Cinema: Stand By Me Doraemon

Fa uns mesos se celebrava el 20è aniversari de la primera emissió de Doraemon, el gat còsmic —títol que, per cert, no té gaire a veure amb l'autèntic origen del personatge— a TV3, per tant puc afirmar que quan es va estrenar en català a mi em va enganxar, amb 12 anys, una mica gran pel que representa que és el públic objectiu de la sèrie.

Tanmateix en vaig gaudir durant molts anys, i amb el pas del temps i l'accés a més informació vaig conèixer la gairebé incalculable importància que al Japó han tingut i tenen, per a diverses generacions, en Doraemon i la seva colla, gràcies al manga del duet Fujiko F. Fujio, en 45 volums publicats de 1969 a 1996, però també una sèrie animada de milers d'episodis en diverses encarnacions, a més de desenes de llargmetratges, molts dels quals també disponibles en català, videojocs i marxandatge per a tots els gustos, que ja fa uns anys que ens comença a arribar gràcies a Luk Internacional, que en té els drets de distribució aquí. 

No les he anat veient, aquestes pel·lícules, i ja fa molts anys que no segueixo els episodis animats (tot i que per motius de feina sí que n'he vist els més recents), però quan vaig saber que ens arribaria el primer film d'animació generada per ordinador o CG del personatge, no per això, sinó pel seu argument, vaig decidir que l'aniria a veure.

Perquè, sense fer spoilers que no faci ja el tràiler que veurem a continuació, la idea que en Doraemon se'n vagi i deixi que en Nobita, per fi, s'espavili sol, era quelcom que volia veure d'aquesta manera. Acaba amb les especulacions sorgides de llegendes urbanes sobre en Nobita en coma i altres paranoies, i de pas fa la funció de tancament —no dubto pas que se'n continuaran fent episodis, però— d'una sèrie que té els fonaments i el secret de la seva longevitat en l'atemporalitat de les històries autoconclusives que explica episodi rere episodi, amb èxit, des de 1973. Any en què, per cert, ja s'havia parlat d'aquest final en un episodi.

Què us sembla? Com a mínim posa la pell de gallina, i suposo que si sou de llàgrima fàcil se us en pot escapar alguna veient el llargmetratge sencer. Per part meva, potser perquè me l'havien pintat d'allò més trista i emotiva i m'esperava quelcom molt més dur, no vaig passar d'un parell de moments d'obstrucció de la gola, però tampoc no considero que sigui un film adreçat especialment als adults que han crescut amb el personatge. 

Els agradarà, sí, però també en gaudiran els més menuts, i sense cap problema, perquè té un to força més infantil que el dels grans èxits del cinema d'animació dels darrers anys, que tenen lectures diverses d'acord amb les diverses edats dels espectadors. 

Stand by me Doraemon, estrenada el 2014 tant al Japó com a Catalunya, es presenta com el final de la història, però dedica un bon tros del seu metratge a recapitular, per si quedava cap despistat a la sala, tot donant la seva versió de l'arribada d'en Doraemon des del segle XXII, la presentació dels invents més destacats del seu univers i les circumstàncies bàsiques d'en Nobita i els seus amics més propers.

En aquest cas no hi ha una aventura d'aquelles que mereixen un tractament especial més enllà dels 10 minuts dels miniepisodis habituals, i que es reserven per a les pel·lícules de dibuixos d'estrena anual, sinó que la trama se centra en un senzill objectiu: en Doraemon ha de fer feliç en Nobita i llavors podrà (i haurà de) tornar al futur.

La felicitat d'en Nobita, almenys a la pel·lícula, es basa en el fet d'assolir la certesa que en el futur es casarà amb la Shizuka, i en Doraemon s'ha d'assegurar que al present canviarà d'actitud per tal que els esdeveniments condueixin a aquest final feliç desitjat. 

Un final que, de fet, provocaria una paradoxa temporal de les més bèsties que he vist mai en el subgènere dels viatges en el temps: si en Nobita no es casa amb la Jaiko, el seu rebesnét Sewashi no existirà i per tant no crearà en Doraemon. No hi pensen, en això, i a la sèrie tampoc, però es marquen com a objectiu aquest escenari ideal i treballen per a fer-lo realitat. 

La conseqüència, perquè ho aconsegueixen i això no és cap secret ni tan sols a la sèrie animada, on ja s'ha establert en repetides ocasions que en el futur en Nobita i la Shizuka seran marit i muller, en Doraemon ha de tornar al futur i marxar del present per sempre més. És lògic, missió acomplerta.

Ara bé, aquest moment trenca el to alegre i infantil de la pel·lícula i la converteix en un drama de proporcions considerables, molt emotiu, que com deia al principi segurament afectarà més aquells que hi vagin sense haver-ne sentit a parlar. Potser és millor així. 

 

Com a curiositat, el pòster japonès d'on surt el català que he posat al principi té llàgrimes als ulls d'en Doraemon, una declaració d'intencions, però la nostra versió surt "censurada" en aquest sentit.

Parlem ara dels aspectes tècnics. Acostumat des de fa anys i panys als llarmetratges d'animació per ordinador i 3D renderitzades, crec que Stand by me Doraemon adapta amb força fidelitat els personatges visualment plans que coneixíem de sempre a l'entorn tridimensional, encara que algun cas no m'ha acabat de convèncer, com en Gegant. 

També trobo que en alguns moments, no en tots, els escenaris tenen poc nivell de detall, com si es tractés d'una pel·lícula feta fa ben bé 10 anys, però potser és una sensació provocada perquè el material original era bidimensional i es volia respectar l'aspecte cartoon, mentre que els films de Pixar o Dreamworks es creen directament en 3D sense que es vulgui fer pensar l'espectador en els dibuixos animats clàssics. Per tant, no ho considero un defecte.

Pel que fa al doblatge, en català afortunadament ens hem estalviat l'Alaska i el seu marit Mario Vaquerizo fent respectivament de la Shizuka i en Nobita adults, estratègia comercialment intel·ligent però discutible des del punt de vista artístic. I en la resta de personatges trobem les veus de la sèrie animada, les actuals (que ja fa uns quants anys que hi són), com és lògic encara que els més vells trobem a faltar la veu original d'en Nobita.

Vull fer esment d'un aspecte que em va agradar, però que es podria haver rematat millor: quan en Doraemon arriba descobreix els dorayakis, i així els anomenen amb tot l'encert, perquè allò de "pastissets de melmelada" o "de xocolata" que sempre s'havia dit a l'anime —i s'entén, perquè de vegades cal adaptar les coses per al públic que no té per què saber res de la cultura japonesa— confon els nens petits i quan proven el dorayaki de debò, farcit de mongetes vermelles azuki, s'enduen una decepció. Ara bé, després s'esmenten un parell de cops més i se'ls anomena "pastissets", difuminant l'efecte corrector. Per sort, però, no es diu de què són, aquests pastissets.

En fi, Stand by me Doraemon és el final d'una història que coneixem des de fa dècades, que ens continuaran explicant a la sèrie animada un cop rere l'altre, amb remakes de les aventures més destacades inclosos, i dosifica correctament l'humor i el drama amb un fil argumental comprensible per part dels més petits, i que als adults no ens farà, tampoc, badallar. Sí que hi trobarem, si som exigents, inconsistències, i somriurem amb sornegueria amb una escena de product placement brutal.

És fidel, amb gags recurrents inclosos, al llegat d'en Doraemon, ambaixador cultural japonès des de 2008 i sens dubte una icona de tot el país, i cap fan del personatge, actual o ja crescudet, se l'hauria de perdre.