dissabte, 16 de juliol de 2016

Cinema: Buscant la Dory

Normalment faig les crítiques de pel·lícules quan les acabo de veure, prop del dia de l'estrena, però aquest cas és diferent per diversos motius: no tenia pensat fer-la i, a més, la redacto i la publico setmanes després, en part perquè, com que últimament no he pogut llegir gaire i per tant no tinc gaires ressenyes de lectures previstes, no vull que totes les entrades siguin de sèries de televisió. 

El cas és que, com que de tota manera em va sorprendre positivament, vull transmetre les meves impressions de la seqüela/spin-off d'un clàssic de Disney Pixar com és Buscant en Nemo, una pel·lícula que sens dubte busca treure tot el suc possible de l'èxit d'una altra, tendència cada cop més exagerada al cinema, però que aquesta vegada trobo tot un encert.


13 anys després de Buscant en Nemo, un dels films de més èxit de la productora Pixar, ens arribava Buscant la Dory, dirigida per Andrew Stanton, com l'original, i no se'ns pot retreure gaire el fet que sentíssim pudor de seqüela/spin-off innecessària. Al cap i a la fi la primera pel·lícula funcionava sola i no hi havia cap necessitat d'allargar aquell microcosmos amb la típica història en solitari del típic secundari pesat. 

Però no podem retreure tampoc a Pixar que hagi volgut fer el que han fet tantes altres companyies, i el resultat és sorprenentment bo. Per començar, jo la Dory no la suportava gaire com a secundària de Buscant en Nemo, amb la seva brevíssima memòria com a gag recurrent, però en solitari -i amb en Nemo i en Marlin de secundaris aquest cop- m'ha agradat molt.


Ja no podem donar-ho per fet, encara hi ha algunes excepcions sonades, però en general el cinema d'animació es pot anar a veure en català -sens dubte amb l'immortal estigma que fa que a la sala siguem 4 gats-, i tal com es va poder fer amb la primera pel·lícula -que després en DVD va tenir una edició especial amb àudio en català, castellà i anglès i portada catalana, però en canvi a la versió amb caràtula castellana no duia el català entre els idiomes doblats-, Buscant la Dory s'ha pogut, i quan escric això encara es pot, veure en la llengua en què escric els meus blogs.

En fi, la pel·lícula ens explica el periple del peix cirurgià blau indopacífic femella a la recerca dels seus pares, dels quals es va separar de ben petita per culpa del seu problema amb la memòria. És l'excusa per a què emprengui un viatge en què retrobarem vells amics, però també en farem de nous i molt interessants.


Destaca entre ells el pop Hank, un pop vermell del Pacífic oriental, rondinaire (a la versió original amb veu de l'Ed O'Neill, el Jay Pritchett de Modern Family, sèrie en què també veiem en Ty Burrell, que fa de Phil Dunphy i aquí posa veu a una beluga que també col·labora en l'aventura) però bon jan en el fons, combinació sempre entranyable i que a més, aquí, ofereix alguns dels moments més divertits de la pel·lícula.

Com he dit abans, en Nemo i el seu pare Marlin també hi surten, i no només en forma de cameo o enllaç amb Buscant en Nemo, sinó fent de secundaris al llarg de tot el film. A més, no ho vaig trobar forçat, sinó una magistral conversió de protagonistes a secundaris, i viceversa, intercanviant-se els papers amb la Dory respecte a la primera entrega.


Buscant la Dory no ens presenta un món de peixos i altres animals marins de comportament humà, bufons, divertits i amb enginyoses analogies amb la manera de viure que tenim les persones. Tot això ja ho coneixíem de Buscant en Nemo i per tant no es pot dir que sigui un producte del tot original, però en aprofundir en un personatge secundari i donar-li tanta vida, a més de mostrar moments per a les rialles, la tensió i la tristesa en una aventura molt entretinguda, penso que és un afegit encertat i li dono la benvinguda sense cap mena de dubte.

A favor:

-Interessant per si mateixa i independent de la pel·lícula de la qual és seqüela i alhora spin-off

-Entretinguda, divertida i emotiva

-La Dory de petita és adorable, i de secundària potser una mica pesada al primer film passa a protagonista entranyable en aquest

-El personatge d'en Hank i la transformació de secundaris en protagonistes i viceversa


En contra:

-Malgrat la qualitat de l'animació i la producció, sempre es valorarà en relació amb Buscant en Nemo

-El risc que els passi pel cap fer un spin-off d'en Hank i, ara sí, la vessin



2 comentaris:

  1. És curiós com en la primera entrega, quant es coneixen Marlin i Dori ella li diu que estava buscant a algu. Casualitat o només ho han aprofitat? O pot ser ja estava una mica pensat? Tot hi que per tenir-ho penaat han tardat bastant, no?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mmm... No recordava aquest detall. Potser ha estat a l'inrevés. Han fet la segona pel·lícula aprofitant això.

      Jo crec que aquesta onada de seqüeles de Pixar es deu a que volen esprémer el que tenen i no hi ha tantes idees noves.

      Elimina

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails