Lectures: Paper Girls, volum 1

Ja fa temps que sé que el guionista Brian K. Vaughan escriu uns còmics interessantíssims. El vaig descobrir gràcies a Y, the last man, obra que encara no he acabat perquè no la tinc completa -aquest cop culpa de Planeta i els seus canvis d'opinió respecte al format-, i em fascina Saga, que ressenyo en aquest blog volum a volum. 

Per altra banda, després de gaudir del dibuix del senyor Cliff Chiang a l'excel·lent etapa de Wonder Woman amb guió d'un altre gran, en Greg Rucka, també es va convertir en un autor que pensava seguir. I hi ha un còmic en què els esmentats guionista i dibuixant fan equip. 

Es tracta de Paper Girls, publicat per Image Comics, la mateixa de Saga, que en el seu primer volum en versió original recopila els 5 primers números de la col·lecció, originalment editats en grapa d'octubre de 2015 a febrer de 2016. 

És un còmic que està de moda, en parla força gent i Planeta la publica en castellà (en grapa, per a mi un error), i en trobareu moltes ressenyes, però prometo que no va ser això el que em va fer comprar el primer recopilatori, sinó que la vaig descobrir per casualitat i em va agradar molt la seva premissa.

Un grup de quatre noies de 12 anys que viuen al poble fictici de Stony Stream, un suburbi de Cleveland (Ohio), es lleva cada dia de matinada per repartir el diari The Cleveland Preserver en bicicleta, el clàssic paper de "Paperboy" que podem dur a terme al videojoc del mateix nom, però en versió femenina, menys habitual.

Són l'Erin (la protagonista, o si més no la que ho és una mica més que les altres), l'aparentment madura Mac i les de moment menys caracteritzades Tiffany i KJ. 

Són els anys 80 i tot i que tenen rutes diferents decideixen anar juntes per tal d'evitar problemes, fins que un dia, la nit de Halloween, els en passa una de grossa. No sé on vaig llegir aquesta sinopsi, però al meu cap es va formar una imatge totalment diferent del que després m'he trobat, ja que em pensava que seria un drama realista amb alguna mort, violació o alguna cosa semblant.

Però no: el que passa és que de sobte el poble rep la visita d'uns éssers misteriosos que parlen un idioma que elles no reconeixen i que els roben un walkie-talkie, i a un dels quals li cau un dispositiu que no s'assembla a res que les noies hagin vist mai, amb la qual cosa acaba el primer número amb un interessant cliffhanger, tècnica per deixar el lector amb l'ai al cor que es repeteix durant diversos números.

No puc revelar gaire cosa més sense carregar-me les múltiples sorpreses i els girs de guió que tenen lloc en aquest trepidant còmic, però sí que puc dir que es llegeix rapidíssimament, és extremament amè i si som seguidors del mestre Vaughan veiem com ho ha tornat a aconseguir i ens ha tornat a presentar una obra no sé si mestra, però com a mínim d'allò més recomanable.

Com deia més amunt, Paper Girls és molt diferent del que m'esperava, però també he dit que m'encanta Saga, i hi ha molts moments que recorden aquell altre còmic. Es nota que estan escrits per la mateixa persona, i encara que el dibuixant sigui diferent hi ha algun moment que no ho sembla pas, en comparar segons quines imatges o escenes de les dues obres.

Parlant del dibuix, el traç gruixut i les línies rectes d'en Cliff Chiang que em van convèncer a Wonder Woman tornen aquí, amb una paleta de colors encara més reduïda, a càrrec de Matt Wilson, però que encaixa perfectament amb la narració i dinamitza un guió que per si mateix ja és frenètic, tot i que sense gaire text.

Argumentalment diferent, no és cap disbarat pensar que ens recorda una mica la magnífica sèrie de televisió Stranger Things. Dit d'una altra manera, és probable que si ens ha agradat la producció de Netflix que ha estat tan de moda aquest 2016 ens agradi també Paper Girls. El segon volum recopilatori d'aquesta obra guanyadora del premi Eisner a la millor sèrie nova i al millor artista ja ha sortit, per cert. 

Lectures: Wonder Woman de Brian Azzarello i Cliff Chiang

Sovint em queixo que les ofertes dels recopilatoris de còmics de superherois en anglès ja no són tan bones i tan freqüents com fa uns anys, i que és per això que trigo a comprar-me les coses, de manera que les llegeixo amb massa separació respecte a la publicació original dels números individuals. Però de vegades això té avantatges.

És el cas dels còmics de què parlaré avui, ja que en aquest cas ressenyo una etapa sencera, que he pogut llegir quan els volums que la formen han baixat dràsticament de preu. Es tracta de la Wonder Woman del guionista Brian Azzarello i el dibuixant Cliff Chiang, aclamada per mèrits propis i des que va començar un clàssic modern i una etapa de referència per a aquest personatge que va néixer gairebé fa tant com els altres dos membres de la "Trinitat" de DC Comics, el 1941, creada per un psiquiatre anomenat William Moulton Marston que volia enviar, amb ella, un missatge a favor de la dona i que elles acabessin dominant el món.

Quan DC Comics va decidir rellançar totes les seves col·leccions la tardor de 2011, amb l'anomenada The New 52, alguns personatges van patir més canvis que altres, i el de la princesa amazona va ser un dels casos en què es va fer més net, en aquest cas, pel que sembla, de manera encertada, tot i que no exempta de polèmica inicial.

Perquè resulta que el mestre Azzarello, un dels guionistes estrella del còmic nord-americà, va decidir que el seu mític origen com a figura de fang ja no era canònic i en va pensar un altre, que canviava la perspectiva i la convertia, de fet, en una semideessa, cosa que de retop canviava la seva relació amb les companyes amazones, ara molt més hostils envers la protagonista.

Però no només això, sinó que també ens explica, al llarg de 35 números -a més del 0 i el Secret Origins-, un relat farcit de referències de la mitologia clàssica, cosa que no és nova a la història de la Wonder Woman, només cal veure l'etapa clàssica del gran George Pérez, però que el guionista amenitza al màxim amb una narració dinàmica, versions modernes dels personatges i fins i tot un toc de soap opera que hi encaixa perfectament, sense convertir aquests còmics en quelcom banal i lleuger.

No vull entrar en detalls sobre la trama per tal de no fer spoilers, però la premissa és que Zeus ha desaparegut i els seus germans, els seus fills i la seva dona es disputen el tron vacant de l'Olimp. Aquesta guerra intestina posa en perill tots els candidats, però també enfanga qualsevol possible hereu, com és el cas del fill nonat d'una humana, la Zola, personatge de nova creació que aviat esdevé d'allò més entranyable.

La Diana s'erigeix en la seva protectora, però aviat es veu ella mateixa immersa en aquesta disputa cruel i sanguinària que es complica i ramifica amb la profecia que diu que un dels fills de Zeus acabarà amb el principal candidat al tron, l'Apol·lo, que no sospita que aquest podria ser un altre, un fill oblidat del déu suprem que veurem més endavant.

Tot això, com deia, narrat d'una manera amena, com ja esperava del senyor Azzarello, que fins i tot diria que dissenya un dels personatges, l'Ares o déu de la Guerra, a la seva imatge. O potser és cosa del dibuixant, ignoro si per decisió pròpia o a petició del guionista.

En fi, si l'esment de la mitologia clàssica us crida poc l'atenció, perquè certament hi ha gent que troba aquest tema avorrit, traieu-vos del cap el pensament. Aquesta etapa de Wonder Woman fa sortir el panteó grec d'una manera fresca i captivadora, poques vegades m'he trobat tan temptat de llegir uns còmics tots seguits, sense dosificar, i aprofita per a tocar temes que per desgràcia encara són d'actualitat, però en què el guionista es posiciona en defensa de la dona davant les agressions masclistes, físiques o verbals. Contempleu aquesta magnífica pàgina:

Acabo comentant l'apartat visual d'aquests còmics, a càrrec d'en Cliff Chiang, que té un estil aparentment senzill, no excessivament espectacular i amb una paleta de colors reduïda, però dinàmic tot i l'ús de línies força rectes i un traç gruixut, que recorda més aviat els còmics independents, o si més no fora del gènere de superherois -de fet en tornaré a parlar aviat, quan llegeixi una nova obra d'aquest estil que també dibuixa ell-, però que després de les reticències inicials encaixa molt bé amb la història.

Recomano moltíssim, doncs, aquesta etapa de la superheroïna primigènia, que malgrat haver viscut diverses bones etapes a la seva història de 75 anys i amb l'esperança que la incipient carrera de la seva versió cinematogràfica -per fi!- li proporcioni la popularitat mundial que es mereix, no és tan fàcil trobar grans còmics imprescindibles com sí que passa amb els seus companys Batman i Superman. Doncs bé, aquest n'és un.