dilluns, 11 de febrer de 2019

Cinema: Creed II

El 5 de febrer de 2016 vaig publicar una entrada sobre la resurrecció de la saga Rocky, en la forma de Creed, una pel·lícula protagonitzada pel fill del difunt rival del boxejador i, casualitats de la vida, exactament tres anys més tard en veia la seqüela, que a continuació repasso avisant, com l'altre cop, que és una saga que m'agrada moltíssim i que cap pel·lícula del púgil italoamericà m'ha decebut, per més que es facin conyes sobre la decreixent qualitat de les entregues de la longevíssima franquícia.

Vaig dir en criticar Creed que era un episodi extra excel·lent en una saga que ja estava tancada, i que creia que, per més que m'agradés tot el conjunt, era hora de deixar-ho estar, i que valia més que no ho allarguessin. Doncs bé, ho han acabat fent (i quan vaig fer aquella entrada ja se sabia, però jo no me n'havia assabentat). I aquest és el resultat.


Creed II, subtitulada "La leyenda de Rocky" en castellà per motius comercials obvis, però sense que calgui i d'una manera una mica absurda, és una pel·lícula dirigida per Steven Caple, Jr., amb en Sylvester Stallone aquest cop limitant-se a coescriure'n el guió.

I malgrat que vaig dir amb Creed que la cosa es podia quedar allà, al mestre Stallone li quedaven coses per dir, i ara sí que les ha dit i assegura que, aquest cop de debò, la saga s'ha acabat.


Ho fa amb la segona oportunitat que ja li va donar al personatge d'en Rocky després que a la primera pel·lícula, la de 1976, l'oscaritzada, el protagonista perdés el combat final per punts. Com que l'Adonis Creed (Michael B. Jordan) -el fill de l'Apollo, el boxejador que va derrotar en Rocky a la primera pel·lícula i que va ser derrotar per ell a Rocky II- també va perdre per punts al film que protagonitzava, Creed II era l'oportunitat d'esdevenir el campió del món dels pesos pesants, i així és, si em disculpeu l'spoiler.

El que passa és que, al contrari que a Rocky II, això s'explica ràpidament i sense que sigui el tema central de la trama, perquè de sobte la pel·lícula repeteix estructures vistes a Rocky III i Rocky IV: per una banda, el campió és criticat per vèncer un rival considerat molt per sota del seu nivell i es qüestiona la seva aptitud, com a la tercera entrega, i per l'altra això queda demostrat del tot amb una derrota espectacular contra el gran "dolent" de Creed II.


És en Viktor Drago (Florian Munteanu), el fill de l'Ivan Drago (Dolph Lundgren), el temible boxador rus de Rocky IV que va matar el pare de l'Adonis sobre el ring, i de qui es va venjar en Rocky amb una victòria fora de casa, a la llavors Unió Soviètica.

Ara, el ressentit -perquè aquella derrota va acabar amb la seva carrera- exboxejador, en veure que el protegit del seu antic rival ha esdevingut el campió del món, sorgeix de la foscor i deixa anar la bèstia que fa temps que entrena, que és ni més ni menys que el seu fill, una altra màquina de matar. I en el primer combat contra en Donnie (com anomenen afectuosament l'Adonis) gairebé tornem a tenir un disgust, com en el cas del seu pare, una picada d'ullet que fins i tot a mi, fanboy de Rocky, em va semblar excessiva.


Era un combat per al qual en Rocky s'havia negat a preparar-lo, i és que no ho veia ni clar ni necessari. La venjança, diu, és inútil i no val la pena, i confessa que quan ell es va venjar d'en Drago li van quedar seqüeles irreparables.

És evident, perquè ja sabem com van les pel·lícules de boxa en general i les de Rocky en particular, que després d'una derrota -que en aquest film no és ben bé així, però em guardaré aquest detall- ve la revenja (que no venjança, compte. Són paraules diferents), i per a aquest segon combat sí que el vell expúgil sent la necessitat de preparar bé el seu deixeble, perquè ja ha vist que és tossut i què passa quan puja al ring sense tenir-lo a ell al seu costat.


Com era d'esperar, i ja ens agrada que sigui així, Creed II és altre cop una història de superació personal, de saber-se mantenir al cim del món, malgrat les dificultats, després d'haver-hi arribat amb molt d'esforç.

També veiem que en l'Adonis es repeteix una mica la història d'en Rocky, i el personatge de la Bianca (Tessa Thompson), que sens dubte és una nova versió de la mítica Adrian, fa el mateix paper de recolzament del protagonista, però per sort amb projectes i ambicions personals, en aquest cas de la música -és espectacular l'entrada al combat final, amb ella cantant-. En qualsevol cas, hi veiem les mateixes etapes de la joventut que ja vam veure a les tres primeres pel·lícules d'en Rocky.


Evidentment, les escenes de combats estan filmades de manera magnífica -amb una forta presència de la cadena HBO, això sí- i el combat definitiu contra en Viktor Drago és el que s'endú més metratge, com és natural.

A més, en aquest cas, i així ens ho insinuaven les escenes fora del ring, hi veurem les febleses, la part humana, d'un Viktor que se sent utilitzat pel seu pare i un Ivan que se sent frustrat quan veu que l'Adonis ofereix tanta resistència i dilueix la possible victòria contundent del seu fill i la seva oportunitat de recuperar la reputació, tot plegat agreujat pels gestos de menyspreu de la seva exdona, una Ludmilla Drago interpretada altre cop per la Brigitte Nielsen, que curiosament va estar casada amb en Sylvester Stallone breument un temps després de Rocky IV, on ella ja sortia.


Deia en una entrevista en Dolph Lundgren que li ha agradat poder tornar a fer d'Ivan Drago, encara que se l'hagi associat sempre a aquell personatge i hagi eclipsat la seva carrera cinematogràfica, perquè almenys l'ha pogut interpretar amb una vessant humana que no es va veure a la quarta pel·lícula de la saga.

I hi estic d'acord: més enllà del festival de picades d'ullet i fanservice d'aquesta pel·lícula, que no per això és menys bona pel que fa al guió, s'ha sabut aportar alguna cosa nova i donar un tancament adequat els personatges de les velles generacions. Fins i tot a un Rocky que té un fill biològic, amb qui fa anys que no parla, una subtrama amb què la pel·lícula també treballa.

Creed II, ara sí, és el final perfecte per a una saga que literalment es començava a repetir, però que s'ha repetit perquè l'Stallone ho ha volgut. Ha servit com a comiat per a un personatge icònic de la història del cinema, i alhora com a presentació d'un altre que no ho serà tant, però que es dona a entendre que seguirà el camí de l'èxit del seu mentor sense oblidar el llegat del seu pare, com si fos un fill de tots dos homes, antics rivals i amics.

Però amb vuit pel·lícules, les últimes tres de to crepuscular -quatre si hi comptem la injustament destrossada Rocky V-, ha arribat el moment d'acomiadar-nos d'aquesta franquícia que sempre podem tornar a veure i que serà recordada durant molts anys. Yo, Sly, you did it!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails