Lectures: Detective Comics - Gothtopia

Deia fa un parell de mesos, en fer la ressenya del quart volum de l'etapa New 52 de Detective Comics, que el tàndem format pels senyors John Layman (guió) i Jason Fabok (dibuix) estava oferint unes històries i una manera de narrar-les de nivell excel·lent, i que tanmateix eren eclipsats pel molt més popular equip Snyder-Capullo, que estaven oferint els millors còmics de Batman en uns quants anys. 

Doncs bé, ho continuo pensant, però ara he llegit l'últim recopilatori en què s'encarreguen de Detective Comics i el comiat ha estat bé, notable fins i tot, però per tant d'una qualitat lleugerament inferior, una sensació accentuada per una circumstància aliena a la seva responsabilitat i que més avall explico.

Detective Comics: Gothtopia inclou els números 25 a 29 de la col·lecció, publicats originalment de manera individual entre gener i maig de 2014 -sí, ja veieu que vaig amb força retard-, i com deia és el comiat de l'equip creatiu principal d'aquesta col·lecció que és la primera en què es va poder veure el Cavaller Fosc. 

El volum comença amb un número que conté dues històries, dues vessants del mateix relat (una d'elles dibuixada per Jorge Lucas en comptes de Jason Fabok), que pretén tancar la subtrama vista en volums anteriors en què se'ns presentava el Man-Bat d'aquest New 52. Però no és una història tancada de manera ràpida i fàcil, sinó que la condueix un nou repàs, força ben narrat, dels orígens del Comissari Gordon i els temps en què era un policia més i intentava lluitar contra la corrupció del GCPD. 

Molt ben lligat, mantenint la tendència vista fins ara, en què se'ns narraven diverses coses alhora tot evitant la sensació de caos que es podria produir en una situació així. I l'etapa Layman-Fabok més o menys acaba aquí, però el guionista es queda en un arc argumental de tres números i escaig -se solapa amb el final de la història que acabo d'esmentar- que és el que dóna el nom al recopilatori.

Es tracta de Gothtopia, que cobreix els números 26 (a l'última pàgina, estrictament), part del 27, 28 i 29, on els llapissos són obra d'Aaron Lopresti, i que té una premissa que endevinem pel títol i que prometia més del que després ofereix.

En Batman i la Catbird, una nova versió de la coneguda Catwoman, lluiten junts contra petits crims en una ciutat de Gotham on els delictes han baixat un 90% i tenen temps per a fer-se petons, fer aparicions públiques per tal de rebre medalles, riure i fins i tot avorrir-se. Tot va bé, llevat que han augmentat notablement els suïcidis. 

Quan en Batman s'adona que alguna cosa no rutlla, fet que el lector detecta de seguida, esdevé l'enemic públic número u i s'enfronta a una situació ben complicada que, tanmateix, m'ha decebut per la facilitat amb què la resol i la previsibilitat de tot plegat. Per això deia que la premissa prometia més del que al final obtenim.

Desplaçat al final del recopilatori per no interrompre el relat tenim el número amb més pàgines, el Detective Comics 27 d'aquesta renumeració -que ja s'ha "corregit" perquè aquest 2016 s'ha recuperat l'antiga amb un nou reset a DC Comics-, i és un número especial perquè precisament el 27 de Detective Comics, però de la numeració original, va ser el debut d'en Batman, l'any 1939, amb la qual cosa aquell 2014 feia els 75 anys, feliç coincidència.

Per tant, com acostuma a passar en aquests números de celebració, el que tenim aquí és un recull d'històries curtes d'homenatge creades per un munt de guionistes i dibuixants, amb els equips Brad Meltzer-Bryan Hitch, Gregg Hurwitz-Neal Adams, Peter Tomasi-Ian Bertram, Francesco Francavilla (autor complet), Mike W. Barr-Guillem March, Scott Snyder-Sean Murphy i John Layman-Jason Fabok, que aquí el que fan és començar de debò Gothtopia, i acabar del tot la seva col·laboració, però al recopilatori aquesta història s'ha mogut adequadament davant dels números 28 i 29 i el que s'ha desplaçat al final és la resta del 27.

Les històries, totes molt interessants malgrat que en aquests casos la qualitat acostuma a ser desigual, són per exemple una encertada reinterpretació del primer 27 de Detective Comics, una hipòtesi sobre el futur d'en Batman i el seu llegat, una simpàtica celebració dels 75 anys reals d'en Bruce Wayne -amb referències clares a The Dark Knight Returns-, una visió del que hauria estat la seva vida si els seus pares no haguessin mort o una bogeria dibuixada pel gran Neal Adams en què es fa un clar homenatge a les versions antigues del Cavaller Fosc, s'autoparodia el mitjà i es trenca la "quarta paret" i fins i tot es pica l'ullet a la sèrie de televisió camp dels anys 60, entre altres propostes. 

Així doncs, Detective Comics: Gothtopia és un notable recull de còmics de la col·lecció que acaba separant el seu pes en parts diferenciades però desiguals. Per una banda, el tancament més que correcte d'una trama anterior, per l'altra un número especial millor del que és habitual en aquestes col·laboracions multitudinàries, i finalment l'arc argumental que no és tan bo com esperava però que és el que dóna nom al volum sense ser el millor representant del seu contingut. 

Veurem com comença l'etapa de Francis Manapul i Brian Buccellato al sisè recopilatori, però el que han fet els senyors Layman i Fabok m'ha deixat molt satisfet tot i aquest petit regust agredolç del final, que de cap manera embruta el que hem viscut. 

Lectures: Batman - Odyssey

El senyor Neal Adams, tota una llegenda viva dels còmics, és el responsable entre moltes altres coses d'haver donat a en Batman una imatge més seriosa i bastant definitiva, a partir de 1970, que trencaria per sempre amb la vulgaritat que representava la sèrie de televisió dels anys 60, interessant per altres motius però gens beneficiosa per a una franquícia que va començar a degenerar als anys 50 amb l'autocensura fruit de la caça de bruixes als Estats Units.

Ho va fer des del punt de vista artístic, traduint els guions d'una altra llegenda, Dennis O'Neil, i el tàndem va donar a la història del còmic molts productes memorables i imprescindibles. No és estrany, doncs, que en Neal Adams sigui considerat encara ara un dels grans, i tampoc que li donessin l'oportunitat de fer el seu propi Batman, com a autor complet. 

Això passaria en dues etapes, de setembre de 2010 a febrer de 2011 i de desembre de 2011 a juny de 2012, en el que es coneix com a Batman: Odyssey i va ser recopilat en un sol volum, que és el que avui ressenyo.

Un volum que presenta un Batman, com diu el llatinisme, sui generis, res a veure amb el que estem acostumats a llegir. No només perquè fuig de la continuïtat amb els esdeveniments oficials que sacsejaven l'Univers DC durant la publicació de les entregues individuals, que és una opció totalment legítima i se sol incloure al segell Elseworlds, en què s'expliquen històries alternatives amb total llibertat, sinó perquè a Batman Odyssey el senyor Adams fa, literalment, el que li dóna la gana.

 

Si el seu col·lega O'Neil va escriure als anys 70 unes històries més fosques, serioses i més aviat realistes que conduirien a la celebrada època dels anys 80 amb obres com Batman: Year One o The Dark Knight Returns, sembla que en plena dècada dels 2010 el dibuixant va decidir tornar a la bogeria i l'absurd de la sèrie de televisió protagonitzada per l'Adam West i en Burt Ward. 

A Batman Odyssey veurem el Cavaller no tan fosc lluitar contra dinosaures en un món situat al subsòl, on també hi ha trols, follets, homes-rèptil, neandertals i altres éssers de fantasia. Res a veure amb la lluita urbana, nocturna i plujosa que tant ens agrada, esquitxada amb uns dolents que, sí, aporten color i fantasia. 

Això, en si mateix, no tindria per què ser dolent. Es tractaria d'una història diferent, molt diferent, d'en Batman. Un exercici de llibertat per a un autor que se l'ha guanyat amb escreix. El problema és que els guions no són el punt fort del mestre Adams, que a nivell de dibuix continua en forma i fins i tot entinta la majoria dels números, amb alguns convidats entre els quals destaca el prestigiós Bill Sienkiewicz, i el relat costa moltíssim de seguir.

A en Neal Adams, almenys a Batman Odyssey, li agrada omplir les pàgines de text, fer composicions trencadores, i pel que sembla explicar històries tan rebuscades que no tinc clar ni tan sols si ell mateix sabia on volia anar a parar. El rerefons al final és el d'una guerra entre en Ra's al Ghul i en Sensei, però amb massa flaixbacs, ramificacions, estratègies estranyes i moments absurds, sense gaire sentit, de manera que ni tan sols el recurs de fer que en Bruce Wayne recapituli a l'inici de cada episodi, parlant amb un personatge que no coneixem fins al final i a través del qual veiem la conversa, ajuda gaire a donar coherència al conjunt.

 

Crec que el còmic no està ben narrat, costa d'entendre i aquesta frustració influeix molt negativament en el gaudi de la lectura, per tant em veig obligat a afirmar que no m'ha agradat gaire. 

Em consta que és una opinió generalitzada, però també que molta gent en recomana la lectura amb l'avís que estem davant d'un còmic estrany, que sembla escrit per algú que ha consumit alguna mena de droga al·lucinògena, i malgrat que jo mateix n'havia descartat la lectura per aquest motiu el vaig acabar trobant a molt bon preu i havia de viure l'experiència en primera persona. Ara ja ho he fet. No me'n penedeixo. Del que m'hauria penedit és de quedar-me amb la curiositat. Com alguns també han dit, és tan dolent que s'ha de llegir. Per conèixer-lo.