sobta encara més que tingui una camisa transparent... que té tot el sentit del món, atès que posa la pell d'en Joker sobre la carn del seu crani, i és que tal com vam veure al final del número 1 de Detective Comics (inclòs a Faces of Death) l'enemic del Cavaller Fosc per antonomàsia s'havia quedat sense cara des de la seva darrera fugida.

M'està agradant molt el que s'està fent amb en Batman des de fa anys, però també des de The New 52, i tenia moltes ganes de veure com seria aquesta primera gran història d'en Joker del nou Univers DC. El resultat, per a mi, una dels millors relats que s'han explicat mai sobre el Príncep Pallasso del Crim, que torna més letal, més ben preparat i més retorçat que mai. I, naturalment, amb el seu amor per les posades en escena tan en forma com sempre.

En parlar del volum anterior, The Court of Owls, vaig dir que no havia vist mai en Batman tan acorralat com llavors, però Death of the Family hi rivalitza en aquest sentit, tot i que aquí, més que físicament, el protagonista es veu superat per la incertesa que li provoca el seu enemic més conegut.

Representa que en Joker ha estat absent des que va fugir d'Arkham fa un any, i que en aquest temps ha estat preparant un pla detalladíssim amb el qual sorprenentment no vol derrotar en Batman, sinó fer-lo més fort per tal que el seu "joc" particular recuperi l'interès que, per al pallasso, tenia al principi i ha anat perdent amb el temps.

I per tal d'aconseguir-ho el seu pla és senzill d'entendre, però retorçat com ell sol: si elimina els aliats del seu enemic aquest en sortirà enfortit perquè ja no tindrà punts febles. És per aquest motiu que Death of the Family és el títol que tenen tots els tercers volums tant de Batman com d'altres capçaleres protagonitzades pels seus aliats (i que ressenyaré en el seu moment), per tant som davant d'un crossover dins la família Batman.

Un crossover que no és pas gratuït, ja que com he dit la premissa de la història principal té molta relació amb en Robin, en Red Robin, en Nightwing, la Batgirl i en Red Hood, però que després de llegir els còmics concrets que tenen a veure amb aquesta història puc afirmar que no tots els que ens recomanen llegir en els típics ordres de lectura (jo he seguit aquest) són igual d'importants —en alguns casos Death of the Family hi té una relació molt tangencial—, ni igual d'interessants. Però ja en parlarem.

La qüestió és que en Joker s'ha marcat aquests aliats d'en Batman (i d'altres, com en James Gordon) com a objectius i això, naturalment, fa perdre els nervis al Cavaller Fosc, que el va perseguint per diverses de les localitzacions on van tenir lloc els primers encontres entre tots dos, en una macabra celebració dels inicis d'aquesta història d'odi que va començar el 1940.

En Joker, paradigma de la bogeria, sempre ha estat molt més fort i intel·ligent del que es podria pensar fent-hi una ullada, però a Death of the Family està pletòric i arriba a uns límits potser una mica exagerats, demostrant un accés absolut a tota mena de recursos. Tant li fa que dugui la pell de la cara, arrencada fa un any, enganxada al cap barroerament. És capaç de reduir superherois de reconegut prestigi i historial i posar contra les cordes en Batman com no ho havia fet mai. 

Coneixent en Joker sabem de què és capaç, al capdavall ja hem vist que és un assassí sense escrúpols i per molt que els superherois acostumin a salvar la vida no seria el primer cop que aquest paio mata o deixa en cadira de rodes un aliat d'en Batman, així que patim per ells i la tensió i l'angoixa creixen a mesura que avancen els números.

A més de tot plegat (o en paral·lel, ja que hi podria tenir molta relació) un dubte plana per sobre de tots aquests personatges: és possible que en Joker, tenint en compte les seves accions en aquesta saga i les seves paraules, conegui la identitat civil d'en Batman i companyia? El dubte és, en si mateix, una arma que posa en perill la confiança dels pupils del Cavaller Fosc en el seu mentor, perquè podria ser que fos un dubte que en Batman ja tenia des de feia temps. Per si no en teníem prou.

Independentment del que passi al clímax de Death of the Family, que és espectacular, en Joker ha anat massa lluny, aquest cop, i ha demostrat que cap d'ells no està segur, ni tan sols dins la batcova o la mansió Wayne. Potser és l'hora que en Batman faci una excepció i trenqui el seu vot de no matar mai els seus enemics, oi? En serà capaç?

El guionista Scott Snyder i el dibuixant Greg Capullo ho han tornat a fer: un altre imprescindible i memorable arc argumental, que es podria llegir sol, sí, tot i que no està malament complementar-lo amb les altres col·leccions afectades, a càrrec d'altres equips creatius. Per cert, cadascun dels números inclosos al recopilatori, llevat del 17, té unes pàgines extra (per sort respectades aquí) amb guió del mateix Snyder fent equip amb en James Tynion IV i dibuix d'en Jock, on veiem en Joker conspirant amb altres dolents clàssics per tal que l'ajudin a dur a terme el seu pla. No són imprescindibles, però ajuden a contextualitzar.

En resum, no us perdeu tampoc aquest Batman: Death of the Family, que demostra un cop més que la col·lecció està en una ratxa excel·lent, sobretot des que va reiniciar la seva numeració. Li poso un "però", tot i que en realitat no és culpa del llibre: per una banda tenim la premissa d'en Joker decidit a acabar amb els aliats d'en Batman, i per l'altra un spoiler que em vaig menjar de manera inevitable (en aquests casos és impossible no assabentar-se'n) i que feia referència a una mort. Evidentment, amb aquests dos ingredients, esperava trobar-me la fatídica escena aquí, però no és el cas. Ni pertany a Death of the Family ni en Joker hi té res a veure. Em tocarà esperar.

 

Lectures: Detective Comics - Scare Tactics

Feia moltíssim que no ressenyava una lectura de còmics de DC, però també és cert que feia molt que no comprava cap recopilatori. La meva font habitual, The Book Depository, ja no té els preus que tenia abans i me n'he hagut de buscar una altra, una de les meves botigues de còmics físiques de tota la vida, que resulta que d'un temps ençà va rebent recopilatoris nord-americans (és com jo consumeixo els còmics de DC, en anglès i en recopilatoris) i a un preu millor que quan The Book Depository molava, encara que no se sap mai quins arriben ni quan. 

Doncs bé, un dels volums que em vaig comprar en la meva darrera incursió a la botiga va ser Detective Comics: Scare Tactics, el segon de l'era The New 52 de la col·lecció més clàssica d'en Batman, que duu en Tony S. Daniel com a autor complet des de fa bastant de temps. Aquí, però, s'encarrega també de la part gràfica d'alguns números però en d'altres fa només de guionista.

Aquesta entrega conté els números 8 a 12 del volum 2 de Detective Comics (llançats individualment de juny a octubre de 2012), el 0 de la mateixa col·lecció (novembre de 2012) i l'Annual 1 (octubre de 2012) de la nova etapa. Com veieu vaig amb força retard, amb aquesta col·lecció, tant és així que m'he acabat comprant l'edició en tapa tova (la que hi havia a la botiga), que surt sempre uns mesos després que la de tapa dura. I també hi ha influït el fet que n'havia llegit males crítiques, però he de dir que les considero equivocades, perquè en general m'ha agradat força.

El volum comença amb una història autoconclusiva on l'enemic és l'Espantaocells, entretinguda però no necessàriament memorable, i després tenim la part que correspon a Detective Comics de l'esdeveniment Night of the Owls, que en aquest cas ens permet veure la repercussió d'aquella fatídica nit a les instal·lacions del sanatori d'Arkham, però la primera història important és la d'en Mr. Toxic, un nou enemic, presentat al recopilatori anterior de la col·lecció com a associat del Pingüí i que aquí agafa rellevància.

Es tracta d'un paio que, des que va patir el típic accident científic, necessita la radioactivitat per tal de continuar vivint (una mena de versió d'en Mr. Freeze), i evidentment aquesta característica perjudica els altres, però el que crida l'atenció d'en Batman és un altre experiment relacionat que duu a terme i que porta de cap la policia.

També és entretinguda, aquesta història de 3 parts, com a mínim per ser la primera important d'en Mr. Toxic, però després tenim l'Annual número 1 d'aquesta etapa, escrit per en Tony S. Daniel i dibuixat per en Romano Molenaar i en Pere Pérez, que ens presenta un relat més extens i on el protagonista és en Black Mask, de nom civil Roman Sionis, que ja al número dedicat a Night of the Owls tenia força presència com a pacient d'Arkham.

Però el que més m'ha agradat d'aquest volum és la part final. Per començar, el número 0, que com ha passat en tots els còmics de DC de l'etapa The New 52 està dedicat a explicar part dels orígens dels superherois o, si més no, del seu passat.

En el cas de Detective Comics el guionista Gregg Hurwitz i els dibuixants Tony S. Daniel i Pere Pérez ens expliquen l'entrenament d'en Bruce Wayne a l'Himàlaia, que no té res a veure amb el de Batman Begins, sinó que és una reinterpretació d'un fet establert anteriorment com és aquell viatge que va fer abans d'esdevenir en Batman. Les darreres pàgines les protagonitza el fidel Alfred, un home que crec que hauria de tenir més històries centrades en ell i que aquí veiem com creu en la supervivència del fill dels Wayne i l'espera lleialment. Bastant emotiu.

Com a extra, perquè aquestes coses de vegades arriben als recopilatoris però no és habitual, tenim recollides al final quasi totes les pàgines de complement dels números anteriors, majoritàriament protagonitzades per en Two-Face en una trama amb continuïtat dibuixada per en Szymon Kudranski i guionitzada pel mateix Tony S. Daniel que està força bé i recupera un personatge una mica oblidat des que va començar The New 52.

El mateix dibuixant, però amb guió d'en James Tynion IV, s'encarrega d'un complement curt, també inclòs al volum, on reapareix la famosa cara arrencada d'en Joker, que tindrà a veure, em penso, amb els esdeveniments de Death of the Family, que espero llegir i ressenyar aviat perquè duc molt de retard i és un event importantíssim que afecta tota la família Batman i que va tenir lloc fa molts mesos.

Sigui com sigui aquest Scare Tactics m'ha agradat, no he pensat que cap dels seus números fos dolent i a partir d'ara em plantejaré fer menys cas de les ressenyes, al cap i a la fi són coses que em compraré igualment.

Ha mort l'Alfred Pennyworth, el majordom (l'antic, però)

M'acabo d'assabentar, a través del sistema d'alertes de defuncions de famosos la notícia de la mort, als 94 anys, de l'actor britànic Michael Gough. Malgrat la seva extensa filmografia, no és un nom que ens soni gaire, però resulta que feia del majordom més estimat del món del còmic, l'Alfred Pennyworth, a les quatre pel·lícules d'en Batman dels anys 90. 

He de reconèixer que no veig aquelles pel·lícules (Batman (1989), Batman Returns (1992), Batman Forever (1995) i Batman & Robin (1997)) des de fa molt temps, i que tant el seu aspecte com el d'en Michael Caine, que l'interpreta a la nova versió cinematogràfica dels còmics d'en Batman que està duent a terme en Christopher Nolan, em semblen sorprenentment allunyats de la imatge habitual del majordom britànic i mestre del sarcasme que fa les funcions de millor amic i alhora pare d'en Bruce Wayne. 

Tot i així, em sap greu que hagi mort un home que, de moment, és l'actor que més vegades ha interpretat l'imprescindible Alfred Pennyworth a la pantalla gran. I fora d'aquesta el va interpretar als programes especials de ràdio de la BBC Batman: The Lazarus Syndrome (1989), basat en diverses històries vistes als còmics aprofitant el 50è aniversari del naixement del Cavaller Fosc, i Batman: Knightfall (1994), que promocionava el megaesdeveniment que va sacsejar l'univers Batman en aquella època. 

És un tros del making of de Batman Returns, però és l'únic vídeo on he trobat fragments d'ell interpretant el majordom, a més de parlar com a Michael Gough. Per acabar, una curiositat: la companyia d'accessoris tecnològics OnStar va fer uns anuncis basats en les pel·lícules d'en Batman en què els actors no eren els dels films, segurament perquè hauria sortit massa car, però sí que van recuperar-lo a ell:

Això passava el 2001, i seria la darrera vegada que interpretaria l'Alfred. Malgrat que un dels problemes d'aquelles primeres quatre pel·lícules era que el protagonista l'havien canviat dues vegades (en Michael Keaton va fer les dues primeres i després el van substituir en Val Kilmer i en George Clooney), en Michael Gough sí que s'hi va quedar, i serà recordat per això tot i la mala rebuda que van tenir els dos últims films, rodats per en Joel Schumacher en comptes d'en Tim Burton, que havia estat aclamat per les dues primeres. Per cert, en Burton també va donar a en Michael Gough papers a Sleepy Hollow (1999) i a La núvia cadàver (2005), en aquest últim cas, com que era una pel·lícula d'animació per ordinador, com a actor de doblatge. Descansi en pau.