Cinema: Wonder Woman 1984

Feia molt que no anava al cine. Mesos. Com tothom, vaja, donades les circumstàncies. És una de les activitats d'oci en què més m'ha afectat la situació actual, i l'any passat tot just vaig veure la pel·lícula d'en Sonic i, en una etapa de desescalada, Tenet. Res més. En els nostres millors anys pel que fa a temps lliure, abans de ser pares, podíem arribar a anar al cine una mitjana de 3 cops al mes.

A banda del tancament intermitent dels cinemes, el cert és que les distribuïdores han canviat els plans per als llançaments també per la baixa previsió d'assistència de públic en els períodes en què s'hi ha pogut anar, tant per prudència dels espectadors com per les restriccions d'aforament. És normal. Tot buscant solucions per rendibilitzar les inversions, n'hi ha que s'han estrenat en pocs cinemes alhora que s'oferien en serveis de streaming, però en el cas de la pel·lícula de l'entrada d'avui, que he vist força més tard de la seva estrena, cosa estranya en mi -però també condicionada per circumstàncies personals-, aquí s'ha estrenat directament als cinemes, per sort sense haver de pagar un preu superior al de les entrades de cine per veure-la en una pantalla domèstica, com per desgràcia comença a ser tendència amb segons quins títols.

Wonder Woman 1984 arribava com l'esperada seqüela del que probablement és l'únic film de l'Univers DC que ha convençut pràcticament tothom, una pel·lícula excel·lent de 2017 de la qual ja vaig parlar en el seu moment.

I això sempre és una càrrega feixuga, però tot i que admeto que aquesta segona part és inferior en tots els aspectes i que té forats de guió, no comparteixo, en absolut, les duríssimes crítiques que se li han fet. Dit això, procedeixo a fer-ne la meva humil -per manca de criteri i d'influència de la meva persona- crítica. 

La pel·lícula, amb data de 2020 i novament dirigida per Patty Jenkins, comença amb una trepidant i espectacular seqüència de la infantesa de la protagonista, en una mena de jocs olímpics de les amazones que li han d'ensenyar humilitat, i és el que fan en el que és el preludi del que haurà de viure al futur, en el present dels esdeveniments del film.

Un present que és el nostre passat, perquè tal com queda clar al títol, i si n'hem vist el tràiler -per cert, assumeixo que com a mínim l'heu vist, i allà es veu clarament un personatge que en teoria no hi hauria de ser, així que alerta d'spoiler feta, tot i que en d'altres qüestions miraré d'anar amb compte i fins i tot en aquest intentaré ser discret-, la nova aventura de la Diana de Themyscira té lloc en plena dècada dels anys 80.

Un dels moments de més fanservice per als amants de l'època és la primera escena ambientada el 1984, amb un centre comercial d'aspecte típicament vuitanter, amb la fauna d'aquells anys inclosa, on la protagonista atura uns lladres que estaven a punt d'empitjorar greument el seu delicte.

Serveix per fer una demostració dels poders de la Diana, potser per a la improbable part de l'audiència que veu la pel·lícula sense haver vist la primera, o com a recordatori per a la majoria que sí, i ens la mostra en una època aparentment feliç de la seva vida de joventut eterna, set dècades després de les seves aventures de la Primera Guerra Mundial. 

Actualment treballa a la Smithsonian Institution, a Washington, D.C., on coneix una nova treballadora, la tímida, discreta i ignorada pels companys Barbara Minerva (Kristen Wiig), geòloga i gemmòloga amb qui aviat inicia una amistat. La Barbara l'enveja. Al capdavall la Diana, molt atractiva i elegant, té pinta d'haver estat sempre popular, i ella no s'acaba de creure que també tingui problemes i traumes, com tothom. 

Un d'ells és que l'home de qui es va enamorar, l'Steve Trevor (Chris Pine), va morir als esdeveniments de la primera pel·lícula, i ella l'ha enyorat sempre i no ha volgut tornar a tenir cap relació. És el que passa quan surts d'una illa on només hi ha dones i t'enamores del primer tio que trobes, que si se't mor en un acte heroic l'idealitzes per sempre. I, evidentment, no necessitem tenir parella per ser persones completes i reeixides.

En fi, romantitzacions a banda, Wonder Woman 1984 gira al voltant d'una estranya pedra l'origen del qual l'FBI encarrega que l'Smithsonian investigui, i resulta que aquesta tasca li cau a la Barbara i no crida l'atenció de la protagonista fins que sospita que podria estar concedint desitjos.

De fet, una inscripció en llatí ja ho deia, però la Diana se la pren a broma, fins i tot la considera una falsificació. Això no treu que, mentre la sosté a les mans, pensi un desig que li agradaria veure fet realitat. També li passa a la Barbara, que ja hem dit que enveja la Wonder Woman -sense saber res de la seva identitat superheroica-, i n'hi ha un que busca de manera activa i obsessiva el misteriós objecte tot sabent quin poder té.

Es tracta de l'empresari en decadència Maxwell Lord (Pedro Pascal, vist a Narcos i protagonitzant The Mandalorian, per exemple), vell conegut dels còmics de DC que s'ha enganxat els dits amb els pous petrolífers i té una ambició desmesurada per aconseguir poder i riquesa al preu que calgui, com es demostrarà quan robi la pedra i la faci servir.

A partir d'aquí, la pel·lícula esdevé un enfrontament entre la semideessa i aquest senyor, però no de manera directa i amb grans combats. Aquest cop l'enemic no està posseït per un déu, ni ho és. La Diana ha de fer front a obstacles més mundans, i amb unes limitacions que formen part del preu que es paga quan es demana un desig a l'esmentada pedra.

Però més mundanes no significa que no siguin espectaculars: els efectes especials del film estan al servei, aquest cop, de persecucions en cotxe, revoltes populars, murs que apareixen del no-res, i sí, fora d'aquesta mundanitat, una enemiga amb poders que, com era d'esperar, és la Barbara, convertida en la Cheetah, una dolenta clàssica dels còmics de la Dona Meravella, en dues fases i mitjançant el poder de la pedra i la interpretació que aquesta fa dels seus desitjos.

Evidentment, ella també paga un preu pel desig, i és el de perdre la seva dolçor i la seva innocència. Al capdavall, el tema de la pel·lícula és el de la famosa frase "compte amb el que desitges". De vegades, els somnis es fan realitat i tenen unes conseqüències imprevisibles i perjudicials a mitjà o llarg termini, tant per a nosaltres com per al nostre entorn.

A la trama del film són uns desitjos de tal dimensió que el col·lapse mundial es comença a desplegar, tot desembocant en un clímax ben entretingut i èpic, com correspon a una cinta d'acció superheroica com és aquesta. 

Potser les males crítiques a la pel·lícula venen, en part, pels forats de guió que deia al principi, coses que certament estan mal resoltes o inexplicades, o són contradictòries respecte a la primera entrega. Potser l'únic mal de Wonder Woman 1984 és que no és Wonder Woman, un film especial, gairebé únic, i ambientat en una època bèl·lica ni de bon tros tan habitual com la Segona Guerra Mundial.

La pel·lícula de 2017 va aconseguir un gran èxit amb el seu caràcter propi, diferent, i la de 2020, segurament, és més genèrica, més similar a tantes i tantes històries de superherois que estan passant pel cinema a les darreres dècades. 

Suposo que és una barreja de tot plegat, el que ha fet que aquesta pel·lícula decebés la gent d'una manera tan espectacular. Jo ja ho dic, i ho veig, que té mancances, però trobo que les interpretacions, sobretot de la Gal Gadot, no són l'única cosa bona que té. M'ho vaig passar molt bé, veient-la. Però, és clar, mai he estat un reaccionari d'aquests que no volen que es tornin a tocar els productes que els han agradat tant i que van al cinema a buscar defectes. 

 

 

Cinema: Wonder Woman

Durant les darreres dècades hem vist pel·lícules d'en Superman i d'en Batman, amb més o menys fortuna, i afortunadament DC està aconseguint crear el seu particular crossover cinematogràfic, amb un primer intent que és Batman v Superman: Dawn of Justice, una pel·lícula que, nedant a contracorrent, a mi em va agradar molt, i que també destaca perquè allà es va presentar, en un paper més gran del que semblava, la primera Wonder Woman cinematogràfica, que un any després havia de tenir la seva pel·lícula en solitari.

Era una pel·lícula molt esperada, des que es va saber que es faria i sobretot des que vam veure la israeliana Gal Gadot interpretant-la a l'esmentada pel·lícula d'en Batman i en Superman, i les expectatives eren molt altes.

Al capdavall, a diferència dels altres dos membres de la Trinitat de DC Comics, ella no havia tingut presència a la gran pantalla i, a la petita, en imatge real -als dibuixos animats sí que havia sortit molt-, només a la sèrie de 1975-1979 protagonitzada per la Lynda Carter, ara fent un paper esporàdic a Supergirl.

Les expectatives eren molt altes i jo trobo que han estat satisfetes. Lluny de ser un simple pròleg per a la unió definitiva amb altres superherois a Justice League la propera tardor, cosa que ja va ser la seva presència a Batman v Superman: Dawn of Justice, abans i tot de tenir la seva pel·lícula, a Wonder Woman trobem una pel·lícula d'orígens, però que no fa més referències de les necessàries a la seva connexió amb el Cavaller Fosc i l'Últim Fill de Krypton.

Si de cas, potser recorda el primer film del Capità Amèrica, de la competència, per la coincidència de l'element bèl·lic -en aquest cas la Primera Guerra Mundial i no la Segona-, perquè en el fons és una pel·lícula de guerra en què la superheroïna en qüestió, igual que l'Steve Rogers a Marvel, marca la diferència amb els seus superpoders.

En la comparativa guanyaria Wonder Woman, però, perquè la Segona Guerra Mundial la tenim molt vista, i perquè hi retrata coses com les conseqüències de la guerra per als civils amb una mica més de detall del que estem acostumats a veure en films de ficció històrica i especialment en els de superherois.

Era un producte delicat, perquè era una primera vegada, i per sort l'equip liderat per la directora Patty Jenkins hi ha treballat amb cura i amb molt d'encert, tot agafant elements de la llarguíssima història del personatge, creat per William Moulton Marston el 1941, i barrejant-los sense que res ens sembli forçat.

Hi veiem, per exemple, les Amazones, les guerreres creades per Zeus per fer front al seu fill, el déu de la guerra, Ares, i gràcies a això veiem els orígens de la Diana en una Themyscira inspirada en la Grècia clàssica que ens recorda la magnífica etapa d'en George Pérez al còmic a finals dels anys 80. També hi veurem cares conegudes com la de la Connie Nielsen, que fa de reina Hyppolita, i la Robin Wright, la general Antíope.

A més, un altre encert: l'autèntic origen de la protagonista va ser canviat de manera lleugera però determinant a l'excel·lent etapa del guionista Brian Azzarello al còmic, que vaig ressenyar, i a la pel·lícula s'ha introduït aquest canvi recent. Ho aplaudeixo.

Un canvi que sí que, si no vaig errat, introdueix la pel·lícula, és precisament el de la guerra retratada. Aquest cop el pilot Steve Trevor (Chris Pine), el gran amor de la història de la Wonder Woman -perquè el fet que la protagonista sigui el personatge més poderós de la pel·lícula i no necessiti tenir parella no està renyit amb el fet d'enamorar-se, peti qui peti-, fuig dels alemanys, però encara no nazis.

Ignoro per què es va decidir canviar la guerra, potser sí que va ser per variar una mica, però també és veritat que aquest entranyable personatge, un bon jan i més obert de ment del que per desgràcia era habitual en aquelles èpoques, fos la guerra que fos, ha tingut moltes versions i no passa res perquè n'hagin fet una altra. Es tracta d'entendre que la Diana va viure fa un segle i ara té el mateix aspecte que llavors.

Wonder Woman és un film bèl·lic, com deia, en què hi ha lloc per a demostracions de coratge, inspiració, companyonia, triomf i tragèdia, però també per a l'humor, trobo que presentat en dosis més que adequades.

L'amazona entra en contacte amb el "Món de l'Home", sobre el qual fins ara només havia llegit, de la pitjor de les maneres, directament a la Gran Guerra, i es veu obligada a superar el xoc cultural i adonar-se que els valors que formen la seva personalitat són admirables, però de poca aplicació al món real.

En qualsevol cas, Wonder Woman és una adaptació excel·lent d'un producte que no n'havia tingut cap d'aquestes característiques, i l'han encertat a la primera, i de manera molt respectuosa, a més de ser una pel·lícula prou bona per si mateixa, sense que en realitat necessiti el recolzament de l'univers de còmic d'on surt.

Veurem què passa a la segona part, però de moment sembla que la Wonder Woman d'imatge real funciona tant acompanyant altres personatges com en solitari.

Lectures: Wonder Woman de Brian Azzarello i Cliff Chiang

Sovint em queixo que les ofertes dels recopilatoris de còmics de superherois en anglès ja no són tan bones i tan freqüents com fa uns anys, i que és per això que trigo a comprar-me les coses, de manera que les llegeixo amb massa separació respecte a la publicació original dels números individuals. Però de vegades això té avantatges.

És el cas dels còmics de què parlaré avui, ja que en aquest cas ressenyo una etapa sencera, que he pogut llegir quan els volums que la formen han baixat dràsticament de preu. Es tracta de la Wonder Woman del guionista Brian Azzarello i el dibuixant Cliff Chiang, aclamada per mèrits propis i des que va començar un clàssic modern i una etapa de referència per a aquest personatge que va néixer gairebé fa tant com els altres dos membres de la "Trinitat" de DC Comics, el 1941, creada per un psiquiatre anomenat William Moulton Marston que volia enviar, amb ella, un missatge a favor de la dona i que elles acabessin dominant el món.

Quan DC Comics va decidir rellançar totes les seves col·leccions la tardor de 2011, amb l'anomenada The New 52, alguns personatges van patir més canvis que altres, i el de la princesa amazona va ser un dels casos en què es va fer més net, en aquest cas, pel que sembla, de manera encertada, tot i que no exempta de polèmica inicial.

Perquè resulta que el mestre Azzarello, un dels guionistes estrella del còmic nord-americà, va decidir que el seu mític origen com a figura de fang ja no era canònic i en va pensar un altre, que canviava la perspectiva i la convertia, de fet, en una semideessa, cosa que de retop canviava la seva relació amb les companyes amazones, ara molt més hostils envers la protagonista.

Però no només això, sinó que també ens explica, al llarg de 35 números -a més del 0 i el Secret Origins-, un relat farcit de referències de la mitologia clàssica, cosa que no és nova a la història de la Wonder Woman, només cal veure l'etapa clàssica del gran George Pérez, però que el guionista amenitza al màxim amb una narració dinàmica, versions modernes dels personatges i fins i tot un toc de soap opera que hi encaixa perfectament, sense convertir aquests còmics en quelcom banal i lleuger.

No vull entrar en detalls sobre la trama per tal de no fer spoilers, però la premissa és que Zeus ha desaparegut i els seus germans, els seus fills i la seva dona es disputen el tron vacant de l'Olimp. Aquesta guerra intestina posa en perill tots els candidats, però també enfanga qualsevol possible hereu, com és el cas del fill nonat d'una humana, la Zola, personatge de nova creació que aviat esdevé d'allò més entranyable.

La Diana s'erigeix en la seva protectora, però aviat es veu ella mateixa immersa en aquesta disputa cruel i sanguinària que es complica i ramifica amb la profecia que diu que un dels fills de Zeus acabarà amb el principal candidat al tron, l'Apol·lo, que no sospita que aquest podria ser un altre, un fill oblidat del déu suprem que veurem més endavant.

Tot això, com deia, narrat d'una manera amena, com ja esperava del senyor Azzarello, que fins i tot diria que dissenya un dels personatges, l'Ares o déu de la Guerra, a la seva imatge. O potser és cosa del dibuixant, ignoro si per decisió pròpia o a petició del guionista.

En fi, si l'esment de la mitologia clàssica us crida poc l'atenció, perquè certament hi ha gent que troba aquest tema avorrit, traieu-vos del cap el pensament. Aquesta etapa de Wonder Woman fa sortir el panteó grec d'una manera fresca i captivadora, poques vegades m'he trobat tan temptat de llegir uns còmics tots seguits, sense dosificar, i aprofita per a tocar temes que per desgràcia encara són d'actualitat, però en què el guionista es posiciona en defensa de la dona davant les agressions masclistes, físiques o verbals. Contempleu aquesta magnífica pàgina:

Acabo comentant l'apartat visual d'aquests còmics, a càrrec d'en Cliff Chiang, que té un estil aparentment senzill, no excessivament espectacular i amb una paleta de colors reduïda, però dinàmic tot i l'ús de línies força rectes i un traç gruixut, que recorda més aviat els còmics independents, o si més no fora del gènere de superherois -de fet en tornaré a parlar aviat, quan llegeixi una nova obra d'aquest estil que també dibuixa ell-, però que després de les reticències inicials encaixa molt bé amb la història.

Recomano moltíssim, doncs, aquesta etapa de la superheroïna primigènia, que malgrat haver viscut diverses bones etapes a la seva història de 75 anys i amb l'esperança que la incipient carrera de la seva versió cinematogràfica -per fi!- li proporcioni la popularitat mundial que es mereix, no és tan fàcil trobar grans còmics imprescindibles com sí que passa amb els seus companys Batman i Superman. Doncs bé, aquest n'és un.