diumenge, 12 d’agost de 2018

Cinema: Els Increïbles 2

Els populars estudis d'animació Pixar s'han aficionat, darrerament, a fer seqüeles dels seus grans èxits, i és per això que no ha de sorprendre que tard o d'hora acabés sortint la segona part d'una pel·lícula potser una mica oblidada pel pas del temps, però que considero de les més divertides que té, segurament pels meus gustos personals.


Els Increïbles 2, dirigida per en Brad Bird, arriba 14 anys després de la primera part, que és interessant repassar abans d'anar a veure la segona no només pel temps que ha passat, sinó també per apreciar com ha evolucionat l'animació -en comparació, allò que ens va meravellar el 2004 ara es veu primitiu i tot- i perquè la seqüela reprèn la història exactament allà on la va deixar Els Increïbles, que oferia un final d'aquells oberts però que alhora no necessiten continuació si aquesta mai no arriba. 

I tot i així s'ha sabut construir una magnífica seqüela aprofitant les opcions que allò donava, i les possibilitats que sempre obren tant les històries de superherois com les de les famílies, i encara més la combinació d'ambdues coses.


Una d'elles és la qüestió dels rols dels pares, que en aquest cas, i adaptant-se als temps actuals, en què encara queda feina per fer però sens dubte tenim una visió del tema més avançada que la de 2004, és en Bob qui fa de progenitor que es queda a casa tenint cura del bebè, ajudant el mitjà amb els deures i la gran amb els problemes típics de l'adolescència.

Això dona lloc a moments força humorístics, ja que en Mr. Increïble no està acostumat a aquesta tasca que sempre havia desenvolupat la seva dona, però el que no sabia ningú -llevat del públic- era que el petit Jack-Jack també tenia poders, i molts, i incontrolables, cosa que dificulta encara més la tasca del desorientat protagonista masculí.


La Helen és, per petició d'un empresari que vol fer millorar l'opinió pública dels superherois per tal que se'ls torni a legalitzar -i és que no hem d'oblidar que a la primera part operaven en la clandestinitat-, qui assumeix el protagonisme en aquest 2018, època en què ja anem assumint tots plegats que un personatge femení no ha de fer necessàriament un paper de suport, sinó que pot tenir el rol principal sense necessitar l'ajuda de ningú...

...O si més no sense necessitar-la més del que la va necessitar el seu marit a la primera entrega, en què actuava en solitari i en secret però la resta de la família el va haver d'anar a rescatar quan se li van complicar les coses. Aquí passa a l'inrevés, al capdavall es tracta de mostrar una família de superherois, però durant molt bona part del metratge qui brilla és l'Elastigirl, que s'ho mereixia. 


A banda d'això, amb una excusa argumental basada en temes vistos en temps moderns als còmics de superherois, com ara el conflicte entre el seu deure i la seva vida privada, o els danys col·laterals de la seva feina, Els Increïbles 2 és una pel·lícula trepidant, divertida i millor que la primera, i també dona més protagonisme als fills, sobretot la Violet, a més del que ja he comentat de la mare. 

Una mica massa previsible, això sí, pel que fa a la persona que hi ha darrere de l'amenaça principal del film, però no hem d'oblidar que aquest és dels films de Pixar que estan més orientats a tots els públics, en comptes de ser directament per a adults com en algun cas, de manera que no calia complicar més les coses en una trama que, de fet, està força ben construïda.

En resum, una pel·lícula d'allò més recomanable que tot i estar ambientada als anys 60 sap connectar amb temes d'actualitat, especialment el feminisme -val a dir que la primera ja tenia algun petit missatge al respecte- i el gènere superheroic en general, que de 2004 a 2018 ha vist incrementada la seva popularitat de manera notable gràcies al boom del cinema basat en còmics de justiciers emmascarats tant de Marvel com de DC.




Cap comentari:

Publica un comentari

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails