Sèries: The Sex Lives of College Girls

Sempre és agradable que una sèrie que mires per acompanyar -i que no era a la teva llista personal- et sorprengui positivament i t'acabi enganxant.

És el que m'ha passat amb aquesta producció de la qual no sabia absolutament res fins que un dia me la vaig trobar a l'apartat de sèries desades d'HBO, i ha passat de ser el recurs de capítols curts (no duren ni mitja hora) per quan la gestió dels nens als vespres no permet fer gaires miracles pel que fa al consum de sèries i pel·lícules a convertir-se en una cita gairebé diària, tant perquè les circumstàncies hi han obligat com perquè és droga pura.

The Sex Lives of College Girls és una creació de Mindy Kaling i Justin Noble estrenada el 2021 a la plataforma HBO Max i que ja té dues temporades de 10 episodis cadascuna. Quan es publica aquesta entrada, a més, s'acaba de saber que n'hi haurà almenys una altra.

La premissa és senzilla, el títol és prou aclaridor, però potser ens pot dur a simplificar en excés el que ens proposa: la sèrie segueix les aventures i desventures d'un grup de quatre noies que es coneixen en entrar a la universitat d'Essex, als Estats Units, i compartir residència.

Com acostuma a passar a la ficció estatunidenca (ignoro si també és un fenòmen real), el primer any de la universitat allà serveix per decidir en què et vols especialitzar i, sobretot, anar a moltes festes i estudiar ben poc.

És el que fan, també, les nostres protagonistes, que ara coneixerem individualment juntament amb les seves circumstàncies i els seus somnis.

Comencem amb la Kimberly Finkle (Pauline Chalamet), perquè tot i que es tracta d'una sèrie coral, ella és un personatge que prové d'una família de classe mitjana (comparada amb les altres, pobre) i és fàcil sentir-s'hi, encara que sigui només una mica, més identificat que amb les altres, i fa la sensació que té un xic més de protagonisme.

La Kimberly és ingènua, adorable i cau bé a tothom, però ha entrat a Essex amb una beca i treballa a la cafeteria del campus, on per cert també treballen els dos secundaris més interessants de la sèrie, que són en Canaan (Christopher Meyer) i la Lila (Ilia Isorelýs Paulino). 

La Bela Mahotra (Amrit Kaur) arriba a la universitat plena d'energia i amb moltes ganes de revertir una adolescència marcada per la manca d'oportunitats sexual-afectives, i també té el somni d'esdevenir guionista de programes de comèdia, un món on anirà veient que és difícil entrar si no s'és home, blanc i hetero.

Té un caràcter esbojarrat i una autoestima desmesurada, i de vegades no sap quan abaixar el ritme, però en el fons té bon cor.

La Whitney Chase (Alyah Chanelle Scott) és l'esportista de la colla. Juga a futbol a l'equip de la universitat i esdevé la seva principal jugadora, cosa que desperta gelosies i antipatia en segons quines companyes.

Això s'agreuja amb el fet que la seva mare és senadora, i ella lluita per dur una vida universitària com més normal millor, allunyada de l'etiqueta de "filla de". En començar la sèrie manté una relació prohibida que originarà una subtrama.

Finalment tenim la Leighton Murray (Reneé Rapp), noia de casa bona que arriba a Essex amb la pressió gairebé insuportable d'estar a l'altura del seus pares, tots dos exalumnes, i formar part de la germandat a la qual va pertànyer també la seva mare, molt exigent amb ella i que té el seu germà, també alumne d'Essex, en un pedestal.

La Leighton és altiva, com correspon al perfil que podem esperar d'un personatge caracteritzat d'aquesta manera, però també amaga un secret que té por que, si surt a la llum, faci malbé la seva vida social d'alta exigència. 

Ha acabat desbancant la Whitney, que és la més equilibrada, com el meu personatge preferit, gràcies a la vulnerabilitat que mostra a partir de cert moment i a l'evolució que experimenta a l'hora d'acceptar les altres noies i estimar-les tot i que, al principi, les considerava inferiors.

Serem testimonis de l'evolució dels personatges en la persecució dels seus somnis i la seva formació com a adultes, així com de les dificultats que es troben i del naixement d'una amistat sincera entre elles.

Tot això, acompanyat de situacions molt divertides gràcies també als meritoris secundaris, en una sèrie que em fa pensar en una barreja entre Sexe a Nova York i Undeclared, i que està escrita amb un necessari missatge feminista d'empoderament respecte a la llibertat sexual i l'acceptació de la pròpia imatge més enllà dels cànons. 

L'única pega que li he vist, a The Sex Lives of College Girls, és que la segona temporada acaba amb mala maror i ara ens haurem d'esperar molt de temps per veure com continua tot plegat.

 

Sèries: Breeders

No és cap secret, i vull reivindicar el dret que tenim totes i tots de poder-nos queixar en un àmbit en què quan la gent en parla sembla que tot sigui perfecte i instagramable, que la paternitat m'està passant factura d'una manera tremenda, m'està convertint en la pitjor versió de mi mateix que mai m'hauria imaginat i en algunes ocasions m'està drenant les ganes de viure, perquè els bons moments que em dona, almenys a mi, són inferiors als dolents, i els dolents en són molt, de dolents. I no tinc cap més suport que el de poder-me desfogar amb amistats que m'escolten i aguanten les meves llaunes. I els ho agraeixo, però és un suport que no és ni diari ni proper físicament.

Fa temps, en un dels meus altres blogs, vaig parlar d'un llibre sobre criança que em va deixar bastant tocat, però que m'havien recomanat per aprendre a gestionar aquests moments en què a la criatura se li gira el cervell i munta sidrals. No em va servir per aprendre a fer-ho, perquè, sorpresa, no soc bo aprenent coses que no siguin idiomes, però almenys vaig veure'm retratat i em va quedar clar que el problema mai és seu, sinó meu, i el malestar que sento l'atribueixo a la importància de fer bé una cosa que clarament no estic fent bé. 

En fi, la mateixa persona que me'l va recomanar em va parlar d'una sèrie que va també de paternitat (més que maternitat, de fet, perquè el protagonista és més el pare que la mare), i ara que n'he vist les dues primeres temporades -la tercera arribarà pocs dies després que es publiqui aquesta entrada- en vull parlar.

Breeders és una producció britànica cocreada per en Simon Blackwell (Veep), en Chris Addison i en Martin Freeman (trilogia El Hòbbit, Sherlock, Fargo...), que també la protagonitza al costat de la Daisy Haggard (vista com a secundària a Episodes). Va començar l'any 2020 i, des de llavors, cada any n'ha anat sortint una temporada de 10 episodis, cosa que també serà certa aquest 2022. A l'estat espanyol es pot veure a la plataforma HBO Max amb el títol de Bendita paciencia, i ho comento perquè si sou mares o pares, tant si sou dels que ho feu malament com jo com si sou la part que ho fa bé i es lamenta en veure com la caga l'altra -o teniu algun exemple de mal progenitor al vostre entorn-, us la recomano.

La sèrie presenta situacions quotidianes que tenen a veure amb la criança en una família formada per un pare, en Paul, una mare, l'Ally, un nen, en Luke (George Wakeman), i una nena, l'Ava (Jayda Eyles), i té lloc a Londres a l'època actual, tot i que a la segona temporada hi ha un salt temporal endavant i els fills ja són una mica més grans i passen a interpretar-los, respectivament, l'Alex Eastwood i l'Eve Prenelle.

Breeders no té una trama que s'allargui i es desenvolupi durant les temporades, encara que sí que hi ha temes que poden presentar-se en més d'un episodi, sinó que retrata situacions quotidianes amb les quals ens podem identificar com a fills o pares que n'hem viscut o vist de semblants, i que tenen el seu principal interès en la dificultat que té el protagonista, en Paul, per relacionar-se amb els seus fills atesos els seus problemes de control de la ira.

No és que els posi mai la mà a sobre, als seus fills, ni tan sols a en Luke, un nen "complicat" que li fa perdre sovint la paciència, però sí que l'escridassa i deixa anar molts renecs davant d'ell, per molt que es proposi calmar-se abans d'anar a resoldre un conflicte. Hi ha moments en què em sento extremament reflectit en ell, perquè jo també soc el pare que es lleva volent ser millor progenitor i acaba cagant-se en la família del Creador en algun moment del dia per coses que tenen a veure amb la paternitat.
 

En Paul treballa en una empresa, fa les seves hores i com a màxim es permet anar a prendre una cervesa amb el seu pare (Alun Armstrong) de tant en tant i parlar de coses de la vida, entre les quals precisament la criança. De fet, en aquestes converses de vegades també hi intervé la seva mare (Joanna Bacon), i el protagonista pretén comparar-se amb la mena de pares que han estat els seus per a ell, encara que tinguin maneres de ser molt diferents i ells siguin força antiquats i no excessivament espavilats.

El cas és que l'Ally, la seva companya (no estan casats), és editora de vídeos i fa jornades molt llargues i sovint irregulars, normalment per culpa del seu cap, un paio una mica estrany que sembla que li vulgui tirar la canya i no gosi mai fer-ho obertament, i en Paul s'ha de carregar a l'esquena més pes que no pas ella en la gestió de la paternitat. Això, combinat amb el seu caràcter irascible, és un còctel explosiu.

Amb l'arribada de l'adolescència els problemes augmenten i evolucionen, però també les reaccions d'ell, que mira de treballar-hi però es veu incapaç de canviar de manera de ser i sovint perd la paciència. És per això que m'hi sento tan identificat, i em fa por reconèixer-m'hi tantes vegades, encara que mirant la sèrie rigui, perquè al capdavall està feta amb humor, encara que sigui humor negre, per tal de fer-nos reflexionar sense deixar-nos amb el malestar dins.

He parlat molt d'en Paul i he dit al principi que era ell més el protagonista que no pas l'Ally, però és el que fins ara ens ha mostrat la sèrie. No és que es desentengui dels seus fills, és clar, però ella fa més el paper de "poli bona", mira de frenar el seu home i busca la manera de resoldre els conflictes entre les parts. De vegades trobo que sí que se'n desentén una mica massa, però segurament és perquè em posiciono amb el personatge amb què m'identifico. Curiosament, els pares d'ella són totalment diferents dels d'en Paul: per començar, estan separats des de fa molts anys, però també se'ls veu més juvenils i ànimes lliures, sense l'olor de naftalina que podem imaginar que fan els seus sogres.

Això no vol dir que ella visqui la maternitat com si fos un camí de roses. També va patir amb els accidents domèstics, els conflictes escolars, les absències per culpa de la feina i, amb el pas del temps i l'acumulació de problemes, com suposo que passa amb totes les parelles, les desavinences en els punts de vista sobre la criança i unes maneres de ser que no estan en gaire sintonia passen factura a la relació dels dos adults principals del repartiment. 

Tot plegat són situacions i circumstàncies que per proximitat cultural podem reconèixer com a semblants a les pròpies o les d'algú del nostre entorn, o si més no ens poden fer reflexionar i veure amb uns altres ulls com deu ser, això de pujar criatures, si no en tenim. Se'ns ensenyen relacions problemàtiques, però es fa amb una barreja de realisme -les situacions retratades es basen parcialment en experiències del mateix Martin Freeman- i humor que fan que Breeders no sigui, ni de bon tros, una sitcom ni una sèrie dramàtica. Si teniu descendència, sobretot de curta edat, us recomano que li doneu una oportunitat.