Menú

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Michael Keaton. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Michael Keaton. Mostrar tots els missatges

dissabte, 5 d’agost del 2017

Cinema: Spider-man Homecoming

No em fa cap gràcia quan una franquícia que m'agrada pateix el que es coneix com a reboot. Es reinicia, s'esborra el que s'havia dit fins ara i se'n fa una nova versió. No en sóc fan, ja us ho dic ara. I amb les aventures cinematogràfiques de l'Spider-man ja en portem dues.

M'agrada la trilogia protagonitzada per en Tobey Maguire entre 2002 i 2007, i trobava innecessari que el 2012 haguessin de rellançar la saga amb un nou film, The Amazing Spider-man, protagonitzat per l'Andrew Garfield... que al final em va agradar molt, igual que la seva seqüela, The Amazing Spider-man 2 (2014). 


Però el que m'ha tret de polleguera és que molt poc després s'anunciés un altre reboot, encara que està comercialment justificat: quan van començar les pel·lícules de l'Spider-man i els X-Men no existia Marvel Studios i les va fer Sony Pictures, però ara Marvel Studios existeix, ha creat el seu Univers Cinemàtic Marvel (MCU en anglès) i volia recuperar els personatges que pertanyen als còmics de l'editorial.

No és casualitat que la nova pel·lícula, dirigida per en Jon Watts, es digui Spider-man: Homecoming, perquè el personatge "torna a casa" en més d'un sentit: el figurat, perquè Marvel i Sony ara comparteixen els seus drets, i el literal, en tornar de la seva breu aventura amb els Avengers a Captain America: Civil War (2016), en què vam tenir un tast d'aquest nou Spider-man.


Aquest nou Peter Parker (Tom Holland) és més proper al dels còmics en el seu sentit de l'humor, però també més jove, amb 15 anys, i a més és profundament inexpert, irreverent, indisciplinat i temerari, per al meu gust una mica massa. 

Els altres Spider-men (sí, "men") anaven a l'institut en començar les respectives sagues a la pantalla gran, però eren més seriosos i, si bé això els separava de la versió més típica del personatge als còmics, lligava més amb els traumes que havien viscut, com l'orfandat i la mort del seu oncle Ben, qüestions que a Homecoming s'obvien, entenc que perquè es donen per sabudes per part del públic. En part aquesta decisió m'agrada perquè és un reconeixement del llegat de les cintes anteriors, però també contribueix a donar a la pel·lícula un to encara més lleuger.


Continuant amb el reconeixement del que s'havia fet abans, aquest cop no ens posen els típics Follet Verd, Octopuss o Llangardaix, sinó que es recorre a un enemic clàssic, però pel que tenia entès -no sóc cap gran expert en Spider-man- més aviat de segona, interpretat en la seva identitat civil, Adrian Toomes, per un Michael Keaton tan gran com sempre, aquí en el paper de traficant d'armes fetes amb tecnologia Chitauri obtinguda il·legalment.

Com a curiositat, a més que el dia anterior de veure la pel·lícula havia vist The Founder, que protagonitza magistralment, no podia evitar pensar en Birdman, el film que li va retornar la fama que es mereixia i que li va proporcionar un Globus d'Or i una nominació a l'Oscar. Allà també feia, en certa manera, d'home volador.


I és que es tracta del Voltor, amb un aspecte força diferent del que li coneixem dels còmics -almenys els clàssics-, i realment poderós gràcies a l'esmentada tecnologia, que posa contra les cordes l'Spider-man fins a un punt que és a l'alçada dels grans enfrontaments de les pel·lícules de Sony i que ens proporciona moments èpics.

Però és el més interessant de la història, una enemistat clàssica amb component sorpresa. No és una pel·lícula de creixement del protagonista, ni és gaire profunda en general. A més, per tal de caracteritzar-lo hem de suportar unes escenes topiquíssimes d'institut nord-americà en què, com no podia ser d'una altra manera, hi ha la noia teòricament inabastable, la Liz (Laura Harrier), una festa i les dinàmiques de bullying a què ja estem tan acostumats, amb l'inevitable Flash Thompson (Tony Revoloni). Se'n salva, però, el graciós "col·lega" d'en Peter, en Ned (Jacob Batalan). Un repartiment molt multiètnic, per cert.


Per cert, esmento també la Marisa Tomei -que ja havia sortit a Civil War- com a joveníssima Tieta May (l'actriu té 52 anys, però molt ben portats, i continua la tendència a rejovenir el personatge en cada encarnació) i en Kenneth Choi, que fa de director Morita i llegeixo -no me n'havia adonat, és clar- que representa que és descendent d'en Jim Morita, un dels membres dels Howling Commandos, companys del Capità Amèrica a la pel·lícula de 2011, i que el mateix Choi havia interpretat allà i en un episodi de Marvel's Agents of S.H.I.E.L.D.


Em consta que, en general, està agradant -després sortirà gent dient que no val res, com ha passat amb totes les pel·lícules de superherois fins ara-, però per una vegada estic al costat contrari i he de dir que no m'ha convençut gaire

Trobo que és una pel·lícula que depèn massa de la relació del protagonista amb els Avengers, ens recorden constantment que els coneix i que hi ha col·laborat, amb força presència d'en Tony Stark i en Happy Hogan, i el pòster espanyol, el que he posat al principi, ho fa d'una manera exagerada i, si se'm permet, poc atractiva des del punt de vista del disseny. 

Els minuts finals de la pel·lícula em fan tenir esperança en què, tot i agradar-me menys que els altres Spider-men de cine, segurament les seqüeles no patiran aquest mal, però de moment Spider-man: Homecoming, tot i que és força entretinguda i espectacular, penso que és una barreja estranya de reboot respectuós amb el llegat, spin-off dels Avengers i reinvenció d'un personatge i un univers que no ho necessitaven. 


divendres, 20 de febrer del 2015

Pronòstics personals per als Premis de l'Acadèmia (Oscars) 2015

Tal com vaig fer l'any passat, torno a fer un pronòstic personal dels Premis de l'Acadèmia, els 87ens, els que corresponen a les pel·lícules de 2014, encara que en alguns casos s'estrenen a l'estat espanyol tot just ara, o ho van fer amb el 2015 ben començat. Però el 2015 del títol fa referència a que la cerimònia se celebra el 2015 i els meus pronòstics els faig aquest any, que quedi clar.


La cerimònia d'entrega dels Oscar enguany tindrà lloc el 22 de febrer, i vull fer els pronòstics tot remarcant, novament, que no sóc cap expert en cinema, ni cap crític professional, ni m'heu de fer gaire cas. Només són les meves impressions basades en les pel·lícules que sí que he vist i en d'altres consideracions com ara allò que agrada a Hollywood o no, i quan ja s'hagi emès la cerimònia veurem si l'he encertat gaire. L'any passat vaig encertar força, però també és cert que no em vaig mullar en gaires categories.


Comencem amb la categoria de Millor Pel·lícula, que crec que es disputaran (em penso que el percentatge dels resultats de les votacions no s'arriba a fer públic, de manera que no sabrem realment quines hauran tingut més opcions) Birdman i Boyhood.

La primera per la seva qualitat intrínseca —encara que estic veient que no és del gust de tothom— i la força del protagonista, i la segona per un format trencador i una aposta arriscada que ha meravellat el món del cinema. Em sorprèn que American Sniper hagi rebut la nominació en aquesta categoria i no en la de Millor Director, és estrany i per tant no li veig gaires opcions. The Theory of Everything i The Imitation Game són biografies cinematogràfiques molt bones, però ja als Globus d'Or van ser nominades i prou (i ja se sap que els Oscar imiten força el que passa en aquells guardons).

The Grand Budapest Hotel és una molt bona comèdia magníficament ambientada i interpretada i amb un repartiment farcidíssim de cares conegudes, però no la veig vencent les meves dues principals candidates, Whiplash és una història de superació personal de les que agraden a Hollywood, i comparteixo la sensació de tenir ganes de tornar-la a veure de seguida que vaig sortir del cine que es veu que ha tingut més gent, però crec que tindrà el mateix problema, la competència, i finament Selma, estrenada als Estats Units molt poc abans que es fessin públiques les nominacions, trobo que hi ha entrat de miracle —al capdavall en anteriors edicions s'ha parlat de films molt bons que quedaven fora precisament per haver-se estrenat massa a prop dels Oscar— i entenc la nominació com una manera de compensar la poderosíssima productora Oprah Winfrey per l'absència d'El majordom l'any passat. Ara bé, la pel·lícula en si és bona i, per desgràcia de manera necessària, torna a tractar la qüestió del racisme i la desigualtat entre races.


En la categoria de Millor Actriu Protagonista té tots els números la Julianne Moore, l'Alzheimer prematur és un tema molt fotut, però també agrada el típic viatge de redescobriment i superació personal, i la Reese Witherspoon podria aconseguir el seu segon Oscar en la seva segona nominació. O no, perquè potser això li treu opcions si hi apliquem el criteri de compensacions que sovint regeix aquests guardons.

La Rosamund Pike fa un interessant paper a Gone Girl, pel·lícula que no té cap més nominació i això ha indignat els seus defensors, però és la primera vegada que opta a aquest premi. Ara bé, n'ha rebut moltíssims per aquest mateix paper. Si la descarto, però, és per la presència de la Julianne Moore, que en el fons el que té a favor és el convincent retrat d'una malaltia duríssima en una persona massa jove, però la pel·lícula, Still Alice, no té cap més nominació i, per a mi, tampoc no és especialment remarcable. Així, seria d'aquells casos en què el tema del film juga molt a favor de la valoració d'una intèrpret que, d'altra banda, ja era reconeguda habitualment per la seva bona feina. Considero, doncs, que la cosa estarà entre la senyora Moore i la Witherspoon, i crec que guanyarà la pèl-roja.

Veig amb menys opcions la Marion Cotillard i la Felicity Jones em fa la sensació que no guanyaran, perquè la primera ja va guanyar amb la seva primera nominació i ara hi opta per una pel·lícula estrangera —encara que em convenci el seu paper de dona amb depressió que perd la feina en unes circumstàncies per desgràcia ben actuals— i la segona és jove i ha fet el seu primer gran paper a The Theory of Everything. Ara bé, és un tipus de paper semblant al de la Jennifer Connelly, que es va endur l'Oscar (a la millor actriu secundària, això sí) per A Beautiful Mind (2001).


Pel que fa al Millor Actor Protagonista sembla força probable que guanyarà, i trobo que seria de manera merescuda, en Michael Keaton, que a més no havia estat mai nominat (i si la seva carrera ha estat ben reflectida en la del seu personatge no ens hauria d'estranyar). El Globus d'Or recolza aquesta predicció.

Els altres candidats tenen circumstàncies a favor i en contra, que repasso a continuació: en Benedict Cumberbatch convenç amb la seva interpretació de l'Alan Turing, i emociona en alguns moments, però no deixa de ser una interpretació similar a la que l'ha fet tan popular com a protagonista de la sèrie Sherlock. En Bradley Cooper està aconseguint el mateix que en Leonardo DiCaprio: moltes nominacions (en aquest cas 3 de consecutives) però cap estatueta, i si en la categoria equivalent femenina guanya la Reese Witherspoon i fa un 2 de 2 m'imagino que en Cooper s'emprenyarà encara més. És un bon actor, però la competència és forta i enguany, com deia, el guanyador és bastant predictible, i en cas que no guanyi ell hi ha un clar aspirant a prendre-li el premi.

Perquè l'Eddie Redmayne fa aquella mena de paper que emociona el públic, que des de la seva concepció té tots els números d'endur-se un Oscar —i des que vaig veure The Theory of Everything ja no tinc tan clar que hagi de guanyar el senyor Keaton—, donant vida al científic Stephen Hawking i la seva terrible malaltia degenerativa. Ho fa d'una manera impecable i m'inclino per ell si no guanya en Michael Keaton, i a l'Acadèmia li agraden aquests papers. Als Globus d'Or es van repartir els premis perquè, allà sí, aquesta categoria està separada en Drama i Comèdia. Finalment l'Steve Carell fa dues coses bé en aquest sentit: actor típicament de comèdia (The 40-year-old Virgin, The Office...) que passa al drama i un maquillatge transformador. Són ingredients que acostumen a funcionar, i la seva interpretació d'un milionari extravagant està prou bé, però no crec que guanyi.


En el cas de Millor Actriu Secundària m'agradaria que guanyés l'Emma Stone perquè fa una molt bona interpretació i li tinc simpatia, però és la seva primera nominació, és jove i en aquests casos el premi acostuma a anar cap a una altra persona, si bé tampoc no seria excessivament sorprenent que guanyés ella, que considero la segona canditata amb més opcions. No crec que sigui la Meryl Streep, però, perquè se l'ha nominat molt (sembla que sigui obligatori) i també se l'ha premiat molt. A Into the woods ha demostrat un altre cop que sap cantar i actuar, però no fa res que no estiguem acostumats a veure.

La interpretació de la Keira Knightley a The Imitation Game tampoc no em sembla trencadora ni especialment memorable i la Laura Dern fa un paper massa petit a Wild, que fins i tot em fa preguntar-me si està realment justificada la seva candidatura. Probablement guanyarà la Patricia Arquette pel seu paper a Boyhood, que ja li va donar el seu primer Globus d'Or. I no em farà res. Però hem de tenir en compte que és la seva primera nominació en una carrera sense gaires èxits pel que fa a guardons. Si va aconseguir un 1/1 als Globus d'Or, per què no als Oscar?


La categoria de Millor Actor Secundari també és difícil de predir, tot i que sembla que els que tenen més possibilitats són l'Edward Norton i en J.K. Simmons. El primer, que ja havia tingut dues nominacions als anys 90, torna després de molts anys a optar a un Oscar i ho fa amb una bona actuació i una carrera pleníssima de premis i nominacions.

El segon es va endur el mateix premi als Globus d'Or i a Whiplash fa un paper d'aquells que li surten tan bé, de geniüt implacable, i arribem a pensar que és l'autèntic protagonista, que és el millor que li pot passar a un actor de repartiment. Pe a mi és el candidat més clar i de manera merescuda, mentre que els altres candidats els veig amb menys possibilitats: l'Ethan Hawke a Boyhood fa el mateix que a la trilogia Before, del mateix director Richard Linklater, en Mark Ruffalo ja havia tingut una nominació a la mateixa categoria —tanmateix considero que es mereix aquest segon intent—, i tampoc no li falten reconeixements en una carrera plena d'èxits, però crec que estaria en tercera posició pel que fa a opcions.

Finalment el veteraníssim Robert Duvall, ja nominat per El padrí (1972), The Apostle (1997) i Civil Action (1998), i guanyador de l'Oscar al Millor Actor el 1983 per Tender Mercies, ja ha estat com podem veure prou reconegut i no pot jugar la carta d'actor veterà que no ha rebut premis. A més, la rellevància de la seva pel·lícula, The Judge, on fa un commovedor paper d'ancià orgullós en un moment molt feble de la seva vida, ha estat clarament inferior.


En la categoria de Millor Pel·lícula d'Animació la cosa no està tan clara com l'any passat, que era evident que guanyaria Frozen i així va ser, perquè la proposta de Disney, Big Hero 6, és més que notable, però als Globus d'Or Com ensinistrar un drac 2 ja li va passar la mà per la cara.

Trobo que té menys opcions la japonesa Kaguya-hime no monogatari, de l'Studio Ghibli (que des del premi per El viatge de Chihiro ha estat present en més d'una edició, sense endur-se'n cap més), inèdita a casa nostra, perquè ha estat un èxit de crítica però la trobo massa folclòricament japonesa per a endur-se el premi. Els Boxtrolls, interessant proposta de stop motion en 3D, i l'europea Song of the Sea, senzillament no les veig perquè estic segur que la cosa es mourà entre les dues pel·lícules esmentades al primer paràgraf.

Millor Director

Els mèrits de Boyhood, sense que la pel·lícula sigui la millor, que per a mi no ho és tot i que val molt la pena, donen moltes opcions a en Richard Linklater, en bona part perquè va ser una arriscada aposta personal, però l'Alejandro González Iñárritu no em sorprendria com a guanyador per Birdman. Són dues potents candidatures que deixen enrere en Wes Anderson (The Grand Budapest Hotel), en Bennett Miller (Foxcatcher) i en Morten Tyldum (The Imitation Game).

Millor Guió Original

Així com el format de Boyhood dóna moltes opcions a la pròpia pel·lícula i al seu director, la història tampoc no és extraordinària, de manera que no crec que guanyi l'Oscar al Millor Guió, i tenen més opcions Foxcatcher, The Grand Budapest Hotel i Nightcrawler, però crec que es repetirà el cas dels Globus d'Or i serà per al senyor Iñárritu i companyia gràcies a Birdman.

Millor Guió Adaptat

Bona part de les candidates en aquesta categoria ho és també a la de millor pel·lícula, de fet el 80% (American Sniper, The Theory of Everything, The Imitation Game i Whiplash), i l'altra és Inherent Vice. No goso fer un pronòstic gaire ferm, veig la cosa igualada i tampoc no trobo fàcil analitzar el guió d'una pel·lícula destriant-lo de la resta d'elements, però no em sorprendria gens que fos The Imitation Game o potser The Theory of Everything, força més emotiva, si bé podria ser perfectament Whiplash també com una manera de compensar el fet que és poc probable que guanyi el de millor pel·lícula.

Millor Banda Sonora Original

Crec que hauria de guanyar la d'Interstellar, d'en Hans Zimmer, gran oblidada dels Oscar especialment quan l'any passat la per a mi inferior Gravity optava a gairebé tot, però la de The Imitation Game, d'Alexandre Desplat, també em va agradar molt. Ara bé, als Globus d'Or va guanyar la de The Theory of Everything, de Jóhan Johannsson.

Pel que fa a les altres categories no he vist cap de les nominades a Millor Pel·lícula de Parla no Anglesa, ni cap documental, ni cap curt animat o d'imatge real, ni sóc cap entès ni tinc criteri per a jutjar la feina dels editors i mescladors de vídeo i so, però els Oscars al Millor Disseny de Producció i el Millor Vestuari crec que seran per a The Gran Budapest Hotel o Into the Woods, mentre que el maquillatge no em faria res que fos per a Guardians of the Galaxy, pel·lícula que també es podria endur el de Millors Efectes Visuals, en una dura competició amb Interstellar. Pel que fa a la Millor Fotografia, sense haver vist 3 de les 5 candidates, aposto per Birdman i el seu famós (i fals) pla seqüència, a més d'altres efectes visuals.

En resum:

Categoria Aposta Desig
Millor pel·lícula Birdman / Boyhood Birdman / Whiplash
Millor director Richard Linklater Richard Linklater / Alejandro G. Iñárritu
Millor actor protagonista Michael Keaton / Eddie Redmayne Michael Keaton
Millor actriu protagonista Julianne Moore Julianne Moore / Reese Witherspoon
Millor actor secundari J.K. Simmons / Edward Norton J.K. Simmons
Millor actriu secundària Patricia Arquette Emma Stone / Patricia Arquette
Millor pel·lícula d'animació Big Hero 6 / Com ensinistrar un drac 2 Big Hero 6 / Com ensinistrar un drac 2
Millor guió original Birdman Birdman
Millor guió adaptat The Imitation Game The Imitation Game
Millor banda sonora The Imitation Game / The Theory of Everything Interstellar





dilluns, 19 de gener del 2015

Cinema: Birdman

Ara que s'acosten els Oscar és el moment d'escriure i publicar les meves impressions d'una de les principals candidates als premis més importants, una pel·lícula que m'atreia enormement des que en vaig conèixer l'existència, i per diversos motius: repartiment espectacular, director de solvència contrastada, format trencador i un argument amb paral·lelismes amb la vida real d'alguns dels seus actors. 


Birdman or (The Unexpected Virtue of Ignorance), que és el títol sencer d'aquesta comèdia negra, té com a director el mexicà Alejandro González Iñárritu (Amores perros, 21 grams, Babel, Biutiful...), que també és un dels seus guionistes i un dels seus productors, i retrata els esforços d'un actor en la seixantena que duu uns quants anys d'irrellevància professional després d'haver estat breument en primera línia gràcies a la interpretació del fictici superheroi Birdman.

Exactament igual que el protagonista, en Michael Keaton, conegut sobretot —gairebé exclusivament— per haver fet de Batman a Batman (1989) i Batman Returns (1992) i, també, Beetlejuice (1988), totes tres d'en Tim Burton. 


El film, editat de manera que sembla que estigui rodat en un fals pla seqüència encara que hi hagi salts temporals i de vegades fins i tot se solapin, intencionadament, escenes que són consecutives, segueix principalment aquest actor veterà però desafortunat, en Riggan Thomson, mentre prepara l'estrena d'una obra de teatre a Broadway, que ell mateix ha adaptat i protagonitza amb l'esperança de sortir de sota l'allargada ombra del seu únic paper d'èxit, que ja té més de tres dècades.


No és un camí gens fàcil, sembla que Broadway no és especialment benèvol, però ell fa aquesta aposta personal en què s'ho juga tot per tal de recuperar el respecte del públic i la rellevància professional, i aconsegueix l'empatia de l'espectador, que també el veu al·lucinar (o no?) en comptats moments de fantasia, de vegades espectacular, que contrasten amb el realisme de la resta de la història. 


Una altra de les dificultats que es troba el protagonista és en Mike Shiner, un actor popular i respectat a Nova York que, tot i ser un fitxatge d'última hora, esdevé una pedra a la sabata d'en Riggan per culpa del seu fort i controvertit caràcter, diuen que reflex del de l'Edward Norton a la vida real.

Que les càmeres vagin seguint els personatges tota l'estona pels passadissos del teatre i els camerinos, sense cap fosa a negre i sense pauses pròpiament dites, mentre ells van fent i van parlant, pot semblar a priori un format difícil de digerir, però no és pas així. No es fa pesat en absolut, és força original i la fotografia de la pel·lícula ha estat aclamada per aquest motiu. Sí que se'm feia una mica pesada, però, la música de bateria que impregna bona part de la pel·lícula, encara que és una qüestió de gustos personals.


El repartiment, en el seu conjunt, amb uns secundaris sòlids com són l'Edward Norton, la Naomi Watts, l'Emma Stone i amb papers més petits en Zach Galifianakis (trilogia The Hangover), l'Amy Ryan (The Wire) i l'Andrea Riseborough, és impecable, i així ho constaten uns quants premis i nominacions precisament al repartiment complet.

Però un altre dels atractius de Birdman, que no en té pocs, és que a banda de ser una excel·lent pel·lícula fa un retrat satíric del funcionament del món de l'espectacle per dins, en aquest cas de Broadway però també amb moltes referències, de vegades corrosives i amb noms reals, a Hollywood i la qualitat artística de les seves produccions, qüestionada per part del senyor Iñárritu. De pas, també, fa una crítica —per al meu gust força encertada— dels propis crítics, que gairebé sempre basen els seus textos en tòpic rere tòpic. 

Guanyadora dels Globus d'Or al millor actor de comèdia i al millor guió, Birdman opta a 9 estatuetes dels Premis de l'Acadèmia, que a banda de les categories ja esmentades i premiades corresponen a millor pel·lícula, millor director, millor actor secundari (Edward Norton), millor actriu secundària (Emma Stone), millor fotografia, millor edició de so i millor mescla de so. Ja veurem com li va, però trobo força probable que el senyor Keaton, que està esplèndid, triomfi en la seva primera nominació, i no descarto les possibilitats de l'Edward Norton. 


El millor
  • Les interpretacions, el repartiment sencer, amb un Michael Keaton que hauria de guanyar l'Oscar d'una manera tan previsible com merescuda, per acabar d'arrodonir aquest exercici de metacinema
  • El fals pla seqüència i les transicions imperceptibles amb què està fet
  • Sens dubte, una de les millors pel·lícules de 2014

El pitjor

  • El mateix pla seqüència i un tràiler una mica estrany no convencen algunes persones que es consideren cinèfiles, i s'estan perdent una molt bona experiència cinematogràfica
  • El final, que no només jo, sinó diverses altres persones, considerem que hauria d'haver estat una mica diferent

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails